diumenge, 12 d’octubre del 2014

Pel PR de Taradell


Dissabte, 4 d'octubre. Volem fer una sortida matinal, aprofitant que pronostiquen bon temps i escollim una excursió propera: el sender de petit recorregut de Taradell (PR-C-42).
Sortim d'hora i poc després de les vuit del matí ja som a Taradell. De moment, la boira ens embolcalla, mentre busquem l'inici del sender, al costat de l'església de Sant Genís.
El recorregut comença a la Font Gran, prop de la riera de Taradell, un espai molt ben arranjat i en el qual, quan la calor és intensa, es deu estar molt bé. En destaca un enorme plàtan centenari, catalogat com a arbre monumental.
Deixem la Font Gran i sortim del poble per la carretera que uneix Vic amb Viladrau. Uns metres més enllà, la deixarem per enfilar-nos cap a una antiga pedrera, la pedrera d'en Pujol. Nosaltres anem guanyant alçada mentre la plana continua completament coberta per la boira.
Ens acostem cap al mas del Pujol, a tocar del qual descansa un altre arbre catalogat com a monumental. En aquest cas, es tracta d'una majestuosa alzina.



Seguim fent camí, vorejant la urbanització de La Roca i ens comencem a endinsar al bosc, en direcció al punt més alt del recorregut. Abans d'arribar-hi, però, ens desviarem cap a la dreta, per anar a visitar les Cuines d'en Rocaguinarda, Es tracta d'unes baumes, al peu d'una cinglera, on sembla que acostumava a amagar-se el famós bandoler d'Oristà, en Perot Rocaguinarda.
Ara sí que ens dirigim, bosc amunt, fins al punt més elevat del nucli de Taradell, el puig de l'Enclusa, de 868 metres. El bosc es troba literalment farcit de bolets, tots dolents, això sí. Els bons ja deu fer temps que són al cistell d'algun boletaire!



Des del capdamunt del turó, un balcó acinglerat, en forma d'enclusa de ferrer, d'aquí el seu nom, tenim bones vistes, tot i que a contrallum, de la zona de les Guilleries i del Montseny. Allí fem una parada per esmorzar, tot contemplant, just davant nostre, l'altre punt culminant del PR, el Castell de Taradell, la nostra propera fita. Una placa, amb les paraules d'un poeta local, Mossèn Vilacís, fa referència a aquests dos emblemes del terme:

Gegants de Pedra Viva
“Cimals del nostre terme! Gegants de pedra viva! 
Titans que el pas dels segles el vostre zel abriva
Mirant-nos a la cara: l’ Enclusa i el Castell
Sou vida i sou guiatge del llibre de la història
forjada de proeses, amb rims d’amor i glòria.
Per fills que antany vivien al nostre Taradell”
Per anar al Castell haurem de baixar de nou fins a la carretera, al punt anomenat collada de Mansa, creuar-la i, per una pista forestal i un corriol, remuntar de nou fins als 803 metres, alçada a la qual s'assenta el castell. enfilat sobre una plataforma rocosa en forma de popa d'un vaixell. El castell, documentat des del segle IX i del qual encara es conserven força bé les muralles, constitueix un magnífic mirador del poble, si els boires ho permeten.
Ens allunyem del castell, en direcció a la Vallmitjana i Goitallops i passem per un dels trams més bonics del sender, un camí estret entre grans lloses de gresos grisos i balmes, antigament habitades. Al final d'aquest camí, anem a raure a una pista ampla, que coincideix amb el GR2, la qual es fa una mica més monòtona. La pista rep el nom de camí del Pi Gros de la Vallmitjana, i encara conserva les restes del pobre pi, encalçat per un llamp l'any 1960 i acabat de rematar en el gran incendi forestal de l'any 1983.  Tot aquest tram de camí es troba acolorit pel taronja de les cireretes de pastor, fruits de l'arboç, molt abundant a la zona.
Ens acostem ara a l'extrem de l'urbanització de Goitallops. Un sender ens condueix fins a la plaça de l'Everest. on un monument commemora la primera expedició catalana a l'Everest, l'any 1985, el cap de la qual, Conrad Blanch, estava molt vinculat a Taradell.  Ens apropem fins al monument i, en veure que se'ns fa tard, decidim abandonar el PR i escurçar el camí tot creuant l'urbanització. Arribem així més ràpidament al poble i ens adonem que, amagat darrera l'església hi ha un magnífic campanar romànic.
La resta del PR quedarà pendent per a una altra sortida.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

De l'Estany de Sant Maurici a l'Estany de Bergús



Dijous, 25 de setembre. Hem fet nit a Espot, amb l'objectiu de pujar al Gran Tuc de Colomèrs, però al final, haurem de rebaixar les nostres expectatives inicials.
Ens llevem que encara és ben fosc i després d'esmorzar, quan ja comença a clarejar, ens dirigim en cotxe fins a l'aparcament de Prat de Piarró, porta d'entrada al parc nacional. A partir d'aquí, haurem de continuar a peu. Ho hem de fer així perquè els taxis del parc no comencen a circular fins a les nou del matí.


Engegem a quarts de vuit, a un ritme intens, amb l'objectiu d'entrar ràpidament en calor, perquè la temperatura és gèlida per aquests verals. El camí està en bona part adaptat per a minusvàlids i és esplèndid. Al cap de poc, el sol ja comença a treure el nas pel darrere dels Encantats. En poc més de 40 minuts arribem a l'ermita de Sant Maurici i des d'allí ens encaminem cap al Refugi Ernest Mallafré. Al darrere, per un corriol que deixa a la seva dreta l'Estany de Sant Maurici, ens enfilem cap al Portarró d'Espot. Mentre caminem, gaudim d'un espectacular fons de pantalla, amb les Agulles d'Amitges com a grans protagonistes. 


Una hora més i trobem un encreuament de camins. El de la nostra dreta ens portaria fins al mirador de l'estany i el refugi d'Amitges. Nosaltres prenem el de l'esquerra, en direcció al Portarró. El pendent es fa més exigent i triguem ben bé una altra hora a assolir la vall del Portarró. La panoràmica és esplèndida, amb el Portarró d'Espot a la nostra dreta i l'Agulla del Portarró i el ferotge Subenuix a l'esquerra. Encara em costa de creure que l'arribés a pujar! Al fons, observem ja el Gran Tuc de Colomèrs, amb aparença inaccessible!
Portem ja gairebé tres hores de camí, de manera que fem una pausa per esmorzar. L'entorn és esplèndid i el dia, immillorable. El cel té un color blau intens, damunt del qual els perfils de les muntanyes es dibuixen amb una nitidesa poc habitual.


Havent esmorzat, baixem uns metres en direcció a l'Estany Llong, per anar a buscar un corriol a mà dreta, Per aquest caminoi, força aeri, anirem planejant, per tal de donar la volta, des de les alçades, a l'Estany Redó. No és un camí complicat, però cal anar amb compte, la qual cosa fa que la nostra marxa s'alenteixi. Així doncs, triguem ben bé una altra hora en arribar a l'Estany de Bergús, al peu del Tuc de Bergús i del Gran Tuc de Colomèrs. A mig camí, ens emportem una agradable sorpresa: quatre o cinc isards són al nostre davant i en adonar-se de la nostra presència, s'allunyen muntanya amunt, però sense massa presses, de manera que els podem contemplar ben a pleret.
Són les dotze del migdia i ens queda encara el tram més dur de l'ascens, ja que ara comença un mar de blocs de granit d'aquells que m'agraden tant. Dues hores, pel cap baix, fins al cim, i després tota la baixada. Intuïm que se'ns farà fosc i decidim deixar-ho per a una altra ocasió. Les muntanyes sempre hi són i cal afrontar els reptes amb seny.
Seiem una estona a la riba de l'estany, però hi fa un vent molt poc agradable i ben aviat iniciem el retorn, tot desfent el camí d'anada. Altre cop una hora fins al Portarró i gairebé una altra hora fins a l'encreuament de camins. Allí decidim que podem arribar-nos fins al mirador de l'estany, per dinar. Cal dir que, fins a aquest moment, no hem trobat ni una ànima.


Al camí del mirador, ja comencem a trobar algun excursionista. Havent dinat, seguim en direcció a l'estany de Ratera. Abans d'arribar-hi, ens desviem un moment a la dreta, pel GR-11, fins a les envistes de l'estany de les Obagues de Ratera. Tornem enrere i passem pel costat d'una bassa, que l'antiga guarda del refugi d'Amitges, Núria Garcia Quera, anomena el "Jardí Xinès", per la profusió de joncs que hi creixen. Arribem a la pista principal, que a l'esquerra ens conduiria cap al refugi d'Amitges. Nosaltres girem a la dreta, cap a Sant Maurici, tot seguint la pista, a la dreta de l'estany de Ratera, fins que, en un desviament a la dreta, prenem el corriol cap a la cascada de Ratera i l'estany de Sant Maurici.
En arribar a l'estany, descansem una estona, davant de la presència imponent dels Encantats. Són quarts de sis de la tarda, però el cel encara manté el color blau intens que ha tingut durant tot el dia. Ni un núvol li ha pogut plantar cara.


Ens queden encara més de quaranta minuts de trajecte fins a l'aparcament, on arribem prop de les set de la tarda. En total han estat més de vint-i-cinc quilòmetres de recorregut i prop de 1.100 metres de desnivell. És cert que no hem fet cim, però ha estat una sortida magnífica en el marc d'un dia esplèndid.

Camí de ronda


Un matí de divendres de mitjan mes de setembre, Calella de Palafrugell està encantadorament tranquil·la. A quarts d'onze del matí, la platja és encara deserta, tot i que lluu el sol. Volem anar, tot passejant, fins a la platja de Castell, així que, des de la Plaça de Port Bo enfilem cap a l'Hotel Sant Roc, per enllaçar amb el GR-92. 
Aquest tram de camí és molt agraït i tot sovint ens aturem a contemplar, al nostre darrere, la característica estampa de Calella, amb les seves cases blanques, les seves cales i les barquetes gronxant-se al vaivé de les ones. De tant en tant, apareixen escales i túnels, per salvar els accidents del relleu.
En arribar a la platja del Golfet, hem d'abandonar la vora del mar i superar un llarguíssim tram d'escales fins a la urbanització del mateix nom, que haurem de travessar en direcció als jardins de Cap Roig. Prenem un camí que passa pel darrere dels jardins i s'endinsa pel mig del bosc. Una confluència de la pista que seguim, cap a l'esquerra, ens portaria cap a peu de platja. Aquesta ruta, però, la deixem per a la tornada. Ara seguirem pròpiament el GR-92, que, per un sender interior, ens portarà cap a Castell.



Arribem finalment a la platja de Castell, una de les poques platges verges de la Costa Brava. Efectivament, només s'hi arriba caminant, ja que l'aparcament per a vehicles queda apartat uns centenars de metres de la platja. Al voltant, cap construcció, tret d'una casa, al peu del penya-segat i un parell de "xiringuitos". Hi desemboca una riera, la d'Aubi, la qual cosa em porta agradables records de la platja de Binimel·là, a Menorca.
Mentre caminàvem, una espessa capa de boira baixa s'ha ensenyorit de la costa i li dóna a la platja, molt poc concorreguda, un aire misteriós. Un parell de velers, fondejats uns centenars de metres mar endins, completen l'estampa. Ens instal·lem en un dels "xiringuitos" i gaudim una bona estona de la calma que es respira.



Quan la boira comença a aixecar-se, nosaltres l'imitem. Com que no falta gaire per l'hora de dinar, continuem un tram de camí de ronda fins a la platja de La Fosca, on dinarem amb vistes al mar.
Havent dinat, desfem el camí de ronda fins a Castell. Ara lluu el sol i la platja està força concorreguda. La tornada fins a Calella la farem pel camí de ronda, a tocar del mar i, en alguns trams, pràcticament per dins de l'aigua!



A l'altra banda de la platja, les restes d'un antic poblat ibèric fan de magnífic mirador de tot el paratge.  Continuem el camí, pel capdamunt dels penya-segats, entre pinedes i suredes. El dia ha esdevingut esplèndid i el contrast entre la verdor dels pins i la blavor del mar ens evoquen Maragall.
Deixem enrere petites cales pedregoses i esplèndids miradors sobre les illes Formigues, famoses per una batalla naval del segle XIII, en la qual les tropes catalanes comandades per Roger de Llúria derrotaren els francesos.



Havent passat Cala Corbs, baixem un llarg tram d'escales fins a peu de platja,  a la idíl·lica Cala Estreta, que fa honor al seu nom i que ens obligarà a treure'ns les sabates per poder-la creuar. Es tracta d'una coneguda platja nudista i està força concorreguda.
Ben a prop de la paret del penya-segat, anem superant les petites cales de Roca Bona, Cap d'en Planes i Morisca, des de la qual i per una espectacular arcada que perfora la roca, anomenada "El Trau", desemboquem a la cala del Crit. El nom d'aquesta cala prové d'una llegenda segons la qual uns pirates van prendre com a hostatge la pubilla d'un mas proper, que en arribar a aquesta cala, va fer un gran crit d'auxili.



Aquí aprofito per prendre un banyet, ja que a partir d'aquest punt, el camí deixa la vora del mar i, per un altre tram d'escales, s'enfila penya-segat amunt fins a recuperar el GR-92. Un darrer tram de pista, amb força pendent, ens deixa de nou al darrere dels jardins de Cap Roig, on recuperem el camí de ronda per arribar a Calella quan ja comença a fosquejar. Encara som a temps, però, per baixar fins a la platja de Port Pelegrí a contemplar la posta de sol mentre ens prenem una cervesa. Ha estat un excel·lent dia!