diumenge, 20 d’octubre del 2019

De nou al Vallhiverna, 9 anys després


Diumenge, 18 d'agost de 2019. 
Un esplèndid dia d'agost per culminar un repte iniciat 9 anys abans, un no tan esplèndid dia 18 de setembre de 2010, en què se'ns va acudir desafiar la meteorologia per coronar el que seria el meu primer tresmil. Com que les circumstàncies van fer que haguéssim de deixar l'excursió a mitges, teniem clar que hi tornariem, i finalment ha arribat el dia.
Comencem a caminar ben d'hora, després de fer nit a Pont de Suert, des de la presa de l'Estany de Llauset. Agafem el sender d'enllaç del GR-11 amb el GR-18, que voreja l'estany per la seva riba esquerra. La primera part del recorregut és força plana, tot i que pedregosa, i al nostre davant ja s'alça, imponent, l'objectiu: el pic Vallhiverna, amb els seus 3.067 metres.
En arribar a l'altra punta de l'estany, deixarem a la nostra dreta el camí que es dirigeix cap al Refugi del Cap de Llauset i ens enfilarem per la vall de Llauset en direcció al coll del mateix nom. L'ascens és sostingut, per terreny herbós, entre roques ferroginoses, d'un característic color vermellós. El darrer tram fins al coll de Llauset és una tartera de fort pendent, que a l'arribada, requereix un descans i un merescut esmorzar, a més del premi d'unes magnífiques vistes, entre les quals té un especial protagonisme el massís del Posets.


Comença ara l'ascens al pic de Culebres, de 3.062 metres, pas previ al Vallhiverna. El camí és més exposat, amb timba pel cantó esquerre i conclou amb una grimpada que ens porta fins al primer tresmil del dia. El celebrem amb alegria, les fotografies de rigor i un cert nerviosisme. Al nostre davant, talment frontera infranquejable, ens espera el gran repte de l'excursió, que vaig haver de deixar pendent la darrera vegada: el famós Pas del Cavall.
El Pas del Cavall és un bloc de roca d'uns 25 metres de llargada, amb una aresta molt esmolada i timba a banda i banda, que deu el seu nom al fet que molta gent el creua asseguda a l'aresta, amb una cama a cada banda, com si anés a cavall. I així és com decideixo passar-lo jo i a la que puc, quan queda lliure (perquè hi ha prou gent com per desmentir la idea romàntica de la muntanya com un lloc de solitud i d'introspecció), m'hi llenço sense pensar-m'hi gaire, ja que, si hi dono gaire voltes, sé que no passaré!


I així, amb uns quants cops de cul, tanco finalment el cercle obert fa nou anys i arribo al cim del Vallhiverna i aquesta vegada, sí, el puc gaudir com a balcó privilegiat sobre la cara sud de l'Aneto.
Després de gaudir del cim, ara sí amb la tranquil·litat d'haver superat la part més difícil, afrontem la molt àeria cresta que l'uneix amb la seva punta est i comencem el llarg descens. 
El primer tram, de fort pendent, se supera, malgrat tot, amb llaçades força còmodes. Després, però, comencen els grans blocs de granit, que ja no desapareixeran fins al final. Anem resseguint tota una rastellera d'estanys: l'Estany Redó, l'Estany Xelat, a la vora del qual ens aturem a dinar i arribem fins al nou refugi guardat tot l'any del Cap de Llauset, un horrible bunyol metàl·lic enmig d'un paratge de gespa i rocs. Ens queda completar la baixada passant per l'estany de Botornàs i refent l'últim tram de camí per la riba de l'estany de Llauset. Arribem al punt d'inici al cap de gairebé deu hores d'excursió, amb una doble satisfacció personal: dos tresmils al sarró i saldo d'un vell compte pendent, que agraeixo especialment als que m'hi han acompanyat. Ja ho podem anar a celebrar!