Primavera pels camins de l'Alt Urgell

Dissabte, 2 d'abril. Els Camalluents organitzen la primera sortida de la temporada. L'indret escollit, un parell de cims de la comarca de l'Alt Urgell, a tocar de l'embassament d'Oliana. Un magnífic matí de primavera ens acompanya. Iniciem l'excursió a l'Hostal del Boix de Peramola, poc abans de les nou del matí. El cel és d'un blau intens, sense ni un núvol, i la fresqueta del matí durarà poc. Tan bon punt comencem a caminar, ja ens fa nosa la roba. El camí, en el primer tram, s'enfila per un corriol costerut, entre pins, i ben aviat assolim prou alçada per poder contemplar, als nostres peus, la vall del Segre, pel cantó de l'embassament de Rialb. El riu sembla d'argent, sota el sol matinal, entre verdes catifes de camps de conreu.

Ben aviat arribem a una cruilla de camins i en prenem un de força ample, que ens portarà al peu del primer objectiu del matí: Sant Salvador del Corb. El cim pren el nom d'una ermita construïda a la seva falda, que passa per ser l'ermita romànica més petita de Catalunya. Actualment està en runes i les seves parets, des de la llunyania, es confonen amb la roca que l'hostatja. El corriol que ens ha de portar al cim té un primer tram boscós i un segon tram de roca despullada. La part de dalt té forma de petit altiplà i les vistes són magnífiques: la vall del Segre, cims nevats del Pirineu al fons i, en primer pla, uns conglomerats de formes arrodonides (algunes de fàl·liques!), molt semblants als que trobem a Montserrat, que, segons la guia, hem de flanquejar per arribar al peu del segon cim del dia. Des d'on som, el camí sembla poc més que una petita esgarrinxada a la roca i no veig gens clar que s'hi pugui passar! Confiem, però, que la cosa millori a mesura que ens hi apropem.

Deixem Sant Salvador i fem una petita aturada per esmorzar, al coll de Mu, abans d'abordar la part més delicada de la sortida. Comencem el flanqueig. El camí és estret, però menys amenaçador del que semblava des de lluny. Hi ha un parell de punts delicats, però amb precaució, els passem bé. Anem alternant trams de sol (que déu n'hi dó com escalfa) amb trams d'ombra i abunden els contrastos entre zones de frondosa vegetació i zones de roca despullada. A més a més, el buit a la nostra dreta fa que les vistes panoràmiques ens acompanyin durant tot el trajecte. En arribar al coll de Sant Honorat, ens toca afrontar la pujada més dura de tot el recorregut, per assolir el segon cim del matí, el de Sant Honorat. Arribem al capdamunt, un doble altiplà, cansats i acalorats, però ha valgut la pena. Arreu hi ha signes de l'esclat de la primavera: catifes de margarides, mates de romaní florit, flaire d'herbes remeieres i fins i tot, el cant de la puput. Ens acostem al cingle i gaudim d'impressionants vistes de l'embassament d'Oliana, d'un blau intens i serpentejant. El flanqueja una carena llarguíssima, que no identifiquem. Al fons, treuen el nas diversos cims nevats del Pirineu (Port del Compte, Cadí, Rasos de Peguera...). Ben a tocar, les parets verticals de la mateixa muntanya de Sant Honorat ens impacten. La baixada fins a l'Hostal és força ràpida, per una pista de pendent considerable que no perd mai de vista la presa d'Oliana.
Pel camí ensopeguem amb l'ermita romànica de Castell-Llebre, pràcticament penjada d'un turó a sobre del poble d'Oliana. Arribem a l'aparcament de l'Hostal del Boix a les tres de la tarda, després de més de sis hores d'excursió, cansats i acalorats però molt satisfets. La sortida ha estat molt completa i n'hem gaudit de valent. Camalluents, ja podeu preparar la propera!

Des del sostre del Montsià

Divendres, 25 de març de 2010. Aprofitem una petita escapada a les Terres de l'Ebre per fer el sostre de la comarca del Montsià, de 1.356 metres. El nom del cim, situat al punt de confluència entre Catalunya, Aragó i el País Valencià, està envoltat de certa polèmica. Alguns l'anomenen el Tossal dels Tres Reis, argumentant que era el punt on el rei cristià d'Aragó i els reis musulmans de Tortosa i València es reunien a parlamentar sense haver d'abandonar els seus respectius regnes. El nom oficial a Catalunya, però, és Tossal de Rei, fent referència als tres territoris que constituien la Corona d'Aragó, sota la jurisdicció d'un sol rei. Polèmiques a part, el cim termeneja amb les poblacions de Vallderoures, a la comarca aragonesa del Matarranya, al nord, La Sènia, a la comarca del Montsià, a l'est, i la Pobla de Benifassà, al valencià Baix Maestrat, al sud. Situem l'inici i el final de l'excursió a Fredes, un llogarret encantador, de poc més d'una quinzena de cases, pedania de La Pobla de Benifassà. Mentre enfilem la serpentejant carretera que ens hi porta, endinsant-nos pels Ports de Tortosa-Besseit, el dia es presenta ennuvolat, però millorarà durant el trajecte i ens permetrà gaudir força de les excel·lents vistes que ofereix el cim. Aparquem a l'entrada de Fredes i prenem una pista forestal que ben aviat abandonem per un corriol força desdibuixat, al seu marge dret. A l'inici, el sender és un xic perdedor, però aconseguim anar seguint les fites de pedres. El camí és molt agradable i ens acompaya una forta flaire d'herbes remeieres. Baixem pel mig d'un bosquet fins al coll dels Tombadors, on un parell de compatriotes d'Angela Merkel, que hi han arribat en cotxe, es preparen per fer el cim. L'acens fins al cim el fem molt còmodament, per una pista forestal. El punt més alt és una mena d'altiplà, sense vegetació, des del qual la vista panoràmica, de 360º, és magnífica. Les abruptes roques calcàries dels Ports ens envolten. Unes boires a l'est, amaguen l'altre gran protagonista de la zona, el Caro, cim comarcal del Baix Ebre. Després d'una breu conversa amb els alemanys, ens disposem a iniciar el descens, que emprendrem per l'est, cap a terres catalanes. Baixem pel tallafocs, en direcció a una masia abandonada, el Mas del Ric de Fredes, que trobem en un sorprenent bon estat de conservació. Creuem boscos de pi roig i alzinars. Als boixos del sotabosc, els freds de l'hivern els han deixat un to lleugerament torrat, que contrasta amb el verd de la resta de vegetació. Un cop superada una esplanada coneguda com el Pinar Pla (paradís de boloetaires a la tardor), enllacem amb el GR7 que, per un magnífic camí empedrat al mig del bosc, ens conduirà de tornada a Fredes. És la part més bonica de l'excursió, especialment a mesura que ens apropem a Fredes. A la nostra dreta, una paret de pedra seca va resseguint el camí, mentre a l'esquerra ens queda un barranc de vertígen i esplèndides vistes entre els arbres. Quan ja s'albira el poblet, un ramat de cabres salvatges ibèriques ens dóna la benvinguda. Són gairebé les tres de la tarda i tenim tanta gana com poca confiança a trobar cap lloc per dinar en un poblet tan petit. Però ens emportem una magnífica sorpresa. El restaurant La Taberna de Fredes és obert, el personal és molt amable i l'escudella barrejada i l'estofat, excel·lents. Magnífic punt i final a una bonica matinal.

Miradors de Montserrat: Sant Jeroni i l'Albarda Castellana

Dissabte, 19 de febrer. Tornem a Montserrat, aquesta vegada amb l'excusa de coronar uns quants cims comarcals més (sí, sí, uns quants! Montserrat és una muntanya màgica i permet aquesta mena de miracles, ja ho veureu).
Des de Monistrol, agafem el primer cremallera del dia, que ens porta fins al monestir. Hi ha molta tranquilitat, encara, a aquesta hora matinera en què pelegrins i excursionistes tot just comencen a despertar-se. Es respira la pau de sempre i un silenci menys habitual, trencat només pel cant dels ocells.
Iniciem el recorregut a la plaça de Montserrat, just quan les campanes del monestir repiquen les nou. El nostre primer objectiu és el cim més elevat del massís, Sant Jeroni (1.236 m), que abordarem pel Camí Vell. Per començar, hem de superar les anomenades Escales dels Pobres, un tram interminable de graons que ens agafa en fred i ens fa esbufegar de valent. De tant en tant, mentre ens aturem per recuperar l'alè, ens girem a contemplar magnífiques vistes del monestir que es va allunyant als nostres peus. Arribem finalment al Pas dels Francesos, un estret entre les parets de conglomerats típiques de la muntanya. Un cop superat, s'acabaran les escales (de moment!) i en un d'aquells contrastos amb què ens obsequia Montserrat, apareix de cop i volta l'esplendor d'algunes de les agulles emblemàtiques del massís: les Magdalenes i la Gorra Frígia. També tenim la sort de veure, camuflades entre les roques, unes quantes cabres ibèriques. Més endavant, nou canvi de paisatge: ara ens endinsem en un bosc d'alzines, per un caminoi que ens porta al Pla dels Ocells i, deixant a l'esquerra el Camí de Sant Joan, que emprendrem a la tornada, arribem a l'esplanada de l'ermita de Sant Jeroni. És un indret molt bonic, amb unes quantes alzines monumentals. Aquí hi ha una bifurcació de camins. El de la dreta condueix al Mirador del Moro, punt sense massa interès i on l'emprempta humana ha deixat el seu impacte en forma d'enorme antena de telecomunicacions. El camí de l'esquerra serà el que ens portarà, per un nou tram interminable d'escales, al cim de Sant Jeroni. A mesura que les enfilem, va emergint, talment com si es despertés, una bona part del relleu de Catalunya, del Pirineu lleidatà al gironí i d'aquest al Collsacabra, el Montseny, Sant Llorenç del Munt i fins a Collserola i el mar. En arribar al capdamunt, una taula d'orientació, en forma de rosa dels vents, posarà nom a totes aquestes muntanyes. Som al cor de Catalunya, tant en sentit figurat com en sentit literal. S'escau recordar els versos de Mossèn Cinto Verdaguer en el seu poema "Don Jaume en Sant Jeroni":

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol:
quin pedestal per l'estàtua!
pel gegant, quin mirador!


Cal recordar, també, que som al límit entre les comarques del Bages i l'Anoia, de manera que Sant Jeroni esdevé sostre de les dues comarques. Ja en tenim dos al preu d'un! Després de gaudir una estona de les impressionants vistes, com que bufa el vent i fa fresqueta, busquem un lloc arrecerat per esmorzar. I ara sí, definitivament, els excursionistes s'han llevat. És un no parar de gent amunt i avall. Un gos que se'ns acosta rebutja el tros de pa que li donem, però un ocellet que vola per allà, després d'estudiar la situació i fer una aproximació estratègica, se l'emporta ben satisfet. Un bon exemple que la natura no desaprofita res.
Comencem el descens, que farem pel Camí Nou. Abans, però, i aprofitant la situació estratègica de Montserrat, tindrem l'oportunitat de fer un altre cim comarcal, en aquest cas, el del Baix Llobregat. Es tracta de l'Albarda Castellana (1.177 m), que és a tocar i hem pogut contemplar a pleret des de Sant Jeroni. Després de superar un pas una mica complicat i una petita grimpada, amb l'ajuda d'una corda, ja hi som. Tres d'una tacada! És la màgia de Montserrat.

Baixem pel camí de Sant Joan, gaudint de magnífiques vistes del fal·lus per excel·lència de Catalunya, el majestuós Cavall Bernat i també de l'Elefant (veient-lo des de tal perspectiva sembla impossible que hi puguessim pujar). Passem pel peu de la Gorra Frígia, on uns quants escaladors en preparen per començar el seu periple i d'altres són ja penjats a les diverses parets. Tot el camí és un anar i venir de gent, especialment en arribar a l'estació superior del funicular de Sant Joan. Per sort, trobem una drecera que, per un petit corriol, ens porta directament al Pla de Sant Miquel i a l'ermita del mateix nom. Ja som gairebé de nou al punt d'inici, però abans d'arribar-hi, ens desviem fins a la Creu de Sant Miquel, per contemplar una de les vistes més fotografiades del monestir.

Després d'una petita parada per dinar i de l'obligada visita a La Moreneta, decidim que encara no estem prou cansats i podem baixar a peu fins a Monistrol. Mentre baixem, van desapareixent progressivament, com si una persiana es tanqués, els diversos cims de l'entorn (Pirineu, Montseny, La Mola), fins que, en arribar al capdavall, ja només es veuen les parets del massís. Tot plegat, gairebé disset quilòmetres i més de mil metres de desnivell negatiu. I fins aviat, Montserrat!