dissabte, 10 de setembre de 2016

Al Pic de Monestero


Dissabte, 27 d'agost. Excursió d'estiu dels Camalluents. Ens allotgem a València d'Àneu i, com és habitual en aquestes sortides, ens hem de llevar ben d'hora, ben d'hora, ja que a les set en punt hem de ser a Espot, on ens esperaran dos taxis del Parc Nacional d'Aigüestortes. Enguany, els taxis ens portaran fins al refugi Josep M Blanc, als peus dels estanys Negre i Tort, per una pista que les taxistes anomenen afectuosament com a "Port Aventura" i que resulta ser realment infernal! Vint quilòmetres de "diversió" que agraïm que s'acabin quan, al cap d'una hora, apareix al nostre davant la idíl·lica imatge del refugi, en una petita península endinsada en l'estany Tort.


Comencem a caminar quan ja són quarts de nou del matí i el sol fa estona que lluu. Voregem l'estany Negre, a les aigües transparents del qual es dibuixa el fons muntanyós on destaca la Cresta de l'Avió. El primer tram és de pujada suau. No podem iniciar-la, però, sense aturar-nos abans a contemplar la imatge més fotografiada del refugi, situat al mig del llac, en una postal que evoca indrets llunyans. Seguim el GR-11 i l'itinerari de Carros de Foc. Anem resseguint un rosari d'estanys, que encara estan força plens, tenint en compte la sequera d'aquest estiu. Ens aturem a esmorzar poc abans d'arribar a l'estany Gran de Peguera.




Havent esmorzat encarem el tram de pujada fins al coll de Monestero, a 2.715 metres. A la nostra dreta ens queda el pic de Monestero i a la nostra esquerra, el pic de Peguera, ben impactant, com a sostre de la zona. Des del coll hi ha unes vistes espectaculars, que poc milloraran a dalt del cim. Alguns opten per quedar-se i altres ens disposem a abordar, ara sí, el darrer tram de pujada. Al principi, hem de superar un parell de punts de petita grimpadeta, però després la pujada es fa més còmoda, i en mitja hora assolim el cim, de 2.877 metres d'alçada. Estem sols, fins que arriba un amable excursionista navarrès, al qual li toca fer-nos el corresponent reportatge fotogràfic.



La baixada és senzilla, tret dels dos punts de grimpada i ben aviat tornem a ser al coll, on ens esperen els companys. Allà s'aplega una colla d'excursionistes que han vingut des de Sant Maurici i que ens avisen del que ens queda per endavant: una llarga i inclinada tartera, molt descomposada i relliscosa, agreujada per la falta de pluges. Ens ho prenem amb calma i, a poc a poc, aixecant molta polseguera, arribem al seu peu sense més problemes. Ja només ens queda un tram de blocs de granit, més curt del que imaginàvem i una còmoda baixada fins al fons de la vall on hi ha l'estany de Monestero. Tot baixant trobem una parella que puja, amb dos gossos, un dels quals ja treu un pam de llengua. Ens diuen que volen arribar a l'estany Negre, però no ho veiem gens clar, en especial pel pobre gos, que ho té realment negre ...
Ens aturem a dinar poc abans d'arribar a l'estany, en una petita ombra prop del rierol. A la represa, constatem amb tristor els efectes de la sequera en l'estany, en bona part eixut. El darrer tram de l'excursió ens condueix, en una baixada gradual, fins a l'estany de Sant Maurici, amb magnífiques vistes dels Encantats al nostre davant.



Arribem a l'estany, com sempre esplèndid, que hem de vorejar fins a arribar a la parada dels taxis. Ara sabem el motiu pel qual havíem trobat tan poca gent durant tota la caminada. Eren tots aquí! Afortunadament, però, no ens cal fer cua per agafar els taxis, i en poc més de mitja horeta ja som asseguts al bar de la piscina d'Espot, amb una merescuda cervesa, per celebrar el 20 anniversari de les excursions d'estiu dels Camalluents.