Dijous, 25 de setembre. Hem fet nit a Espot, amb l'objectiu de pujar al Gran Tuc de Colomèrs, però al final, haurem de rebaixar les nostres expectatives inicials.
Ens llevem que encara és ben fosc i després d'esmorzar, quan ja comença a clarejar, ens dirigim en cotxe fins a l'aparcament de Prat de Piarró, porta d'entrada al parc nacional. A partir d'aquí, haurem de continuar a peu. Ho hem de fer així perquè els taxis del parc no comencen a circular fins a les nou del matí.
Engegem a quarts de vuit, a un ritme intens, amb l'objectiu d'entrar ràpidament en calor, perquè la temperatura és gèlida per aquests verals. El camí està en bona part adaptat per a minusvàlids i és esplèndid. Al cap de poc, el sol ja comença a treure el nas pel darrere dels Encantats. En poc més de 40 minuts arribem a l'ermita de Sant Maurici i des d'allí ens encaminem cap al Refugi Ernest Mallafré. Al darrere, per un corriol que deixa a la seva dreta l'Estany de Sant Maurici, ens enfilem cap al Portarró d'Espot. Mentre caminem, gaudim d'un espectacular fons de pantalla, amb les Agulles d'Amitges com a grans protagonistes.
Una hora més i trobem un encreuament de camins. El de la nostra dreta ens portaria fins al mirador de l'estany i el refugi d'Amitges. Nosaltres prenem el de l'esquerra, en direcció al Portarró. El pendent es fa més exigent i triguem ben bé una altra hora a assolir la vall del Portarró. La panoràmica és esplèndida, amb el Portarró d'Espot a la nostra dreta i l'Agulla del Portarró i el ferotge Subenuix a l'esquerra. Encara em costa de creure que l'arribés a pujar! Al fons, observem ja el Gran Tuc de Colomèrs, amb aparença inaccessible!
Portem ja gairebé tres hores de camí, de manera que fem una pausa per esmorzar. L'entorn és esplèndid i el dia, immillorable. El cel té un color blau intens, damunt del qual els perfils de les muntanyes es dibuixen amb una nitidesa poc habitual.
Havent esmorzat, baixem uns metres en direcció a l'Estany Llong, per anar a buscar un corriol a mà dreta, Per aquest caminoi, força aeri, anirem planejant, per tal de donar la volta, des de les alçades, a l'Estany Redó. No és un camí complicat, però cal anar amb compte, la qual cosa fa que la nostra marxa s'alenteixi. Així doncs, triguem ben bé una altra hora en arribar a l'Estany de Bergús, al peu del Tuc de Bergús i del Gran Tuc de Colomèrs. A mig camí, ens emportem una agradable sorpresa: quatre o cinc isards són al nostre davant i en adonar-se de la nostra presència, s'allunyen muntanya amunt, però sense massa presses, de manera que els podem contemplar ben a pleret.
Són les dotze del migdia i ens queda encara el tram més dur de l'ascens, ja que ara comença un mar de blocs de granit d'aquells que m'agraden tant. Dues hores, pel cap baix, fins al cim, i després tota la baixada. Intuïm que se'ns farà fosc i decidim deixar-ho per a una altra ocasió. Les muntanyes sempre hi són i cal afrontar els reptes amb seny.
Seiem una estona a la riba de l'estany, però hi fa un vent molt poc agradable i ben aviat iniciem el retorn, tot desfent el camí d'anada. Altre cop una hora fins al Portarró i gairebé una altra hora fins a l'encreuament de camins. Allí decidim que podem arribar-nos fins al mirador de l'estany, per dinar. Cal dir que, fins a aquest moment, no hem trobat ni una ànima.
Al camí del mirador, ja comencem a trobar algun excursionista. Havent dinat, seguim en direcció a l'estany de Ratera. Abans d'arribar-hi, ens desviem un moment a la dreta, pel GR-11, fins a les envistes de l'estany de les Obagues de Ratera. Tornem enrere i passem pel costat d'una bassa, que l'antiga guarda del refugi d'Amitges, Núria Garcia Quera, anomena el "Jardí Xinès", per la profusió de joncs que hi creixen. Arribem a la pista principal, que a l'esquerra ens conduiria cap al refugi d'Amitges. Nosaltres girem a la dreta, cap a Sant Maurici, tot seguint la pista, a la dreta de l'estany de Ratera, fins que, en un desviament a la dreta, prenem el corriol cap a la cascada de Ratera i l'estany de Sant Maurici.
En arribar a l'estany, descansem una estona, davant de la presència imponent dels Encantats. Són quarts de sis de la tarda, però el cel encara manté el color blau intens que ha tingut durant tot el dia. Ni un núvol li ha pogut plantar cara.
Ens queden encara més de quaranta minuts de trajecte fins a l'aparcament, on arribem prop de les set de la tarda. En total han estat més de vint-i-cinc quilòmetres de recorregut i prop de 1.100 metres de desnivell. És cert que no hem fet cim, però ha estat una sortida magnífica en el marc d'un dia esplèndid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada