Al Puig de la Força

Dissabte, 18 de març. Fa un matí ben clar i assolellat, així que recuperarem una excursió que van deixar aparcada l'any passat, per culpa d'un dia emboirat. Anirem fins a Tavertet, per enfilar-nos al Puig de la Força, de 739 metres d'alçada, situat a la punta més occidental dels cingles, amb unes vistes excel·lents.

Quan arribem a l'aparcament de l'entrada de Tavertet, tot i que són les nou tocades, encara no hi ha pràcticament ningú. Creuem el poble, que també està molt tranquil i ens dirigim, per una ampla pista, cap al Pla del Castell. A la que podem, deixem la pista principal i ens apropem a la vora del cingle, per gaudir de les magnífiques vistes de l'embassament de Sau, força ple, però del qual emergeix ostensiblement el campanar de l'església de Sant Romà. 

En arribar al mirador, just als peus del Turó del Castell, ens aturem a contemplar la panoràmica del pantà, Vilanova de Sau, amb els seus cingles, el Puig del Far i la Roca del Migdia, que vam visitar l'any passat, i el Montseny al fons.
Poc després del mirador, un desviament a l'esquerra ens portarà cap al Puig de la Força. Mentre baixem per una espectacular escala de roca, un parell de sorollosos hidroavions fan diverses incursions a l'embassament, deixant una gran estela al seu pas.



Completat el descens, seguim el corriol que, passant per sota de la Balma del Castell ens porta fins al collet que separa els cingles del Puig, el qual es dreça, aparentment infranquejable, al nostre davant.
Just al peu del puig hi ha les restes d'una paret, que formava part del castell Cornil, antic enclavament medieval dels senyors de Tavertet, tan inaccessible que, ben aviat fou abandonat per l'altre castell. Segons la llegenda, el mític bandoler de les Guilleries, Joan de Serrallonga, amagava en aquest indret alguns dels seus hostatges.
Per accedir al cim, ens cal baixar unes noves escales de roca i anar a buscar el corriol que s'hi enfila, al costat d'un altre, pel que sembla, extraordinariament aeri, que li dóna la volta. Un altre corriol davalla fins a l'embassament. 



Nosaltres prenem el que s'enfila fins al cim. Tot i que té bones vistes, la vegetació impedeix gaudir-les del tot. Però al cantó oest, una balconada rocallosa promet la millor panoràmica. L'accés és una mica complicat i cal anar amb compte, però les vistes s'ho valen! És un magnífic lloc per aturar-nos a esmorzar i contemplar tot el que ens envolta, des dels cingles de Vilanova fins al Pirineu, passant per l'embassament, el Parador, el morró de l'Abella i els cingles de Balà.
Havent esmorzat desfem el camí. Teniem previst baixar fins al pantà, però se'ns ha fet tard i tornarem per on hem vingut. I si a l'anada no havíem trobat gairebé ningú, a la tornada ens creuem amb una corrua constant d'excursionistes que no es volen deixar perdre el magnífic dia. L'aparcament al complet que ens rep així ho reflecteix!

El Taga, mirador de blanc

Dissabte, 25 de febrer. Fa un matí esplèndid, després d'una setmana de nevades a muntanya. Tot convida a anar a buscar un bon mirador del Pirineu. I l'escollit és el Taga. 

Sortim tard, amb la idea de passar el dia a la muntanya. Anem en cotxe fins a Sant Martí d'Ogassa i aparquem el cotxe al costat de l'ermita, del segle XI.

Ràpidament comencem a enfilar pel costerut sender que segueix el curs del Torrent de la Font del Freixe, que ja des del principi puja sense donar treva. Seguim les marques dels senders d'Itinnerania i del Camí de Vidabona. Poc deprés de l'abeurador de la Font del Freixe, enllacem amb el PR-C-190 i continuem amunt, fins al coll de la Portella d'Ogassa, on ja ens espera el premi de la jornada. Només treure el nas, un espectacle de blanc ens saluda, en forma d'un Pirineu Oriental ben curull de neu, des del Puigmal fins al Canigó. El contrast amb un cel blau i nítid en ressalta el relleu. A banda i banda, faixes de neu condueixen cap al Puig Estela, a la dreta, i el Taga, a l'esquerra. Dubtem una estona sobre quin cim farem i al final escollim aquest darrer.

Trepitjem amb satisfacció la llenca de neu, sobre la qual es camina força còmodament, malgrat no portar grampons i comencem a ascendir per la falda de la muntanya en direcció al cim. Fins llavors estàvem sols, però ara comencen a apareixer excursionistes que es dirigeixen al mateix lloc que nosaltres.
Quan finalment arribem al cim, el trobem força concorregut. Les vistes cap al Pirineu continuen essent magnífiques, però del sud s'enfilen unes boires fosques i ni el Monseny ni Montserrat són visibles.
Ens abriguem, ja qu fa una mica de vent, i ens asseiem al solet, per dinar. Aquesta setmana va ser "Dijous Llarder" i ho celebrem amb un entrepà de la magnífica botifarra d'ou amb alls tendres de "Can Cerilles", premiada com la més innovadora del país. En aquest entorn, encara té més bon gust.



Havent dinant emprenem el descens, la primera part del qual fem còmodament i ràpida per sobre de la neu. Quan aquesta ja comença a ser un pèl massa glaçada, la deixem i seguim camí fins al coll, on ens acomiadem del fantàstic escenari blanc. Ja només ens queda desfer el darrer tram de camí fins a Sant Martí d'Ogassa, sota un sol que comença a escalfar força.

De Vidrà al Salt del Molí

Diumenge, 19 de febrer. Planegem una curta excursió matinal aprofitant que fa un dia força agradable. Conduïm fins a Vidrà, mentre contemplem un Pirineu ben nevat al nostre davant. I un cop a Vidrà, abans de començar a caminar, ens obsequiem amb un bon esmorzar a la Creu de l'Arç.

El nostre objectiu és anar fins al salt del Molí i cap allà ens dirigim, havent esmorzat. Hem d'anar fins a la imponent masia del Cavaller, que deixarem a la nostra dreta, i agafarem una pista forestal que porta fins a la depuradora. Poc després trobem una bifurcació. Agafarem el camí de la dreta per anar al salt, i la tornada la farem pel camí de l'esquerra.

El camí que hem escollit és una pista que baixa còmodament fins al curs del riu Ges, del qual el salt del Molí és un dels més importants. El nom li ve de la utilització que es feia, antigament, de la força de l'aigua per fer funcionar un molí.

En arribar davant del salt, d'uns 20 metres d'alçada, quedem impressionats per la bellesa de l'indret. Tot i ser hivern, la quantitat d'aigua que hi cau és considerable, gràcies a les darreres pluges i nevades. A més a més, tenim el privilegi de poder-lo contemplar tot sols!

Per seguir el camí, ens cal creuar el riu, a tocar del salt, per unes passeres de formigó i enfilar-nos fins a les ruïnes de l'antic Molí de Salgueda.

A continuació, el camí fa un gir de 180º, arriba fins a un mirador just a sobre del salt i baixa de nou fins al riu Ges, que creua pel bonic pont de pedra de Salgueda, on comencem a trobar ja molts excursionistes que es dirigeixen cap al salt.

A l'altra banda del pont, agafem el sender PR-C-47, en direcció al molí Nou. En arribar al punt on s'ha de tornar a creuar el Ges, però, no veiem com fer-ho, així que tornem enrere i just a tocar del pont, ens enfilem per un sender força costerut, que s'endinsa per una fageda. El sender ens porta de nou a la pista d'inici, al costat de la depuradora, i des d'allà, ben aviat som de nou a l'aparcament, Poc menys de dues hores per a una bonica matinal.