Suïssa (II): Harder Kulm, mirador d'Interlaken

El dimecres 24 de juliol fa un dia tot ennuvolat i amenaça pluja. Tot i així, no desestimem l'excursió que teniem planejada per avui. Volem pujar fins al capdamunt del Harder Kulm, el cim local d'Interlaken, de 1.322 metres d'alçada, ja que, d'acord amb totes les guies turístiques, les vistes des del capdamunt són espectaculars. Un funicular turístic (el Harderbahn) hi arriba en menys de deu minuts, però nosaltres hi pujarem a peu.

Hem de començar travessant tota la ciutat, des d'Interlaken West, on ens allotjem, fins a Interlaken Ost, d'on surt el camí que s'enfila cap al cim. Creuem el riu Aare, afluent del Rin  i el més important dels rius que neixen i desemboquen íntegrament en territori suís, just quan comença a ploure. No obstant, no cauen més de quatre gotes i a més, el corriol s'endinsa pel mig del bosc i els arbres ens protegeixen. De tant en tant, la vegetació s'obre en petits miradors, des dels quals podem contemplar com la ciutat es va allunyant als nostres peus i com va creixent el llac de  Brienz (Brienzersee), un dels llacs que donen nom a Interlaken, alimentat pel riu Aare. En un dia com el d'avui, mig plujós, mig emboirat, les misterioses imatges del llac que apareixen i desapareixen en el nostre anar muntanya amunt evoquen també típiques postals de Suïssa.

En un parell d'hores arribem al Harderkulm, on hi ha un restaurant en forma de petit castell. La gran atracció turística de l'indret, però, és una llarga passarel·la flotant, no apta per a aquells que pateixin de vertigen, que penja sobre Interlaken (l'anomenen Zwei-Seen-Steg). Si un s'atreveix, des de la barana, a abaixar els ulls, podrà contemplar, 750 metres sota seu, la ciutat d'Interlaken, amb els dos llacs als quals fa honor el seu nom: el llac de Brienz (Bienzersee) a l'esquerra i el llac de Thun (Thunersee) a la dreta, units pel riu Aare. I aixecant, la vista, queda al nostre davant el gran massís de la Jungfrau, el Mönch i l'Eiger. Avui, però, no és el millor dia per gaudir d'aquest espectacle, i els tres majestuosos cims només s'intueixen entre les espesses nuvolades.

Ens aturem a fer un pícnic en aquest deliciós mirador i després emprenem la baixada, ara pel cantó oest, on un altre corriolet que baixa vertiginosament pel mig del bosc ens deixa ben aviat a St. Niklausen, una petita urbanització a tocar d'Interlaken West.

El dia ha millorat força amb el pas de les hores i ara sí, podem gaudir finalment de la Jungfrau en gairebé tota la seva esplendor, des del que diuen, és el millor punt d'Interlaken per contemplar-la.

Suïssa (I): pel camí de l'Eiger

Juliol 2013: una setmana de vacances a Suïssa, per visitar algunes de les muntanyes més emblemàtiques dels Alps.
La nostra primera parada és Interlaken i el 22 de juliol agafem el que deu ser el tren més car del món, per pujar fins al peu de la Jungfrau, a l'estació de tren més alta d'Europa (Top of Europe, en diuen ells), a 3.454 metres. Des d'aquest complex d'alçada, on hi ha restaurants, botigues i fins i tot un museu d'escultures de gel, es poden admirar de molt a prop dos dels cims del massís: la matiexa Jungfrau, de 4.158 metres i el Mönch, de 4.099 metres, així com l'espectacular glacera d'Aletsch, de més de 23 quilòmetres, la més important dels Alps. Si el dia és clar, com avui, les vistes són senzillament espectaculars!



El tercer cim del massís, l'Eiger, de 3.970 metres, de fet no es veu des del complex, però ha estat el gran protagonista de l'ascens, ja que el túnel del tren perfora la seva mítica cara nord, una paret vertical de 1.800 metres d'altura, el repte per excel·lència de qualsevol gran escalador. El tren, en el seu viatge per l'interior de la muntanya, s'atura en una parada anomenada Eigerwand, per tal que els passatgers puguin admirar la vista de la paret i de la vall des de les finestres habilitades en els forats que es van utilitzar per extreure la roca excavada durant la construcció del túnel, les quals, en algunes ocasions, s'utilitzen per al rescat d'escaladors. Això sí que és realment una vista de vertigen!



Com que, a part d'anar en tren, cal caminar una mica, tot baixant de les alçades, ens aturem a la primera estació que hi ha just a la sortida del túnel: Eigergletscher. Des d'aquí, baixarem caminant fins al fons de la vall.
El corriol segueix la paret nord de l'Eiger, que tindrem a la nostra dreta, com a guaita, durant tot el camí. La verticalitat de la paret, una mola de roca escarpada,  és impressionant i no puc evitar imaginar-me l'Ueli Steck allí penjat, amb un piolet a cada ma.



A la nostra esquerra, en canvi, un suau relleu de muntanyes arrodonides, cobertes de verda gespa, es deixen anar amb lleugeresa cap al fons de la vall, on descansen xalets i casetes de muntanya, escampats arreu. És una imatge idíl·lica de Suïssa en estat pur.



El camí passa pel petit llogarret d'Alpiglen, encantador enclavament de quatre cases i una estació de tren i continua, en bona part per una pista forestal que segueix les vies del tren cremallera, en direcció a Grindelwald.
El poblet de Grindelwald, situat al fons de la vall, és un dels destins turístics més populars de Suïssa, ja que gaudeix d'una de les millors vistes de la cara nord de l'Eiger. Mentre ens hi acostem des de les alçades, es mostra com una immensa catifa de gespa amb centenars de casetes escampades per tota la falda de la muntanya.



Poc abans d'arribar a Girndelwald, ens aturem a una altra estació de tren, Brandegg, on fem un petit descans i ens recuperem de l'esforç amb una cerveseta. I continuem avall, fins a l'estació de tren de Grund, on, esgotats després de baixar més de 1.500 metres de desnivell, ens deixem caure als seients del tren que ens porta de retorn a Interlaken. 

Passejant pel circ de Gavarnie

El cap de setmana de Sant Joan teniem previst, aprofitant els dies més llargs de l'any, abordar el tres-mil de la temporada. En aquest cas, es tractava de la pica Longa del Vinhamala, cim emblemàtic del  Pirineu francès. Ja teniem reservat lloc per dormir al refugi de Baysellance per la nit del 22 de juny, amb la idea de fer el cim el dia 23.

La força de l'aigua, però, va desmuntar els nostres plans. Aquella setmana, la Garona va arrasar la Val d'Aran, emportant-se al seu pas tot el que trobava. I els seus afluents van fer el mateix al cantó francès, de tal manera que l'accés al Pont d'Espanya, per on volíem iniciar l'ascens, va quedar tallat per desaparició de la carretera. I per l'altra banda, l'accés al Barrage d'Ossue estava bloquejat per una allau de neu. Per tant, impossible accedir al Vinhamala.

No obstant, com que teníem vacances, vam decidir anar igualment fins a Gavarnie, per veure si podíem fer alguna altra excursió. Al final, però, les circumstàncies es van complicar i ens vam haver de limitar a un petit recorregut pel circ de Gavarnie. Petit, però, és un adjectiu que no se li pot aplicar a Gavarnie, ja que, si bé per la distància i la durada, l'excursió que vam fer no passa de simple passejadeta, la magnificència de l'entorn et deixa literalment sense paraules.

Ens posem a caminar quan són més de les deu del matí, un matí esplèndid, en què el sol lluu de ple. Travessem Gavarnie, que està gairebé desert, ja que la majoria de turistes no s'han atrevit a sortejar els esvorancs de les carreteres. Al final del poble arrenca un sender de molt bon fer que, en poc més d'una hora ens conduirà al peu del circ, on es troba l'antiga hostatgeria. Mentre ens hi atansem, ja podem gaudir, davant nostre, de la impactant visió de la gran muralla natural que fa de frontera amb Espanya. En arribar al cor del circ, però, la visió de la gran cascada, que amb els seus més de 423 metres, és una de les més altes d'Europa, acaba d'arrodonir la bellesa d'aquest gegant anfiteatre rocós, encara ben emblanquinat de neu. Com que falten paraules per descriure-ho, fora bo manllevar les del gran poeta Victor Hugo, que figuren en una placa al peu del circ:

Qu’est-ce donc que cet objet inexplicable qui ne peut pas être une montagne et qui a la hauteur des montagnes, qui ne peut pas être une muraille et a la forme des murailles ? C’est une montagne et une muraille tout à la fois ; c’est l’édifice le plus mystérieux du plus mystérieux des architectes ; c’est le Colosseum de la nature ; c’est Gavarnie.

Encara meravellats per la grandiositat d'aquest gegant de la natura, seguim el nostre camí en direcció al refugi de les Espuguettes. El camí comença a pujar, primer progressivament, per un corriolet molt atractiu, al peu d'unes parets de roca amb multitud de saltants d'aigua que de tant en tant ens remullen. Quan finalment arribem a veure l'edifici del refugi, ens queda encara el tram més dur d'ascens: uns 500 metres de desnivell, que superem, esbufec rera esbufec, en poc més d'una hora. S'ha fet molt tard, de manera que aprofitem per dinar, en un entorn increible.



Mentre dinem, ens envolten 360º d'alguns dels cims més espectaculars del Pirineu. En primer terme, gairebé com si ens haguessin de caure al damunt, tenim els Astazous, amb el corredor Swan al mig. Al davant, destaca la immensa mola del Taillon, i al seu costat, la bretxa de Rotllan, que ens fa rememorar la llegenda segons la qual el cavaller Rotllan, nebot de Carlemany, va obrir aquest gran esvoranc a la paret pirinenca quan intentava allunyar la seva espasa Durandal dels sarraïns que el perseguien, en la batalla de Roncesvalles. La bretxa constitueix l'únic pas natural entre els dos vessants del Pirineu.



Al fons, tenim també magnífiques vistes del massís del Vinhamala, amb grans quantitats de neu, la qual cosa ens confirma que, si les circumstàncies ens haguessin acompanyat, era una excel·lent ocasió per intentar assolir el cim.
Som als peus del pic de Piméné, un dels més bells miradors de la zona, però se'ns ha fet molt tard per pujar-hi, de manera que ho deixem per a la propera ocasió i tornem cap a Gavarnie. Aquesta vegada tots els cims se'ns han resistit, però aquest és el paradís dels pireneistes i està clar que tornarem!