dimarts, 2 d’agost del 2011

A l'ombra de la Muga


Dissabte, 30 de juliol de 2011. Aprofitem un cap de setmana a la Cerdanya per fer un entrenament seriós. L'objectiu és el pic de Montmalús, de 2.782 metres, situat just havent passat la frontera andorrana. El camí habitual d'ascens a aquest pic parteix de l'estació d'esquí de Grau Roig, a Andorra, però nosaltres la farem des de la Cerdanya, travessant la vall de la Llosa i la Vallcivera. Serà una excursió llarga, de tot el dia, però passarem per paratges molt atractius i a més, ens convé fer fons.

Des que sortim de Mussa, prop de les nou del matí (un pèl tard, però aquest estiu tan poc habitual ens ho permet, ja que està força ennuvolat i amb possibilitats de pluja cap a la tarda) es fa palès que l'atzar ens oferirà una bona mostra de la fauna autòctona del Pirineu, com diria el professor Martí Boada. Per començar, a la sortida del poble, trobem la carretera ocupada per un ramat de vaques brunes del Pirineu que, acompanyades del vaquer, un vell conegut nostre, se'n van a pasturar al seu prat habitual, als afores de Mussa. Superat l'escull de les vaques i de camí cap a Lles, un espavilat esquirolet travessa tranquil·lament la carretera davant dels nostres nassos. Més endavant, passats Lles i Viliella, i ja a la pista que ens porta cap al punt d'inici de l'excursió, apareix, i desapareix acte seguit, una daina. I tot això sense haver baixat encara del cotxe!
Arribem al punt d'inici, la masia de Cal Jan de la Llosa, i descobrim que l'amo del mas hi ha organitzat un improvisat aparcament "de pagament", suposem que per evitar que les multituds de vehicles li col·lapsessin el camí. El peatge, però, és tou, de dos euros per a tot el dia, de manera que el paguem sense cap recança. Darrera nostre, arriba tota una colla de gent, que formen part d'una excursió organitzada, amb guia inclosa.
Un cop ens hem deixat ensumar per tots els gossos de Cal Jan, comencem a caminar. Donem la volta a la masia, deixant-la a la nostra esquerra i enfilem per un camí que travessa el riu de la Llosa per una palanca i de seguida va a parar a una pista de pendent considerable. Anem seguint el curs del riu i a la nostra esquerra veiem les ruïnes del Castell de la Llosa. Continuem pujant i ens sorpren un soroll força esfereïdor: al nostre davant, una tanca al mig del camí, i a cada banda de la tanca, un toro enrrabiat. El de la nostra banda, allunyat de la resta del ramat, ho està molt, d'enfadat. No para de donar cops a la tanca, com si volgués tirar-la a terra. I de tant en tant, es gira i ens mira d'una manera ... I pensar que hem de passar per allà! No les tinc totes. Ni somniar-ho d'intentar obrir la tanca. Fem una marrada i passem pel costat del camí. Anem a parar al mig d'un ortigar, però més val això que el toro. Arribem a l'altre cantó sense més problemes, però aquesta part de la fauna local, ja ens la podiem haver estalviat!
Seguim fent camí, entre boscos de pi negre i avets, sempre acompanyats pel soroll de l'aigua. Poc després, trobem les ruïnes d'una antiga farga i de lluny, més exemplars de fauna local, en aquest cas, unes simpàtiques marmotes.

En tornar a travessar el riu, encarem un dels trams més bonics. Som en un pla i tenim al nostre davant el cim de la Muga, que es convertirà en protagonista indirecte de l'excursió, ja que no deixarà de vetllar els nostres passos i el contemplarem des de gairebé tots els punts de vista possibles. És per això que li he dedicat el títol de la crònica. Travessem el pla i aviat arribem a Prat Xuixirà, un indret que té la fama de ser un dels més bells de la Cerdanya, equivalent, en el vessant nord, al que és Prat de Cadí en el vessant sud. Certament, li manca la majestuositat de la paret del Cadí al davant, però és una immensa catifa verda, entre la Muga i el riu, molt bonica. Hi ha unes taules de granit, un oratori i les restes d'un antic refugi, que van dinamitar l'any 1978. Un lloc ideal per acampar, si no estigués prohibit!
Al final del prat d'acaba la pista i enfilem per un camí empedrat, que ens condueix, un cop travessat el riu de Vallcivera, a la Cabana dels Esparvers, un inmens prat de pastura on la fauna autòctona està formada per vaques. És una cruïlla de camins, on conflueixen diversos GR. Nosaltres en dirigirem cap a ponent, abandonant la vall de la Llosa i endinsant-nos cap a la Vallcivera, seguint el curs del riu que porta el seu nom. En un punt, hem de girar a la dreta i començar a remuntar un corriol força costerut, pel mig del bosc. Arribem al primer estany de Montmalús, el petit i sense adonar-nos-en, ja som en territori andorrà. Tot i ser un fet ben poc habitual, la frontera, en lloc de seguir la carena, està situada a la riba del llac. Ben a prop, pràcticament a la cantonada, hi ha l'estany gran de Montmalús.

És magnífic, dels més grans que recordo. De moment, el deixem a la nostra esquerra, i anem a buscar el camí del coll, per un altre prat de pastura, en aquest cas, ocupat per cavalls. Amb una excepció, un petit vedell aventurer amb curiositat per veure com viuen els veïns.

Enfilem el camí del coll que ens ha de portar al cim, tot zigzaguejant. En aquest moment, trobem els primers exemplars de fauna humana del matí, una parella que ja baixa. Superem el coll, on hi ha un artefacte de ferro, probable residu d'un antic remuntador i encarem el cim, que assolim al cap de pocs minuts. La seva situació el converteix en un mirador privilegiat i les vistes des d'allí són magnífiques. Pocs llocs serien millors per entendre el concepte d'infinit ja que, miris om miris, la successió de cadenes muntanyoses no s'acaba mai. Des del cantó andorrà, els pics bessons d'Envalira, mig amagats entre la boira, l'estació de Grau Roig i tot el circ de Pessons amb el seu rosari d'estanys... Al cantó català, la Tossa Plana de Lles i l'omnipresent Muga, la Carbassa, d'un taronja que fa honor al seu nom i tancant el cercle, el sostre comarcal de la Cerdanya, el Puigpedrós. I només esmento els pics més importants!

Sembla que hagi de ploure tot seguit, de manera que decidim desfer part del camí i anar a dinar al refugi lliure de Montmalús, al peu de l'estany. Ja gairebé a baix, se'ns obsequia amb un espectacle fantàstic: un cavall travessa galopant l'estany!

Quan arribem, el temps ha canviat i comença a fer alguna ullada de sol. Dins el refugi, la parella que havíem trobat baixant del cim hi ha fet foc. És ple de fum i preferim dinar a fora, tot contemplant les aigues cristal·lines de l'estany.
Havent dinat iniciem tranquil·lament la baixada, pel mateix camí d'ascens. Tot baixant cap a la Vallcivera, ens creuem amb dos nois que pugen. Deuen estar fent algun dels GRs. La tarda, que havia de ser plujosa, és esplèndida i lluu el sol. Agraim molt poder fer l'últim tram literalment a l'ombra de la Muga. Afortunadament, els toros ja s'han retirat i arribem a Cal Jan, sense incidents, prop de les vuit del vespre. Han estat deu hores d'excursió, uns vint quilòmetres i gairebé mil metres de desnivell acumulat. No està gens malament!


PS: El diumenge, per estirar una mica les cames, fem un circuit d'un parell d'horetes pel voltant de Mussa, que ressegueix algun dels búnquers de la línia P, dels quals ens van parlar l'any passat, quan vam anar a visitar el Parc dels Búnquers de Montellà. És un passeig ben agradable i es pot entrar dins d'un dels búnquers, camuflat al capdamunt del Roc de l'Àliga, en el punt més elevat de Mussa. Les vistes des d'allí són esplèndides, com era d'esperar donades les posicions estratègiques que ocupaven aquestes fortificacions.


1 comentari:

Idroj ha dit...

Molt interessant! La Muga i el seu afluent la Mugueta, tenen grans encants i sorpreses que val la pena descobrir. Us deixo un enllaça d'una proposta de ruta Seguint el riu la Muga