Camí dels ganxos

Dimarts, 7 d'agost. Fa gairebé un mes que no caminem i ens cal posar els músculs a punt per a la sortida d'estiu dels Camalluents, que serà el proper cap de setmana. Per això aprofitarem una tarda, sortint de treballar, per fer un petit entrenament.

Escollim un itinerari per la veïna comarca de la Garrotxa. Explorarem un dels molts camins que condueixen al Puigsacalm, però sense arribar a fer el cim, ja que l'excursió se'ns allargaria un pèl massa i segurament se'ns faria fosc.

Sortim de Joanetes, en direcció a Santa Magdalena i Les Olletes, pel camí conegut com el Barret. El camí s'enfila ràpidament pel mig d'alzinars i rouredes, l'ombra de les quals ens protegeix una mica de les elevades temperatures d'aquest estiu tan calorós. Suem, però, a causa del pendent del corriol, que en alguns punts ens obliga ja a ajudar-nos amb les mans.

En sortir del bosc, al Puig del Soi, es dibuixa al nostre davant la silueta del massís, on destaquen, d'esquerra a dreta, el Puigsacalm, el Puig dels Llops i el Puig Corneli, coronat per unes antenes. Les parets verticals semblen impossibles de franquejar, però bé hi deu haver alguna manera. Ens apropem, tot carenejant, cap a la base del cingle. Al nostre darrere, magnífiques vistes de la Vall d'en Bas.

Arribats a un punt, hem d'escollir el camí de pujada: hi podem anar pels ganxos vells o pels ganxos nous o Canal Fosca. Triem aquesta darrera opció, una estreta canal que comença pràcticament al nostre davant, després d'una passarel·la metàlica. Comencem a trobar diferents equipaments metàl·lics que ens han de facilitar el pas, donat que hi ha trams de molt pendent. Després d'uns quants graons i baranes, trobem els ganxos pròpiament dits: una mena d'anelles fixades a la paret, per superar trams gairebé verticals. Després d'un primer moment de pànic, en el qual m'he trobat penjada i sense saber on posar el peu, li agafo l'aire i em diverteixo molt.

A mig camí, cal desviar-se una mica a la dreta per complir amb la tradició. Dalt d'una paret hi ha un petit barret metàl·lic i una campana que cal fer dringar. Però compte, que a l'altra banda de la paret hi ha un cingle esgarrifós, amb unes vistes, això sí, espectaculars.

Un parell de trams més de ganxos ens deixen al peu de les antenes del Puig Corneli. Ens arribem al capdamunt del puig (1.362 m), per tal que no sigui dit que no hem fet cim i també per gaudir de les vistes, sempre sorprenents des d'aquest cantó, del Collsacabra, amb el Montseny al fons. A l'altra banda, el Pirineu queda mig amagat per algunes calitges, però destaquen les muntanyes garrotxines del Bassegoda i el Comanegra i al fons, el blau del Mediterrani a la badia de Roses.

Tot seguit, baixem ràpidament fins al pla on descansa, entre prats, la bonica ermita romànica de Santa Magdalena del Mont, molt restaurada. El lloc és idíl·lic i gaudeix també de magnífiques vistes. Mentre fem una pausa, sentim veus, i apareix un grup d'escoltes, disposats a fer nit al refugi annex a l'ermita. Deuen ser de ciutat, perquè passen pel nostre davant sense ni veure'ns!
Tornem a Joanetes per Fontanils. El camí baixa fent giragonses pel mig d'una fageda, passa pel Santuari de la Mare de Déu de les Olletes, encastat en una bauma de la roca i dóna la volta al massís fins a resseguir el peu dels cingles. És força llarg, però gaudim de belles panoràmiques de la plana d'Olot. Arribem a baix quan repiquen les nou a l'església de Joanetes i comença a fosquejar.

Val d'Aran (III) - Circ de Colomers

Divendres, 6 de juliol. Les previsions meteorològiques són una mica millors, de manera que ens arrisquem a tornar a l'alta muntanya. Avui tenim prevista una excursió al Circ de Colomers. Així doncs, ens dirigim cap a Salardú, des d'on surt una pista asfaltada que ens porta fins als Banhs de Tredòs. Allí, un taxi ens conduirà, per una pista de terra, a l'inici del sender de pujada. Sortim tard, ja que els taxis no arrenquen fins a les nou del matí, però és preferible això que no pas haver de fer a peu tot el tram de pista de terra.

La primera part del camí s'enfila gradualment pel mig del bosc, fins als refugis de Colomers. N'hi ha dos: el vell, actualment tancat i que funciona només com a refugi lliure en temporada d'hivern i el nou, un bonic xalet de muntanya. Ambdós estan al peu de l'embassament de Colomers, que llueix bellíssim, sorprenentment ben ple. Mentre donem la volta a l'estany, d'un refugi cap a l'altre, fem un nou amic de quatre potes, que ens acompanyarà durant una estona. És el gos de Colomers i com a tots els gossos de la Vall d'Aran, sembla que li agrada apuntar-se a les excursions dels altres. Això si, en un moment determinat, a la que detecta que s'està allunyant massa de casa, gira cua i ens abandona!

A mesura que anem fent camí, continua el rosari d'estanys, que semblen no acabar-se mai: llac Major, estany Mort, llac de Cabidornats, estanyets deth Port, llac del port de Colomers ... En un punt del recorregut, un pal indicador mostrava les direccions del circuit llarg i el curt, però algun espavilat, purista o incívic, ha arrencat els rètols. Allí ens trobem amb una família, amb qui anirem coincidint durant tot el recorregut i els indiquem quin és el circuit llarg.

Anem pujant, gradualment però sense parar, tot encadenant estanys. El camí és pedregós, típic de l'alt Pirineu i el temps, tot i les previsions, no pinta gaire bé. Bufa un vent força fred i uns espessos núvols grisos amenacen el blau intens amb què havia començat el matí. La façana de fons és impactant, i apareixen ja els grans pics que tanquen el circ: la Creu de Colomers, el Tuc Blanc i el majestuós Gran Tuc de Colomers.
Tot fent via trobem dos senyors anglesos que estan recorrent el GR-11, des d'Irun. Avui al matí han sortit del refugi de Colomers en direcció a Espot, però en un indret han confós les marques i han estat fent el circuit de Colomers en direcció inversa a la nostra. Ara hauran de desfer bona part del camí!

Arribem al Coth deth Podo, punt culminant de l'excursió, que permet gaudir, des de les alçades, d'una vista excepcional de gran part del recorregut i dels estanys. Ara hem de baixar cap a l'altre vessant, per un complicat caos de blocs de granit. Als nostres peus, com a premi, ens esperen dos magnífics estanys: el de Podo i l'Obago. En arribar a aquest darrer, fem una pausa per dinar i just en aquest precís instant, comença a ploure! Afortunadament, la pluja no va acompanyada de tempesta, de manera que, ens posem els pantalons  d'aigua i l'impermeable i continuem el recorregut, gaudint del l'espectacle de les gotes en impactar sobre la superfície dels nous llacs que ens trobem: l'estany Redon i l'estany Long.

L'últim tram del recorregut comportaria tornar cap al refugi de Colomers, però optem per una via alternativa,  ben poc concorreguda, que ens porta per uns paratges bellíssims, vorejant els llacs de Cloto de Baish i de Naut, amb el Tuc Gran de Sendrosa com a espectacular teló de fons. La baixada pel mig del bosc, per un corriol força dret, ens obliga a posar-hi els cinc sentits, ja que tot és relliscós per culpa de la pluja, però ben aviat ens deixa al camí de tornada cap a la parada dels taxis. De tornada, encara  ens aturarem a Unha, per visitar-ne l'església, una de les joies del romànic de la vall. Un dia ben complert!

Val d'Aran (II) - Explorant el Baix Aran

Dijous, 5 de juliol. Les previsions meteorològiques per al nostre segon dia de vacances a Era Val d'Aran no són gaire optimistes, de manera que decidim aparcar l'alta muntanya i optem per explorar una de les seves parts més desconegudes: la Vall de Toran, situada a l'extrem nord de l'Aran, a tocar de la frontera amb França. Ens n'anem doncs cap al Baix Aran, que, en una més de les peculiaritats d'aquesta meravellosa comarca catalana, tocada pels aires atlàntics, es troba al nord i no pas al sud.

Tenim pensat fer un recorregut per camins entre pobles, que iniciarem a Canejan. Aquest poblet, de carrers estrets i costeruts, té una situació privilegiada, literalment penjant d'un penya segat, amb espectaculars vistes de la vall. Sortint del poble en direcció est, un camí forestal, perfectament encaixat entre bosc i penya segat, ens conduirà fins al veí llogarret de Porcingles, pràcticament un poble fantasma. La influència atlàntica es nota aquí més que a cap altre lloc de l'Aran, amb un bosc exhuberant i un verd intens que ho tenyeix tot. El camí, però, és ben net, acabat de desbrossar.

Arribem a l'extrem del poble de Porcingles, on el cant d'un gall sembla indicar el rastre d'alguna casa habitada. A partir d'aquí, el camí es complica. La desbrossadora no hi ha arribat encara, i l'exhuberància de la vegetació ha envaït el sender fins a arribar, en alguns punts, a menjar-se'l del tot. És el paradís de les falgueres! A més, la combinació de la humitat i les restes de la pluja del dia anterior fan que aviat tinguem les botes i els mitjons ben xops. I per fer-ho encara una mica més difícil, ve pujada!

Sort que al final d'una pujada sempre hi ha una baixada i aquesta arriba per un corriol molt bonic, força més net, que després de creuar una palanca per sobre d'un rierol amb la seva corresponent cascada, davalla vertiginosament fins al pintoresc poblet de Sant Joan de Toran. La majoria de cases estan restaurades però no s'hi veu ningú, tret de quatre turistes i un gat. Hi ha un restaurant però naturalment està barrat, igual que la petita església romànica.

Sembla que aquí no se'ns ofereix res, així que seguim per la carretera fins a trobar una pista amb un indicador que assenyala cap al refugi dera Honeria. La pista corre paral·lela al curs del riu Toran, un altre dels molts i cabalosos afluents de la Garona.

El refugi dera Honeria, probablement l'últim del país, ocupa una antiga forja, testimoni del passat miner de la zona. I si la paraula refugi la relacioneu amb aixopluc, seguretat, escalfor ..., cal dir que a Era Honeria trobareu això i molt més. L'Aleix, el guarda, és una persona molt agradable, que no té mai un no per resposta i fa sentir qualsevol nouvingut com si fos a casa seva. Dins el refugi, ens eixuguem vora la llar de foc i gaudim d'un excel·lent dinar a un preu molt econòmic i d'una conversa ben interessant.

A la tornada, ens estalviem el salvatge primer tram anant per la carretera fins al trencant de Porcingles, on ens enfilem per una costeruda pista asfaltada. Creuem el poble, encantadorament solitari, fins a la darrera casa, l'única habitada i refem el camí cap a Canejan, que apareix davant nostre misteriosament envoltat de boires. Malgrat amenaçar-nos durant tot el dia, la pluja ens ha tornat a respectar gairebé fins que ens fiquem dins el cotxe, moment en el qual comença a descarregar amb gran intensitat. I és que, com diu l'Aleix, cal que plogui molt sovint per tal que la vall tingui aquest verd meravellós que ens fascina. Sinó, seria marró.