dissabte, 7 de gener de 2017

Colors de tardor a la Jacetània


 Octubre de 2016 - Tardor a la Jacetània


Les vacances de tardor de l'any 2015 a Jaca ens van deixar un excel·lent sabor de boca, de manera que aquest 2016 hem decidit repetir, donat que ens va quedar molt per descobrir i explorar.

Dilluns, 24 d'octubre - Un passeig per La Solana de Jaca


Les vacances han començat amb un temps molt inestable. Ha plogut durant tota la nit i quan ens llevem no ho fa, però el cel està molt ennuvolat i no convida a l'optimisme. Aparquem la muntanya, de moment, però no ens quedarem a casa. Amb l'impermeable posat iniciem un recorregut pels poblets del voltant de Jaca, en una ruta coneguda com La Solana de Jaca, tot i que avui, el sol estarà més aviat absent. El passeig, però, ens permetrà, seguint camins rurals, senders i algun tram de carretera local, conèixer llogarrets encantadors.
Només sortir de Jaca ens sorprenen el cabal del riu Aragón, que, en creurar-lo pel Puente Nuevo, ens mostra, ufanós, el resultat de les darreres pluges i els magnífics colors de tardor que llueix el paisatge. Ben aviat arribem al primer poblet, Asieso, situat dalt d'un turó amb boniques vistes de Jaca,  just quatre cases al voltant d'una petita església d'estil romànic llombard.
Seguim camí, pel mig de camps de conreu en direcció a Guasillo. En aquest llogarret trobem un altre exemple d'església, aquesta del segle XVIII, però amb vestigis romànics i una casa rural, magnífic exemple de l'arquitectura de la zona, que ens encanta i ens aturem a contemplar una bona estona.



En el camí cap al proper poblet, Caniás, comença a ploure i en arribar-hi, ja plou amb intensitat. Ens refugiem en una glorieta darrera de l'església, un altre bon exemplar de romànic i aprofitem per dinar mentre esperem que amaini. Quan ho fa, recorrem els bonics carrerons del poble, abans de desfer el camí i desviar-nos en direcció a Banaguás. Per arribar-hi hem de fer un tram de carretera local i és llavors que comença a ploure amb intensitat. Arribem a Banaguás ben molls y més enllà de l'església parroquial, una altra joia del romànic, poc més veiem, ja que la pluja no s'atura. Seguim endavant, cap a Abay, i ens despistem de camí un parell de vegades, de manera que ens costa arribar-hi. Afortunadament, para de ploure. Abay és un poble no tan bonic com els altres, però que es caracterítza per la gran quantitat de xemeneies típiques de la zona, cadascuna d'elles diferent de les altres.



Tornem ja cap a Jaca, on entrarem pel magnífic Puente de San Miguel, una joia medieval sobre un ufanós riu Aragón i amb un preciós fons de colors de tardor.

Dimarts, 25 d'octubre - Ibón d'Estanés


El temps ens continua amenaçant, però no plou quan ens llevem, així que avui provarem una mica de muntanya. Per a l'excursió que hem previst, ens cal creuar la frontera amb França pel coll de Somport i un cop a la vall francesa d'Aspe, anar fins a l'aparcament del Bois de Sansanet.
Sembla que avui no tindrem sort i just al moment d'aparcar el cotxe comença a ploure amb intensitat. Ens esperem uns vint minuts i quan ja estem a punt de tirar la tovallola, sembla que para i ens arrisquem a sortir del cotxe i començar a caminar.
La primera part de la ruta, molt planera, transcorre íntegrament per dins d'una fageda i ens permet xalar de valent amb els vermells, ocres, grocs i torrats que ho tenyeixen tot. Veritablement la tardor està en tot el seu esplendor.
Quan sortim del bosc i el camí es comença a enfilar, ho fa de forma abrupta. En algun tram, fins i tot està equipat amb escales metàl·liques, per superar un pas gairebé vertical, batejat molt adequadament com Pas de l'Echelle. Poc després, creuarem la frontera, ja que l'Ibón es troba en territori espanyol.



Arribem finalment als peus de l'estany, molt gran i força ple, que rodegem pel seu cantó esquerre. Ens hi aturem per dinar, mentre contemplem com les muntanyes del voltant malden per deixar-se veure entre els núvols. Entre elles destaca el pic d'Aspe, que se'ns va resistir l'any passat i reclama la nostra atenció com a repte pendent.
La tornada la farem pel GR-11,que passa a tocar de l'estany  i supera el port d'Estanés, abans de tornar a creuar la frontera amb França. El darrer tram també el fem per dins del bosc, amb una intensitat cromàtica realçada per la llum de tarda.

Dimecres, 26 d'octubre - Castillo d'Acher



Finalment un matí assolellat ens permetrà intentar el primer cim de la setmana. Pujarem al Castillo d'Acher, de 2.384 metres d'alçada, un cim de gran singularitat. Per començar hem de fer un bon tram en cotxe, des de la vall del riu Aragón, on som, fins a la veïna vall de Hecho, als peus del riu Aragón Subordan, un dels afluents de l'Aragón. La carretera d'accés al punt d'inici de l'excursió, al refugi de Selva de Oza, que serpenteja encaixada entre les parets de roca, el curs del riu i els espectaculars colors de tardor, protagonistes indiscutibles de les nostres vacances, ja donaria, per si sola, valor a la sortida.



L'excursió, un cop creuat el pont sobre el riu, no dóna treva i comença amb pujada, per un sender que s'endinsa per la magnífica fageda de la Selva de Oza. El pendent, gradual i constant, s'accentua just abans del final del bosc. En sortir-ne, apareix al nostre davant el cim, en forma de muralla de roca blanca, situada al final d'un inclinat llom de gespa i rocs.




En arribar, esbufegant, al peu de la muralla, descobrim, que es tracta d'un cim amb sorpresa! Al darrera de la paret emergeix una vall interior, inclinada, flanquejada per una línia de dents de serra al final de la qual s'alça el punt més alt de la muntanya. A part de maleir el tros que encara falta, entenc finalment perquè n'hi diuen castell. 
Ens disposem,doncs, a enfilar els últims 100 metres de desnivell fins al cim. Pel camí ens creuem amb un grup de jubilats bascs, que força més lleugers que jo, ens han avançat dins del bosc i ara ja tornen.



El cim és una magnífica talaia dels pics del seu entorn, tot i que els núvols comencen a ensenyorir-se del cel. Fem la corresponent sessió fotogràfica i comencem a desfer el camí, amb la corresponent aturada per dinar abans de tornar a entrar al bosc, on amb molta cura procurem no relliscar més del compte. 
Arribem de nou a l'aparcament amb la posta de sol i amb 1.300 metres de desnivell acumulats a les nostres cames. Ha estat una magnífica excursió!

Dijous, 27 d'octubre - Ibones de Anayet

El matí torna a ser esplèndid, amb un cel blau i net de núvols on lluu el sol. Avui l'objectiu és pujar fins els Ibones de Anayet per la Canal Roya, amb la possibilitat, si disposem de temps, d'enfilar també el Pic d'Anayet.
Deixem el cotxe en una zona d'aparcament al costat de la carretera que va a Somport, poc després de Canfranc Estación i recorrem un primer tram de pista forestal pel mig d'una pineda. Seguim el GR-11.
Sortim del bosc i poc després del refugi de Canal Roya ens tocarà creuar un rierol sense passera. Tot fent equilibris, el superem i anem encarant la llarga vall, per prats subalpins, on vaques i cavalls pasturen feliços. Pràcticament no guanyem alçada. 



En arribar a la zona de la Rinconada, s'alça al nostre davant el circ d'Anayet i la paret per la que s'escola, en forma de salt, l'aigua dels estanys. Ens caldrà guanyar de cop tota l'alçada que fins ara ens hem estalviat! Així que comencem a enfilar, amb calma, el sender zigzagejant que ens deixarà als peus dels ibones.
De fet, n'hauríem de dir ibon, en singular, ja que dels dos, un ha deixat d'existir i l'altre està força menguat. No sé si és culpa del canvi climàtic però és una llàstima. De tota manera, l'indret és espectacular i a les aigües del que queda d'estany es reflecteix la famosa silueta en forma de peülla d'un dels cims més bonics del Pirineu, el Midi d'Ossau, que s'alça imponent al nostre davant. 



També el pic d'Anayet es reflecteix a la superfície de l'estany. Malauradament, són gairebé les dues i se'ns ha fet tard per intentar l'ascens. Així que ens asseiem a dinar a la riba del llac, gaudint de l'entorn, abans de desfer el llarguíssim camí de tornada. Com el dia anterior, arribem a baix amb la posta de sol, ben satisfets del dia passat a la muntanya.

Divendres, 28 d'octubre - Pico de Aspe



Final de vacances i digne colofó d'una setmana de muntanya. L'any passat se'ns va resistir però aquest any aconseguirem coronar un dels reis de la zona, el Pico de Aspe, de 2.640 metres d'alçada.
Com que ja sabem que l'excursió és molt llarga, sortim ben d'hora i a la que comença a clarejar, ja estem aparcats al final de la pista forestal que puja des d'Aisa, just al punt en el qual una tanca de ferro impedeix de continuar.
Comencem a caminar, deixem enrere el reufugi de Saleras i anem guanyant alçada pel mig dels prats de Rigüelo , per on pasturen i ens contemplen una bona colla de vaques. Es va fent clar i el dia promet ser espectacular. Els pics del Sombrero i els Mallos de Lecherin són testimonis dels meus esbufecs.



En un parell d'hores hem superat la zona de prats i comença la tartera, de forta inclinació, que anem zigzaguejant amb calma. Poc abans que s'acabi, ens aturem per esmorzar.
Ja amb l'estómac ple ens disposem a encarar Las Llanas, el tram que se'ns va entravessar l'any passat. Entrem a la zona càrstica, on la roca calcària està esverlada formant un relleu de grans escletxes, anomenat lapiaz. Cal anar esquivant escletxes amb molt de compte, sense despistar-se del camí, la qual cosa no és fàcil, ja que tot es veu igual i és força perdedor! Avançar és lent i cansat i per aquest motiu, l'any passat vam abandonar aquí. Aquest any, però, anem més d'hora i estem conscienciats, ja que coneixem el terreny. Així que ens ho prenem amb calma, procurant seguir les fites i en mitja hora aconseguim sortir del lapiaz sans i estalvis!!



Deixem ara el color blanc del carst i enfilem el marró de la carena que ens ha de portar fins al coll. Al davant, la impressionant mola marró en forma de trapezi del cim ens observa. Hem de superar un parell de passos de grimpada i arribem al coll, anomenat la Brecha de Aspe, a 2.430 metres. En poc més de 250 metres ja serem al cim. Anem pujant amb calma, per un llom pedregós, que es fa prou llarg, perquè hem de superar un avantcim abans de culminar l'ascens.
El cim, però, és un premi, no només per la satisfacció de l'esforç realitzat sinó perquè és un cim molt aeri, amb magnífiques vistes a 360º. La col·lecció de pics que divisem i reconeixem és interminable. En destaquen, per una banda la inquietant silueta de la Llena de la Garganta i el més amable, tot i ser el sostre de la zona, Bisaurín. I per l'altra banda, la bellesa estilitzada de Collarada. Ens hi recreem força estona, ja que el temps acompanya.



Toca ara desfer tot el camí de pujada, que no és precisament curt. Abans de tornar a entrar al lapiaz, ens aturem a dinar i és llavors quan trobem l'únic excusionista de tota la jornada, un francès que, a jutjar pels comentaris que fa, es coneix aquestes muntanyes com el palmell de la seva mà.
Arribem a baix cap a les cinc de la tarda, molt contents d'haver pogut culminar les nostres vacances amb aquesta magnífica excursió.