El Taga, mirador de blanc

Dissabte, 25 de febrer. Fa un matí esplèndid, després d'una setmana de nevades a muntanya. Tot convida a anar a buscar un bon mirador del Pirineu. I l'escollit és el Taga. 

Sortim tard, amb la idea de passar el dia a la muntanya. Anem en cotxe fins a Sant Martí d'Ogassa i aparquem el cotxe al costat de l'ermita, del segle XI.

Ràpidament comencem a enfilar pel costerut sender que segueix el curs del Torrent de la Font del Freixe, que ja des del principi puja sense donar treva. Seguim les marques dels senders d'Itinnerania i del Camí de Vidabona. Poc deprés de l'abeurador de la Font del Freixe, enllacem amb el PR-C-190 i continuem amunt, fins al coll de la Portella d'Ogassa, on ja ens espera el premi de la jornada. Només treure el nas, un espectacle de blanc ens saluda, en forma d'un Pirineu Oriental ben curull de neu, des del Puigmal fins al Canigó. El contrast amb un cel blau i nítid en ressalta el relleu. A banda i banda, faixes de neu condueixen cap al Puig Estela, a la dreta, i el Taga, a l'esquerra. Dubtem una estona sobre quin cim farem i al final escollim aquest darrer.

Trepitjem amb satisfacció la llenca de neu, sobre la qual es camina força còmodament, malgrat no portar grampons i comencem a ascendir per la falda de la muntanya en direcció al cim. Fins llavors estàvem sols, però ara comencen a apareixer excursionistes que es dirigeixen al mateix lloc que nosaltres.
Quan finalment arribem al cim, el trobem força concorregut. Les vistes cap al Pirineu continuen essent magnífiques, però del sud s'enfilen unes boires fosques i ni el Monseny ni Montserrat són visibles.
Ens abriguem, ja qu fa una mica de vent, i ens asseiem al solet, per dinar. Aquesta setmana va ser "Dijous Llarder" i ho celebrem amb un entrepà de la magnífica botifarra d'ou amb alls tendres de "Can Cerilles", premiada com la més innovadora del país. En aquest entorn, encara té més bon gust.



Havent dinant emprenem el descens, la primera part del qual fem còmodament i ràpida per sobre de la neu. Quan aquesta ja comença a ser un pèl massa glaçada, la deixem i seguim camí fins al coll, on ens acomiadem del fantàstic escenari blanc. Ja només ens queda desfer el darrer tram de camí fins a Sant Martí d'Ogassa, sota un sol que comença a escalfar força.

De Vidrà al Salt del Molí

Diumenge, 19 de febrer. Planegem una curta excursió matinal aprofitant que fa un dia força agradable. Conduïm fins a Vidrà, mentre contemplem un Pirineu ben nevat al nostre davant. I un cop a Vidrà, abans de començar a caminar, ens obsequiem amb un bon esmorzar a la Creu de l'Arç.

El nostre objectiu és anar fins al salt del Molí i cap allà ens dirigim, havent esmorzat. Hem d'anar fins a la imponent masia del Cavaller, que deixarem a la nostra dreta, i agafarem una pista forestal que porta fins a la depuradora. Poc després trobem una bifurcació. Agafarem el camí de la dreta per anar al salt, i la tornada la farem pel camí de l'esquerra.

El camí que hem escollit és una pista que baixa còmodament fins al curs del riu Ges, del qual el salt del Molí és un dels més importants. El nom li ve de la utilització que es feia, antigament, de la força de l'aigua per fer funcionar un molí.

En arribar davant del salt, d'uns 20 metres d'alçada, quedem impressionats per la bellesa de l'indret. Tot i ser hivern, la quantitat d'aigua que hi cau és considerable, gràcies a les darreres pluges i nevades. A més a més, tenim el privilegi de poder-lo contemplar tot sols!

Per seguir el camí, ens cal creuar el riu, a tocar del salt, per unes passeres de formigó i enfilar-nos fins a les ruïnes de l'antic Molí de Salgueda.

A continuació, el camí fa un gir de 180º, arriba fins a un mirador just a sobre del salt i baixa de nou fins al riu Ges, que creua pel bonic pont de pedra de Salgueda, on comencem a trobar ja molts excursionistes que es dirigeixen cap al salt.

A l'altra banda del pont, agafem el sender PR-C-47, en direcció al molí Nou. En arribar al punt on s'ha de tornar a creuar el Ges, però, no veiem com fer-ho, així que tornem enrere i just a tocar del pont, ens enfilem per un sender força costerut, que s'endinsa per una fageda. El sender ens porta de nou a la pista d'inici, al costat de la depuradora, i des d'allà, ben aviat som de nou a l'aparcament, Poc menys de dues hores per a una bonica matinal.

Oristà - Puig Ciutat - Sant Sebastià

Diumenge, 1 de gener de 2017. 

Seguint la tradició del primer dia de l'any, ens llevem relativament d'hora per fer una caminada. Aquesta vegada, el temps no acompanya i una boira espessa ho cobreix tot. Però no ens deixem acovardir i sortim a caminar: una excursioneta breu, prop de casa.

Anem en cotxe fins a Oristà i aparquem prop del pont que creua La Gavarresa en direcció a Sant Feliu Sasserra. Ens cal creuar el pont i baixar unes escales a la seva dreta, fins al llit de la riera. Seguirem una ruta assenyalada amb marques blaves, que en el primer tram segueix el curs de la riera, i ens obliga a creuar-la un parell de vegades. El camí, pel mig del bosc de ribera, és molt bonic, tot i que el fred i la boira no convidin a entreternir-se gaire.

Ben aviat canviem l'entorn de bosc de ribera per un entorn de camps de conreu, tenyits d'un bonic verd blavós a causa de la capa de gebre que els cobreix. 

Anem en direcció a la Torre d'Oristà i pel camí anem trobant velles masies restaurades, que fan molt de goig (Molí del Solà, Camp de Devesa, La Fàbrega, Casa Nova del Bac ...). A la nostra esquerra, sobre un turó, s'alcen les restes del castell de Tornamira.

La ruta que fem és circular, i abans d'arribar a la Torre es desvia per tornar de nou a Oristà. Nosaltres, però, hi afegirem una variant i ens arribarem fins al jaciment arqueològic de Puig Ciutat.

El jaciment, situat en un altiplà al costat d'un meandre de La Gavarresa, és de l'època romana (segle I a C), tot i que s'hi poden trobar vestigis que es remonten fins a l'Edat del Bronze. Com tots els assentaments prehistòrics, estava situat en un lloc privilegiat en termes defensius, de manera que deu tenir molt bones vistes, però avui, amb la boira, ens les hem d'imaginar.

Visitat el jaciment, recuperem la ruta i fem un gir de 180º per retornar a Oristà, tot creuant el Torrent d'Olost, afluent de La Gavarresa i passant pel costat de la Font Salada.

Entrarem a Oristà des de dalt, ja que ens enfilarem, seguint un bonic corriol acinglerat, fins al turó de Sant Sebastià, on s'alça l'ermita del mateix nom. L'ermita és barroca, del segle XVIII, construïda just després de la Guerra de Successió. Antiguament hi havia hagut una altra ermita en honor de Sant Cristòfol.

El turó i l'ermita dominen el poble d'Oristà, als seus peus, i tot l'entorn. Avui, però, l'entorn és absent i ens hem de conformar amb el poble, cap al qual baixem per un camí asfaltat en fort descens.