De Batet a Núria

Dijous, 1 de juny. Finalment avui culminarem el projecte que va començar a Montserrat un diumenge de Pasqua de l'any 2011. Són les set del matí i ja som a Batet, punt final de la nostra darrera etapa, després d'haver deixat un cotxe a l'estació del cremallera de Ribes Vil·la. Lluu el sol quan comencem a caminar, pel sender anomenat camí de Núria i Montgrony. Ens enfilem per un corriolet, que deixa a la nostra dreta boniques vistes del Taga i la vall de Ribes. L'ascens s'acaba en arribar al nucli de Vilamanya, quatre cases que pertanyen al municipi de Queralbs. Un ramat de vaques i vedellets pasturen tranquil·lament en un prat a tocar del nucli, i ni s'inmuten quan passem pel seu costat. A partir d'aquí, el camí és pla i avall, pel mig del bosc, fins a tocar de Queralbs, la imatge de postal del qual apareix ben aviat entre els arbres. Ens toca baixar fins al fons de la vall, a creuar el riu de Tosa, abans de tornar-nos a enfilar, per un corriol de fort pendent, que ens deixarà finalment a l'entrada del poble de Queralbs, cap a quarts de nou del matí. 



Només de trepitjar el poble ens trobem amb l'església romànica de Sant Jaume, del segle X, amb una impressionant portalada de sis arcades. Rondem una mica pels solitaris carrerons empedrats, a la recerca d'algun lloc on poder esmorzar. I finalment, la sort ens somriu: passat l'ajuntament, trobem el bar Xix, que ja ha obert i ens permet asseure'ns còmodament a esmorzar i agafar forces per al que ens queda per davant.
Havent esmorzat, anem cap a la plaça, al costat de l'estació del cremallera, on hi ha el punt d'inici del Camí Vell cap a Núria. Un gos que hem trobat a la sortida del bar ens acompanya fins a l'aparcament. Podria ser un d'aquells aventurers que s'apunta a anar d'excursió amb el primer que passa, però es cansa aviat de nosaltres i es queda a jaure sota una ombra.
El camí està preciós, i el verd dels arbres s'alterna amb el groc intens de les mates de ginesta, que escampen arreu la seva característica olor. El neret ja comença a brotar, però encara li falten algunes setmanes per arribar al seu esplendor rosat.



Tot i tractar-se d'una ruta ben popular, anem sols i fins arribar al pont romànic de Cremal no ens encalcen un parell de turistes anglesos i un excursionista amb qui ens anirem alternant durant la resta del camí. A partir d'aquest punt trobem però, alguns grups que ja van de baixada.
Després d'una petita pausa, encarem el tram més costerut del camí, tot aprofitant per fer balanç de les anteriors etapes del projecte. Hauran estat 14 jornades, un total de gairebé 250 quilòmetres de patrimoni cultural i natural del nostre país, que ens han deixat també una colla d'anècdotes per anar recordant mentre ens enfilem. La conversa, però, no ens impedeix gaudir del paisatge, en el qual l'aigua té un especial protagonisme. La primavera ha estat generosa en pluges al Pirineu i això, unit al desgel, fa que els torrents baixin ben plens i les cascades del Salt del Sastre i la Cua de Cavall llueixin esplèndides.



El xiulet del cremallera ens saluda al punt del migdia, just abans d'arribar al coll de la Creu d'en Riba, indret des del qual, la primera visió de la vall i el santuari no deixa d'emocionar el caminant, per més vegades que l'hagi experimentada.
Amb la satisfacció de la feina feta, baixem fins al santuari, a presentar els nostres respectes a la Verge. El dia, que s'havia despertat esplèndid, s'ha començat a emmurriar i algún tro llunyà amenaça pluja. Sembla que tancarem el cercle, ja que en la primera etapa, una bona ploguda va endarrerir la nostra sortida de Montserrat. I si aquesta aventura es va iniciar al cremallera de Montserrat, finalitzarà al cremallera de Núria. Durant la baixada, finalment la pluja fa la seva aparició, però ja no ens molesta gens quan arribem a Ribes i anem a premiar-nos amb un bon dinar al restaurant "Els Caçadors". Ens ho mereixem!

De Sant Martí d'Ogassa a Batet

Diumenge, 21 de maig. Encarem la penúltima etapa de la nostra particular peregrinació de Montserrat a Núria. El darrer dia ho vam deixar a Sant Martí d'Ogassa, i cap allà ens dirigim, després d'haver previst la tornada, portant un cotxe cap a Batet. Mentre hi arribem, la ràdio ens informa d'una altra peregrinació, una mica més ambiciosa que la nostra: la de Kilian Jornet al cim de l'Everest.

Comencem a caminar a quarts de deu d'un matí esplèndid. Seguim un dels senders locals d'Itinnerania, en direcció a coll de Jou. És una bonica ruta, lleugerament ascendent, que ressegueix el peu del Taga, a la nostra dreta, entre boscos i prats de pastura. El paisatge primaveral és d'un verd esplèndid i la claredat del dia fa que la vista a la nostra esquerra abasti fins al Montseny.

En poc més d'una hora albirem ja el refugi lliure de Sant Jordi, a tocar de coll de Jou. Fins llavors havíem caminat sols, però ara la cosa es comença a animar. Excursionistes i boletaires coincideixen en aquest encreuament de camins que és coll de Jou. És moment de fer una parada i ens asseiem en un marge, per esmorzar tot contemplant el Puig de Sant Amanç al nostre davant.

Havent esmorzat ens toca flanquejar el Taga per anar a buscar el camí que ens ha de baixar fins a Ribes de Freser. Continuem seguint el sender d'Itinnerania, però en aquest tram resulta molt perdedor. Tot sovint el camí s'esfuma i ens trobem a la deriva, marge amunt, marge avall, a la recerça d'alguna fita o senyal que ens orienti. El mal camí, però, el compensa la panoràmica d'un Pirineu espectacular que, des del Pedraforca fins al Puigmal, exhibeix alguns cims encara enfarinats.

Finalment, aconseguim arribar als plans de can Maçana, des d'on s'enllaça amb el camí d'ascens al Taga venint de Ribes. La ruta, ara, ja es clara. Per pistes forestals i corriols enmig del bosc, baixem ràpidament fins al poble, on arribem cap a quarts de dues. Hi ha un gran ambient i les terrasses del passeig són plenes de gent. Ens hi aturem a fer un dinar ràpid, abans de continuar endavant.

Ens queda la part més feixuga de l'excursió: sota un sol de justícia, hem de remuntar el major desnivell del dia. No són gaire més de 200 metres, però la combinació de la calor i la digestió els fan força pesats. El paisatge, però, ens amoroseix el camí, amb tons de verd intens tacats del groc de la ginesta i amb la senyora Taga esguardant-nos el clatell en tot moment. Seguim ara l'anomenat camí de Núria.

En arribar a Batet, un petit nucli de quatre cases i una ermita, ens creuem amb un ramat de vaques del poble que surten a pasturar, acompanyades pels seus pastors. No podíem tenir una rebuda millor, ja que són la mostra que encara hi pot haver vida, més enllà del turisme, en aquests poblets de muntanya.

Ara sí que ja podem dir que tenim Núria a tocar.

De Vallfogona de Ripollès a Sant Martí d'Ogassa

Diumenge, 16 d'abril. Pasqua. Matí magnífic per a una nova etapa en la nostra gairebé eterna ruta de Montserrat a Núria, que va començar, tal dia com avui, ja fa sis anys. Avui volem enllaçar Vallfogona del Ripollès amb Sant Martí d'Ogassa, i ens caldrà un bon periple en cotxe abans de començar a caminar. De bon matí, anem a deixar un cotxe a Sant Martí d'Ogassa i després, per una estreta pista encimentada, anem fins a Vallfogona, on començarem a caminar cap a les deu del matí. 



El primer tram del nostre recorregut d'avui, des de Vallfogona fins a Sant Joan de les Abadesses, coincidirà amb el sender GR-151, pels Camins del Bisbe i Abat Oliba, que hem estat seguint des que vam sortir de Montserrat. En aquest tram, la ruta coincideix amb el GR-3, el sender central de Catalunya, que uneix el Pirineu Oriental amb la plana de Lleida.
Deixem el nucli de Vallfogona per la carretera que l'uneix amb Ripoll. Ben aviat, però, l'abandonem, per agafar un corriol a mà dreta, que s'enfila fortament pel mig d'una pineda. En arribar al coll de les Fonts de l'Orri s'acaba l'ascens i comencem a davallar cap al fons de les valls del Ter, enmig, ara, de boscos de fulla caduca. 
A la sortida del bosc, ens esperen amples prats de verdes pastures, creuats per la pista encimentada per la qual abans hem passat en cotxe. Prop de la masia de Can Jombi, fem una pausa per esmorzar, davant una bella perspectiva de Sant Amanç i el Taga.



Havent esmorzat, seguim per la pista fins a la casa rural de Les Llances, que deu ser ben plena durant aquesta Setmana Santa, a jutjar pels infants que juguen al seu davant, sota l'atenta mirada dels seus pares. Just al punt d'arribar a la casa, un caminoi a la dreta ens conduirà directament al centre de Sant Joan, on arribarem just quan les campanes del monestir assenyalen el punt del migdia.
És dia de mercat, a més a més de diumenge de Pasqua i els carrers i places de la vila abacial fundada pel comte Guifré el Pelós bullen d'animació. Les terrasses dels bars conviden a asseure's i prendre una cervesa ben fresqueta, però ens queda encara un bon tram de camí per fer, així que seguim endavant.
Travessem el Ter pel pont gòtic, creuem la ruta del Ferro, ben plena de ciclistes i ben aviat deixarem definitivament el GR-151, per prendre un camí que ens acosti cap a Núria. El nostre proper objectiu és Sant Martí d'Ogassa, i cap allà ens dirigirem, per un sender local d'Intinerannia, que coincideix amb el Camí de Vidabona. En aquest tram ens tocarà pujar, tot i que de forma força gradual, al principi pel mig del bosc i més endavant, en arribar a les envistes de l'antiga colonia minera d'Ogassa, que deixem a la dreta, per una antiga pedrera.



La darrera part del camí després d'un còmode corriol que creua una fageda, ens porta a remuntar la pista encimentada que uneix Ogassa amb Sant Martí. Són poc més de tres quilòmetres, sota un sol de justícia, però bufa un ventet que els fa força suportables. I així arribem a l'ermita de Sant Martí, on ens espera el cotxe, a quarts de tres de la tarda. Ens hem ben guanyat el dinar!