Baborte, mirador de la Pica

Dissabte, 11 d'agost. Sortida d'estiu dels Camalluents. Després de l'accidentada aventura aragonesa de l'any passat, enguany ens quedem a Catalunya, a la Vall Ferrera. El sherpa ha organitzat un itinerari pels estanys del circ de Baborte, amb pujada opcional al pic de Baborte, un magnífic cim de 2.929 metres d'alçada, eclipsat per la proximitat de la Pica d'Estats, i tornada per l'estany de Sotllo i la ruta catalana de la Pica.

Com és habitual en aquestes sortides, ens llevem ben d'hora, ben d'hora. A dos quarts de sis del matí ja som dalt dels taxis que ens han de conduir, des d'Alins, on ens allotgem, per una pista forestal fins a l'aparcament de la Molinassa, inici de l'excursió. Aprofito el viatge, d'uns tres quarts d'hora, per dormir una mica més. Quan comencem a caminar, però, encara és gairebé fosc. Durant el primer tram, de baixada i pel mig del bosc, seguint el curs de la Noguera de Vallferrera, no hi veig més enllà del meu nas i he d'anar amb molt de compte per no ensopegar. Ben aviat, però, comença a clarejar i a l'ensems, ens comencem a enfilar.

Després d'un primer tram de pujada, moderadament exigent, fem una  pausa en arribar a una antiga borda de pastors, molt ben conservada: la cabana de Bacello (1.923 metres). Al nostre darrere ha començat ja a treure el nas el Monteixo, un cim bellíssim, que serà el nostre guaita durant tota l'excursió.
El següent tram d'ascens és força més exigent: hem de superar gairebé 400 metres de desnivell per un matollar que s'acarnissa amb les nostres cames nues. Afortunadament caminem encara  a l'ombra i sota la fresca de les primeres hores del matí. I l'esforç de la pujada té la seva recompensa en arribar a un collet i poder contemplar als nostres peus el magnífic estany de Baborte. Al fons, una taca de taronja cridaner xoca amb els verds i marrons de l'entorn: és el refugi de Baborte, cap al qual ens hem de dirigir.


Ens cal baixar fins a l'estany i superar el pedregar de la seva riba dreta, abans d'afrontar el petit tram de pujada que ens deixa a les portes del refugi i a punt per a l'esmorzar.
Després de recuperar forçes, emprenem de nou la marxa. El corriol fins al coll de Baborte és de fort pendent i ara ja ens movem a ple sol. A banda i banda del camí, el paisatge està esquitxat de petits estanys i hi pasturen una bona colla de cavalls, que s'apropen sense por a observar els visitants. Ben aviat fa la seva aparició  a la nostra esquerra el cim del Baborte, immensa i solitària piràmide de pedra rosada.


Sense complicacions però una mica cansats assolim finalment el coll i l'escenari que s'alça al nostre davant és imponent: al fons el massís de la Pica d'Estats, en tot el seu esplendor i el pic de Sotllo en primer terme i als nostres peus, un altre rosari d'estanys. Ens delitem amb la vista mentre cadascun de nosaltres valora interiorment la conveniència d'intentar fer cim. Acabem decidint intentar-ho tots, excepte tres companys, que ens esperaran a la riba d'un dels llacs.


L'accés al cim és llarg i dur, per terreny descompost i tarter. Es fa molt feixuc i ben aviat m'agafa un d'aquells moments de debilitat en els quals sembla que el cim s'allunyi de tu a mesura que t'hi vas acostant. Al final,però, hi arribem i la satisfacció és màxima. No hi ha ningú! La muntanya és nostra, mentre al davant, el cim de la Pica és ple de petits puntets en moviment. El veinatge de cims estrella fa que pics d'alçada com el Baborte esdevinguin grans desconeguts i és un plaer visitar-los.
Des del cim ressegueixo amb els ulls el camí que vam seguir l'any passat per pujar al Sotllo i em faig creus que fos capaç de fer-lo. Realment fa impressió!
Emprenem la baixada amb molt de compte i lentament però sense incidents arribem a baix, i ens reunim amb els nostres companys, que ens esperen per dinar a la riba d'un estany. Quin gust poder-se treure les botes i ficar els peus a l'aigua!
Havent dinat, recollim ràpidament i continuem el descens, ja que, durant el matí, el cel s'ha anat ennuvolant i algun tro llunyà anuncia tempesta per ben aviat.


Tan bon punt arribem a l'estany de Sotllo, on ja hi ha algunes tendes parades, malgrat que la normativa impediex fer-ho abans de les vuit del vespre, riuades d'excursionistes, atiats per la imminent tempesta, comencen a baixar de la Pica. I pensar que durant tot el matí no havíem trobat més de tres persones!
La resta del camí de baixada la fem pràcticament en fila índia, mentre anem posant i traient l'impermeable, ja que la pluja no s'acaba de manifestar del tot (cap al final del recorregut ens obsequia amb algun cop de roc, però tot plegat ben poca cosa).
Aquest final d'excursió, com és habitual, es fa llarg i feixuc, especialment el punt on, per superar el barranc, cal fer un petit tram de pujada. Arribem, però, al refugi de Vallferrera abans de l'horari previst i ens podem permetre premiar-nos amb una cervesa ben fresqueta. Ha estat un dia magnífic!

Camí dels ganxos

Dimarts, 7 d'agost. Fa gairebé un mes que no caminem i ens cal posar els músculs a punt per a la sortida d'estiu dels Camalluents, que serà el proper cap de setmana. Per això aprofitarem una tarda, sortint de treballar, per fer un petit entrenament.

Escollim un itinerari per la veïna comarca de la Garrotxa. Explorarem un dels molts camins que condueixen al Puigsacalm, però sense arribar a fer el cim, ja que l'excursió se'ns allargaria un pèl massa i segurament se'ns faria fosc.

Sortim de Joanetes, en direcció a Santa Magdalena i Les Olletes, pel camí conegut com el Barret. El camí s'enfila ràpidament pel mig d'alzinars i rouredes, l'ombra de les quals ens protegeix una mica de les elevades temperatures d'aquest estiu tan calorós. Suem, però, a causa del pendent del corriol, que en alguns punts ens obliga ja a ajudar-nos amb les mans.

En sortir del bosc, al Puig del Soi, es dibuixa al nostre davant la silueta del massís, on destaquen, d'esquerra a dreta, el Puigsacalm, el Puig dels Llops i el Puig Corneli, coronat per unes antenes. Les parets verticals semblen impossibles de franquejar, però bé hi deu haver alguna manera. Ens apropem, tot carenejant, cap a la base del cingle. Al nostre darrere, magnífiques vistes de la Vall d'en Bas.

Arribats a un punt, hem d'escollir el camí de pujada: hi podem anar pels ganxos vells o pels ganxos nous o Canal Fosca. Triem aquesta darrera opció, una estreta canal que comença pràcticament al nostre davant, després d'una passarel·la metàlica. Comencem a trobar diferents equipaments metàl·lics que ens han de facilitar el pas, donat que hi ha trams de molt pendent. Després d'uns quants graons i baranes, trobem els ganxos pròpiament dits: una mena d'anelles fixades a la paret, per superar trams gairebé verticals. Després d'un primer moment de pànic, en el qual m'he trobat penjada i sense saber on posar el peu, li agafo l'aire i em diverteixo molt.

A mig camí, cal desviar-se una mica a la dreta per complir amb la tradició. Dalt d'una paret hi ha un petit barret metàl·lic i una campana que cal fer dringar. Però compte, que a l'altra banda de la paret hi ha un cingle esgarrifós, amb unes vistes, això sí, espectaculars.

Un parell de trams més de ganxos ens deixen al peu de les antenes del Puig Corneli. Ens arribem al capdamunt del puig (1.362 m), per tal que no sigui dit que no hem fet cim i també per gaudir de les vistes, sempre sorprenents des d'aquest cantó, del Collsacabra, amb el Montseny al fons. A l'altra banda, el Pirineu queda mig amagat per algunes calitges, però destaquen les muntanyes garrotxines del Bassegoda i el Comanegra i al fons, el blau del Mediterrani a la badia de Roses.

Tot seguit, baixem ràpidament fins al pla on descansa, entre prats, la bonica ermita romànica de Santa Magdalena del Mont, molt restaurada. El lloc és idíl·lic i gaudeix també de magnífiques vistes. Mentre fem una pausa, sentim veus, i apareix un grup d'escoltes, disposats a fer nit al refugi annex a l'ermita. Deuen ser de ciutat, perquè passen pel nostre davant sense ni veure'ns!
Tornem a Joanetes per Fontanils. El camí baixa fent giragonses pel mig d'una fageda, passa pel Santuari de la Mare de Déu de les Olletes, encastat en una bauma de la roca i dóna la volta al massís fins a resseguir el peu dels cingles. És força llarg, però gaudim de belles panoràmiques de la plana d'Olot. Arribem a baix quan repiquen les nou a l'església de Joanetes i comença a fosquejar.

Val d'Aran (III) - Circ de Colomers

Divendres, 6 de juliol. Les previsions meteorològiques són una mica millors, de manera que ens arrisquem a tornar a l'alta muntanya. Avui tenim prevista una excursió al Circ de Colomers. Així doncs, ens dirigim cap a Salardú, des d'on surt una pista asfaltada que ens porta fins als Banhs de Tredòs. Allí, un taxi ens conduirà, per una pista de terra, a l'inici del sender de pujada. Sortim tard, ja que els taxis no arrenquen fins a les nou del matí, però és preferible això que no pas haver de fer a peu tot el tram de pista de terra.

La primera part del camí s'enfila gradualment pel mig del bosc, fins als refugis de Colomers. N'hi ha dos: el vell, actualment tancat i que funciona només com a refugi lliure en temporada d'hivern i el nou, un bonic xalet de muntanya. Ambdós estan al peu de l'embassament de Colomers, que llueix bellíssim, sorprenentment ben ple. Mentre donem la volta a l'estany, d'un refugi cap a l'altre, fem un nou amic de quatre potes, que ens acompanyarà durant una estona. És el gos de Colomers i com a tots els gossos de la Vall d'Aran, sembla que li agrada apuntar-se a les excursions dels altres. Això si, en un moment determinat, a la que detecta que s'està allunyant massa de casa, gira cua i ens abandona!

A mesura que anem fent camí, continua el rosari d'estanys, que semblen no acabar-se mai: llac Major, estany Mort, llac de Cabidornats, estanyets deth Port, llac del port de Colomers ... En un punt del recorregut, un pal indicador mostrava les direccions del circuit llarg i el curt, però algun espavilat, purista o incívic, ha arrencat els rètols. Allí ens trobem amb una família, amb qui anirem coincidint durant tot el recorregut i els indiquem quin és el circuit llarg.

Anem pujant, gradualment però sense parar, tot encadenant estanys. El camí és pedregós, típic de l'alt Pirineu i el temps, tot i les previsions, no pinta gaire bé. Bufa un vent força fred i uns espessos núvols grisos amenacen el blau intens amb què havia començat el matí. La façana de fons és impactant, i apareixen ja els grans pics que tanquen el circ: la Creu de Colomers, el Tuc Blanc i el majestuós Gran Tuc de Colomers.
Tot fent via trobem dos senyors anglesos que estan recorrent el GR-11, des d'Irun. Avui al matí han sortit del refugi de Colomers en direcció a Espot, però en un indret han confós les marques i han estat fent el circuit de Colomers en direcció inversa a la nostra. Ara hauran de desfer bona part del camí!

Arribem al Coth deth Podo, punt culminant de l'excursió, que permet gaudir, des de les alçades, d'una vista excepcional de gran part del recorregut i dels estanys. Ara hem de baixar cap a l'altre vessant, per un complicat caos de blocs de granit. Als nostres peus, com a premi, ens esperen dos magnífics estanys: el de Podo i l'Obago. En arribar a aquest darrer, fem una pausa per dinar i just en aquest precís instant, comença a ploure! Afortunadament, la pluja no va acompanyada de tempesta, de manera que, ens posem els pantalons  d'aigua i l'impermeable i continuem el recorregut, gaudint del l'espectacle de les gotes en impactar sobre la superfície dels nous llacs que ens trobem: l'estany Redon i l'estany Long.

L'últim tram del recorregut comportaria tornar cap al refugi de Colomers, però optem per una via alternativa,  ben poc concorreguda, que ens porta per uns paratges bellíssims, vorejant els llacs de Cloto de Baish i de Naut, amb el Tuc Gran de Sendrosa com a espectacular teló de fons. La baixada pel mig del bosc, per un corriol força dret, ens obliga a posar-hi els cinc sentits, ja que tot és relliscós per culpa de la pluja, però ben aviat ens deixa al camí de tornada cap a la parada dels taxis. De tornada, encara  ens aturarem a Unha, per visitar-ne l'església, una de les joies del romànic de la vall. Un dia ben complert!