A les fonts de Matagalls

 Diumenge, 13 d'abril. Nova excursió de tarda, tot i que, mentre ens dirigim cap al Montseny, el cel es va ennuvolant i ens fa pensar que no tindrem un temps tan esplèndid com el de la setmana anterior. El paisatge, però, es mostra esplèndid, i mercès a les pluges caigudes durant la setmana, d'un verd encara més intens.

Aparquem a Collformic, on ens sorprèn el gran nombre de cotxes, atesa l'hora que és.

Volem pujar al cim de Matagalls, però no per la ruta habitual, sinó introduint-hi una variant, que té per objectiu anar a trobar la font dels Manlleuencs.
Iniciem l'ascens pel sender de Matagalls, deixant als nostres peus l'enorme masia de Sant Andreu de la Castanya. Al segon encreuament amb la pista forestal que va a Sant Segimon, la prenem cap a l'esquerra i la seguim fins a trobar el Torrent de Rentadors, un rierol d'aigues cristal·lines, que neix a la font de Matagalls i desemboca a la riera de Sant Segimon. En aquest punt, seguim un camí a la dreta, paral·lel al torrent, que s'endinsa en una fageda. Uns metres més enllà trobem la font, a l'altra banda del torrent, després d'un petit pont, i flanquejada per dos grans bedolls. L'indret és un racó de pau, idíl·lic i en aquests moments, completament desert. La font és una de les moltes que trobem per aquests entorns, en honor de l'Aplec de Matagalls i aixecades pels apleguistes, amb evocacions excursionistes, religioses o culturals. La dels manlleuencs data de l'any 1966 i està dedicada al Bisbe Aguilar i a Mossèn Puntí i Collell, amb un record a Francesc d'Assís Pujol, que en fou el dissenyador. Com a bona manlleuenca, crec que és la més bella de les fonts de Matagalls.



Seguim la bonica pista forestal que recorre la fageda i més amunt, en un pla, trobem dues fonts més, la Font Clareta, una mica amagada a la vora del torrent i la font de la Sardana. A partir d'aquí, el camí s'allunya del torrent i s'enfila pel mig del bosc, per anar a buscar la ruta normal que puja de Collformic. La ruta no està gaire ben marcada i en algun punt ens despistem i acabem pujant pel dret.
Poc abans d'enllaçar amb la ruta normal, però, topem amb una altra de les moltes fonts que brollen de la muntanya. Es tracta de la Font dels Bisbe, dedicada a Torres i Bages, amb la seva coneguda màxima "Catalunya serà cristiana o no serà" esculpida a la pedra.
Es comencen a sentir veus, mentre ens desviem un moment del camí principal per visitar dues noves fonts, aquestes gentilesa dels tonencs. Es tracta de la Font Freda, dedicada a Jaume Balmes i la Font de la Rosa, en honor del seu conegut Aplec de maig i del seu poeta local, Mossèn Joan Colom.



Després de comprovar la fredor de l'aigua, iniciem l'ascens final al cim, que està a punt de ser engolit per la boira. Quan hi arribem, però, es comença a dissoldre i encara podem veure Viladrau als nostres peus.
Són gairebé les set de la tarda, i creiem tenir l'honor d'haver estat els darrers a fer el cim, però quan comencem a baixar, trobem encara una parella que va amunt.
La baixada la fem per la via tradicional de Collformic i el temps millora de tal manera que arribem a baix acompanyats dels últims raigs de sol de la tarda.

Tarda de primavera al Collsacabra

Dissabte, 5 d'abril. Aprofitant un magnífic dia de primavera, planegem una excursió de tarda pel Collsacabra. Tenim ganes de gaudir del paisatge sota la llum de tarda, blanca i assossegada, que ens oferirà una perspectiva ben diferent d'uns escenaris ja força coneguts en sortides matinals. La idea és pujar al Pla d'Aiats i, si tenim temps, arribar-nos potser fins a Cabrera.



Aparquem el cotxe prop del camí de la masia de Casellas i caminem fins a la masia d'Aiats, que rodegem. Les pluges de la darrera setmana han començat a tenyir de verd els camps i un ramat d'ovelles que pasturen vora la masia ens observen encuriosides. Una d'elles no té cap problema a posar per a la càmera, com si d'una cotitzada model es tractés.



Igual com la darrera vegada que vam pujar, ens enfilarem per la Serrica i anirem a buscar el grau de les Escales. Superarem l'estreta faixa empedrada amb espectaculars vistes de la plana de Vic (on ens aturarem a contemplar el Pedraforca) i finalment, deixant a la nostra dreta els Cortals d'Aiats, arribarem fins al Pla Xic i al cingle que s'aboca a la masia de Comajoan  i els altiplans de Montcau i Puig d'en Bac. El dia és nítid i els contorns de les muntanyes que fan de fons, des del Montseny fins a Montserrat, es dibuixen perfectament a l'horitzó.
Ens desviem cap a l'est, per anar a buscar el punt més elevat del pla i substituim una postal plenament muntanyenca per una altra amb tocs mariners: al fons, llueix esplèndida la badia de Roses. Als nostres peus s'estén la vall d'en Bas, amb Olot en darrer terme. I mirant cap al nord, un imponent Canigó, encara força carregat de neu.



Desfem els nostres passos fins al Pla Xic i als Cortals, però en lloc de baixar pel mateix camí de pujada, creuarem la part més ampla de l'altiplà, per anar a buscar el coll del Bram, que ens permetrà enllaçar amb el camí de Cabrera. Hem de superar algun pas una mica delicat, sortosament equipat amb cordes, i arribem sense problemes al collet de Cabrera i al peu de les escales. Acompanyats del silenci, ben poc habitual en aquest indret en les altres ocasions que hi hem estat, emprenem la pujada escales amunt. Déu n'hi do de les escaletes, que no s'acaben mai! Sort que les vistes ens compensen l'esforç.



A dalt, hi regna la mateixa tranquilitat. Donem la volta al santuari per baixar per les marrades. L'últim tram de descens el farem per la Tuta i enllaçarem directament amb la masia de Casellas, passant per sota del morral. Ja són les vuit del vespre i comença a pondre's el sol. Ens hem guanyat el sopar.

Al Puig Ou des de Sant Pau de Segúries

 

Dissabte, 8 de març. Volem treure partit de les excel·lents condicions climatològiques que ens regalen un dia assolellat, lluminós i amb bona visibilitat. Per tant, es tracta de buscar un cim proper que faci de bon mirador del Pirineu. L'escollit és el Puig Ou, un pic de 1.300 metres, situat a cavall del Ripollès i l'Alta Garrotxa. Hi ha diverses vies d'accés al cim i nosaltres l'abordarem des de la bonica població ripollesa de Sant Pau de Segúries.

Sortim a quarts d'onze del matí i per un tram de carretera ens acostem a la masia El Mariner de Sant Pau. Es tracta d'un gran casal, amb moltes dependències, inclosa una ermita, que li donen un aspecte de petit poble. Actualment funciona com a allotjament rural de luxe, però en el seu moment fou una de les masies més importants de Catalunya. 

Com s'explica, però, que en aquestes contrades, als peus del Pirineu, una masia porti un nom tan poc muntanyenc com "El mariner"? Mossèn Cinto Verdaguer recull una bonica llegenda, de reminiscències homèriques, que en glossa l'origen. El protagonista, un mariner que havia perdut tota la seva família per culpa de la mar, se n'allunya junt amb un rem, l'únic record que li resta de la seva vida anterior. El seu objectiu és trobar un lloc on ningú no conegui la funció d'aquest objecte. L'indret en qüestió acaba essent el poblet de Sant Pau, on el mariner s'estableix, construeix una masia i refà la seva vida amb una nova família. I per això la masia es coneix amb el nom del Mariner.

Passada la masia, deixem la carretera i ens enfilem per un corriol fins a uns plans de pastura que queden just a sobre de la casa. Des d'allí, en el que serà el tram més agraït de l'excursió, el camí s'endinsa per una bonica i solitària fageda que, acompanyants pel trepig de la fullaraca, ens condueix al capdamunt de la carena.

Ara ens toca baixar, per camins ombrívols i humits, fins a la collada del Sitjar. Allà s'assenta l'altra gran masia de la zona, El Sitjar, documentada des del segle XIII. Al seu costat descansa la petita capella romànica de Sant Bartomeu, del segle XII.

En aquest punt comencen els nostres problemes. D'acord amb la guia, el camí que hem de seguir passa pel costat de la casa, però hi ha una tanca que ens impedeix el pas. Després d'una petita discussió, en la qual jo sóc partidària de tornar enrere, ja que m'incomoda molt entrar en un lloc on aparentment no em volen, aconseguim saltar la tanca i creuem la casa, sense altra oposició que els lladrucs dels gossos.

Sortim per una pista forestal, ja al cantó de la vall del Bac.

Al costat del camí hi ha un avenc emblemàtic del Ripollès, la tomba del Sitjar, de 54 metres de fondària, paradís dels espeleòlegs. No ens hi acostem gaire, no fos cas!

La ruta, a partir d'aquí, esdevé una mica monòtona, per pistes forestals, que van enllaçant diversos colls. Passem pel coll de Canemar i el coll de la Bau, abans d'arribar al collet d'Arrencafels, punt d'inici de l'ascens definitiu al cim, on ens desviem a la dreta, cap a un corriol força dret que ens porta ràpidament fins al cim. Aquest és molt ample, gairebé com un altiplà i tal com ja ens esperavem, mostra magnífiques vistes del Pirineu en tota la seva magnitud. Des de Sant Amanç i el Taga, passant pel Balandrau, el Bastiments i el Canigó i acabant pels cims garrotxins del Comanegra, el Bassegoda i el més proper, el Talló. Diuen que en dies molt clars es veu el mar, però avui no tenim aquesta sort. El dia és esplèndid a les alçades, però no prou nítid, la qual cosa fa que, al cantó sud, no vegem massa res. 

Després de gaudir-ne una bona estona, emprenem el camí de tornada, que se'ns fa tard i cal desfer tot el que hem caminat, la qual cosa inclou envair de nou la propietat d'El Sitjar.

Arribem de tornada a Sant Pau a quarts de cinc de la tarda i després de fotografiar El Mariner amb llum de tarda, anem a veure si podem menjar alguna cosa. Estem de sort i al restaurant El Racó d'en Sisco tenen la cuina oberta tot el dia i podem degustar un menú molt correcte, com a premi pels vint quilòmetres de caminada.