diumenge, 26 de desembre del 2010

Pujada a Sant Salvador de Bellver


Ja fa alguns dies, el diumenge 12 de desembre, amb una colla de companys de la feina, vam organitzar una sortida matinal, per pujar a l'ermita de Sant Salvador de Bellver o d'Orís, que tot i els noms amb els quals se la coneix, de fet pertany al terme municipal de Sant Boi de Lluçanès.
El punt d'inici de l'excursió era l'aparcament situat davant l'església de Sant Genís d'Orís. Mentre ens hi dirigiem, en cotxe, vam poder gaudir d'una esplèndida vista del Puigmal, d'un to rosat , reflex dels primers raigs d'un tímid sol hivernal sobre el seu cim nevat.
Des d'Orís, vèiem el nostre objectiu, l'ermita, al cim de la muntanya, a ponent. Vam començar a caminar per una pista forestal, fins que, passat el Mas Vilanova, ens vam desviar cap a l'esquerra i vam començar l'ascens, pel mig del bosc. El matí era fred, però molt menys que la setmana anterior, a Montserrat.
Ben aviat vam ser al cim. L'ermita, romànica del s.XII, està completament restaurada i és molt bonica. Després de l'obligada sessió fotogràfica, ens vam asseure a esmorzar al sol, darrere l'absis de l'església, tot contemplant unes vistes espectaculars. Malgrat no tenir la situació pivilegiada de Montserrat com a mirador de Catalunya, Sant Salvador constitueix una magnífica talaia de la comarca d'Osona i els seus voltants. Des d'un Puigmal que a aquella hora ja havia canviat de color i tenia un to grisós, fins a Bellmunt i el Puigsacalm, tots els altiplans del Collsacabra i els cims del Montseny. Ben bé sota nostre, coberta de boira, tota la plana de Vic.

Des del cantó de llevant, el de la façana de l'església, podíem veure la silueta de Montserrat. Resseguírem una part del camí que porta cap a Sant Boi, a veure si albiravem el Pedraforca, però com que se'ns resistia, vam desfer el camí i iniciàrem la baixada.
El descens, per l'altra banda de la muntanya i pel mig del bosc, fou força ràpid. Quan ja tornavem a ser al pla, vam ensopegar amb un espavilat isard, que pasturava tranquil·lament entre les vaques i que fins i tot es va deixar fotografiar.
Vam cloure el matí, com ha de ser, amb un bon dinar, al restaurant de Can Branques.

dijous, 9 de desembre del 2010

Els polítics i tota la resta


Fa dies que no parlo de política. Deu ser perquè no he pogut evitar caure en l'espiral de desconfiança i desencís de la ciutadania envers els polítics, entre els quals, irònicament, encara m'incloc. Malgrat tot, però, el país ha decidit, en aquestes darreres eleccions, atorgar un vot de confiança, potser el darrer, a l'Artur Mas. Li desitjo molts encerts. No li ha estat fàcil arribar a la presidència (de fet, encara no hi ha acabat d'arribar i l'últim tram fins a la investidura tampoc no serà un camí de roses), però precisament aquestes dificultats l'han fet una persona més madura i preparada. Li ha calgut esforç. Li ha calgut molta paciència (i això, en un temps dominat per la velocitat i en el qual ha desaparegut el sentit de l'espera, és un gran mèrit). Espero que sàpiga estar a l'alçada dels reptes que l'esperen.

Allò que no tinc gens clar és que tota la resta sapiguem estar a l'alçada. A l'hora de criticar els polítics, tots estem a punt. I és innegable que, en la immensa majoria d'ocasions, bé que s'ho mereixen. Però també és cert que ens costa molt veure-hi més enllà del nostre nas. Hi ha dues coses per a les quals estem tots molt ben entrenats: pensar que el nostre problema és el més important del món i trobar-hi culpables. El recent conflicte amb els controladors aeris n'és un bon exemple. És evident que els controladors, focalitzats en el seu "problema", no van mesurar les conseqüències de les seves accions. Ara bé, també ho és que la gran majoria dels afectats no debia veure gaire més enllà de les seves espatllades vacances.

Per això, més enllà dels encerts del futur president i el seu govern, que són imprescindibles, m'agradaria que aconseguissin transmetre la necessitat d'un canvi d'actitud de tots plegats. Voldria per a Catalunya allò que als anys 60, Kennedy ja desitjava per als americans: "No et preguntis allò que el teu país pot fer per tu; pregunta't què pots fer tu per al teu país".

dimecres, 8 de desembre del 2010

A peu per Montserrat


4 de desembre de 2010. A punt d’entrar a l’hivern i en un dels dies més freds de l’any, fem la cloenda de la temporada excursionista, amb una sortida a Montserrat.
Són les nou del matí quan iniciem l’excursió, des de l’aparcament de Santa Cecília, una antiga abadia benedictina del segle X, joia del primer romànic. El fred és intens i l’accentua el fet que ens trobem a la zona obaga del massís. Mentre ens preparem, l’aire gairebé talla la pell a les poques zones que emergeixen de gorros, bufs, guants i altre material que ens hem posat al damunt. Però de seguida que ens posem a caminar, entrarem en calor.
Travessem la carretera i iniciem l’ascens, per uns corriols força estrets, esquivant la frondosa vegetació a banda i banda. Sort que anem tan abrigats, perquè sinó, ningú no ens estalviaria alguna esgarrinxada. Al principi, l’ascens és força suau. Deixem a la nostra dreta algunes de les parets més emblemàtiques del massís, com la de Sant Jeroni i van apareixent les agulles verticals de la muntanya, paradís dels escaladors, als quals, avui, el fred deu haver fet quedar a casa.
Ben aviat i de manera impactant, apareix davant dels nostres ulls la silueta del Cavall Bernat, que ens acompanyarà durant una bona part del camí, primer al nostre davant i després, esguardant-nos des del darrere. La seva erecta verticalitat és la prova més clara que, ens agradi més o menys a les del gènere femení, el món és fal·locèntric!

Seguim ascendint, d’una manera molt gradual. Des de la nostra esquerra, atent als nostres passos, el relleu de mig Catalunya. I és que Montserrat, per la seva situació geogràfica, és talaia privilegiada d’una bona part del país. Ens aturem un moment i contemplem com la neu cobreix de blanc una bona colla de cims del Pirineu, que es divisen a l’horitzó nord, començant pel Puigmal, passant pel Canigó, la serra del Cadí, el Port del Compte i en la llunyania, el que podria molt ben ser el Montsent de Pallars. Una mica més a prop, la blanca silueta del Pedraforca, des d’una perspectiva que la fa difícil d’identificar als profans en la matèria com jo. També veiem, molt més a prop, una colla de pics encara lliures de la companyia de la neu: des del Puigsacalm fins a La Mola de Sant Llorenç, passant pels cims més populars del Montseny, com el Matagalls o Les Agudes. I si abaixem els ulls, gaudim de la visió des de les alçades, com si d’un edifici de joguina es tractés, de la magnífica abadia de monges benedictines de Sant Benet. Segur que si afinem l’oïda, podrem sentir la veu de la famosa monja Teresa Forcades, clamant contra “les farmacèutiques”!

En arribar al Pla de la Trinitat, fem l’aturada reglamentària per esmorzar. La vista és, una vegada més, indescriptible. A tota la cadena muntanyenca que ens havia anat acompanyant, s’hi afegeixen la serra de Collserola, amb la torre de comunicacions de Norman Foster perfectament dibuixada i al fons, un Mediterrani platejat on es reflecteixen uns tímids raigs de sol que ens escalfen una miqueta. Veritablement, un privilegi.
Després d’esmorzar, ens queda la part més dura de l’excursió. El pendent creix, se senten els primers esbufecs i ens comença a fer nosa la roba. Passem pel costat de la petita ermita de la Trinitat, que un responsable de manteniment està preparant per als rigors de l’hivern, i seguim amunt. Altra vegada, algunes de les parets més típiques del massís, com la Gorra Frígia, la Mòmia o la Prenyada ens obliguen a fer anar la nostra imaginació. I és que, com diu l’escriptor, les formes de Montserrat són tan suggerents que fins i tot poden canviar amb l’estat d’ànim de cadascú.
Arribem, finalment, al peu del nostre objectiu: l’Elefant o pic de Sant Salvador. Per arribar al cim, ens hem d’enfilar per unes parets força inclinades. Afortunadament la roca no rellisca i t’hi pots agafar bé, però tot i això, no puc evitar expressar en veu alta la meva inquietud en aquell moment: “I com baixarem?”. Comprovo, tot i que no em consola gaire, que és una inquietud compartida.

L’últim tram de la pujada és una canal estretíssima. A primer cop d’ull, em provoca una terrible sensació d’ofec, però un cop al mig, no resulta tan difícil, i amb l’ajuda d’una mà amiga, arribo a dalt sense massa problemes, igual que tota la resta del grup. I un cop al cim, una doble satisfacció: haver acomplert un objectiu de certa dificultat, amb esforç i el premi de gaudir d’una vista espectacular. Cal dir que, mirat des de dalt, el Cavall Bernat impacta menys! I l’alçada també ha fet que, al costat del Puigsacalm hagin emergit dos altiplans ben coneguts: Cabrera i el Pla d’Aiats.
Queda la baixada. Un cop superada la primera canal, el trajecte fins al peu de l’Elefant no resulta tan terrible com l’havíem imaginat. A poc a poc, el superem sense problemes. La resta del descens es força ràpid, pel mig del bosc, per pendents considerables i un pèl relliscosos, que fan que tots acabem, en algun moment o altre, en posició horitzontal. Però sense més problemes arribem al punt que, desfent una part del camí inicial, ens porta de nou a Santa Cecília, poc abans de les dues del migdia.
Ens premiem l’esforç amb un bon dinar en un restaurant de Monistrol, tot comentant la jugada i pensant ja en les sortides per a la propera temporada, alguna de les quals, sense cap mena de dubte, ens portarà de nou a Montserrat.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Els colors de la tardor


Aquest diumenge vam participar en la caminada "De Font en Font", organitzada per l'Associació Excursionista Kd 1/2 hora, de Viladrau. El recorregut per una bona colla de fonts del Parc Natural del Montseny va ser una excel·lent oportunitat per gaudir dels fantàstics paisatges de tardor.

Castanyers i faigs lluïen encara les millors gal·les de la temporada, poc abans de quedar definitivament despullats i els grocs, vermells i torrats dels seus vestits de tardor contrastaven amb els verds perennes d'alzines i sureres. Tot el recorregut el vam fer sobre una espessa catifa de fulles ja caigudes i resseguint el so de l'aigua que ens portava de font en font i ens obsequiava amb referències literàries als poetes noucentistes, com Carner, Guerau de Liost o Marià Manent, als quals, de ben segur, la bellesa d'aquests paisatges va inspirar molts dels seus versos.
Un magnífic matí de tardor!

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Recordant Jordi Cirera


Quina millor manera d’honorar la memòria dels que ens han deixat que recordar allò que ens van aportar i mantenir vives les seves passions. I això és el que vam voler fer, aquest diumenge, una colla d’amics de Jordi Cirera, de la mà de la seva companya, l’Assumpta. Un mes després de la publicació de la seva obra pòstuma, la guia “Descoberta del Patrimoni Industrial de Santa Maria de Besora a través de 16 rutes a peu i amb bicicleta”, ens vam trobar per recórrer un dels itineraris a peu que descriu la guia.
Com a membre del patronat del Museu Industrial del Ter, jo coneixia força bé la magnífica feina feta per en Jordi com a tècnic del museu, tant en la seva vessant de geògraf i naturalista com en la de monitor i guia. La seva faceta d’escriptor, en canvi, m’era més desconeguda i he de dir que m’ha sorprès molt favorablement.
L’Assumpta va escollir un itinerari senzill, apte per a tots els públics: una passejada d’uns 50 minuts fins al salt del Mir.
El dia ens va acompanyar i el camí fou molt agradable, tan aviat a través de zones de pastura i conreu com entre boscos de faigs i pollancres, amb algunes mostres primerenques dels colors de la tardor. Durant tota la passejada vam poder gaudir també de magnífiques vistes dels escenaris més propers, com el poble de Santa Maria, el castell de Besora o el castell de Montsequiu i d’altres de més llunyans, com un enfarinat Puigmal o un desenfocat Pedraforca.
Poc abans d’arribar al salt, vam deixar enrere l’antiga masia del Mir, actualment reconvertida en una casa de turisme rural. Cridava l’atenció el seu magnífic porxo, d’aquells que conviden a passar-hi hores i hores repapat, amb un llibre a les mans. En aquells moments, però, només hi onejava una solitària estelada.

Vam creuar la riera de la Foradada per un pont de fusta, observant les restes d’una antiga resclosa, també de fusta, que en Jordi ens descrivia a la guia. Just abans de baixar les escales que ens menaven al salt, ens van rebre les restes de l’antic Molí fariner del Mir, al qual havia fet funcionar, en el seu moment, la força de l’aigua.
El salt va resultar espectacular, tant per la seva alçada com per la bona quantitat d’aigua que hi queia, com a resultat de les darreres pluges. Vam gaudir una bona estona de les seves vistes i de les anades i vingudes d’uns enjogassats Nus i Tundra, abans de desfer el camí i comentar la jugada tot dinant. Evidentment ens vam emplaçar a continuar recordant les ensenyances d’en Jordi en una nova caminada ben aviat.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Tardoral al Berguedà


Dissabte, 16 d’octubre. Després de les nostres aventures per terres basques, avui toca visitar una comarca ben propera. Anem a la zona de Rasos de Peguera, al costat de Berga. I com no podia ser d’altra manera, en les dates que estem, arreu és ple de la fauna típica dels boscos de tardor (és a dir, boletaires a dojo!).
Després de deixar el cotxe a l’aparcament del restaurant Els Roures, on un simpàtic bomber ens exhorta a no perdre’ns i donar-li més feina (sembla ser que busquen un boletaire perdut) ens dirigim cap a Espinalbet, i iniciem l’excursió tot seguint el GR-107, el famós Camí dels Bons Homes, que uneix el veí Santuari de Queralt amb el Castell de Montsegur, en terres occitanes.
Pugem per un petit corriol, que discórre pel mig del bosc. El pendent és considerable, sobretot tenint en compte que encara tenim els músculs freds. Tot pujant, ensopeguem amb un solitari rovelló, que s’ha salvat de l’escomesa dels boletaires. El camí ens porta fins a una prada, al fons de la qual s’alça el Santuari de la Mare de Déu de Corbera. La travessem, per apropar-nos al santuari, i ens adonem que la nit deu haver estat ben freda per aquests paratges, ja que encara hi ha restes de gebrada. Rodejem el santuari pel darrere i deixem el GR-107 per emprendre el PR-C 73, un sender que uneix Sant Corneli amb Berga. Anem seguint el sender, ara per corriols, ara per pistes forestals. Pel camí deixem enrera un parell de masos deshabitats i en estat ruinós, Can Déu i el mas de les Planes. Penso que no debia ser gens fàcil viure aquí, en el seu temps. Anem continuant, en una passejada molt agradable, fins a la Font de Tagast. A mesura que hem anant guanyant una mica d’alçada, el Berguedà ha quedat als nostres peus, cobert d’una espessa capa de boira de la qual emergeixen, talment illots dins d’un mar blanquinós, les muntanyes més altes de l’entorn. Cap a l’est, perfectament perfilats, els altiplans de Cabrera i Aiats; més a la dreta, el Montseny, amb Les Agudes com a protagonistes; i més al sud, una mica desdibuixada, intuïm la silueta de Montserrat. I entre els dos massissos, treu el nas tímidament una punta que identifiquem com La Mola de Sant Llorenç de Munt. L’estampa és realment idil·líca i ens sentim privilegiats de poder-la contemplar des del contrast que suposa l’assolellat dia que fa a les altures.

Continuem fent camí i emprenem ara un corriol en forta pujada, que ens porta fins al coll de Tagast. Just aquí trobem uns ciclistes i després d’admirar com baixen, fem una petita parada per esmorzar. Un cop recuperades les forçes, seguim, per un pla i rodejant una bassa, fins a trobar una pista forestal que ens acosta còmodament al primer objectiu del matí, el Roc de l’Enginyer o pic de la Torreta (1988 m). En la llunyania, ressona la cridòria dels boletaires. Des del cim, continuem gaudint de les magnífiques vistes del mar de boira, a les quals s’hi afegixen, al nord, un Puigmal força emblanquinat i ben a prop, el nostre proper destí: un turó rocallós i punxegut, conegut com la Roca d’Auró, al cim del qual, durant tot l’ascens, ens ha semblat que hi voleiava una senyera.
Ens encaminem cap allà per un pas estret entre roques, on hi ha una desgrimpada una mica complicada, que amb l’ajuda dels companys, puc superar sense dificultats. I a continuació, davallem per un terreny d’aquells relliscosos, que es fan una mica pesats, fins que arribem al coll entre els dos cims i podem iniciar l’ascens al segon. A l’últim tram hi ha una cadena que ens facilita la grimpada. En arribar al capdamunt (1.925 m) constatem que hi ha, no una sinó dues senyeres, una d’estàtica i una d’onejant. Les vistes continuen essent espectaculars.
Iniciem de nou la baixada, també una mica relliscosa i perdedora, fins al coll d’Estela, on hi raja la font del mateix nom. La idea inicial era pujar un altre turó proper, el cogulló d’Estela, però se’ns ha fet un pèl tard i preferim iniciar el descens, per poder dinar a una hora raonable.
Baixem per una pista forestal, que escurcem de tant en tant per alguna drecera, la qual cosa ens permet ensopegar amb algun rovelló despistat. Un camí a l’esquerra ens acosta planejant fins al mas de les Planes, a partir del qual desfem el camí fins a Espinalbet. En el darrer tram de corriol, ha tingut l’amabilitat d’esperar-nos el rovelló solitari, del qual, ara, no tenim cap mena de pietat.

El restaurant Els Roures és ple a vessar de boletaires, però en un restaurant proper, Cal Nen, podem finalment fer la cervesa i dinar. La mestressa és molt amable i ens atén de meravella.
A la tarda, abans de tornar a casa i aprofitant que som molt a prop de Castellar del Riu, on hi ha el Pi de les Tres Branques, li fem una visita. Toc patriòtic per posar punt i final a una magnífica excursió.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Descobrint Euskal Herria des de les alçades


El dissabte 2 d’octubre abordem una excursió per terres força allunyades dels nostres destins habituals. De la mà del sherpa Iñaki, pujarem una de les muntanyes més populars de Guipuzkoa, coneguda com a Peñas de Aia o Aiako Harria, formada per tres cims: Irumugarrieta (806 m), Txurrumurru (827 m) i Erroilbide (837 m). Ens trobem al punt més occidental dels Pirineus, on aquests exhalen el seu darrer sospir, abans de morir en aigües del Golf de Bizkaia.
Tot i no tenir l’alçada de la majoria de muntanyes del Pirineu català, el desnivell a superar és considerable, ja que emprenem la pujada gairebé des del nivell del mar. El sherpa ha situat l’inici del recorregut a les afores del seu Irún natal, al costat de la taberna Estebenea, on dinarem en acabar la caminada.
El primer tram de l’excursió és un passeig molt agradable, pel mig de boscos, tot i que amb trams de considerable pendent, ja que superarem un desnivell de més de 400 metres. Estem en zona de caça del senglar i periòdicament trobem guardes amb la corresponent escopeta a punt. És una sensació força curiosa.
Després d’haver caminat ja més d’una hora, arribem al coll d’Elurretxe, a uns 500 metres d’alçada, que es considera el punt d’inici habitual per a l’ascens a Aiako Harria. Hi ha un aparcament amb força vehicles i diversos plafons explicatius. Aquí fem una breu parada per esmorzar, abans de continuar la pujada.
Deixem enrera una torre d’alta tensió i emprenem l’ascens pel mig del bosc. Tot seguint el sender, trobem un pou de neu i més endavant, un niu de metralladores, ens recorda que fins aquí arribava la línia Pirineus que vam descobrir al parc dels búnkers de Martinet. Al cap d’una estona, el sender fa una giragonça de gairebé 180 graus i s’enfila ràpidament. Arribem a una cova que venera la imatge de la verge del Junkal, patrona d’Irún. Una altra pujadeta i ja som al cim de l’Irumugarrieta. Les vistes són espectaculars, especialment per a aquells que no estem habituats a contemplar el mar des de dalt d’una muntanya. A més, hem estat de sort i el dia és esplèndid. A la nostra dreta s’estén tota la ria del Bidasoa, des d’Irún fins a Hendaia, passant per Hondarribia i el seu “international airport”. I a l’esquerra, les vistes arriben fins a Donosti i la platja de La Concha.

Després de gaudir uns moments de l’insòlit mirador, emprenem el camí cap al següent cim. Seguim la cresta que els uneix i deprés d’una petita desgrimpada, sota l’atenta mirada d’un expert muntanyenc basc, acompanyat pel seu gos, assolim el pic del Txurrumurru. A les vistes del mar s’hi afegeixen ara les de l’embassament de San Anton.
Queda la part més difícil! Per guanyar la cresta que uneix el segon i el tercer cim cal superar passos de força dificultat, com el famós “paso de la anilla”. Mentre ens plantegem si val la pena intentar-ho, pugen uns muntanyencs als quals demanem per la dificultat del camí. Ens responen, molt intel·ligentment, que la dificultat sempre és relativa i que el pas de l’anella es fa sense problemes si tens unes cames llargues, la qual cosa no em tranquil·litza gaire, ja que sóc la que les té més curtes del grup.
Decidim intentar-ho, i iniciem la desgrimpada, que en alguns punts és força vertical i requereix deixar-se caure. Mentre espero el meu torn en un d’aquests punts, em passen pel costat el muntanyenc i el seu gos, que ja van de tornada. Davant l’agilitat de l’animal, he de confessar que tinc una mica d’enveja.
Finalment, ja som davant del pas de l’anella. Cal dir que, tot i no ser massa aeri, fa el seu impacte. Per sort, els meus companys passen abans i, quan arriba el meu torn, ja sé on he de posar els peus. Agafant-me ben fort a l’anella amb la mà dreta, passo sense massa dificultats, tot i que un ràpid esguard cap al cel em permet copsar uns quants voltors a l’espera de carn fresca. Més endavant, en una nova desgrimpada vertical, pateixo una petita relliscada, per sort sense conseqüències. Ara ja gairebé hi som, però l’Erroilbide és un d’aquells cims que es fa pregar i encara hem de pujar i baixar, ara ja feixugament, un parell de turonets abans d’assolir-lo. A la satisfacció habitual per haver fet el cim hem d’afegir-hi la d’haver passat l’anella, que ens compensa el petit disgust de no haver pogut superar el Pas del Cavall quinze dies abans.

La tornada la fem pel mateix lloc i comprovem que els passos compromesos són molt més senzills ara que ens vénen de pujada. L’últim tram de descens, des de l’Irumugarrieta, se’m fa força carregós, ja que em dec haver donat un cop al turmell en la relliscada i em fa una mica de mal. Per sort, en arribar a Elurretxe, ens recull en Patxi, el germà de l’Iñaki, que ens porta en cotxe fins a Estebenea, on ens espera el dinar i una fantàstica cervesa (bé, de fet dues), que ens compensa amb escreix dels esforços realizats.

dilluns, 27 de setembre del 2010

La venjança de Tomàs Molina (18/09/2010)

Després de molts dies de preparació, d’entrenaments, oficials i furtius i de debats intensos sobre qui s’atreviria a creuar el Pas del Cavall i qui es faria enrere (si alguna casa d’apostes ho hagués sabut, s’hauria forrat), finalment s’apropava el gran moment: el cap de setmana previst per a l’excursió al pic de Vallhiverna. I la setmana va començar amb unes previsions meteorològiques ben poc engrescadores: elevada probabilitat de pluges durant el cap de setmana, especialment al Pirineu Occidental. Després de donar-hi força voltes, decidírem anar-hi igualment, havent preparat excursions alternatives per si finalment el mal temps guanyava la partida i havíem de deixar el Vallhiverna per una altra ocasió.
Les pitjors previsions es van complir puntualment i el dijous va començar a ploure amb intensitat. Vam sortir cap a Vilaller, on ens allotjavem, el divendres a la tarda i la pluja ens va acompanyar durant tot el camí, fent que la tarda semblés negra nit en alguns trams de l’Eix Transversal. Mentre sopàvem i donat que les previsions parlaven d’una millora de la situació a partir de mig matí, vam decidir no llevar-nos massa d’hora i intentar l’ascens si no plovia en el moment de sortir.
El dissabte ens vam llevar amb un cel força serè i després d’esmorzar a la fonda, ens vam dirigir en cotxe cap a l’Estany de Llauset, punt d’inici de l’excursió. Començàrem a caminar a les deu del matí i poc després, el dia s’acabava d’asserenar i sortia el sol. Algú va deixar anar uns comentaris més aviat poc amables sobre els Serveis Meteorològics de TV3. Acabaríem pagant cara aquesta gosadia!

La primera part del camí, tot rodejant l’estany pel seu marge dret, fou força còmoda i planera. Un cop arribat al final de l’estany, seguirem les indicacions del GR 11 i vam trobar ja algun pendent, que ens obligà a fer una petita pausa per recuperar forçes, amb alguna ajuda, natural o farmacèutica. Seguint el camí, rodejarem diversos estanys, entre ells el Botornàs, que ens van premetre algun encontre amb la fauna aquàtica de la zona. A mesura que ens apropàvem al Vallhiverna, començà el caos de blocs de granit i la pujada, que fins llavors havia estat força plàcida, es complicà una mica. Però el que realment s’anava complicant era el temps, i el sol, que ens havia acompanyat durant bona part de la pujada, s’amagava ara darrera unes boires cada vegada més espesses.
Quan ja erem ben a prop del cim, començà a ploure. Ens aturarem a posar-nos els impermeables i acte seguit continuarem amb la part més dura de la pujada, sobretot per l’intens pendent, ja que el caminet, zigzaguejant per la falda de la muntanya, estava molt fressat i era còmode de seguir, malgrat la pluja. En superar els 3.000 metres, però, la pluja va esdevenir calamarsa. Segurament el més sensat hagués estat girar cua, però erem ja tan a prop que vam decidir continuar. En arribar a dalt, vam fer-nos la foto de grup, encara sota una intensa calamarsada. Segur que si haguessim afinat prou l’oïda hauríem pogut sentir el riure sorneguer de Tomàs Molina!
Al cap d’uns moments, va parar de ploure. Erem dalt del cim, però no vèiem res. La boira ens embolcallava. Els més agosarats van decidir avançar per la cresta, per si podíen arribar a divisar el Pas del Cavall. Els vaig seguir més o menys fins a la meitat. Tot i que aquesta cresta té fama de ser molt àeria, per sort o per desgràcia, no ens n’adonàvem gens. La calamarsa, però, s’acumulava a les escletxes, amb perill de relliscar. Vaig decidir no córrer riscos innecessaris. Mentre m’esperava que tornessin els que havíen decidit avançar, pensava: “Que graciós. Acabes de completar el teu primer tres-mil i no hi veus més enllà del nas!”. Al cap d’uns instants, tornaren els més atrevits, confirmant que, com ja ens imaginavem, en aquelles condicions no era prudent intentar creuar el Pas del Cavall. Decepció d’uns i, per què enganyar-nos, gran alleujament d’altres!
Calia, doncs, desfer el camí. Ens esperava un descens molt més llarg del que havíem previst. Baixarem uns cent metres i donat que ja eren gairebé les tres, arpofitarem per dinar, abans de continuar. En acabar, es tornava a posar a ploure.
El camí de descens va ser dur, la major part entre blocs de granit molt relliscosos, però el paisatge de pluja que ens acompanyava no deixava indiferent. Les bromes i boires que envoltaven els llacs eren a la vegada misterioses i romàntiques. Vam poder fer algunes fotografies molt boniques. I malgrat alguna caiguda o altra, vam retornar al punt d’inici més o menys sencers i amb una conclusió prou clara: val més no burlar-se d’en Tomàs Molina!

dilluns, 20 de setembre del 2010

Article publicat al Diari de Manlleu del 15/09/2010

Què volem els manlleuencs?


El projecte de construcció d’un aparcament soterrat a la Plaça Fra Bernadí està tornant a posar de manifest les enormes dificultats que té Manlleu per consensuar els grans projectes de ciutat.
Durant els últims 20 anys, Manlleu ha viscut una situació força convulsa al seu Ajuntament, amb constants canvis de color polític dels seus governs municipals. I en general, cada equip de govern, en arribar, ha fet tots els possibles per aparcar, redissenyar o redimensionar els grans projectes en curs dels seus predecessors i n’ha engegat de nous. I, indefectiblement, no ha aconseguit convèncer els manlleuencs de les bondats d’aquests projectes i, en arribar les següents eleccions, l’han fet fora del govern. Sitjà i el Museu Industrial del Ter, Mundet i els Plans Nord i de Ponent, Colomer i la remodelació del barri de l’Erm ... Tots ells grans projectes de ciutat, però que poden haver estat, en certa mesura, tombes polítiques per als seus impulsors. Estem a punt d’afegir-hi Prat i l’aparcament de la plaça?
Governs de tots els colors polítics, monocolors o en coalició; projectes de tot tipus, en relació amb el creixement urbanístic i demogràfic, amb l’activitat econòmica, amb la construcció d’equipaments ...; projectes impulsats directament pels alcaldes o bé pels seus tinents d’alcalde ...; moltes diferències però no obstant, alguns aspectes comuns: la pol·lèmica i la falta de consens. I inevitablement, una pregunta: on és el problema? Què ens passa a Manlleu?

Manlleu, per l’enorme diversitat de la seva composició demogràfica i sociològica, fonamentalment degudes al fet de ser una ciutat receptora de grans onades migratòries, ja presenta dificultats addicionals a l’hora de trobar elements que cohesionin la seva població. I per aquest motiu és encara més preocupant que, malgrat els diversos governs han fet moltes coses ben fetes, que sense cap dubte han fet avançar Manlleu i han millorat la qualitat de vida dels manlleuencs, no hàgim aconseguit trobar encara cap projecte comú que ens il·lusioni a tots, que ens faci caminar junts. Veritablement sembla que siguem incapaços de decidir el model de ciutat que volem. És més, en els darrers anys, s’observa un fenòmen curiós: és el que podríem anomenar una “fugida” sostinguda de manlleuencs que, en no trobar a Manlleu el model de ciutat que voldrien, opten per anar a buscar-lo a alguna població veïna (Roda, Masies de Roda, Folgueroles o Sant Julià han estat en els darrers anys poblacions receptores d’alguns d’aquests manlleuencs). Què hi troben en aquestes poblacions, que no els pugui oferir Manlleu? Caldria que ens ho plantegessim o ja ens està bé la situació actual?

Després de gairebé 12 anys com a regidora de l’Ajuntament de Manlleu, a punt ja de sortir-ne, i havent tastat govern i oposició puc dir que no he aconseguit respondre adequadament a la pregunta sobre allò que volen els manlleuencs. Confesso el meu fracàs en aquest àmbit. Estic convençuda, però, que el gran repte del proper alcalde i el seu equip haurà de ser trobar d’una vegada per totes aquests elements cohesionadors. Crisi és sinònim de punts d’inflexió i nous escenaris, i en un moment en el qual els recursos, especialment els públics, són tan escassos, cal que canviem la manera de fixar les prioritats, perquè no ens podem permetre el luxe de continuar-ne destinant més i més a causes que no mereixin l’esforç de tothom.

dijous, 16 de setembre del 2010

Diada muntanyenca

Onze de setembre. Quina millor manera de commemorar la Diada que trepitjar la pols dels camins de Catalunya, com deia el President Pujol. I millor encara si tot trepitjant els seus camins arribem a contemplar-la des d'alguna de les privilegiades talaies del Pirineu. Evitant els cims més populars i cocorreguts en aquestes dates, com la Pica d'Estats, el Pedraforca o el Puigmal, escollim el pic de la Mainera, de 2.909,3 metres, situat dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, entre les comarques del Pallars Sobirà i el Pallars Jussà.
Sortim d'Altron, on havíem fet nit, a les nou del matí, després d'haver mandrejat una mica més del compte, amb l'excusa que les temperatures són més suaus i el sol escalfa ja menys que en ple estiu. Ens dirigim cap a Llessui, on prenem una pista forestal que enllaça amb Espot, pel coll del Triador. N'hem de recórrer uns disset quilòmetres. Es fan un pèl llargs, però les vistes de la vall són espectaculars. Travessem àrees de pastura de vaques brunes del Pirineu, cavalls i ovelles de la raça xisqueta, pròpia del Pallars. Les ovelles, convençudes que són a casa seva, envaeixen el camí, indiferents al fet que un cotxe vulgui passar. Per sort, el pastor ens desvetlla el truc: cal que algú camini davant del cotxe i llavors, com per art de màgia, s'aparten. Tota una experiència!
Aparquem al pas de la Mainera al voltant de dos quarts d'onze, i ens disposem a iniciar la caminada. Una parella ha aparcat al nostre costat. Per alguns fragments de converses que ens arriben suposem que són biòlegs que van a realitzar un treball de camp als estanys de la Mainera. En aquells moments encara no sabem que serà l'única presència humana que trobarem durant tota l'excursió.

Comencem l'ascensió seguint el curs del riu, per un sender fàcil i ben indicat, tot i que tenim feina a redreçar algunes de les estaques i senyals, que han anat per terra. El camí és molt agradable, acompanyat pel so relaxant de l'aigua i contemplat en tot moment per la majestuositat del Montsent de Pallars i la vermellor del Montorroio.

Al cap d'una hora, arribem al circ de la Mainera. Deixem els estanys al nostre darrere i ens aturem uns moments a contemplar l'objectiu, el pic de la Mainera, que s'alça imponent al nostre davant, entre la Pala Pedregosa de Llessui i la Cresta de l'Avió.

A primer cop de vista no s'endevina cap camí de pujada, de manera que ens desviem cap a la Pala Pedregosa, per tal d'abordar el coll que separa els dos cims. No trobem cap camí marcat, ni gairebé cap fita. Cal anar per lliure. Enfilem per un fort pendent, fins arribar al coll. A més d'inclinada, la pujada és relliscosa, i per tant, esgotadora. M'he hagut d'aturar unes quantes vegades per recuperar l'alè abans de reprendre l'ascensió. I encara queda la pitjor part, des del coll fins al cim. El pendent continua igual de pronunciat, les fites es troben a faltar i el terreny va esdevenint una petita tartera. Amb molt de compte per no relliscar i gairebé amb la llengua fora assolim els 2.900 metres. Una petita grimpada i ja som al capdamunt. Són gairebé les tres.
I l'esforç ha valgut la pena! La panoràmica és realment impressionant. És un magnífic mirador del parc i de tota la zona perifèrica. En primer terme, els estanys de Mar i de Colomina, amb el refugi, i més enllà el pic de Peguera i un vell conegut, el Subenuix, que vam pujar a principis d'agost. Més al fons el Vallhiverna, esperant la nostra propera visita. Girant una mica el cap, l'estany Tort i el refugi Josep M Blanch. Cap al sud-est, la serra del Cadí, i al fons, desdibuixat, fins i tot s'intueix el massís de Montserrat. La immensitat del Pirineu és aclaparadora, i la solitud i el silenci la hi fan encara més.

L'espai al cim és minúscul. Amb prou feines hi cabem tots dos. L'absència de creus, símbols, llibres de registre o de piades i altres senyals de presència humana ens confirmen que es tracta d'un pic molt poc freqüentat. Aprofitem per desplegar la senyera i fer la foto de rigor. La felicitat, però, no acaba de ser completa, en la mesura que ens anem fent conscients que cal baixar, pel mateix lloc on hem pujat!

Desgrimpem i aprofitem per fer un mos i recuperar energies per a la baixada. Iniciem el descens, i el primer tram resulta més fàcil del que ens imaginàvem. Arriba un punt, però, que es converteix en un infern. La baixada és molt dreta, sense grava, i l'herba rellisca molt. Avancem lentament, clavant els bastons al terra i intentant assegurar cada peu. Flanquegem la muntanya, per contrarestar una mica el pendent. És esgotador, sobretot mentalment. Per fi arribem a una zona amb enormes blocs de granit, dels típics de l'alt Pirineu. Normalment els odio, ja que fan molt lentes les baixades, però aquesta vegada m'omplen d'alegria. A partir d'aquí el descens ja és molt més suau. Després de dinar a l'ombra d'un dels blocs, ens arribem fins a la riba dels dos estanys de Mainera, el Xic i el Gran. No hi ha ningú, i les parets de la muntanya retornen la nostra veu una vegada i una altra.

La baixada fins a l'aparcament és plàcida, tot i que estem molt cansats. Arribem al cotxe poc abans de les set de la tarda i constatem que deu ser cert allò que diu l'amic Martí: "A la muntanya, de fet, no hi va ningú".

Desfem el camí que havíem fet al matí, però per la pista dels Plans, i encara em queda esma per parar a fer una fotografia a un encantador burro català que pastura per allà. Es resisteix, però sóc més tossuda que ell, i acaba immortalitzat per la càmera.

Digne colofó per a un dia magnífic.