diumenge, 22 de gener del 2012

D'Artés a L'Estany pels camins del Bisbe i Abat Oliba


 Dissabte, 7 de gener. Nova etapa de la nostra peregrinació de Montserrat a Núria, pels camins del Bisbe i Abat Oliba. El nou tram no es mou de la comarca del Bages i ens portarà des de la plana d'Artés fins al capdamunt de la serra de L'Estany, a la subcomarca del Moianès. Es tracta d'una ruta llarga en quilòmetres i amb un desnivell de pujada constant, però molt noble i tranquil, la qual, d'entrada, presenta poques sorpreses.
Comencem a caminar abans de les nou d'un fred matí de gener. A la nit, les temperatures han baixat per sota de zero i els camps de pastura ben gebrats mostren un bonic to de verd turquesa.
El desnivell de l'etapa comportarà importants canvis de paisatge i si a l'inici ens acompanya la vinya, ben aviat la deixem enrera i apareixen els camps de pastura, els cereals, les pinedes i les rouredes.

La totalitat de la ruta transcorre per camins amples, camins que uneixen grans masos i cases pairals, algunes en ple funcionament, com el Berenguer, Rojans, Mas Rovira, Torigues o la Rodoreda, d'altres amb una nova funcionalitat, com la casa de colònies de La Ruca, algunes tristament abandonades i en runes, com el mas de Sant Miquel, que en els seus bons temps fins i tot comptava amb una petita capella, actualment també en runes, d'altres en perfecte estat de conservació però sense ni una ànima, com La Careta ... Camins solitaris aquest dissabte de gener que els raigs de sol fan una mica més càl·lid a mesura que s'escola el matí.

Camins que travessen boscos, alguns sorprenentment ben cuidats i amb curiosos exemples d'escultura forestal d'artista anònim ...
Camins que fan de fantàstic mirador: Santa Maria d'Oló als peus, el Lluçanès en segon terme, els Pirineus al fons i el Collsacabra cada vegada més a prop...
Camins que s'allarguen i s'allarguen en llaçades, enfilant-se per una roureda, fins al peu del Puig de la Caritat. L'Estany és als nostres peus i l'únic tram de baixada en tot el recorregut posa punt final a l'exursió davant del monestir de Santa Maria, una de les joies del romànic català.



dimarts, 17 de gener del 2012

Estrenem l'any al Puigsacalm


 Diumenge, 1 de gener de 2012. Quan ens llevem, a quarts de nou, aquest primer dia de l'any, la boira encara és la mestressa del matí. Ben aviat, però, a mesura que deixem enrere la plana i ens acostem cap al coll de Bracons, Bellmunt emergeix de la boira, ben il·luminat pel sol, i ens adonem que fa un dia esplèndid. Seguint el costum que vam inaugurar l'any passat, estrenarem l'any dalt d'un cim proper. Aquesta vegada, hem escollit el Puigsacalm.
Ja hi ha força vehicles al punt d'inici, el coll de Bracons, la qual cosa ens indica que molta gent s'apunta a la tradició de fer el cim per Cap d'Any i que n'hi ha que són més matiners que nosaltres!
Segurament l'hivern no és la millor època per pujar al Puigsacalm. No hi ha la verda frondositat de la primavera ni la bellesa cromàtica de la fageda a la tardor. No obstant, les estilitzades siluetes dels troncs despullats permeten copsar paisatges de fons normalment desconeguts des d'aquests indrets i la catifa de fulles seques, molt relliscosa, forma un bonic estampat als marges i corriols.

L'ascens és força suau fins a la collada de Sant Bartomeu, on girem a la dreta, cap a la Font Tornadissa, amb fama de ser una de les més boniques de Catalunya. A partir d'aquí, per un tram de fort pendent abandonem el bosc i deixant a banda el camí de Platraver i Sant Bartomeu, que queden als nostres peus, arribem a una esplanada, coneguda com els Rasos de Menter. La magnífica panoràmica de la qual gaudirem dalt del cim ja es comença a insinuar. Blanc de neu als Pirineus i blanc de boira a la plana, al fons de la qual emergeix, mig desdibuixada, la silueta de Montserrat.

Des del capdamunt de l'altiplà, travessem una tanca de fusta i un nou corriol ens porta de dret al cim, l'últim tram del qual torna a ser molt inclinat. A dalt, l'espectacle és magnífic. A punt per a una lliçó de geografia. Tot esmorzant, de cara al massís del Canigó, podem copsar gairebé amb un únic cop de vista, des dels Rasos de Peguera, el Pedraforca, les Penyes Altes del Moixeró, la Tossa d'Alp, el Puigmal ... el Comanegra, el Bassegoda.. i així fins la plana de l'Empordà i el mar Mediterrani. I al nostre darrere, l'esquena els altiplans del Cabrerès (quina vista més estranya pels que sempre els contemplem des de l'altra banda!), la plana de Vic i el pla de Bages en un mar de boires, amb alguns illots que n'emergeixen i Montserrat al fons. Catalunya 2012 a l'abast de la mà.

El descens és molt agradable, amb els raigs de sol del migdia acaronant-nos. I ben aviat, després d'esquivar alguna relliscada i de saludar alguns tocatardans que tot just pugen, tornem a ser al coll de Bracons i posem punt final a la primera excursió de l'any.

diumenge, 8 de gener del 2012

Pels vells camins de la Cerdanya


Dijous, 29 de desembre. Com que el dia abans ja havíem tingut una bona sessió d'alta muntanya, optem per un recorregut per camins entre pobles, aquells vells camins plens d'història dels quals parla Rafael Lopez-Monné. De fet, és d'un dels seus llibres que obtenim l'itinerari, que ens portarà a tres pobles del municipi de Lles de Cerdanya: Músser, Lles i Arànser. Es tracta de poblets encantadors, que permeten assaborir  l'essència de la vida rural pirinenca, gràcies a la presència de ramaders que mantenen encara l'activitat econòmica tradicional del Pirineu i conserven vius aquests indrets.
L'itinerari parteix de Músser, on ens allotjem a la molt recomanable Fonda Campi. Músser és un llogarret molt petit, de menys de 50 habitants, de carrerons costeruts i empedrats, cases antigues amb arcades de pedra, balconades de fusta i perxes. I tot això amb l'atractiu afegit del Cadí com a teló de fons. Conserva un regust medieval  i manté com cap l'altre l'essència de la vida tradicional als poblets del Pirineu. Als matins i vespres encara podem trobar els ramats de vaques anant i venint de les pastures.

Prenem el camí vell de Músser a Lles, que s'allunya del poble, entre pastures i parets de pedra seca, i davalla pel bosc, per un corriol molt humit i fangós, fins al pont del Diable, antic viaducte de pedra que travessa el riu d'Arànser. A l'altra banda del riu, el corriol s'enfila fins a la carretera d'Arànser. En un punt de l'ascens, un encreuament de camins on equivoquem la direcció ens porta a assolir la carretera uns metres més endavant d'on hi ha l'enllaç amb el nou corriol, per la qual cosa hem de desfer uns metres sobre asfalt fins a trobar-lo. Nou tram d'ascens per un sender encatifat de fulles seques i arribem ja a les envistes de Lles, a l'ensems que comencen a treure al nas alguns cims nevats.

Des de Lles agafem el camí vell de Lles a Arànser, també entre pastures, el gran atractiu del qual són les seves esplèndides vistes panoràmiques. Des de la Tossa d'Alp fins al Puigpedrós podem abastar, gairebé en un sol cop de vista, tot el relleu de la comarca.
Aviat apareix als nostres peus el poblet d'Arànser, situat en un punt solell al fons de la vall del riu del Molí, que baixa dels estanys de la Pera. Un altre llogarret encisador, que travessem ràpidament per anar a buscar el camí de tornada a Músser. No hi anirem, però, per la pista forestal que uneix els dos pobles. Després de creuar el riu, ens enfilem, per un costerut corriol fins a unes feixes de pastura i un cop allí, baixem cap a Músser pel camí del Tor, un sender encantador que ressegueix boniques pinedes fins als afores de Músser, on enllaça amb la pista. Acabem d'arribar al  poble amb la impactant vista del Cadí de fons i ens espera com a premi un esplèndid arròs de muntanya a la Fonda Campi.

dimecres, 4 de gener del 2012

Sants Innocents al fals sostre de la Cerdanya

 És un 28 de desembre radiant. Ideal per una sortida hivernal, aprofitant una curta estada a la Cerdanya. Pugem a la Tossa Plana de Lles, que molts consideren el cim més alt de la comarca (2.916 metres). Fa un temps, però, l'Institut Cartogràfic de Catalunya va establir la seva alçada en 2.905 metres, i va perdre la categoria de sostre comarcal en benefici del seu veí, el Puigpedrós, que en fa 2.915. Però a nosaltres no ens importa gens que no sigui un número 1. Gaudirem (o patirem!) igualment del seu ascens.

Com que estem de vacances, ens ho prenem amb calma i sortim del Refugi de Cap de Rec, a Lles, quan ja són gairebé les onze del matí. L'estació d'esquí nòrdic és tancada per manca de neu, però tot i així, l'accés a la pista forestal que condueix al refugi de Pradell no és permès als vehicles. Hi haurem d'anar a peu. Emprenem el camí per la pista de raquetes, pel mig del bosc, amb alguna clapa de neu escadussera de tant en tant. En menys d'una hora arribem, còmodament, al prat on s'assenta el refugi lliure de Pradell.  La temperatura aquí, sota els raigs del sol, és molt agradable. Així ho creuen uns excursionistes que dormen sobre l'herba, davant del refugi. Ens traiem una mica de roba, creuem el prat i ens disposem a iniciar l'ascens pròpiament dit, per un sender que s'enfila pel mig del bosc. M'agraden els boscos de pi negre a l'hivern. Fins i tot quan, com avui, la neu no hi abunda, no deixen d'evocar-me imatges de llunyans paradisos nòrdics.
Després d'uns quants metres d'intens desnivell, sortim del bosc i desemboquem a l'anomenat Pla de les Someres, a uns 2.300 metres d'alçada. A partir d'aquí, la pujada serà tota per amplis prats, de pendent moderat però constant i amb creixents gruixos de neu. Al nostre davant, en primer terme, la voluminosa mola del Tossal Bovinar, que cobrirà el nostre flanc esquerre durant tot l'ascens, i en segon terme, el nostre objectiu, la Tossa Plana de Lles. Al nostre darrere, vigilant, la magnífica paret del Cadí. És impossible no girar-se de tant en tant a contemplar la seva bellesa.

Mentre anem guanyant alçada, seguint les traces de la neu, i enfonsant-nos en alguns punts, vaig contemplant el relleu de les muntanyes que tinc al davant i m'admiren les seves formes suaus i arrodonides. Penso en les muntanyes de la Cerdanya, especialment el Tossal Bovinar i la Tossa Plana ben cobertes de neu, com un símbol de feminitat, en contrast amb altres serres profundament fàl·liques, com és ara Montserrat.

Als últims 300 metres d'ascens, la neu comença a ser força glaçada i el pendent augmenta. Ens posem els grampons, per tal de poder avançar amb més seguretat i comoditat. Aquest últim tram d'ascens se'm fa força carregós i en algun moment estic a punt d'abandonar. Sort que m'encoratgen a no fer-ho, ja que, en arribar a l'aplanada cimera, m'adono que hagués estat un crim perdre's l'espectacle. La nitidesa del dia fa que s'observi un panorama molt extens. Diuen que potser és un dels millors de la Cerdanya. Clarament identificable és tot l'entorn de la Pica d'Estats, amb el Montcalm, el Sotllo, el Baborte, el Monteixo ... A l'horitzó, uns perfils que segurament corresponen a la Maladeta i el Posets, però queden massa lluny per poder-los identificar. A l'altra banda, gairebé podem tocar la resta de cims de la Cerdanya: la Muga, el Puigpedrós, la Carbassa... I tenim tot el Pirineu Oriental a l'abast, des del Puigmal fins a la Tossa d'Alp. Als nostres peus, la superfície de l'estany de la Muga és una enorme pista de gel. Ens girem i el blanc enlluernador contrasta amb les diverses tonalitats de gris de les muntanyes no cobertes per la neu: el Cadí, amb una vista poc coneguda del Pedraforca que treu el nas al seu darrera, les Penyes Altes del Moixeró, el Taga ... i el Montseny en la llunyania. Ens podriem passar hores contemplant aquesta immensitat, però es fa tard i ens queda molt de camí per desfer.
El primer tram de baixada, on la neu és ben glaçada, el fem molt ràpidament, amb l'ajuda dels grampons, però la cosa s'alenteix a mesura que ens comencem a enfonsar. El sol ja es comença a amagar quan entrem al bosc i en arribar al refugi de Pradell, decidim que la resta de camí el farem seguint la pista d'esquí nòrdic, menys perdedora. Resulta ser una passejada molt agradable i arribem de nou a Cap de Rec just amb les primeres penombres.