dilluns, 15 de juliol del 2013

Els Puigmals


Dissabte, 6 de juliol. Han anunciat un cap de setmana de molta calor, de manera que, si volem anar a muntanya, caldrà llevar-se d'hora per aprofitar el matí. I així ho fem. A les sis del matí, ja som a la carretera. Hi tenim, però, un llarg trajecte, perquè volem fer l'ascens al Puigmal des de l'Alta Cerdanya. Així que, collada de Toses amunt, cap a Puigcerdà i fins a l'estació d'esquí d'Err Puigmal. Per algun motiu, ens saltem el trencant que porta directament a l'estació i anem a parar al poble d'Err i a una estreta pista forestal, paradís de vaques i vedellets, algun del qual gairebé fica el cap per la finestra del cotxe. Amb tanta aventura, ja són les vuit del matí quan ens aturem a l'aparcament de l'estació i ens posem a punt de marxa.
Durant el primer tram de l'excursió el camí corre paral·lel al curs riu Aiguaneix, que baixa amb alegria, entremig de marges tacats de groc ginesta, amb tocs fúcsia de neret. Aquest és l'any de la ginesta, que tot i ser ja de ple a l'estiu, encara escampa arreu la seva olor.



Quan ja veiem al fons el cim del Puigmal de Llo, deixem la llera del riu i enfilem, gairebé pel dret, a buscar la seva carena. És un ascens força dur, però que té el seu premi, ja que, a partir de llavors, pràcticament tota la resta del camí careneja, amb unes vistes espectaculars. Destaquen especialment el Carlit i els dos Perics, que llueixen encara força clapes de neu.  Estaran pendents de nosaltres durant tota la resta de la caminada, de manera que els podem nomenar, amb tots els honors, protagonistes indirectes del dia.
La propera parada és el Puigmal de Llo. Una mica abans d'assolir el seu cim, però, ens aturem en un avantcim, per esmorzar. El lloc és ideal, amb unes vistes extraordinàries, en les quals fins i tot treu el nas el Pedraforca, i completament solitari. Gaudim enormement de la pausa, abans de fer el darrer esforç cap al primer pic del dia.



El Puigmal de Llo, amb els seus 2.801 metres no és, evidentment, tan popular com el seu germà gran, la qual cosa s'agraeix, perquè significa que ens estalviarem les multituds. Quan hi arribem, només hi trobem un parell  d'experimentats muntanyencs, que venen de l'altre Puigmal. Ens comenten que hi han trobat una gentada. I és que, com us podeu imaginar, avui també hi ha una cursa de muntanya: en aquest cas, es tracta d'una de les deganes a Catalunya: la travessa Núria-Queralt. Sort que quan hi arribem, tots els atletes ja seran fora.
Després de fer petar una estona la xerrada, iniciem el descens per anar a buscar la carena que condueix cap al Puigmal d'Err. Als nostres peus, hi ha les fonts del Segre. L'any passat hi vam fer una bonica excursió, amb sortida des de Llo.
Després d'uns darrers metres de pendent accentuat, arribem esbufegant al capdamunt del Puigmal més famós. I no hi ha dubte que ho és, de famós: hi ha tanta gent com en una estació de metro de Barcelona en hora punta!



Al cel, que quan em començat a caminar, era d'un blau absolut, han començat a apareixer nuvolades, que ara cobreixen totalment una banda de la muntanya. A partir d'aquest moment, en una mena de lluita entre el bé i el mal, els núvols tractaran de travessar la carena de la muntanya, però no ho aconseguiran.
Iniciem la baixada per un altre camí, cap a un pla anomenat el Bressol del Puigmal. Mentre baixem, un parell de valents pugen amb la bicicleta a coll!
En arribar al Bressol, tenim l'opció d'agafar la ruta més curta, per un corriol força dret que ens portaria directament a la llera del riu Aiguaneix, i a enllaçar amb el camí de pujada. No obstant, ens decidim per una ruta més llarga i continuem carenejant, per un camí molt agradable, passant pel peu de la Tossa del Pas dels Lladres i fins al Pic de Duraneu. La passejada ens permet contemplar tot el camí de pujada que ja hem fet.
El Pic de Duraneu és el vèrtex superior de les pistes d'esquí d'Err-Puigmal. A partir d'aquest punt, el descens el continuem per les pistes d'esquí. Aquí el camí és pedregós i poc agraït, sense oblidar que alguns trams tenen pendents tan pronunciats que ja costa baixar-los caminant. No em puc ni imaginar la idea de baixar-los esquiant! El descens es fa una mica pesat, però finalment arribem de nou al punt d'inici, abans de les tres de la tarda, a una hora raonable per poder arribar a Puigcerdà i que ens donin alguna cosa per dinar. Que ja ens l'hem guanyat!

dimecres, 10 de juliol del 2013

A Núria pel Camí dels Enginyers


Dissabte, 15 de juny. Matí esplèndid per a una llarga sortida en grup. El punt d'inici de l'excursió serà la central de Daió, a Queralbs. Quan hi arribem, ja és ben ple de cotxes, tot i que no són ni les vuit del matí. És ben clar que, amb aquesta primavera tan plujosa, qualsevol treva és aprofitada pels amants de la muntanya per llançar-se a l'aire lliure sense pensar-s'ho gaire.
Comencem a caminar per dins del bosc i ben aviat arribem al Salt del Grill que, com us podeu imaginar, descarrega l'aigua amb tota la seva força i llueix magnífic. Ja hi ha una multitud de gent admirant-lo. Continuem amunt, seguint el curs del riu Freser. En direcció contrària vénen una colla de gent que estan marcant una cursa de muntanya. És la nova moda, gairebé podríem dir que la nova religió, i darrerament, cada cop que sortim topem amb alguna o altra cursa. En aquest cas, es tracta de l'Emmona, un ultra-trail i marató organitzat per la Unió Excursionista de Sant Joan de les Abadesses, que porta el nom de la filla del comte de Barcelona, Guifré el Pilós, primera abadessa del monestir de Sant Joan.



Travessem el riu i comencem la part més dura de l'ascens que, tot fent marrades per la muntanya, a l'ombra del Balandrau, ens ha de portar fins al refugi de Coma de Vaca. Pel camí comencem a creuar els primers atletes de la capçalera de l'Emmona i som testimonis privilegiats del pas de la guanyadora absoluta en la categoria de marató, l'atleta berguedana Núria Picas, que és a punt de besar el terra davant dels nostres nassos.
Un cop completat el desnivell de gairebé 1.000 metres, planegem una estona, contemplant la magnífica vall de Coma de Vaca, tenyida de verd, abans de començar el descens cap al refugi. Per arribar-hi, haurem de creuar unes quantes vegades el riu, que serpenteja pel fons de la vall, ufanós com mai.
És el moment d'aturar-se a esmorzar, mentre gaudim de l'entorn, ens deixem acaronar pels raigs de sol i veiem volar els corredors muntanya amunt.



Havent esmorzat, toca afrontar un altre tram ben dur de l'excursió: just darrera del refugi arrenca el Camí dels Enginyers, que ens ha de conduir a la veïna vall de Núria. Diuen que aquest és el camí que utilitzaven els enginyers que estudiaven la construcció d'una presa a la vall. Afortunadament, el projecte no es va portar a terme, però el camí és espectacular. Totalment acinglerat i molt aeri, envolta el Torreneules i ofereix unes vistes esplèndides del Balandrau i de les Gorges del Freser. Això sí, és un no acabar  mai: gairebé tres hores d'anar amunt i avall, amb alguns passos una mica exposats, equipats amb cordes i ganxos, que et deixen completament esgotat!
El darrer tram del camí molt més planer, ens dóna una treva. S'ha fet força tard, però, així que ens aturem a dinar abans d'arribar a Núria, quan ja tenim a la vista l'Alberg del Pic de l'Àliga.



Després de dinar, seguim fent camí fins a la vall de Núria, a la qual entrem per la zona del via crucis. La vall està tan animada com sempre, però no ens hi aturem massa, ja que ens queda encara un bon tram de camí. La baixada fins a Queralbs la iniciem pel Camí Vell. Precisament mentre anem avall, ens creuem amb alguns participants de l'Emmona que van de pujada: fan una mala cara!
Com que l'aigua és l'autèntica protagonista d'aquesta primavera, el riu de Núria també baixa amb força i el Salt del Sastre fa tant de goig com el del Grill.



En arribar al Pont de Cremal, deixem el Camí Vell per prendre un desviament a l'esquerra que ens baixarà directament fins a Daió. El camí l'han netejat una miqueta des de la darrera vegada que hi vam passar, ara fa un parell d'anys, però continua essent força selvàtic. I la central es veu lluny, lluny... Al final, però, aconseguim arribar-hi, cansats però satisfets i ens n'anem fins a Ribes, a premiar-nos. Com? Amb una cervesa ben fresqueta, evidentment!

dilluns, 8 de juliol del 2013

De Ribes de Freser al Taga


Dissabte, 1 de juny. Volem fer un nou intent de pujar al Taga. Aquest cim tan popular de la comarca del Ripollès ja se'ns ha resistit unes quantes vegades. Cada cop que ens hem fet el propòsit d'anar-hi, el mal temps ens ho ha impedit. Avui, tampoc no té massa bona pinta, quan ens llevem, així que ens n'anem a esmorzar mentre valorem la conveniència o no d'abordar-lo.
Havent esmorzat, sembla que el temps aguanta, així que cap a Ribes falta gent. Tenim previst pujar-hi des de Ribes mateix, ja que volem entrenar un fort desnivell i des dels 912 metres del poble fins als 2.039 del cim hi tenim més de 1.100 metres de desnivell positiu, que ens deixaran ben servits!
Aparquem en un dels carrers de la punta sud-est del poble, prop del pavelló poliesportiu. Ens n'adonem que hi ha una d'aquestes curses de muntanya tan populars actualment, en concret els "Bastions". Tot el camí trobarem les marques de la ruta, però no pas cap corredor ja que, més tard ens assabentem que la cursa s'ha hagut de suspendre per culpa del vent.



Sortint del poble, ens enfilem, una mica pel dret, fins a enllaçar amb una pista forestal que ens durà fins al petit nucli de la Massana. A partir d'aquest punt, ja pràcticament encararem de dret la interminable pujada cap al cim. És una ascensió monòtona i dura, però paisatgísticament molt agraïda. A més a més, la fem gairebé sols, ja que la majoria de gent puja al cim per Sant Martí d'Ogassa o per Coll de Jou.
La muntanya encara no té aquell verd brillant que la caracterítza, ja que, aquest any el fred i la neu han allargat, com testimonia el blanc de la majoria de cims del voltant. I la catifa de gespa tot just comença a mostrar els primers detalls de l'entapissat de flors que lluirà d'aquí a alguns dies.



Arribem finalment al cim, marcat amb una gran creu blanca. És una muntanya aïllada, que ofereix 360º de vistes gairebé infinites. Al nostre abast gran part del Pirineu Oriental, el Canigó, el Montseny, Montserrat, el Pedraforca ... i naturalment, la vall de Ribes i els seus cims més propers. Destaca la carena que dibuixen la Covil i Costa Pubilla, que coneixem bé, ja que els vam pujar l'any passat per aquestes dates.



A dalt hi fa força vent, de manera que no ens encantem i comencem la baixada. Per no repetir ruta, iniciem el descens en direcció a Ogassa, però ben aviat ens desviem i, fent un bon tram de camí pel dret, encarem cap al poblet de Pardines, del qual tindrem boniques vistes durant bona part del camí, fins a trobar una pista forestal que enllaça aquest petit llogarret amb Ribes, on arribem quan són gairebé quarts de cinc de la tarda. No està malament, tenint en compte que hem sortit molt tard i que l'excursió ha estat llarga. Al final, però, ha fet un dia esplèndid.