Dissabte, 6 de juliol. Han anunciat un cap de setmana de molta calor, de manera que, si volem anar a muntanya, caldrà llevar-se d'hora per aprofitar el matí. I així ho fem. A les sis del matí, ja som a la carretera. Hi tenim, però, un llarg trajecte, perquè volem fer l'ascens al Puigmal des de l'Alta Cerdanya. Així que, collada de Toses amunt, cap a Puigcerdà i fins a l'estació d'esquí d'Err Puigmal. Per algun motiu, ens saltem el trencant que porta directament a l'estació i anem a parar al poble d'Err i a una estreta pista forestal, paradís de vaques i vedellets, algun del qual gairebé fica el cap per la finestra del cotxe. Amb tanta aventura, ja són les vuit del matí quan ens aturem a l'aparcament de l'estació i ens posem a punt de marxa.
Durant el primer tram de l'excursió el camí corre paral·lel al curs riu Aiguaneix, que baixa amb alegria, entremig de marges tacats de groc ginesta, amb tocs fúcsia de neret. Aquest és l'any de la ginesta, que tot i ser ja de ple a l'estiu, encara escampa arreu la seva olor.
Quan ja veiem al fons el cim del Puigmal de Llo, deixem la llera del riu i enfilem, gairebé pel dret, a buscar la seva carena. És un ascens força dur, però que té el seu premi, ja que, a partir de llavors, pràcticament tota la resta del camí careneja, amb unes vistes espectaculars. Destaquen especialment el Carlit i els dos Perics, que llueixen encara força clapes de neu. Estaran pendents de nosaltres durant tota la resta de la caminada, de manera que els podem nomenar, amb tots els honors, protagonistes indirectes del dia.
La propera parada és el Puigmal de Llo. Una mica abans d'assolir el seu cim, però, ens aturem en un avantcim, per esmorzar. El lloc és ideal, amb unes vistes extraordinàries, en les quals fins i tot treu el nas el Pedraforca, i completament solitari. Gaudim enormement de la pausa, abans de fer el darrer esforç cap al primer pic del dia.
El Puigmal de Llo, amb els seus 2.801 metres no és, evidentment, tan popular com el seu germà gran, la qual cosa s'agraeix, perquè significa que ens estalviarem les multituds. Quan hi arribem, només hi trobem un parell d'experimentats muntanyencs, que venen de l'altre Puigmal. Ens comenten que hi han trobat una gentada. I és que, com us podeu imaginar, avui també hi ha una cursa de muntanya: en aquest cas, es tracta d'una de les deganes a Catalunya: la travessa Núria-Queralt. Sort que quan hi arribem, tots els atletes ja seran fora.
Després de fer petar una estona la xerrada, iniciem el descens per anar a buscar la carena que condueix cap al Puigmal d'Err. Als nostres peus, hi ha les fonts del Segre. L'any passat hi vam fer una bonica excursió, amb sortida des de Llo.
Després d'uns darrers metres de pendent accentuat, arribem esbufegant al capdamunt del Puigmal més famós. I no hi ha dubte que ho és, de famós: hi ha tanta gent com en una estació de metro de Barcelona en hora punta!
Al cel, que quan em començat a caminar, era d'un blau absolut, han començat a apareixer nuvolades, que ara cobreixen totalment una banda de la muntanya. A partir d'aquest moment, en una mena de lluita entre el bé i el mal, els núvols tractaran de travessar la carena de la muntanya, però no ho aconseguiran.
Iniciem la baixada per un altre camí, cap a un pla anomenat el Bressol del Puigmal. Mentre baixem, un parell de valents pugen amb la bicicleta a coll!
En arribar al Bressol, tenim l'opció d'agafar la ruta més curta, per un corriol força dret que ens portaria directament a la llera del riu Aiguaneix, i a enllaçar amb el camí de pujada. No obstant, ens decidim per una ruta més llarga i continuem carenejant, per un camí molt agradable, passant pel peu de la Tossa del Pas dels Lladres i fins al Pic de Duraneu. La passejada ens permet contemplar tot el camí de pujada que ja hem fet.
El Pic de Duraneu és el vèrtex superior de les pistes d'esquí d'Err-Puigmal. A partir d'aquest punt, el descens el continuem per les pistes d'esquí. Aquí el camí és pedregós i poc agraït, sense oblidar que alguns trams tenen pendents tan pronunciats que ja costa baixar-los caminant. No em puc ni imaginar la idea de baixar-los esquiant! El descens es fa una mica pesat, però finalment arribem de nou al punt d'inici, abans de les tres de la tarda, a una hora raonable per poder arribar a Puigcerdà i que ens donin alguna cosa per dinar. Que ja ens l'hem guanyat!
La propera parada és el Puigmal de Llo. Una mica abans d'assolir el seu cim, però, ens aturem en un avantcim, per esmorzar. El lloc és ideal, amb unes vistes extraordinàries, en les quals fins i tot treu el nas el Pedraforca, i completament solitari. Gaudim enormement de la pausa, abans de fer el darrer esforç cap al primer pic del dia.
El Puigmal de Llo, amb els seus 2.801 metres no és, evidentment, tan popular com el seu germà gran, la qual cosa s'agraeix, perquè significa que ens estalviarem les multituds. Quan hi arribem, només hi trobem un parell d'experimentats muntanyencs, que venen de l'altre Puigmal. Ens comenten que hi han trobat una gentada. I és que, com us podeu imaginar, avui també hi ha una cursa de muntanya: en aquest cas, es tracta d'una de les deganes a Catalunya: la travessa Núria-Queralt. Sort que quan hi arribem, tots els atletes ja seran fora.
Després de fer petar una estona la xerrada, iniciem el descens per anar a buscar la carena que condueix cap al Puigmal d'Err. Als nostres peus, hi ha les fonts del Segre. L'any passat hi vam fer una bonica excursió, amb sortida des de Llo.
Després d'uns darrers metres de pendent accentuat, arribem esbufegant al capdamunt del Puigmal més famós. I no hi ha dubte que ho és, de famós: hi ha tanta gent com en una estació de metro de Barcelona en hora punta!
Al cel, que quan em començat a caminar, era d'un blau absolut, han començat a apareixer nuvolades, que ara cobreixen totalment una banda de la muntanya. A partir d'aquest moment, en una mena de lluita entre el bé i el mal, els núvols tractaran de travessar la carena de la muntanya, però no ho aconseguiran.
Iniciem la baixada per un altre camí, cap a un pla anomenat el Bressol del Puigmal. Mentre baixem, un parell de valents pugen amb la bicicleta a coll!
En arribar al Bressol, tenim l'opció d'agafar la ruta més curta, per un corriol força dret que ens portaria directament a la llera del riu Aiguaneix, i a enllaçar amb el camí de pujada. No obstant, ens decidim per una ruta més llarga i continuem carenejant, per un camí molt agradable, passant pel peu de la Tossa del Pas dels Lladres i fins al Pic de Duraneu. La passejada ens permet contemplar tot el camí de pujada que ja hem fet.
El Pic de Duraneu és el vèrtex superior de les pistes d'esquí d'Err-Puigmal. A partir d'aquest punt, el descens el continuem per les pistes d'esquí. Aquí el camí és pedregós i poc agraït, sense oblidar que alguns trams tenen pendents tan pronunciats que ja costa baixar-los caminant. No em puc ni imaginar la idea de baixar-los esquiant! El descens es fa una mica pesat, però finalment arribem de nou al punt d'inici, abans de les tres de la tarda, a una hora raonable per poder arribar a Puigcerdà i que ens donin alguna cosa per dinar. Que ja ens l'hem guanyat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada