La baixada, dura pel terreny, però sobretot per la calor, la fem pel Barranco de Petrechema i las Foyas del Ingeniero.
Dia plujós, que no ens impedirà, però, de sortir d'excursió. Aquesta vegada, ens dirigim cap la vall del Tena, a l'est de Jaca. L'objectiu és un modest pic situat el peu del municipi de Sallent de Gállego; la Punta Pazino (1.965 metres). Tot i la seva modèstia (que no ens estalviarà més de 800 metres de desnivell acumulat), en ser un pic aïllat, ofereix esplèndides panoràmiques de la vall, que no podrem gaudir del tot a causa del temps.
Des del coll s'arriba còmodament al cim per un camí de llaçades i des d'allà podem contemplar també l'embassament d'Escarra. Ja ens hem pogut adonar que la meteorologia no ha castigat la Vall del Tena com la resta del país i que les pluges han d'haver estat ben generoses aquí, ja que tot està tenyit d'un verd intens, acompanyat del groc de la ginesta a les faldes de la muntanya, i els dos embassaments són ben curulls d'aigua.
La baixada la fem pel Camino as Crampas, no tan ben senyalitzat ni fresat com el d'ascens, que a part de les vistes ens obsequia també amb bonics trams de bosc.
De nou un dia esplèndid, que aprofitarem per pujar a un pic del massís de Collarada, la Punta d'a Espata (2.199 metres), que per la seva posició constitueix un magnífic mirador del sostre de la zona, el pic de Collarada, de 2.883 metres.
L'ascenció la farem des de l'aparcament de la Fuente del Paco, després d'haver recorregut en cotxe, des de Villanúa, un bon tram de la pista de Collarada.
El primer tram de l'excursió transcorre sobretot pel mig del bosc, la qual cosa és d'agrair, ja que la pujada és considerable i ja suem prou. De tant en tant, anem trobant-nos amb la pista, fins que sortim del bosc en arribar al refugi Cubilar de la Espata, punt on aquells excursionistes que han obtingut permís de l'ajuntament de Villanúa per circular per la pista en direcció a Collarada han d'abandonar el vehicle i seguir a peu. Avui només hi trobem un vehicle, aparcat al costat d'una taula de pícnic, molt ben situada a l'ombra, que aprofitarem per dinar, a la tornada.
Ens enfilem ara pel llom herbós de la muntanya, tot deixant enrere un ramat de vaques, en direcció al coll. El pendent és considerable i molt directe, però l'arribada al coll té com a premi les excel·lents vistes de Collarada, Collaradeta i els Sombreros.
A partir d'aquí, abandonem l'herba i comença el pedregar, especialment en arribar a la cresta, on hi ha una petita grimpada, que a mi se'm fa prou complicada! Mentre pujavem, s'ha anat embolicant el temps i ara ja no veiem res de l'esplèndid escenari que hem gaudit des de coll. Així doncs, ens fotografiem amb una espasa que confirma que som al cim correcte i emprenem la baixada pel mateix camí. Ens espera un píncic de nivell, ben còmodament asseguts.
Dijous, 11 de juliol - Ibons de Bachimaña
L'objectiu del dia és visitar alguns dels molts estanys de la zona de Panticosa, però com que sortim tard i fa molta calor, al final farem molt menys del que voliem.
Comencem a caminar pel costat del refugi de la Casa de Piedra, als Baños de Panticosa, tot seguint el GR-11. Som a alta muntanya i poc després de l'inici, i d'un camí de zigazages, comencen ja els blocs de granit que m'agraden tant! Fins i tot, en alguns punts, cal ajudar-se amb les mans i amb algunes baranes. I després trobem la llarguíssima i costeruda Cuesta del Fraile, que acaba just a la punta de l'embalse menor de Bachimaña, al peu del qual s'alça el refugi del mateix nom, un dels més nous del Pirineu i, pel que diuen, gairebé tan còmode com un hotel.
Després de descansar una mica, continuem amb el GR-11, que voreja l'estany pel seu cantó esquerre, arribem a l'embalse mayor de Bachimaña, espectacular amb la seva illeta central, que resseguim fins al pla que queda als peus de la Cascada de los Ibones Azules, on ens aturem a dinar i decidim girar cua. No deixa de sorprendre'm que, mentre jo tinc feinades a mantenir l'equilibri amb els dos bastons, passa una noia amb un sol bastó ja que a l'altra mà aguanta ni més ni menys que un paraigua per protegir-se del sol! Constato que, com afirma la dita catalana, cada home (o dona) és un món, també a la muntanya.
A la baixada, observem que molts excursionistes aprofiten per refrescar-se en algun dels molts gorgs i salts d'aigua que es troben al costat del camí.
Divendres, 12 de juliol - Lac d'Ansabé
La sortida d'avui ens portarà fins al bonic poblet de Lescun, a la vall d'Aspe, ja en territori francès. Des d'allà ens enfilarem fins al lac d'Ansabé, a 1.859 metres d'alçada, on gaudirem d'unes vistes espectaculars d'un dels circs més bonics del Pirineu.
Iniciem el recorregut a Pont Lamary i per sort, aviat ens endinsem pel bosc, ja que fa molta calor. A la primera sortida del bosc, en una esplanada, ja podem admirar algunes de les moles del circ, especialment el Petrechema. Ens tornem a endinsar al bosc i en sortim a les cabanes d'Ansabere. Allà el camí es bifurca. El de la dreta, es dirigeix cap al coll de Petrechema, mentre que el de l'esquerra, que prendrem nosaltres, va cap al llac. És una pujada sostinguda, però de bon fer, que en poc més d'una hora ens deixa a la riba del llac.
L'indret és paradisíac: el llac no és gaire gran, però la seva situació és privilegiada. Al seu entorn, i reflectits en les seves aigues cristal·lines podem albirar des del Mallo d'Acherito fins a la Mesa de los Tres Reyes, passant pel Sobarcal, el Petrechema i les agulles d'Ansabere, amb la seva estètica dolomítica.
Els voltants del llac estan encatifats d'herba i una bona colla de cavalls hi pasturen i s'hi abeuren. No cal dir que aprofitem per fer un pícnic al peu del llac i per remullar-nos els peus, abans de desfer de nou el camí fins al cotxe. Ha estat una excursió fantàstica, la qual cosa demostra que no sempre cal pujar a un cim per gaudir de la muntanya.
Diumenge, 14 de juliol - Calzada romana i Senda de los Ganchos
Avui toca una excursió circular, curta però molt interessant, que ens portarà al Valle de Hecho, que juntament amb el d'Ansó, són els dos més occidentals del Pirineu aragonès.
Comencem l'excursió al Puente de Santa Ana, just al peu de la carretera que porta cap a la Selva de Oza, poc després de la bonica població de Siresa.
La primera part de la caminada ens portarà, pel marge dret del riu Aragón Subordan, a recórrer l'anomenada Calzada Romana, antiga via de comunicació de l'època dels romans, que unia el Bearn francès amb Caesaraugusta (Saragossa). La ruta està marcada com a variant del GR-11, així com també formava part d'una de les entrades del Camino de Santiago a la Península Ibèrica. El primer tram de camí s'enfila pel mig del bosc i manté un empedrat molt ben conservat. Gairebé al capdamunt de la pujada trobem les runes d'una antiga fortificació o torre vígia, del segle XVI, testimoni de les estructures defensives construïdes al llarg del camí. A partir d'aquí comença una baixada en zigzag, pel mig del bosc, que ens deixa de nou a peu de carretera, a l'alçada de l'antic campament de San Juan de Dios, mostra que les valls del Pirineu no només eren lloc d'entrada i per tant, d'interès militar, en èpoques pretèrites, sinó també en èpoques molt més properes.
A partir d'aquí, creuem la carretera i el riu per prendre el PR.HU-21, conegut com a Senda de los Ganchos o dels contrabandistes, per ser molt més discreta que el camí anterior. Ens caldrà enfilar-nos per boscos frondosos i diversos, per sobre de la Boca del Infierno, per anar a creuar el barranc d'Aguerri i tornar a baixar fins al Puente de Santa Ana, punt d'inici de l'excursió.
Dilluns, 15 de juliol - Ania-Auñamendi
Després d'una setmana d'entrenament ja podem abordar la que per nosaltres serà l'etapa reina d'aquetes vacances: el pic d'Ania o Auñamendi (2.504 metres), el primer gran cim d'envergadura del Pirineu Occidental, que tot i estar íntegrament en territori francès, és considerada la muntanya sagrada de la cultura basca. Es tracta d'un cim amb personalitat, per la seva silueta piramidal (la típica muntanya dels dibuixos infantils), la seva ubicació aïllada, que la fa destacar sobre la resta i la seva bona vista panoràmica. No és una ascensió difícil, però la llargada i el desnivell acumulat la converteixen en un repte per a mi.
L'ascensió l'emprendrem pel cantó francès, motiu pel qual tornarem a Lescun, i des d'allí, per una pista forestal, ens arribarem al refugi de l'Aberouat, on començarem a caminar, seguint el GR-10. El primer tram, íntegrament per dins d'una bella fageda, és molt agradable, però suposa més d'una hora de no guanyar desnivell, sinó més aviat perdre'n, de manera que anticipa un esforç extra! A la sortida del bosc, una zona de prats i pastures comença a ascendir fins a la cabana del Cap de la Baitch, veritable arca de Noè amb animals de tota espècie (vaques, ovelles, gallines, rucs, porcs ...) i que, com és habitual, anuncien "vente de fromage".
A la cabana deixem el GR- 10 i ens desviem cap a l'esquerra, vers un corriol que s'enfila, en forta inclinació, cap al cim, que s'alça solitari al nostre davant. El camí ens porta a una zona kàrstica, afortunadament molt menor que la de l'Aspe, el laberint de la qual ens cal superar, amb un petit esforç, per anar a trobar el camí que ve des del Col des Anies i que enllaça amb l'altra ruta d'ascens (aquesta sí, profundament kàrstica!). A partir d'aquí, es dibuixa ja un clar camí de flanqueig, per la dreta del cim, fins que, en una petita grimpada, girem a l'esquerra i enfilem la pala final, amb un inclinat camí en zigazaga, que ens deixa finalment al cim, en un moment en que les seves impressionants vistes han quedat mig emmascarades per la boira, però que igualment gaudim de valent.
La baixada, pel mateix camí, i després de fer una pausa per dinar, se'ns fa llarguíssima, però arribem al cotxe amb la gran satisfacció d'haver superat 15 quilòmetres i més de 1.300 metres de desnivell acumulat.
Dimarts, 16 de juliol - Ibon d'Estanés
Després de l'esforç del dia anterior, avui optem per una excursió lleugera, que al final no ho serà tant.
L'objectiu és l'Ibon d'Estanés, un dels estanys més coneguts de la vall del riu Aragón, al qual es pot accedir per diverses rutes. La que escollim avui l'aborda per la vessant francesa, des de les Forges d'Abel, just després de creuar el túnel de Somport. Des d'allà s'accedeix a un aparcament a tocar de la cascada d'Espelunguere (prop de la central elèctrica del mateix nom). Un primer tram de bosc, un segon tram de pista en direcció a la cabana d'Espelunguere) i un nou tram de bosc en pujada sostinguda fins a creuar el pas d'Escalé d'Aigue Torte i entrar en territori aragonès.
A partir d'aquí, un llarguíssim pla de pastura de vaques ens condueix a l'inici de la vall d'Aguas Tuertas, un dels racons més curiosos del Pirineu aragonès, on podem contemplar els sinuosos meandres del riu Aragón Subordan.
Aquí fem un gir de 180º i enllacem amb el tram de GR-11 que uneix Candanchú amb la Selva de Oza, que ens portarà fins a Estanés, per un corriol pedregós i costerut que les meves cames, cansades del dia anterior, maleeixen una mica. En arribar al punt on ja podem contemplar l'ibon, decidim no baixar fins a la seva riba i dinar gaudint de la vista. Just al nostre davant, el Midi d'Ossau, amb un núvol enganxat al seu cim, sembla talment un volcà en plena erupció.
La tornada la fem pel mateix camí, amb algun petit experiment per escurçar una mica la ruta.
Dijous, 18 de juliol - Pico d'a Raca
Avui pujarem a un pic situat just al damunt de les estacions d'esquí de Candanchú i Astún: el Pico d'a Raca (2.277 metres).
L'excursió la començarem des del Puente de Santa Cristina, a la carretera que porta cap a Candanchú des de Canfranc. Just a l'inici, es troben unes roques d'un característic color vermellós, anomenades Peñas Rojas, que són un punt de gran interès per als escaladors. De fet, l'exèrcit espanyol hi té instal·lat un punt d'aprenentatge d'escalada i bona prova d'això la veiem en el grup de militars que hi estan fent pràctiques. Una mostra més de la intensa presència de l'exèrcit, encara avui dia, en aquestes terres de frontera.
La primera part del nostre camí coincideix amb el GR-11 i també amb un tram del camí de Santiago, que baixa des de Somport. Ben aviat, deixem que ambdós segueixin el seu descens cap a Canfranc i nosaltres ens desviem a l'esquerra per prendre un corriolet que, en còmodes llacades, ens va fent guanyar alçada en direcció al cim. Durant tot l'ascens, ja s'endevinen les magnífiques vistes que ens oferirà el punt més elevat.
En arribar al collet, ens espera un darrer tram d'ascens més feixuc i força directe fins al cim. Cal dir que aquest està farcit d'antenes i altres edificis que formen part del telecadira de l'estació d'esquí d'Astún, la qual cosa l'espatlla del tot. No obstant, el que no pot espatllar és la panoràmica, que realment és excepcional. Realment és com una pel·lícula de totes les nostres vacances a Jaca, les passades i les que han de venir: Canal Roya, Anayet, La Moleta, Aspe, Bisaurin, Castiello d'Acher, Auñamendi ... Tots emergint d'un mar de boires que no aconsegueix amagar-los. El fons de les valls si que queden coberts i només se n'escapa la vall de l'Aragón, amb l'antic campament militar de Rioseta en primer terme i Canfranc Estación, que avui està de festa en commemoració del 91è anniversari del seu emblema: l'Estació Internacional de trens.
Després de dinar emprenem la baixada, pel mateix camí de pujada. No cal dir que de tornada ens aturarem a Canfranc Estación, per compartir la seva festa.
Divendres, 19 de juliol - Ibon de Respomuso
Finalitzarem les excursions d'aquestes vacances tornant al valle del Tena, a Sallent de Gállego, un poblet que ens encanta. L'objectiu del dia és l'Ibon de Respomuso i el refugi que hi ha a la seva riba.
Començarem a caminar des d'un aparcament al costat de l'embalse de La Sarra, que fent honor a l'esplendor de la vall, també és ben ple.
Hem de creuar un pont, per seguir el GR-11, que va paral·lel al curs del riu Aguas Limpias, per la seva riba dreta. L'initerari és molt bonic i variat, amb un inici pel mig d'una frondosa fageda, molts salts d'aigua, alguns en ple camí, que ens ajuden a atenuar una mica la calor del dia, un estret congost que ens ajuda a superar el barranc d'Aguas Limpias, pel Paso del Anso i un darrer tram ben pedregós fins a assolir la presa de l'Ibon de Respomuso.
Des de la presa podem gaudir ja de les vistes de l'estany i del seu espectacular entorn d'alta muntanya, amb importants 3.000, com el Gran Facha i el Balaitous. El refugi, però, ens queda encara una mica lluny, a l'altra punta del llac, i ens caldrà enfilar-nos i tornar a baixar per arribar-hi.
Dinem al costat del refugi, tot gaudint de la panoràmica, abans de desfer el camí d'anada. Fa molta calor i agraïm els trams de bosc i sobretot, els salts d'aigua que ens remullen una mica. Ens creuem amb molts excursionistes que van a passar la nit al refugi per pujar a un dels grans cims de la zona, entre ells un grup de jubilats catalans molt simpàtics.
I així posem punt i final a les vacances, amb una excursió de no massa desnivell, però de gairebé 15 quilòmetres de llargada!
