A Núria pel Camí dels Enginyers

Dissabte, 15 de juny. Matí esplèndid per a una llarga sortida en grup. El punt d'inici de l'excursió serà la central de Daió, a Queralbs. Quan hi arribem, ja és ben ple de cotxes, tot i que no són ni les vuit del matí. És ben clar que, amb aquesta primavera tan plujosa, qualsevol treva és aprofitada pels amants de la muntanya per llançar-se a l'aire lliure sense pensar-s'ho gaire.

Comencem a caminar per dins del bosc i ben aviat arribem al Salt del Grill que, com us podeu imaginar, descarrega l'aigua amb tota la seva força i llueix magnífic. Ja hi ha una multitud de gent admirant-lo. Continuem amunt, seguint el curs del riu Freser. En direcció contrària vénen una colla de gent que estan marcant una cursa de muntanya. És la nova moda, gairebé podríem dir que la nova religió, i darrerament, cada cop que sortim topem amb alguna o altra cursa. En aquest cas, es tracta de l'Emmona, un ultra-trail i marató organitzat per la Unió Excursionista de Sant Joan de les Abadesses, que porta el nom de la filla del comte de Barcelona, Guifré el Pilós, primera abadessa del monestir de Sant Joan.

Travessem el riu i comencem la part més dura de l'ascens que, tot fent marrades per la muntanya, a l'ombra del Balandrau, ens ha de portar fins al refugi de Coma de Vaca. Pel camí comencem a creuar els primers atletes de la capçalera de l'Emmona i som testimonis privilegiats del pas de la guanyadora absoluta en la categoria de marató, l'atleta berguedana Núria Picas, que és a punt de besar el terra davant dels nostres nassos.

Un cop completat el desnivell de gairebé 1.000 metres, planegem una estona, contemplant la magnífica vall de Coma de Vaca, tenyida de verd, abans de començar el descens cap al refugi. Per arribar-hi, haurem de creuar unes quantes vegades el riu, que serpenteja pel fons de la vall, ufanós com mai.

És el moment d'aturar-se a esmorzar, mentre gaudim de l'entorn, ens deixem acaronar pels raigs de sol i veiem volar els corredors muntanya amunt.

Havent esmorzat, toca afrontar un altre tram ben dur de l'excursió: just darrera del refugi arrenca el Camí dels Enginyers, que ens ha de conduir a la veïna vall de Núria. Diuen que aquest és el camí que utilitzaven els enginyers que estudiaven la construcció d'una presa a la vall. Afortunadament, el projecte no es va portar a terme, però el camí és espectacular. Totalment acinglerat i molt aeri, envolta el Torreneules i ofereix unes vistes esplèndides del Balandrau i de les Gorges del Freser. Això sí, és un no acabar  mai: gairebé tres hores d'anar amunt i avall, amb alguns passos una mica exposats, equipats amb cordes i ganxos, que et deixen completament esgotat!

El darrer tram del camí molt més planer, ens dóna una treva. S'ha fet força tard, però, així que ens aturem a dinar abans d'arribar a Núria, quan ja tenim a la vista l'Alberg del Pic de l'Àliga.

Després de dinar, seguim fent camí fins a la vall de Núria, a la qual entrem per la zona del via crucis. La vall està tan animada com sempre, però no ens hi aturem massa, ja que ens queda encara un bon tram de camí. La baixada fins a Queralbs la iniciem pel Camí Vell. Precisament mentre anem avall, ens creuem amb alguns participants de l'Emmona que van de pujada: fan una mala cara!
Com que l'aigua és l'autèntica protagonista d'aquesta primavera, el riu de Núria també baixa amb força i el Salt del Sastre fa tant de goig com el del Grill.



En arribar al Pont de Cremal, deixem el Camí Vell per prendre un desviament a l'esquerra que ens baixarà directament fins a Daió. El camí l'han netejat una miqueta des de la darrera vegada que hi vam passar, ara fa un parell d'anys, però continua essent força selvàtic. I la central es veu lluny, lluny... Al final, però, aconseguim arribar-hi, cansats però satisfets i ens n'anem fins a Ribes, a premiar-nos. Com? Amb una cervesa ben fresqueta, evidentment!

De Ribes de Freser al Taga

Dissabte, 1 de juny. Volem fer un nou intent de pujar al Taga. Aquest cim tan popular de la comarca del Ripollès ja se'ns ha resistit unes quantes vegades. Cada cop que ens hem fet el propòsit d'anar-hi, el mal temps ens ho ha impedit. Avui, tampoc no té massa bona pinta, quan ens llevem, així que ens n'anem a esmorzar mentre valorem la conveniència o no d'abordar-lo.

Havent esmorzat, sembla que el temps aguanta, així que cap a Ribes falta gent. Tenim previst pujar-hi des de Ribes mateix, ja que volem entrenar un fort desnivell i des dels 912 metres del poble fins als 2.039 del cim hi tenim més de 1.100 metres de desnivell positiu, que ens deixaran ben servits!

Aparquem en un dels carrers de la punta sud-est del poble, prop del pavelló poliesportiu. Ens n'adonem que hi ha una d'aquestes curses de muntanya tan populars actualment, en concret els "Bastions". Tot el camí trobarem les marques de la ruta, però no pas cap corredor ja que, més tard ens assabentem que la cursa s'ha hagut de suspendre per culpa del vent.

Sortint del poble, ens enfilem, una mica pel dret, fins a enllaçar amb una pista forestal que ens durà fins al petit nucli de la Massana. A partir d'aquest punt, ja pràcticament encararem de dret la interminable pujada cap al cim. És una ascensió monòtona i dura, però paisatgísticament molt agraïda. A més a més, la fem gairebé sols, ja que la majoria de gent puja al cim per Sant Martí d'Ogassa o per Coll de Jou.
La muntanya encara no té aquell verd brillant que la caracterítza, ja que, aquest any el fred i la neu han allargat, com testimonia el blanc de la majoria de cims del voltant. I la catifa de gespa tot just comença a mostrar els primers detalls de l'entapissat de flors que lluirà d'aquí a alguns dies.



Arribem finalment al cim, marcat amb una gran creu blanca. És una muntanya aïllada, que ofereix 360º de vistes gairebé infinites. Al nostre abast gran part del Pirineu Oriental, el Canigó, el Montseny, Montserrat, el Pedraforca ... i naturalment, la vall de Ribes i els seus cims més propers. Destaca la carena que dibuixen la Covil i Costa Pubilla, que coneixem bé, ja que els vam pujar l'any passat per aquestes dates.



A dalt hi fa força vent, de manera que no ens encantem i comencem la baixada. Per no repetir ruta, iniciem el descens en direcció a Ogassa, però ben aviat ens desviem i, fent un bon tram de camí pel dret, encarem cap al poblet de Pardines, del qual tindrem boniques vistes durant bona part del camí, fins a trobar una pista forestal que enllaça aquest petit llogarret amb Ribes, on arribem quan són gairebé quarts de cinc de la tarda. No està malament, tenint en compte que hem sortit molt tard i que l'excursió ha estat llarga. Al final, però, ha fet un dia esplèndid.

Pels voltants de Gisclareny

Dissabte, 4 de maig. Aquesta primavera tan plujosa ens ofereix una treva matinal, que aprofitem per planejar una excursió per la zona del Berguedà. Ens dirigim cap a Gisclareny. Aparquem el cotxe prop del Puig de la Baga i ens endinsem, bosc amunt, en direcció al coll de l'Escriga. Avui ens acompanya un amic de quatre potes, el Nus, que, com si fossim el seu ramat, no ens perd de vista en cap moment i està amatent que no hi hagi cap membre del grup que se li despisti.

Quan sortim del bosc, anem a parar a una esplanada amb magnífiques vistes del Pedraforca. Aprofitem aquest indret privilegiat per fer la preceptiva parada per esmorzar, tot delectant-nos amb la contemplació d'una de les muntanyes més belles de Catalunya, encara força enfarinada de neu. Això sí, uns nuvolots que n'amaguen part del cim ens impediexen contemplar-la en tota la seva esplendor. No cal dir que, mentre esmorzem, el Nus es fa un tip de correr i jugar al nostre voltant.

Reposades les forces, toca ara baixar fins a Gisclareny. I mentre ho fem, per un corriol força acinglerat, podem contemplar aquest encantador llogarret del Berguedà, un nucli de poc més de quatre cases i moltes masies aïllades, sobre una esplèndida catifa de gespa, als peus de les serres del Cadí i Moixeró i amb el Pedraforca com a centinella de luxe. Certament, un bon lloc on viure.

Rodegem el poble, al qual tornarem després, per dinar, i ens enfilem de nou fins al coll de la Bena, el punt més alt del municipi, on enllaçarem amb el Camí dels Bons Homes (GR-107), que ens conduirà de nou al punt d'inici.

En arribar-hi, visitem la petita ermita romànica de Sant Martí del Puig, del segle XI.

Ens hem guanyat un excel·lent dinar, al restaurant Cal Misèria de Gisclareny, que no fa honor al seu nom. Mentre dinem, el cel es va enfosquint i el Pedraforca apareix amenaçador, anunciant tempesta.

Encara som a temps, però, d'anar fins al naixement del riu Bastareny. Aquest afluent del Llobregat neix en un indret de gran bellesa, anomenat Dou del Bastareny. I en un any plujós com aquest, l'aigua brolla de l'interior de la roca amb un ímpetu realment impressionat. Una mostra més de la força de l'aigua, gran mestressa y senyora de la natura.

I cap a caseta, que torna a ploure!