Al Balandrau per Fontlletera

Diumenge, 17 de febrer. Delerosos com estàvem per trepitjar neu, aprofitem una treva que ens dóna el torb, que no ha deixat tranquil el Pirineu durant les darreres setmanes i, després d'entaforar els grampons a la motxilla, ens llencem cap amunt.

El nostre objectiu és el cim del Balandrau. Però a la que enfilem la carretera cap a la vall de Ribes, ja ens adonem que, de neu, ben poca. Les abundants nevades d'aquest hivern han estat generoses amb el Pirineu Occidental, però molt gasives amb l'Oriental. I la poca neu que hagi pogut caure, l'han ventada fins al fons de les valls, de manera que els cims estan pràcticament nets.

Ens dirigim fins al poblet de Tregurà de Dalt, del qual surt una pista forestal que mena fins a Ribes. Està en força mal estat i a partir d'un punt, impracticable a causa de la neu. Però com que ja estem avisats, aparquem al collet de la Gralla, a uns 2.000 metres d'alçada per començar des d'allà la nostra excursió.

Només baixar del cotxe confirmem que els grampons es podran quedar a la motxilla. Tret de quatre clapes de neu a tocar dels cims, els prats, amb l'herba completament cremada pels rigors del fred hivernal i sense el mantell protector de la neu, tenen un aspecte desolador. El dia, però, és esplèndid, gairebé primaveral. Lluu el sol i no fa gens de fred. Ens disposem, doncs, a gaudir de les vistes, que prometen ser esplèndides.

Comencem a caminar, pel Torrent de Fontlletera, en direcció al coll dels Tres Pics, camí habitual per a l'ascens al Balandrau. Al nostre davant, però, i a la dreta del Balandrau, s'alça un cim de formes arrodonides, força imponent. És el Puig de Fontlletera, que sembla que ens estigui convidant a visitar-lo. Així doncs, decidim improvisar, abandonem el camí cap a la dreta i enfilem, pel dret, cap al cim. El pendent és considerable i la pujada es fa àrdua, posant de manifest el meu deplorable estat de forma. Poc abans d'arribar al cim, fem una parada per esmorzar i recuperar una mica de forces. I també per admirar l'entorn, que compensa amb escreix l'esforç realitzat. I és que, quan veig el Pedraforca, ja em sento satisfeta, tot i que l'angle des del qual me'l miro avui el fa pràcticament irreconeixible.

En arribar al cim, a 2.581 metres, abaixem ens ulls cap a la fondalada de Coma de Vaca i de cop i volta queda resolt el misteri de la neu desapareguda: grans gruixos de neu verge envolten el refugi, en una postal idíl·lica. També constatem que a les valls i a la plana no frueixen en absolut d'aquest dia tan esplèndid: una espessa capa de núvols cobreix tot el flanc sud i no n'emergeix ni una simple punta.

Ara toca allò que fa tanta ràbia a muntanya: baixar per tornar a pujar. El Balandrau està pràcticament a la mateixa alçada que el Fontlletera (a 2.585 m), però malauradament no hi ha cap passarel·la que els uneixi. Així doncs, tocarà baixar, per un corriol pedregós, fins al coll dels Tres Pics i agafar el camí d'ascens al Balandrau que, pel fet de ser una mica més llarg, serà més suau que la pujada al Fontlletera.

Des de dalt, el fet de tractar-se d'un cim aïllat li confereix una àmplia panoràmica: Torreneules, Puigmal, Fontalba, el camí dels enginyers, perfectament dibuixat ... i al sud, el món amagat sota una capa de cotó fluix!

Baixem pel camí normal d'ascens al Balandrau i aprofitem per jugar una miqueta amb alguna clapa de neu escadussera. Ben aviat tornem a agafar la pista forestal, que se'ns fa força llarga fins a arribar on tenim el cotxe aparcat. Al final, hem fet una excursió ben complerta, amb 10 quilòmetres de recorrregut i gairebé 900 metres de desnivell. Ens mereixem un premi i aquest arribarà en forma d'un dinar excel·lent a la Fonda Rigà de Tregurà.

El Montseny més desconegut

 Dissabte, 9 de febrer. Tenim ganes de sortir d'excursió, però a muntanya encara hi ha rufa i ens haurem de quedar prop de casa. Escollim la ruta d'un llibre de caminades per la Plana de Vic, que ens proposa un circuit per una part poc coneguda del Montseny.

L'inici de l'excursió és a mig camí de la carretera que uneix Viladrau amb Seva. Gairebé a peu de la carretera hi ha un casalot esplèndid, anomenat Sobrevia. Aparquem al costat de la casa i comencem a caminar. Al principi fa molt de fred, però ben aviat entrem en calor. Anem per una pista forestal enmig del bosc, seguint en bona part el recorregut del Meridià Verd. Aquest meridià és una ruta de llarg recorregut que té el seu origen en la commemoració europea del 200 aniversari del Sistema Mètric Decimal, la unitat base del qual, el metre, es va obtenir a partir de l'amidament de la distància entre Dunkerque, Paris i Barcelona.

Anem ascendint progressivament pel mig del bosc. De moment, no tenim gens ni mica de vista i ens preguntem què hi fa una excursió com aquesta en un llibre sobre la Plana de Vic. En arribar al punt més alt, però, n'entenem els motius. Finalment els arbres ens permeten gaudir d'una panoràmica extraordinàriament àmplia. D'esquerra a dreta, els nostres ulls poden resseguir tot el relleu de la comarca, des de Collsuspina fins al Far, passant pel Puigsacalm, els altiplans del Collsacabra i els cingles de Tavertet, amb els principals cims del Pirineu, ben nevats, al fons. Com que el dia és molt clar, el dibuix és perfectament nítid. I als nostres peus, s'estén tota la plana, amb Tona en primer terme. Mai no havia entés tan bé el significat  dels turons tesimoni com avui, observant-los des d'aquesta plataforma privilegiada.

La baixada és molt més ràpida que la pujada, per pistes i corriols de fort pendent, part dels quals pel mig d'un bosc de castanyers monumentals.

Tot el recorregut ha estat molt solitari i tret d'uns quants motoristes saltant-se la normativa que impedia el pas de motos per aquells camins, no hem trobat ni una ànima. Cap al final, però, trobem una senyora que, acompanyada pel seu gos, busca bolets. El cistell, però, el porta gairebé buit.

Ermites de la Vall d'en Bas

 Diumenge, 3 de febrer. Fa un dia fred i molt ventós. Impossible acostar-se al Pirineu, ja que hi ha rufa. Però seria una llàstima desaprofitar un matí en què lluu el sol i la visibilitat és excel·lent. Per tant, planifiquem una sortida per la veïna comarca de la Garrotxa.
L'excursió serà una circular, amb sortida i arribada a Hostalets d'en Bas. Aquest petit nucli urbà, situat en plena vall, però als peus de la muntanya, ja que les cingleres de Falgars gairebé se li aboquen al damunt, és encantador. El nom evoca el seu origen, a l'entorn d'un hostal, situat en el camí ral que unia Vic i Olot. El seu carrer principal, amb les balconades de fusta de les cases que a la primavera són plenes de flors, ha estat immortalitzat per molts pintors i fotògrafs. I el poble permet gaudir de la vida rural més genuïna només a uns quants minuts de la ciutat.

Sortim del poble, en direcció a ponent, desafiant les fortes ventades, fins que ens fiquem al bosc i comencem a enfilar-nos per la cinglera. El pendent és continuat i de tant en tant, alguna clariana entre els arbres ens permet observar que anem guanyant alçada.

En deixar el bosc, emergim a un extens altiplà. A la nostra esquerra, un xic enfilat, queda el veïnat de Sant Pere de Falgars, cap al qual ens dirigim. Al voltant de la bonica església romànica
del segle XIII, s'han reconstruït les cases de l'antic nucli com a allotjaments rurals. L'indret és realment privilegiat: una magnífica balconada natural, des d'on es domina una panoràmica espectacular. En destaquen la retallada silueta del Puigsacalm, en primer terme, i la immensitat del Canigó, al fons. Encara que el gruix de neu és modest, en ressalta la seva blancor, tot i que el contrast no és prou accentuat a causa d'un lleugera calitja que emmascara el blau intens del cel.

Des de Sant Pere en surt un camí que mena cap al santuari de Cabrera. Nosaltres, però, encaminem els nostres passos cap a una petita ermita que es dreça al capdamunt d'un penya-segat, en direcció nord. Es tracta de Sant Miquel de Castelló i cap allà ens dirigim, per una pista que planeja entre pastures. Deixem enrere una masia mig abandonada i enfilem cap al cim del penya-segat. 

La petita ermita, romànica, va ser restaurada pel Grup Excursionista  i Esportiu Gironí (GEIEC), que hi té un refugi. Avui, però, és tancat. A la porta, una placa informativa ens recorda que aquest indret ha estat testimoni del curs de la nostra història: d'emplaçament íber a temple romà i de fortalesa defensiva a residència de vescomptes. Tothom ha tret partit del seu privilegiat emplaçament, les vistes del qual abasten tota la Vall d'en Bas, Olot i el Pirineu i, en dies molt clars, arriben fins a la Mediterrània.

Quan iniciem el descens, ens creuem amb un nombrós grup d'excursionistes. La seva peculiar vestimenta mostra que han avançat una setmaneta la celebració del Carnestoltes.

La baixada, per un corriol de fort pendent, és molt ràpida, i ben aviat ens trobem de nou al poble. És l'hora de dinar i ens han parlat d'un restaurant de cuina típica de la zona, cuina volcànica, en diuen. Es tracta de l'Hostalet, on tenim la sort de trobar una taula i podem gaudir d'un dinar excel·lent. Molt recomanable!