Matí de diumenge a Cabrera

Diumenge, 7 d'octubre. Petita sortida matinal al Cabrerès. Ens llevem d'hora i poc després de les vuit del matí, aparquem el cotxe al costat de l'ermita de Sant Julià de Cabrera, per començar l'excursió. Volem pujar al Santuari de Cabrera seguint una ruta una mica diferent de l'habitual. Agafarem el camí anomenat de La Serrica. Un indicador a l'inici de la ruta ens indica que aquesta és arriscada. Es refereix al fort pendent del camí, que en alguns trams està equipat amb graons de ferro, per ajudar a la pujada. En realitat, però, si el terra no és moll, no suposa cap perill i constitueix un ascens ben divertit.

Al capdamunt d'aquest tram d'ascens, cal creuar una bonica fageda, amb el terra ja completament encatifat de fulles, enmig de les quals emergeixen enormes bolets de la varietat Amanita phalloides, tan verinosa com vistosa. És el típic bolet dels contes infantils i fa ben bé la sensació que siguem dins un bosc encantat.

Sortint del bosc, ens aturem a esmorzar en un indret amb bones vistes de la plana. El dia no és molt clar, però Bellmunt apareix en primer pla i un Pedraforca mig amagat per les boires fa de teló de fons.

Som ja a la part de dalt de l'altiplà i ens aproparem cap al santuari per una estreta cresta, amb impressionants cingleres a banda i banda. Hi ha alguns punts que s'agraeix que estiguin equipats amb baranes. Al nostre darrere, ens contempla el Puigsacalm. Els Pirineus, en canvi romanen amagats rera boires i núvols.

Arribem al santuari, que està molt animat. Hi ha força gent i xivarri de gossos. Al restaurant ja tenen la taula parada i es comença a flairar el sofregit del seu famós arròs de muntanya. Ens hi quedariem, però ens esperen a dinar a baix.

El descens l'emprenem per la ruta habitual, de les escales i el coll del Bram. Hi ha força excursionistes que pugen, alguns dels quals segurament es quedaran a dinar.

Acabem la nostra ruta, circular, de nou a Sant Julià de Cabrera, a quarts de dotze. Ja hem fet gana per dinar!

A la Gola del Ter i al Montgrí

Divendres, 14 de setembre. És fantàstic poder fer algun dia de vacances al mes de setembre. Amb una mica de sort, fa tan bon temps o més que en ple estiu, però sense les aglomeracions pròpies dels mesos de juliol i agost. Això ho podem comprovar un divendres de mitjans de setembre, quan decidim apropar-nos a la desembocadura del Ter, amb l'excusa de menjar-nos un bon arròs i després, pair-lo amb una petita excursió pels voltants.

El Ter, en arribar al seu final, després d'haver recorregut mig país, s'encamina en silenci cap al Mediterrani, ample i majestuós, envoltat de camps d'abres fuiters, arrossars i encanyissades. A la seva riba esquerra, el massís del Montgrí li fa de sentinella i al davant, just a tocar de la costa, les Illes Medes li donen la benvinguda. El riu arriba a la platja de la Fonollera, de sorra blanca i fina, i abans de poder abocar les seves aigües, forma una llacuna, un últim meandre, per després entrar plenament al mar.

Després de passejar per la vora del riu, l'anirem a contemplar des de les alçades, a la talaia de luxe que constitueix el castell de Montgrí.

L'imaginari local diu que el Montgrí, amb els seus tres turons, sembla un bisbe adormit i que el castell és l'anell a la mà del bisbe. Anem contemplant la silueta del bisbe, mentre pugem per un corriol ben pedregós, que forma part del GR-92 (el sender de gran recorregut que segueix els antics camins de ronda). Un fragment d'una cançó de Lluís Llach ens ve al cap:

"La plana es desvetlla i el Montgrí fa un gran badall ..."

Tot pujant trobem tres capelletes de pedra, buides. Segons s'explica, antigament servien per marcar el camí cap a l'ermita de Santa Caterina, que tres frares vinguts del monestir de Montserrat van fundar l'any 1396, al bell mig del massís. Arribem al coll de la Creu, un encreuament de camins, dels quals prenem el de la dreta, que condueix directament al castell.

Fou el rei Jaume II qui ordenà construir el castell, l'any 1294, per defensar-se en el seu enfrontament amb el comptat d'Empúries. Ens enfilem fins al capdamunt de la torre, per gaudir d'una espectacular panoràmica de 360º, que abasta des del Canigó fins al Montseny i des de la badia de Roses fins a la desembocadura del Ter, amb les Illes Medes en primer terme.

Ben tocats per la tramuntana, iniciem el descens per un camí força dolent, per tornar-nos a enfilar fins a un altre dels turons del massís, el Montplà, lleugerament més alt que el Montgrí.

A la tornada, quan ja comença a fosquejar, passem per l'ermita de Santa Caterina, indret que inspirà a l'escriptora Victor Català (Caterina Albert) la seva famosa novel·la Solitud:

"L'ermita s'aixecava enmig d'una davallada que s'escorria entre accidents fins al Coll ..."

I fins al coll ens enfilem de nou, per retornar a Torruella quan ja és ben fosc i el vent s'ha començat a calmar.

Muntanyes del Canigó ...

Dissabte, 1 de setembre. Si la setmana passada vam conquerir el sostre de Catalunya, aquesta setmana li toca el torn a un altre cim mític, el Canigó, muntanya sagrada dels catalans que, per aquelles coses de la història, es troba ubicada en territori administrativament francès.

Dèiem de la Pica d'Estats que mossèn Cinto va obrir el camí, com a primer català a coronar-la. En el cas del Canigó, Verdaguer la va convertir en símbol del naixement de la nació i la llengua catalana, amb el seu poema èpic, però el primer català a coronar-la ho va fer uns quants centenars d'anys abans que ell: fou el rei Pere II el Gran, de Catalunya i Aragó, l'any 1285.

Avui ens toca a nosaltres, i cap allà ens dirigim, a quarts de set del matí, quan tot just comença a clarejar. Hem sortit de Vernet, on vam fer nit, i des de la carretera contemplem a la nostra dreta la màgica bellesa de la muntanya. És un cim imponent, el més alt (que no vol dir el més elevat) dels Pirineus, pel gran i brusc desnivell que el separa de la plana del Rosselló, més de dos mil metres des de la base fins al cim, i des d'on som, aquesta alçada s'aprecia en tota la seva magnitud. Verdaguer ho va descriure meravellosament:

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada.

Per superar aquest enorme desnivell, hem de recórrer una pista forestal de vint-i-tres quilòmetres, que significa una hora i mitja de cotxe, abans no arribem al refugi de Cortalets, a 2.150 metres, i podem començar a caminar. Farem servir la via més senzilla i més transitada per accedir al cim.

En sortir del cotxe, ens trobem que bufa una tramuntana molt freda. Caldrà abrigar-se bé. Comencem a caminar, deixant el refugi a la nostra esquerra, fins al pla dels Estanyols. Cal dir, però, que dels estanyols en queda ja ben poca cosa. Prenem un sender cap a la dreta i la vegetació boscosa va convertint-se progressivament en un matollar, a la vegada que apareix al nostre davant la imatge més feréstega del cim. Afortunadament, anirem a buscar una cara més amable per abordar l'ascens. Anem guanyant alçada gradualment, fins a la font de la Perdiu. Fa un dia esplèndid i la visibilitat és força bona. Als nostres peus, gaudim d'una magnífica panoràmica de Prada de Conflent.

Ben aviat, però, canviarem de vessant i ara la panoràmica serà la de Vernet. Al fons, esplèndides vistes de totes les muntanyes del circ d'Ulldeter: Bastiments, Bacivers, pic de la Dona, Gra de Fajol ... ens acompanyaran durant tota la resta de camí. Des d'on som podem resseguir ja amb la vista tot el corriol que ens ha de conduir al cim, per la cresta i en tres trams, passant pel peu del pic Jofre, pel Roc dels Isards i per la Portella.

Aquí ens aturem per fer una pausa, abans de l'abordatge definitiu al cim. Coincidim amb uns excursionistes que diuen ser d'Arenys de Munt i junts entonem les primeres notes de la cançó tradicional catalana "Muntanyes del Canigó". Ells però, decideixen, a causa del fred, abandonar i giren cua, mentre nosaltres iniciem les zigues zagues que, entre rocs i més rocs, ens porten al capdamunt de la Pica del Canigó. Allí ens reben, a la taula d'orientació, els versos de Verdaguer:

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

El cim és ple de gom a gom. Ens apropem fins a la creu de ferro, completament coberta de senyeres, mocadors, bufandes, gorres... i ens fem la foto de rigor. L'ambient és molt fred, però no obstant, cal dedicar uns moments a la contemplació de les vistes, que són espectaculars. El Canigó es troba a menys de 50 quilòmetres del mar, de manera que tenim una perspectiva perfecta de la costa mediterrània, amb la badia de Roses i tota la plana de l'Empordà. El Conflent i la plana del Rosselló descansen als nostres peus, Montserrat es dibuixa en la llunyania i cims veïns i llunyans del Pirineu arriben fins on la nostra vista és capaç d'abastar.

Abans d'iniciar el descens, llegim uns versos del gran poema de Verdaguer, els dedicats precisament a La Creu del Canigó:

Però la Creu nos guia:

de nostra companyia

ni de nostres cabells no en caurà un;

ni moure's pot la fulla

sense que Déu ho vulla.

En nom de Déu, amunt!

Mentre desfem el camí de pujada, tot guardant-nos del fred i el vent, trobem molts excursionistes que pugen, tant catalans com francesos, la qual cosa és testimoni de l'enorme popularitat del cim, a banda i banda del Pirineu.
En arribar de nou al refugi de Cortalets, celebrem el repte aconseguit amb un bon dinar, sota els raigs del primer sol d'aquest setembre tan especial per al nostre país.