Ascens al Montorroio

Dijous, 31 d'octubre. Nou matí esplèndid al Pallars. El blau intens del cel i l'excel·lent visibilitat ens animen a deixar la vall i enfilar-nos muntanya amunt. Quan sortim d'Altron, tenim clar quin serà l'inici de l'excursió, però no el seu final. Hi ha dos candidats a la llista: el Montsent de Pallars i el Montorroio.

Ens dirigim cap a Llessui, des d'on arrenca una llarga pista forestal que ens aproparà a aquests dos cims emblemàtics del Pallars. Mentre la pista va fent llaçades, podem contemplar els dos pics al nostre davant. El Montsent, en primer terme, exhibeix amb elegància les seves enormes proporcions i les seves formes arrodonides, com a gran dominador de la zona. Al seu darrere, en un discret segon terme, el Montorroio, de dimensions molt més reduïdes, no renuncia, però, a la indiscutible personalitat que li confereixen la seva forma piramidal i el característic color vermellós que inspira el seu nom.

Passat el coll del Triador, trobem un pal indicador que indica la ruta cap al cim del Montsent i allí, al costat del camí, aparquem el cotxe. Pujarem pel barranc d'Entremonts que, com el seu nom indica, s'enfila per entre les dues muntanyes. Al principi, el camí està força desibuixat, amb només unes poques fites aquí i allà. En creuar una enorme esplanada veiem saltar un isard, que s'atura a contemplar-nos des de la distància. Anem guanyant alçada tot seguint el curs del rierol, a mesura que el barranc es va fent més estret. Abans d'afrontar el darrer repetjó que ens ha de portar al capdamunt de la collada, fem una pausa i aprofitem per esmorzar una mica. Ens asseiem al costat del rierol, que està completament gelat. Senyal que a les alçades la tardor no és tan benevolent com al fons de les valls.

Havent esmorzat, ens plantem dalt del coll en poca estona. A la nostra esquerra, el Montsent, que fa de frontera entra la Vall d'Àssua, de la qual venim, i la Vall Fosca. Al nostre davant s'obre la Vall Fosca, amb el seu rosari de llacs i al fons podem albirar alguns dels grans protagonistes del Pirineu: l'Aneto, el Posets, el Vallhiverna ... Molt a prop, un bell i monumental cim, el Pic de Peguera, amb la seva característica forma que recorda lleugerament el Cerví.

Ara toca decidir: seguim endavant cap al Montsent o ens desviem a la dreta per pujar al Montorroio? Finalment, ens inclinem per la segona opció i deixem el Montsent per a una altra ocasió, possiblement des de la Vall Fosca.

Per anar a buscar el camí que porta al Montorroio ens cal vorejar un petit turó, el Tossalet de la Coma, al qual aprofitem per pujar.

El camí cap al cim del Montorroio ens obliga a superar una paisatge completament rocós, de baixades i pujades,  les anomenades Raspes del Montorroio, que es fa força llarg. Quan arribem a la base cònica de la muntanya, però, el camí es fa més planer i un corriolet molt ben marcat ens porta ràpidament fins al cim. Des d'allà esdevenen encara més espectaculars les vistes que hem gaudit a baix al coll.

La baixada l'encararem per l'altre cantó, en direcció als Estanys de la Mainera. El primer tram se'ns farà força feixuc, amb descensos vertiginosos, per terreny molt pedregós i sense pràcticament fites que ens indiquin el camí. Després d'algun petit moment de col·lapse, però, arribem a les envistes de l'estany Xic i la cosa millora. Ho aprofitem per fer una nova pausa i dinar. Al nostre davant, el pic de Mainera, un cim de caràcter! Com ens va fer suar, fa uns anys, per pujar-lo i sobretot per baixar-lo!



Havent dinat continuem el descens, de manera molt més suau, pel barranc del riu Berasti, fins al Clot de la Mainera. Allà enllacem amb la pista forestal que ens ha de conduir fins al punt d'inici de l'excursió, on ens espera el cotxe. Aquest tram de pista es fa una mica monòton, però els magnifícs colors de tardor que podem contemplar al fons de la vall, a la zona de les Bordes de Llessui, ho compensen amb escreix.
Arribem al cotxe prop de les sis de la tarda, quan ja comença a fosquejar, cansats però satisfets. En tot el dia, no hem trobat ningú. Hem gaudit en exclusiva de la màgia de la muntanya!

A peu pel Batlliu de Sort

Dimecres, 30 de setembre. Petites vacances de tardor al Pallars. Ens instal·lem a Altron i aprofitarem per fer algunes excursions pels voltants de Sort i per la Vall d'Àssua.

Avui farem un recorregut pels poblets que formaven part de l'antic Batlliu de Sort. Històricament el terme de batlliu o batllia es referia al territori que comprenia la jurisdicció d'un "batlle". El Batlliu de Sort comprenia els pobles del marge dret de la Noguera Pallaresa.

Aquests pobles estan connectats per una xarxa de camins tradicionals, de ferradura o de bast, d'aquells que ens agraden tant. Sortim de Sort, a quarts d'onze del matí. Fa un dia esplèndid, més de finals d'estiu que de plena tardor. I el gaudirem plenament, ja que l'itinerari transcorre per la vessant  assolellada de la vall. Ens enfilem per camins empedrats, entre murs de pedra seca mentre Sort s'allunya ràpidament als nostres peus.

El nostre primer destí és Olp. Com molts poblets del Pallars, consta de dos nuclis: el poble pròpiament dit, amb la plaça de l'església com a centre neuràlgic i la força o nucli enlairat i emmurallat. Després d'asseure'ns una estona a la plaça i contemplar algunes de les històriques façanes, ens enfilem fins a la Força, on hi ha els antics rentadors. Les vistes de la vall que es contemplen des d'allà són extraordinàries.

La nostra propera destinació és Pujalt. Mentre en cerquem el camí, a la sortida del poble, trobem unes senyores que ens saluden amablement, ens indiquen el camí i ens aclareixen també quina és la fonètica autòctona: "Puial".

El camí fins a Pujalt és més planer i força humit, ja que en bona part va paral·lel a la llera d'un rierol. Durant tot el recorregut trobem diversos panells informatius sobre les papallones autòctones de la zona. I és que a 

Pujalt hi ha la seu del Museu de les Papallones de Catalunya. 

Creuem el poble sense trobar ningú, tret d'una bona colla de gats, i agafem el camí que ens ha de conduir fins a Enviny. Aquest tram de camí el gaudim de manera especial, ja que, a mesura que ens allunyem de Pujalt, va apareixent, damunt del poble, una cadena de muntanyes ben conegudes: en primer terme, la característica forma piramidal del Monteixo i al fons, d'esquerra a dreta, el Baborte, el Sotllo i el massís de la Pica d'Estats, amb la seva curiosa forma dentada perfectament retallada contra el blau intens del cel.

Arribem a Enviny per la seva part alta. El poble està penjat a la falda de la muntanya i entre el punt més elevat i el més baix hi ha un fort desnivell. Mentre baixem pels seus drets carrerons comentem que no ha de ser fàcil viure en un lloc així. No obstant, hi ha cases habitades, com podem constatar per la roba estesa en alguns balcons i per la presència d'un bonic gos d'atura, que ens saluda amb els seus lladrucs enrogallats.

A la part baixa del poble, aprofitem per descansar un moment i ara li toca a un gat venir a fer-nos unes quantes moxaines. Un senyor del poble, que ve del seu hort, s'atura a donar-nos conversa i ens obsequia amb dos dels seus millors tomàquets, després d'explicar-nos que, per la posició privilegiada d'Enviny, en un racó molt solell, es tracta dels millors tomàquets del Pallars (de la qual cosa en podem donar fe). Més endavant ens assabentem que es tracta del rector d'Enviny. Un senyor realment agradable!

Ara toca començar a baixar, per un corriol empedrat, de fort pendent. A la nostra dreta queda Montardit de Dalt, però nosaltres ens dirigirem directament cap a Sort, ja que se'ns faria tard per dinar.

Abans d'arribar a Sort, encara passem pel llogarret de Bressui, poc més de quatre cases i una església.

Arribem a Sort que ja és hora de dinar i com que creiem que ens l'hem guanyat, cap a la fonda s'ha dit. Demà, una altra excursió.

Tour pels estanys del Carlit

Diumenge, 22 de setembre. Per tancar la temporada d'estiu, ens ve de gust una sortida amb molta aigua, així que escollim la zona del Carlit, on hi ha una de les àrees lacustres més espectaculars del Pirineu Oriental.

Sortim de casa a un quart de vuit del matí, amb la idea de pujar al cim del Carlit (2.921 metres), però la ruta en cotxe és molt llarga i triguem les nostres bones dues hores a fer la collada de Toses, creuar la frontera per entrar a l'Alta Cerdanya, en territori administrativament francès i arribar fins a l'aparcament situat al peu del llac de les Bulloses. Així que, conscients que quarts de deu no és una hora adequada per començar a fer un cim, abandonem la idea inicial i optem per fer únicament el tour dels llacs.

I per començar, què millor que el llac de les Bulloses. És de grans dimensions, a causa de la presa, que s'hi va construir a principis del segle XX, per tal de donar electricitat al famós Tren Groc (el train Jaune). Amb la llum del matí, el reflex dels dos Perics sobre la superfície del llac ofereix una bella imatge, que per si sola ja gairebé val l'excursió.



A partir d'aquí comença una ruta circular (boucle, en diuen ells) que ens portarà per 12 estanys. Ens comencem a enfilar, pel mig d'un bosc de pins. El camí és una mica rocós, però fàcil de seguir. A poc a poc, el corriol es va fent més pla i ample. A la nostra dreta apareix, al fons, el primer dels estanys, el del Viver. El veurem més de prop en el camí de tornada. Ara ens desviem cap a l'esquerra, cap a una zona oberta, al fons de la qual llueix, en tota la seva esplendor, el Carlit. Deixem per un moment el camí  i ens atansem cap a l'estany Negre, que queda lleugerament amagat a la nostra esquerra. A les seves aigues, fosques i brillants, fent honor al nom, es reflecteixen els espessos boscos del voltant.



Continuem la ruta i a la dreta s'estén l'estany de la Comassa, de forma allargada i dimensions força considerables. Avancem una mica i just a la nostra esquerra apareix l'estany Sec, més petit i amb una mena d'illot al seu centre. Ascendim una mica i a la nostra dreta, trobem un nou estany, el de Vallell, de dimensions força més petites. Just en aquest punt, hi ha la possibilitat d'escurçar el camí, fent una ruta de només nou estanys. No és la nostra intenció, però si que decidim que aquest és un bon lloc per fer una aturada i esmorzar. Des d'aquest punt i a la nostra esquerra, podem admirar també dos nous estanys, aquests un xic més allunyats, tot i que força grans: són l'Estany Llong i l'Estany Llat, amb el fons esplèndid de tota la cadena de muntanyes que tanquen la Cerdanya pel sud.



Després d'esmorzar, creuem un petit rierol i l'excursió, que fins llavors havia estat molt suau, guanya en intensitat, afrontant un petit tram de pendent, fins a arribar al seu punt més elevat (2.350 metres). Al nostre davant, s'alça, majestuós, el Carlit. Podem ressegir perfectament el camí que porta fins al seu cim. Si seguissim recte, ens hi atansariem, però prenem el camí de la dreta, que ens conduirà directament cap als llacs més espectaculars del circuït. L'estany de Sobirans, el de Trebens, el d'en Gombau, petita extensió del de Trebens i el de Castellà es van succeint, un a tocar de l'altre. Les seves aigües cristal·lines deixen veure un fons pedregós damunt del qual neden força peixos, a punt de ser atrapats per uns quants pescadors que hi ha per allà.



Passats els quatre estanys, el camí fa un gir de 90º per anar a buscar el camí de tornada, que trobem després d'haver contemplat encara un altre estany, el de les Dugues, i d'haver vist de molt més a prop l'estany de Viver.
Arribem a les Bulloses, al costat de l'encantador hotel de les Bones Hores, on decidim que ens hostatjarem algun dia, prop de les dues del migdia. Decidim buscar una ombra vora el llac, per dinar. I així ho fem, amb els peus dins l'aigua, que és molt freda! Un veritable plaer i un excel·lent final de la jornada.