Al Puigsacalm des del Puig Tosell

Dilluns, 4 d'agost. Aquest proper cap de setmana és la sortida d'estiu dels Camalluents i estic molt desentrenada, així que aprofitarem la tarda, després de treballar, per fer una petita excursió. Amb l'estiu que portem, no seria gens estrany que acabessim ben molls, però ens arriscarem.

Com que no tenim massa temps, escollim un cim proper i li torna a tocar al Puigsacalm. Aquesta vegada, però, farem una ruta que per a mi és totalment nova.

Comencem l'excursió, a les cinc de la tarda, per la via habitual, és a dir, des de coll de Bracons. El cel ja s'ha començat a ennuvolar i els nostres primers passos van acompanyats d'algun tro llunyà. Al cap d'uns quants metres de corriol, sota l'espessor de la fageda, ens desviem a la dreta, davant d'una indicació en vermell, al tronc d'un arbre, que diu "Puig Tosell".

Ens enfilem per un camí costerut, entre els arbres, fins a la carena. Al fons, a la nostra esquerra, vistes de la plana de Vic. Cap amunt, boira. Anem guanyant desnivell amb rapidesa, tot carenejant, fins al Tosell Xic, de 1.360 metres, que no té la categoria de cim. Abans d'assolir-lo hem de superar una enorme extensió de falgueres que gairebé arriben a cobrir-nos!



Des del Tosell Xic fins al Tosell Gros, ens cal superar un tram de fort desnivell, en el qual hem d'ajudar-nos amb les mans. Arribem al cim, de 1.462 metres, quan la boira ja ho ha cobert tot, de manera que, més enllà de la bandera que hi oneja, no veiem pràcticament res.
Baixem del cim, pel mig del bosc. La boira s'ha ensenyorit de tot l'entorn i li confereix una imatge entre misteriosa i romàntica, que, si el camí no estigués tan ben marcat i no portessim GPS, potser no ens deixaria estar gaire tranquils.
Gairebé a les palpentes, anem a buscar el Ras de les Civaderes, que ens ha de portar a la tanca de fusta d'accés al camí del Puigsacalm. Poc abans d'arribar-hi, trobem un excursionista que ve en direcció contraria i per sorpresa nostra, ens demana si queda gaire lluny ...el Puigsacalm!! Després d'explicar-li que ha passat de llarg, li indiquem el camí correcte, que emprèn a tot córrer. I és que la boira pot arribar a ser molt traïdora.



Nosaltres, amb més calma, arribem també fins al cim del Puigsacalm, ben embolcallats, i sense poder gaudir de les seves magnífiques vistes, girem cua i emprenem la baixada, que farem per la via habitual, cap a la Font Tornadissa i la collada de Sant Bartomeu.
Arribem de nou a Bracons poc abans de les vuit del vespre. Avui, ens hem escapat de la pluja!

A la Mola de Colldejou

Diumenge, 27 de juliol. En diverses ocasions, durant les nostres escapades al Priorat, havíem tingut la intenció de pujar a la Mola de Colldejou, però en totes elles, el mal temps ens havia fet desistir. Hom ens havia comentat que la millor època per pujar a la Mola era per Sant Jaume, així que aquesta vegada no podíem deixar passar l'ocasió. El dissabte va fer un dia esplèndid i ens en vam anar a dormir, després de posar el despertador ben d'hora, amb el convenciment que, per fi, ens hi enfilaríem.
En despertar-nos ens sorprèn un cel força ennuvolat i des de la finestra veiem com la característica silueta de con escapçat de la Mola està mig emmarscarda per la boira. Però ja som de peus a terra, així que ens hi aventurem.
Anem fins al poblet de Colldejou, al límit entre el Baix Camp i el Priorat, just al peu de la Serra de Llaberia i la Mola de Colldejou. Aparquem a la plaça del poble, a les set del matí, just quan un marxant hi comença a muntar la seva paradeta de mercaderia diversa.
Sortim del poble per una pista forestal que segueix el GR-7. Tot i no fer sol, el dia és xafogós. A la nostra esquerra, la muralla natural de la Serra de Llaberia resta completament amagada darrera d'una espessa capa de boira.



En arribar al coll del Guix deixem el camí principal, que continua cap a Llaberia i prenem un corriol a mà dreta, que constitueix una variant del GR, el 7.3. El camí es fa molt més agradable i bufa una mica de vent. Aviat el corriol comença a girar a la dreta i, per l'anomenat Portell de les Processons, agafem la carena que ens ha de portar al cim. El paisatge a la nostra esquerra esdevé pedregós, mentre a la dreta, en algun instant de treva que ens dóna la boira, apareix i desapareix la muralla calcària de Llaberia, amb la seva peculiar estació meteorològica al capdamunt.




A mesura que ens acostem al cim, podem veure les restes del Castell de la Mola, una fortificació que va fer les funcions de torre de defensa durant les guerres carlines del segle XIX. Tot i estar força enrunada, encara es pot accedir al seu interior.



El cim, per la seva ubicació privilegiada, ofereix una excel·lent panoràmica, als quatre vents, de tota la contrada. Avui no és el millor dia, tot i que les boires s'han anat esvaint, però la visibilitat no és bona. De tota manera, al fons es dibuixa la silueta de la costa, amb el cap de Salou ben definit i, tot i que a contrallum, el mar. En primer terme si que s'observen clarament els molins de vent del parc eòlic del Trucafort.
Com que volem fer un itinerari circular, la baixada l'emprenem per una canal pedregosa a la nostra esquerra, que, amb molta cura per no relliscar, ens porta al Portell de la Cova. El grau rep aquest nom per una cova mig amagada que hi ha a la roca. Sembla que avançant pel seu interior se surt a una balconada en ple cingle. Nosaltres, però, hi entrem just al principi i no aprofundim més. Això de la foscor no és pas el meu fort!



De nou a l'exterior, aprofitem per fer una pausa i esmorzar, abans de seguir el camí de baixada. Ens queda un nou tram de fort pendent, molt relliscós que es fa força pesat, fins que desemboca a un formós bosc d'alzines. Un darrer tram de corriol ens deixa de nou al poble de Colldejou.
Són gairebé les dotze del migdia i el marxant ja tanca la paradeta. Qui sap si ha venut gaire?  Nosaltres anem a celebrar-ho amb una cervesa ben fresca al Casal del poble.

Estampes de Noruega

Juny de 2014 - Viatge a Noruega

Aquest any hem tingut la sort de poder visitar la Noruega dels fiords, un paradís de natura on terra, aire i aigua han esculpit paisatges de somni. I encara que gran part del recorregut l'hem fet amb cotxe i ferry, també hem tingut temps de fer alguna caminada.

1- A Bergen, la porta d'entrada als fiords, ens enfilem fins al cim de l'Ulriken que, amb els seus 643 metres d'alçada, constitueix el sostre de la ciutat. Hi puja un telefèric, però nosaltres preferim arribar-hi a peu, per un bonic corriol que s'endinsa pel bosc. A mesura que guanyem alçada i sortim del bosc, ens comencen a meravellar les vistes, cada vegada més impressionants, sobre la ciutat i el mar, les illes, els fiords i les muntanyes que l'envolten.

Després d'una primera parada al mirador on arriba el telefèric, seguim fent camí fins al cim, on ens fem la fotografia de rigor amb l'estelada i tenim temps d'explicar l'excepcional moment que viu el nostre país a un parell de noruecs encuriosits.

Dinem en un magnífic menjador natural i fem una volta per tot un rosari d'estanys que s'escampen pels entorns del cim, amb casetes de fusta que semblen de joguina a la seva riba. Els paisatge muntanyós dels voltants, en canvi,  té un punt d'agrest.

A la baixada fins a l'indret on hem aparcat el cotxe, ja són més de les quatre de la tarda i trobem molts noruecs que ja han acabat la feina i  aprofiten l'estiu per sortir a fer exercici.




2- Geiranger és un poblet encantandor, situat al fons del Geirangerfjord, un dels més bonics de Noruega. Hi arribem després d'un viatge en ferry i des d'allí improvisem una caminada, d'uns dos quilòmetres, fins a un dels molts salts d'aigua dels quals pot presumir el país. Es tracta de Storseterfossen, un salt d'aigua impressionant, d'uns 30 metres de caiguda, que, a diferència de tots els que hem pogut contemplar des del ferry, roman amagat a l'interior de la muntanya de Vesteras  i amb l'atractiu afegit que es pot accedir ben bé fins al seu darrere i contemplar-lo com si veritablement en formessim part.



L'accés al salt es pot fer per dos camins. Aparquem el cotxe al costat d'un restaurant típic i ens enfilem per un corriol costerut i força relliscós en el seu primer tram. Després descobrim un bonic camí empedrat, que utilitzarem a la baixada i que ens deixarà a peu de carretera, a uns 50 metres de l'aparcament. I des de la carretera d'accés, gaudim també d'una de les vistes més impressionants del fiord.



3- Alesund és una bonica ciutat situada a la costa atlàntica, formada per set illes, unides mitjançant ponts i túnels. La millor manera de contemplar-la és enfilant-nos fins al seu punt més alt, el mirador panoràmic d'Aksla i Fjellstua. Per arribar-hi cal pujar una escala de 418 graons, que arrenca des d'un parc urbà situat just al centre de la ciutat. Quan comencem a caminar fa un matí esplèndid i lluu el sol, però a mesura que guanyem alçada el temps, com ja ens té acostumats aquí a Noruega, va canviant i tot just arribar al mirador, comença a ploure.



Des d'aquest indret privilegiat podem contemplar com la tempesta es va desplaçant d'una illa a l'altra fins a perdre's cap a l'inerior del país. Des de les alçades observem també els edificis modernistes que conformen la ciutat, des de la seva reconstrucció després d'un incendi l'any 1904. Les cases del port, bellíssimes, evoquen una versió sobria i austera del Passeig de Gràcia. Veritablement Alesund és una de les ciutats més boniques de Noruega.