Setmana de pluja a les valls de Benasc i Aran

Les nostres vacances d'aquest any, la darrera setmana de juny, coincideixen amb el període probablement més plujós de l'estiu, i amb l'únic període de treva en la llarga onada de calor que s'ha instal·lat entre nosaltres i que no sembla tenir ganes de marxar. Però tot i la pluja, que ens obliga a modificar els nostres plans inicials, no deixem d'anar d'excursió i descobrir indrets ben bells de les valls de Benasc i l'Aran.

Dilluns, 26 de juny - Grist-Ansils-Sarllé-Benás

Com ja ens havien anticipat les previsions meteorològiques, ens llevem, el nostre primer dia de vacances, i el cel està ben ennuvolat i a punt de ploure en qualsevol moment. Ens allotgem a Eriste (Grist en aragonés benasquès o patuès, parla de transició entre el català i el castellà). Com que no és qüestió de quedar-se tancat, agafem l'impermeable i ens disposem a fer una ruta circular entre els pobles de la vall, que iniciarem just a la porta de l'hotel, al darrere d'un ramat de vaques camí de les seves pastures d'estiu, ja que part de la ruta recorre antics camins de transhumància. La ruta ens permet descobrir bonics poblets com Ansils, que al costat d'alguna urbanització fantasma, record de la bombolla immobiliaria, conserva encara bonics carrerons i cases pairals. D'Ansils fins a l'estació d'esquí de Cerler (Sarllé) el sender s'enfila per encantadors corriols empedrats, murs de pedra seca coberts de molsa i faigs les copes dels quals s'enllacen formant espessos túnels de verdor. És com un bosc encantat que s'acaba, de cop i volta, en el moment de creuar el barranc de Remáscaro, on un dic de contenció aprofita les aigües que baixen braves de dalt dels cims. Som a les pistes d'esquí, als peus del pic de Cerler, el gran dominador de la vall. Comença a ploure amb intensitat i ens aixopluguem a les instal·lacions de l'estació, on aprofitem per dinar mentre esperem que passi el xàfec.

Després de visitar el resort hivernal, fantasmagòric en aquesta època de l'any, i el poble antic de Cerler, molt interessant, baixem fins a Benasque per un corriol costerut i relliscós. Des d'allà, tornem cap a Ansils en un bonic passeig per la riba del riu Éssera i enllacem amb un sender que passa per les antigues cases de Conques, abans d'arribar de nou a Eriste, vorejant l'embassament de Linsoles. En total han estat més de 15 quilòmetres i 600 metres de desnivell, més alguna remullada.

Dimarts, 27 de juny - Lac deth Còth deth Hòro



Tot i que es preveu una setmana pèssima, metereològicament parlant, el matí del dimarts apunta una petita finestra de bon temps, així que ens plantegem intentar pujar a l'Aneto, intent que haurem d'avortar al cap de poc de començar.
Ens llevem molt d'hora i efectivament el cel està estrellat mentre conduim fins al pla de la Besurta. Quan aparquem, però, es comença a fer de dia a l'ensems que apareixen les primeres boires. Iniciem el recorregut cap al refugi de La Renclusa, però quan hi arribem, les boires ja s'han ensenyorit totalment de les alçades. Així que, preveient que des del cim no es veurà res, decidim que l'esforç no ens compensa i canviem de plans. Des del refugi travessarem fins al Plan d'Aigualluts, seguint una variant del GR-11, en una intensa, però curta pujada i una vertiginosa baixada. Durant el descens, gaudim de belles vistes del pla i d'alguns cims que, com la Forcanada, encara no han estat del tot engolits per les boires.



Creuem tot el plan d'Aigualluts, que llueix un verd ufanós i anem a buscar el corriol pedregós que s'enfila cap al coll i l'estany del Toro. La zona és el paradís de les marmotes, que, sorprenentment, no s'espanten de nosaltres, i n'arribem a veure alguna de molt a prop.
Al nostre darrere s'apunta la silueta de l'Aneto i tot i que podem arribar a veure els Portillons, la gelera (amb ben poca neu) i fins i tot el coll de Corones, en cap moment s'arriba a albirar el cim.



Arribem finalment a l'estany de Toro, a l'altra banda del qual ja s'estén la Vall d'Aran. Allí la meteorologia és una mica millor i al fons podem contemplar una magnífica prespectiva del pic de Mauberme. És molt d'hora encara, i ens plantegem pujar a un parell de cims que s'alcen a l'esquerra de l'estany: la Tuca Blanca de Pomero i la Pena Nera. El camí, però, no està indicat i ben aviat perdem les fites. Ens enfilem una estona pel dret, fins que ens en cansem i abandonem quan falten uns 60 metres per al cim. És una llàstima, ja que es tracta de molt bons miradors de l'Aneto, però avui tampoc no ens perdem gaire res.
Tornem als peus de l'estany, on dinem, abans de desfer el camí, de nou pel Plan d'Aigualluts i fins a la Besurta, passant pel costat del famós Forau d'Aigualluts, on les aigües del riu Éssera, procedents de la glacera de l'Aneto, es perden per dins de la muntanya i van a sortir a  l'Artiga de Lin, a la veïna Vall d'Aran.

Dimecres, 28 de juny - Banys de Benasc - GR-11.5



Avui pronostiquen pluja per a tot el dia, i tot i que encara no plou quan ens llevem, està a punt. Decidim intentar una petita excursió fins als estanys d'Alba, des dels Banys de Benasc, i cap allà ens dirigim. Banys de Benasc és un balneari situat en una cinglera a l'esquerra del riu Éssera, en un indret privilegiat. L'edifici, però, és molt antic i no ha estat remodel·lat, de manera que té un aspecte més aviat tètric i misteriós.
Poc després de començar a enfilar-nos cap a l'estany, per la canal del Turonet constatem que el camí és extraordinariament dret i relliscós i que està a punt de ploure. Abandonem l'intent i seguim un tram del GR 11.5 que porta fins a l'Hospital de Benasque. El sender és molt atractiu, però al cap d'una hora comença a ploure amb intensitat i decidim girar cua. Avui no era un dia per sortir d'excursió!

Dijous, 29 de juny - Ibon de Cregüenya



Avui sembla que la climatologia ens mig respectarà i escollim una excursió fins a l'estany de Cregüenya, un llac ben especial, situat a 2.630 metres de desnivell, entre cims de més de 3.000 metres. El camí fins allà, amb més de 1.200 metres de desnivell acumulat és dur i llarg. Aparquem al costat del pont de Cregüenya i comencem a ascendir per un corriol a l'esquerra del Barranc de Cregüenya, per qual s'escola a raig l'aigua procedent de l'estany, amb alguns salts força impressionants. La primera part del camí, molt costeruda, transcorre pel mig del bosc. A continuació s'enllaça amb una zona planera, l'anomenada Pleta, i finalment, una llarga tartera d'enormes blocs de granit. Poc abans d'arribar al llac, hi ha encara una gran llenca de neu, que trepitgem en part. Per mala sort, no portem els grampons, i no podem remuntar còmodament els darrers metres per la neu. Ens toca continuar saltant rocs i més rocs fins a assolir la cua esquerra de l'estany. 



Tot i que hem començat a caminar amb sol, el cel s'ha anat tapant i ara les boires pràcticament cobreixen del tot els cims del voltant. El paisatge és impressionant: un espectacle de roca, aigua i muntanya! Malauradament, la boira gairebé no ens ho deixa veure. Mentre resseguim el llac, per veure'n una mica més (és el tercer més gran del Pirineu i des d'on som només n'albirem la cua, poc més d'un 25% de la seva extensió), comencen a caure algunes volves de neu. En una treva de la boira apareixen cims espectaculars, com el pic d'Aragüells. Ben aviat, però, la boira guanya la partida i decidim començar el descens, ja que continua nevant i fa molt de fred.
La baixada és llarga i dura, molt més que la pujada, i se'm fa especialment carregosa, però arribem al cotxe sense més problemes i satisfets de la gran excursió feta.

Dissabte, 1 de juliol - Vielha - Es Bòrdes pel Camin Reiau

Canviem de vall, però no de climatologia. A l'Aran també pronostiquen pluja. Abandonem doncs la idea de fer cap cim. Quan ens llevem, el cel està completament cobert de núvols. Però no obstant, volem caminar. Així que farem una de les parts que encara tenim pendents del Camin Reiau, una ruta que enllaça tots els pobles de la vall, recuperant camins tradicionals.
Sortim de Vielha en direcció nord, pel marge dret de la Garona, en direcció als poblets de Vilac, Mont i Montcorbau, des dels quals les vistes sobre el poble i el port de Vielha són magnífiques. A més, a Vilac, com ja sol ser habitual a les nostres excursions entre pobles, se'ns afegeix un gos, que ens acompanyarà durant bona part del camí. Els tres poblets són encantadors, cadascun amb la seva església romànica i el seu campanar en forma de barret de bruixa, amb boniques cases tradicionals i moltes segones residències.



Des de Montcorbau baixem fins a Betlan, un dels poblets més petits de la vall, només unes poques cases al voltant de la plaça de l'església. Aquí comença a ploure amb força intensitat. Seguim fins al nucli d'Aubert, situat al peu de la carretera N-230. Des d'allà podriem enfilar fins al nucli de Vila, però el deixem per un altre dia, ja que se'ns fa tard. Anem cap a Arròs i des d'allà baixem a la carretera, per creuar la Garona a l'alçada del Pont d'Arròs. La darrera part de camí la farem pel marge esquerre, a tocar del riu, passant pel costat d'un càmping i de la central elèctrica de Benós. Plou molt i ens alegra enormement veure aparèixer la silueta de l'església d'Es Bòrdes. El que més ens alegra, però, és pensar en la taula que tenim reservada a la fonda i en la magnífica olla aranesa que ens espera!
Havent dinat, continua plovent, així que tornarem a Vielha fent servir l'excel·lent xarxa de transport públic de la vall.

De nou a Penyes Altes de Moixeró

Diumenge, 18 de juny. Volem fer un bon entrenament de muntanya, amb gran desnivell i, com sempre en aquestes ocasions, escollim un cim que ens farà esforçar-nos de valent: Penyes Altes de Moixeró.

Tot i ser només a mitjans de juny, la canícula ja fa dies que ha arribat, de manera que si volem pujar sense que la temperatura acabi amb nosaltres, hem de sortir molt d'hora. Ens llevem que encara és fosc, i abans de les set del matí, ja hem aparcat el cotxe al costat de la carretera que va de Bagà a Coll de Pal i estem a punt de començar a caminar. Tot i l'hora, no som sols, i ja hi ha diversos cotxes aparcats al nostre costat.
Emprenem la pista forestal que forma part del Camí dels Bons Homes (GR 107) però l'abandonem de seguida i ens desviem a la dreta, cap al llogarret de Gréixer, on no s'observa cap moviment a aquesta hora del matí. Ben aviat ens fiquem al bosc i comencem l'ascens, que ja no ens donarà cap treva fins al cim. Una calor humida comença a fer-se notar i el sol il·lumina intensament, a la nostra esquerra, el relleu de la Roca Tallada, que ben bé sembla que hagin retallat i enganxat a un fons de blau intens. Al nord, comença a treure el nas el Pedraforca.



Pugem i pugem sense parar i tot d'un plegat, el camí comença a fer esses: som a la Canal de la Serp, que fa honor al seu nom i que ens ajuda a guanyar alçada encara més ràpidament, superant de forma senzilla parets que a primera vista semblarien impossibles, fins a la sortida del bosc. Allà fem una pausa per esmorzar, sota un arbre, amb vistes al Pedraforca.
A partir d'ara, el camí l'haurem de fer sota un sol que escalfa de valent. El primer tram, per una zona de prats encatifats de flors, ens porta fins al coll del Raset, amb la Cerdanya als nostres peus. La vista és esplèndida, tot i que les altes tempertures dels darrers dies han fet que als cims que tanquen la vall ja no hi quedi ni gota de neu.



El darrer tram fins al cim el farem seguint el GR 150-1, una variant del circuït del Cadí. Com que l'excursió és molt complerta, si fins ara havíem passat per boscos i prats, en endavant ens tocarà, sobretot, roca, amb alguna petita grimpada. I és a partir d'aquí, també, que comencem a trobar altres excursionistes.
Arribem al cim cap a quarts de dotze del migdia i gaudim de la meravellosa panoràmica a 360º de la Serra d'Ensija, el Pedraforca, el Cadí i tot el Pirineu Oriental. Cap a les valls, però, una espessa capa d'ozó troposfèric, producte de la calor d'aquests dies, ho cobreix tot d'un filtre marró brut. A l'est del cim hi ha una altra elevació, a la qual ens arribem, per comprovar que no sigui més alta.
Un cop hem gaudit suficientment del panorama, desfem el camí fins al coll del Raset i des d'allí seguim la carena en direcció al coll del Moixeró, un indret fantàstic, "verdós i ombrívol de sos avets i pins", com el defineix Verdaguer a Canigó, d'aquells que no et deixen indiferent.



Volem baixar per un corriol que porta cap al coll de la Cabrera i feina tenim, ja que es tracta d'un d'aquells camins malauradament a punt de perdre's, envaït per la vegetació i molt difícil de seguir, però, no obstant, ben bonic. Aconseguim arribar fins a la Font de la Cabrera i a partir d'allí, després d'alguns dubtes, agafem un camí que baixa vertiginosament per dins del bosc, i que va millorant a mesura que perdem alçada, fins a enllaçar amb una pista forestal que ens porta de nou fins a Gréixer. Són les tres de la tarda, fa molta calor i, satisfets, anem a veure si en algun lloc ens donen dinar, que ens l'hem ben guanyat!

De Batet a Núria

Dijous, 1 de juny. Finalment avui culminarem el projecte que va començar a Montserrat un diumenge de Pasqua de l'any 2011. Són les set del matí i ja som a Batet, punt final de la nostra darrera etapa, després d'haver deixat un cotxe a l'estació del cremallera de Ribes Vil·la. Lluu el sol quan comencem a caminar, pel sender anomenat camí de Núria i Montgrony. Ens enfilem per un corriolet, que deixa a la nostra dreta boniques vistes del Taga i la vall de Ribes. L'ascens s'acaba en arribar al nucli de Vilamanya, quatre cases que pertanyen al municipi de Queralbs. Un ramat de vaques i vedellets pasturen tranquil·lament en un prat a tocar del nucli, i ni s'inmuten quan passem pel seu costat. A partir d'aquí, el camí és pla i avall, pel mig del bosc, fins a tocar de Queralbs, la imatge de postal del qual apareix ben aviat entre els arbres. Ens toca baixar fins al fons de la vall, a creuar el riu de Tosa, abans de tornar-nos a enfilar, per un corriol de fort pendent, que ens deixarà finalment a l'entrada del poble de Queralbs, cap a quarts de nou del matí. 



Només de trepitjar el poble ens trobem amb l'església romànica de Sant Jaume, del segle X, amb una impressionant portalada de sis arcades. Rondem una mica pels solitaris carrerons empedrats, a la recerca d'algun lloc on poder esmorzar. I finalment, la sort ens somriu: passat l'ajuntament, trobem el bar Xix, que ja ha obert i ens permet asseure'ns còmodament a esmorzar i agafar forces per al que ens queda per davant.
Havent esmorzat, anem cap a la plaça, al costat de l'estació del cremallera, on hi ha el punt d'inici del Camí Vell cap a Núria. Un gos que hem trobat a la sortida del bar ens acompanya fins a l'aparcament. Podria ser un d'aquells aventurers que s'apunta a anar d'excursió amb el primer que passa, però es cansa aviat de nosaltres i es queda a jaure sota una ombra.
El camí està preciós, i el verd dels arbres s'alterna amb el groc intens de les mates de ginesta, que escampen arreu la seva característica olor. El neret ja comença a brotar, però encara li falten algunes setmanes per arribar al seu esplendor rosat.



Tot i tractar-se d'una ruta ben popular, anem sols i fins arribar al pont romànic de Cremal no ens encalcen un parell de turistes anglesos i un excursionista amb qui ens anirem alternant durant la resta del camí. A partir d'aquest punt trobem però, alguns grups que ja van de baixada.
Després d'una petita pausa, encarem el tram més costerut del camí, tot aprofitant per fer balanç de les anteriors etapes del projecte. Hauran estat 14 jornades, un total de gairebé 250 quilòmetres de patrimoni cultural i natural del nostre país, que ens han deixat també una colla d'anècdotes per anar recordant mentre ens enfilem. La conversa, però, no ens impedeix gaudir del paisatge, en el qual l'aigua té un especial protagonisme. La primavera ha estat generosa en pluges al Pirineu i això, unit al desgel, fa que els torrents baixin ben plens i les cascades del Salt del Sastre i la Cua de Cavall llueixin esplèndides.



El xiulet del cremallera ens saluda al punt del migdia, just abans d'arribar al coll de la Creu d'en Riba, indret des del qual, la primera visió de la vall i el santuari no deixa d'emocionar el caminant, per més vegades que l'hagi experimentada.
Amb la satisfacció de la feina feta, baixem fins al santuari, a presentar els nostres respectes a la Verge. El dia, que s'havia despertat esplèndid, s'ha començat a emmurriar i algún tro llunyà amenaça pluja. Sembla que tancarem el cercle, ja que en la primera etapa, una bona ploguda va endarrerir la nostra sortida de Montserrat. I si aquesta aventura es va iniciar al cremallera de Montserrat, finalitzarà al cremallera de Núria. Durant la baixada, finalment la pluja fa la seva aparició, però ja no ens molesta gens quan arribem a Ribes i anem a premiar-nos amb un bon dinar al restaurant "Els Caçadors". Ens ho mereixem!