Al Pic de Monestero

Dissabte, 27 d'agost. Excursió d'estiu dels Camalluents. Ens allotgem a València d'Àneu i, com és habitual en aquestes sortides, ens hem de llevar ben d'hora, ben d'hora, ja que a les set en punt hem de ser a Espot, on ens esperaran dos taxis del Parc Nacional d'Aigüestortes. Enguany, els taxis ens portaran fins al refugi Josep M Blanc, als peus dels estanys Negre i Tort, per una pista que les taxistes anomenen afectuosament com a "Port Aventura" i que resulta ser realment infernal! Vint quilòmetres de "diversió" que agraïm que s'acabin quan, al cap d'una hora, apareix al nostre davant la idíl·lica imatge del refugi, en una petita península endinsada en l'estany Tort.

Comencem a caminar quan ja són quarts de nou del matí i el sol fa estona que lluu. Voregem l'estany Negre, a les aigües transparents del qual es dibuixa el fons muntanyós on destaca la Cresta de l'Avió. El primer tram és de pujada suau. No podem iniciar-la, però, sense aturar-nos abans a contemplar la imatge més fotografiada del refugi, situat al mig del llac, en una postal que evoca indrets llunyans. Seguim el GR-11 i l'itinerari de Carros de Foc. Anem resseguint un rosari d'estanys, que encara estan força plens, tenint en compte la sequera d'aquest estiu. Ens aturem a esmorzar poc abans d'arribar a l'estany Gran de Peguera.




Havent esmorzat encarem el tram de pujada fins al coll de Monestero, a 2.715 metres. A la nostra dreta ens queda el pic de Monestero i a la nostra esquerra, el pic de Peguera, ben impactant, com a sostre de la zona. Des del coll hi ha unes vistes espectaculars, que poc milloraran a dalt del cim. Alguns opten per quedar-se i altres ens disposem a abordar, ara sí, el darrer tram de pujada. Al principi, hem de superar un parell de punts de petita grimpadeta, però després la pujada es fa més còmoda, i en mitja hora assolim el cim, de 2.877 metres d'alçada. Estem sols, fins que arriba un amable excursionista navarrès, al qual li toca fer-nos el corresponent reportatge fotogràfic.



La baixada és senzilla, tret dels dos punts de grimpada i ben aviat tornem a ser al coll, on ens esperen els companys. Allà s'aplega una colla d'excursionistes que han vingut des de Sant Maurici i que ens avisen del que ens queda per endavant: una llarga i inclinada tartera, molt descomposada i relliscosa, agreujada per la falta de pluges. Ens ho prenem amb calma i, a poc a poc, aixecant molta polseguera, arribem al seu peu sense més problemes. Ja només ens queda un tram de blocs de granit, més curt del que imaginàvem i una còmoda baixada fins al fons de la vall on hi ha l'estany de Monestero. Tot baixant trobem una parella que puja, amb dos gossos, un dels quals ja treu un pam de llengua. Ens diuen que volen arribar a l'estany Negre, però no ho veiem gens clar, en especial pel pobre gos, que ho té realment negre ...
Ens aturem a dinar poc abans d'arribar a l'estany, en una petita ombra prop del rierol. A la represa, constatem amb tristor els efectes de la sequera en l'estany, en bona part eixut. El darrer tram de l'excursió ens condueix, en una baixada gradual, fins a l'estany de Sant Maurici, amb magnífiques vistes dels Encantats al nostre davant.

Arribem a l'estany, com sempre esplèndid, que hem de vorejar fins a arribar a la parada dels taxis. Ara sabem el motiu pel qual havíem trobat tan poca gent durant tota la caminada. Eren tots aquí! Afortunadament, però, no ens cal fer cua per agafar els taxis, i en poc més de mitja horeta ja som asseguts al bar de la piscina d'Espot, amb una merescuda cervesa, per celebrar el 20 anniversari de les excursions d'estiu dels Camalluents.

Ara sí, al Torreneules

Diumenge, 31 de juliol.  Ja fa uns anys, vam fer una bonica i llarga excursió, des de la central de Daió, cap a Coma de Vaca, que tenia com a objectiu pujar al Torreneules, però en arribar al coll hi havia molta boira, de manera que ho vam deixar córrer i vam baixar directament cap a Núria. Avui ens plantegem recuperar el repte pendent i pujar al cim, això sí, per una altra ruta.

Deixem el cotxe a Queralbs i agafem el primer cremallera del matí en direcció a Núria. Des d'allà, enfilem cap a l'alberg del Pic de l'Àliga, tot esquivant vaques i vedellets que pasturen a banda i banda del camí. El dia havia començat esplèndid, però en arribar a l'alberg, veiem que les boires es comencen a ensenyorir de la vall. Ens comencem a enfilar per la dreta de l'alberg, en direcció al Torrent de la Coma del Clot i la Font Negra. Anem guanyant alçada a l'ensems que ho fan les boires i quan assolim el punt en el qual hauríem de veure al nostre davant el Torreneules, només hi ha una espessa capa de boira que ben aviat ens engoleix. Sort que de tant en tant s'esvaeix prou com per intuir la silueta de la muntanya.



Arribem al coll de Torreneules i comencem l'ascens, acompanyats d'un intens vent. La boira va i ve, però no acaba de donar-nos una treva. Arribem al cim (2.713 metres), en el qual ja hi ha uns quants excursionistes. Aquí sí que, en un moment de petita treva, els raigs del sol aconsegueixen travessar les boires i nosaltres aconseguim albirar el fons de la vall. Però continua bufant un vent poc agradable així que comencem a baixar, a la recerca d'un recer on esmorzar, això sí, sense vistes!
Havent esmorzat, assolim de nou el coll i ens disposem a abordar el segon pic del dia, el Cim de la Coma del Clot, de 2.739 metres. El corriol d'ascens es ben costerut i les ventades no ens ajuden gaire. Arribem al capdamunt entre boires i vent, així que no ens hi entretenim gaire. Ràpidament baixem per l'altra banda, cap al collet de Fontnegra i ens disposem a escometre el tercer cim del matí, el Puig de Fontnegra, de 2.728 metres. El vent ha calmat una mica i en arribar a dalt, ens reben uns tímids raigs de sol i, per fi, les vistes de la resta de cims que composen l'Olla de Núria.



Baixem del pic, de nou en direcció a Núria, per la carena del Serrat de la Coma del Clot, deixant a la nostra dreta els Rocs Blancs de Fontnegra i el Pic de l'Àliga. Arribem de nou a l'alberg i baixem fins al santuari. Són les dues, hora de dinar. Després de retre la corresponent visita a la Verge, ens instal·lem al Coll de la Creu d'en Riba i allà dinem, gaudint de boniques vistes de la vall, que malauradament i per culpa del sec estiu que hem patit, no presenta aquell color verd al qual ens té acostumats.
Baixarem fins a Queralbs pel Camí Vell. Poc abans d'arribar al pont de Cremal, comencem a sentir algun tro llunyà i ben aviat ens atrapa la pluja. Fa un ruixat força intens, però afortunadament breu, així que, entre l'impermeable i els arbres, no acabem amarats. I abans d'arribar a Queralbs, encara podem fotografiar un elegant arc de Sant Martí.

Un tast de Dolomites

Les vacances d'aquest any les aprofitarem per descobrir un dels paradisos de qualsevol amant de la muntanya: les Dolomites, als Alps italians. De fet, el gran arquitecte Le Corbusier les va definir com l'obra arquitectònica més bella que existia i  un dels millors escaladors de tots els temps, Reinhold Messner, les considera les muntanyes més boniques del món.

En una setmana just en podrem assaborir un petit tast, que es centrarà en dues zones: Dolomites del Véneto, al voltant de Cortina d'Ampezzo i Dolomites del Brenta, prop de Madonna di Campiglio.

Dimarts, 21 de juny - Tre Cime di Lavaredo

Des d'on ens allotjem, l'encantador poblet de Selva di Cadore, a la Val Fiorentina, anem fins a Cortina d'Ampezzo, la perla de les Dolomites i des d'allà ens arribem fins a una de les grans joies de la zona: Tre Cime di Lavaredo o Drei Zinnen, com en diuen en alemany (estem en una zona de parla alemanya, just a tocar de la frontera amb Àustria). Es tracta de tres impressionants agulles, de poc menys de 3.000 metres d'alçada,  de la roca calcària típica de la zona, amb la seva característica gamma cromàtica, entre el blanc, el rosa i el vermell, que li dóna el mineral del qual està composada: la dolomita. Obviament, només estan a l'abast d'experimentats escaladors, però hi ha una bonica ruta circular al seu voltant, que és la que farem. En arribar al punt d'inici de la ruta, el refugi Auronzo (després de pagar el corresponent peatge), sembla que el temps es giri en contra nostra, i els tres cims estan envoltats de boira, però al final tindrem sort i es deixaran veure. Iniciem la ruta, per una còmoda pista, en direcció al refugi de Lavaredo, acompanyats d'una multitud, ja que estem en un dels llocs més coneguts i populars dels Alps.



En arribar al refugi, ens comencem a enfilar i arribem a la cara nord de les agulles, la més famosa i fotografiada, just en el moment que s'aixeca la boira i en podem gaudir. Per un corriolet molt aeri ens dirigim fins al refugi Drei Zinnen (els italians planten un refugi a cada cantonada), mentre no parem d'admirar les vistes. I un cop al refugi, tornarem al punt d'inici en direcció oest, fent una parada per dinar just als peus del cim oest.



De tornada ens aturem a la riba del llac Misurina, un indret idíl·lic des del qual hi ha una altra fantàstica vista de les Tre Cime.

Dimecres, 22 de  juny - Les Cinque Torri - Nuvolau



Matí esplèndid per a una nova excursió per un indret mític de les Dolomites. La iniciarem al Passo Giau, un port de muntanya de 2.236 metres d'alçada, situat entre prats de pastura, al punt més alt de la carretera que uneix Selva di Cadore amb Cortina d'Ampezzo. És una de les pujades llegandaries del Giro d'Itàlia i és plena de ciclistes que s'hi entrenen. El pas es troba als peus del mont Nuvolau, de 2.574 metres, al qual volem acabar pujant. I naturalment, no hi pot faltar el corresponent refugi.
Iniciem la ruta per la dreta del cim, que flanquejarem. Anem en direcció al refugi Scoiattoli, un dels molts que veurem, el qual està a 2.255 metres d'alçada, no gaire per sobre del punt de sortida, però després de franquejar algun pas que ens obliga a pujar per tornar a baixar. El refugi està a tocar d'una de les icones de les Dolomites, les agulles rocoses de Les Cinque Torri, cinc crestes de roca dolomítica de color gris pàlid, literament plantades al mig d'una catifa verda, aïllades de la resta de cims i d'una bellesa espectacular. Estan situades a mig camí entre el refugi 5 Torri i el refugi Scoiattoli i són un paradís per als escaladors. La zona, a més, va ser testimoni d'un dels episodis més cruents de la nostra història recent, ja que durant la Gran Guerra (1914-1918), la seva situació fronterera la va convertir en escenari de la guerra de trinxeres entre italians i austríacs. 



A l'esquerra de Les Cinque Torri i el refugi Scoiattoli s'alcen un parell de pics amb forta personalitat dolomítica: l'Averau, de 2.649 metres i sostre de la zona, i el Nuvolau, al qual ens enfilarem. Així que anem a buscar la cresta que ens hi portarà, que gairebé sembla una autopista, de tan concorreguda com està. Arribem al cim, on, com no podia ser d'altra manera, hi ha plantat el refugi més àeri que et puguis imaginar! Com que ja són les dues del migdia, aprofitem per dinar tot gaudint de la panoràmica, que inclou una vista esplèndida de Cortina d'Ampezzo.



Havent dinat desfem el camí fins al refugi Averau (el quart en uns pocs centenars de metres!!) i des d'allí, flanquejant el Nuvolau ara pel cantó contrari a la pujada, baixem per un corriol molt vertiginós fins a arribar de nou a l'aparcament del Passo Giau. La tarda encara és jove i tindrem temps per a un altre cim abans de sopar.

Dimecres, 22 de  juny, tarda - Mont Crot

Prop de Selva di Cadore, on ens allotgem, hi ha una de les muntanyes emblemàtiques de les Dolomites, el Mont Pelmo (3.169 metres). És una muntanya molt bonica, amb dos cims principals, el Pelmo i el Pelmeto (2.990 metres), els quals li donen una forma particular, que recorda lleugerament el Pedraforca. I just al davant, hi ha un pic que li fa d'excel·lent mirador, el Mont Crot, de 2.158 metres, al qual ens enfilarem per contemplar el Pelmo sota la incomparable llum de la tarda.
Començarem l'ascens des del Passo Staulanza (1.766 metres), que separa la Val Fiorentina de la veïna Val di Zoldo, i on trobem l'inevitable refugi. La ruta és molt còmoda, per un corriol que va ascendint de forma molt gradual. Només el darrer tram es complica amb una petita grimpadeta. I les vistes des del cim són realment excepcionals.  A més a més, a la baixada tenim l'agradable sorpresa de topar-nos amb un cabirol, que fins i tot s'atura un moment a mirar-nos abans de desaparèixer.

Dijous, 23 de juny - Viel dal Pan



Avui canviem d'allotjament i ens dirigim cap a la zona de Dolomiti di Brenta. Pel camí, però, ens aturarem a fer l'excursió del dia. La començarem en un dels ports de muntanya mítics de les Dolomites, el Passo Pordoi, una altra fita del Giro. Farem una ruta circular, la primera part de la qual recorrerà un famós sender, el del Viel dal Pan, camí de ferradura per al comerç entre pobles de muntanya, que durant la 1a Guerra Mundial era utilitzat per proveir de queviures el front. 
És una ruta molt popular i quan comencem a enfilar la primera pujada, apareix al nostre davant una serp multicolor d'excursionistes, que ens acompanyarà durant gairebé tota la caminada. 



El Passo Pordoi i la ruta que seguim estan ubicats entre dos dels massissos més coneguts de les Dolomites: al nord, el Gruppo del Sella, amb el seu sostre, el pic Piz Boè, una mola en forma de piràmide, de 3.152 metres d'alçada. I al sud, el massís de la Marmolada, que amb els seus 3.343 metres és el sostre de la serralada de les Dolomites, i un cim bellíssim, que recorda l'Aneto. La ruta que farem té molta vista, especialment si, com avui, el dia és clar. Com no podia ser d'altra manera, anem enllaçant refugis. Ens aturem uns moments al refugi Viel dal Pan, un extraordinari mirador de la Marmolada, que queda just al seu davant i del Lago Fedaia, als seus peus.



De fet, el sender de Viel dal Pan segueix fins a l'embassament i creua el Passo Fedaia, però nosaltres, en arribar al refugi Luigi Gorza, farem un gir de 180 graus i retornarem cap al Passo Pordoi, per l'altre vessant de la muntanya, seguint, en part, les pistes d'esquí. Si a l'altre vessant el protagonista era la Marmolada, aquí sens dubte és el Piz Boè, que podem contemplar a pleret en la nostra aturada per dinar.
Arribem de nou al Passo Pordoi sense novetat, però després d'haver estat a punt de ser atropellats per una bicicleta que baixava salvatgement pel sender!

Divendres, 24 de juny - Refugi Tuckett



Estem allotjats a Dimaro, a la zona dels Dolomiti di Brenta. Per a l'excursió d'avui hem d'anar fins a Madonna di Campiglio i des d'allà, al refugi de Vallesinella (1.513 metres), on deixarem el cotxe i començarem a caminar. La ruta s'endinsarà pel parc natural Adamello Brenta i anirem fins al peu d'algun dels cims més coneguts de la zona.
Comencem a caminar en direcció al refugi Casinei (1.850 metres), per l'anomenat sender di Cascate, i efectivament, d'inici ja trobem uns espectaculars salts d'aigua, de gran alçada, que superem gràcies a un bon sistema d'escales. Per un sender que s'endinsa pel bosc arribem al refugi Casinei, que està força tranquil a aquesta hora del matí. Des del refugi hi ha una magnífica vista de la Val Brenta.



Des del refugi Casinei ens dirigim cap al refugi Tuckett (2.272 metres), punt de partida d'escalades a alguns dels cims més populars del parc natural. El corriol pedregós i costerut que seguim ara surt del bosc i ens obliga a pujar a ple sol. Les vistes, però, ens compensen, especialment amb l'arribada al refugi, situat als peus d'impactants parets i agulles dolomítiques, de formes capricioses com el Castelletto Inferiore i la Cima Sella.
El refugi està molt concorregut a aquesta hora. Aprofitem per dinar a la seva terrassa, acompanyant el nostre pícnic d'una cervesa ben fresca.



La tornada al refugi Casinei la fem per una altra ruta, i també prenem un camí diferent per baixar fins a Vallesinella, de manera que completem una bonica excursió circular. Un rètol al costat del camí ens avisa que estem en zona d'óssos i ens explica com comportar-nos si en trobem algun. Afortunadament, no ha estat el cas!

Dissabte, 25 de juny - Lagos Nambino, Serodoli i Lambin



La nostra darrera excursió per les Dolomites la dedicarem a recórrer una colla de llacs alpins. Partirem de Madonna di Campiglio, però just a la banda contraria del recorregut que vam fer el dia anterior. Per tant, tindrem un bon mirador dels Dolomiti di Brenta, tot i que el dia no és tan esplèndid com els anteriors i ja hi ha força nuvolades al cel.
El primer tram, força planer, transcórre per dins del bosc, fins a fantàstic lago Nambino (1.770 metres), amb el corresponent refugi a la seva riba.
A partir d'aquí, comença una pujada força intensa, primer per bosc i després per corriols pedregosos, fins al proper estany, el lago Nero, aquest de petites dimensions i finalment, després d'una semi-grimpadeta, el lago Serodoli, situat al punt més alt de l'excursió (2.370 metres) i d'impactants dimensions. 



Arribats a aquest punt, el cel té ja un color negrós i amenaça pluja. Baixem una mica fins al lago Lambin (2.324 metres) i comencem a sentir tronades. No és gens recomanable que la tempesta ens enganxi a la cresta de la muntanya, de manera que decidim escurçar la ruta i prenem un camí de baixada que ens retornarà directament al refugi Nambino. Ben aviat arriba la pluja i ens hem de posar l'impermeable. Afortunadament l'amenaça queda en poca cosa i arribem al refugi havent suportat just un petit ruixat. No obstant, el cel encara és amenaçador, de manera que en lloc d'aturar-nos a dinar, seguim fins a l'aparcament. Quan hi arribem, ja hi ha clarianes, de manera que dinem amb vistes a Madonna di Campiglio.