diumenge, 22 de febrer del 2015

Matagalls hivernal


Diumenge, 15 de febrer. Volíem fer una sortida hivernal pel Pirineu, amb ganes de trepitjar una mica de neu. Les previsions meteorològiques, però, són dolentes, així que ens quedarem més a prop de casa i farem una excursioneta pel Montseny, on acabarem trepitjant més neu de la que imaginàvem.
Pujarem per la ruta tradicional, pel GR 5.2, però introduirem una variant a la baixada. Quan aparquem a Collformic, poc abans de les 9 del matí, ja hi ha força cotxes. El dia és gris i fred, i al cim ja s'hi comença a ajeure la boira habitual.



Després de saludar uns vedells molt bonics, iniciem el primer tram de forta pujada, per la Carena dels Roures, que posa en evidència la nostra falta d'entrenament. Quan el camí comença a planejar una mica, obsevem que bona part de la muntanya està esquitxada de clapes de neu. De fet, en els indrets més obacs, el camí presenta força gruixos de neu, ben glaçada, i ens cal anar amb molt de compte per no relliscar.



En apropar-nos al cim, observem que la boira ja se n'ha apoderat completament i amb prou feines en distingim la creu. Al capdamunt fa un vent gèlid i ens hi quedem ben poca estona, ja que tampoc no podem gaudir de les vistes. Només de tant en tant, la boira escampa uns segons i ens deixa entreveure un Pirineu tacat de blanc.



La baixada la farem pel PR-C 205, en direcció a Sant Segimon. En començar el descens, cauen algunes volves de neu i fa un fred intens. Hauríem d'aturar-nos a esmorzar, però ho ajornem fins a trobar un recer on puguem estar una mica còmodes.
El camí segueix una de les carenes que surten de Matagalls, en direcció oest. A mesura que perdem alçada i escampa la boira, podem veure que es tracta d'una carena ampla i herbada, molt agradable de fer. Ens enfilem fins al collet de la Font, just al costat de la Font de Matagalls i seguim endavant. Poc abans d'arribar al Turó de San Segimon trobem un racó del camí, protegit per uns quants arbres, on ens aturem a esmorzar.



La carena s'acaba just al Turó de Sant Miquel, on, gairebé penjant del penya-segat, trobem la petita ermita de Sant Miquel dels Barretons, de pedra, molt austera, construïda probablement per un ermità de Borgonya, anomenat Miquel, al segle XVI. El sobrenom dels barretons, segons la llegenda, prové d'uns barrets de palla que s'hi guardaven i que guarien del mal de cap qui se'ls posava. Està situada en un indret espectacular, amb grans vistes i amb Viladrau als seus peus. 



I just sota el cingle s'alça el santuari de Sant Segimon. Un camí encimbellat ens porta fins a la pista que hi condueix. L'edificació actual, en fase de restauració i amb l'accés restringit, data del segle XVIII, però es troba al costat d'una cova on, segons la llegenda, va fer penitència, al segle XIII, el jove Segimon, fill del rei de Borgonya.
Atès que no podem accedir al santuari, encarem la pista que ens portarà de tornada a Collformic, després de travessar la bonica àrea al voltant del Torrent dels Rentadors, totalment coberta de neu.



Arribem a Collformic a quarts de dues i, com que ja és hora de dinar, ens aturarem a El Brull. Al costat de la bella església romànica hi ha el restaurant Can Pasqual, on posarem fi a la jornada muntanyenca amb un bon dinar.

dimecres, 18 de febrer del 2015

De Folgueroles al Puigcastellet


Diumenge, 8 de febrer. Fa molt que no sortim i el diumenge promet ser assolellat, encara que molt fred. A les 8 del matí, a Manlleu regna la boira, però esperem que s'aixequi. Planifiquem una petita excursió prop de casa, que emprendrem havent esmorzat. Anem fins a Folgueroles, on farem una ruta fins al turó del Puigcastellet, de 709 metres d'alçada, situat al nord-est de la vila, just a l'inici de les Guilleries. Al capdamunt del turó s'hi assenta un jaciment iber del segle III a C.


Al turó s'hi accedeix des de la carretera de Vilanova de Sau, però nosaltres farem una ruta una mica més llarga i passarem per algun dels indrets emblemàtics de Folgueroles, seguint part de la Ruta Verdagueriana. Comencem a caminar en direcció a  l'urbanització del Pedró i a l'ermita de la Mare de Déu de la Damunt. que deixem a la nostra esquerra, per dirigir-nos cap a la imponent masia d'El Pou. Allí ens rep la cridòria d'un estol de gossos, entre els quals destaquen dos atractius dàlmates.
A l'esquerra de la casa, un camí un xic amagat ens portarà, pel mig d'un bosc d'alzines, cap a les escales del Foquers, uns graons irregulars que ens permetran salvar un desnivell considerable, fins a la masia del mateix nom, ja en terme municipal de Tavèrnoles.



A la masia prenem una pista a mà dreta que seguim durant un bon tram. Poc després de deixar enrere una altra gran masia, El Compòsit, antigament anomenada Can Pericas, hem d'agafar un corriol, força mal indicat, per baixar fins al Torrent de Tavèrnoles, que creuarem. Ara toca tornar a pujar fins a trobar la carretera de Vilanova de Sau. A l'altra banda de la carretera comença el camí que condueix fins al capdamunt del turó. El camí d'ascens comença just al costat de la bassa del Masdencoll. Pujarem pel cantó dret i baixarem per l'altra banda.
Al capdamunt del turó, rodejat de bosc a banda i banda, trobem el jaciment iber del Casol de Puigcastellet. El Casol era un poblat fortificat, construït per la tribu ibera dels ausetans, que van viure en aquestes contrades abans de l'arribada dels romans. Els ibers acostumaven a construir els seus poblats en llocs elevats, com aquest, per poder controlar perfectament els accessos i defensar-se dels seus enemics. L'estructura, formada per un gran pany de muralla i una torre massissa quadrangular, que protegien els àmbits domèstics, de reduïdes dimensions, està força ben conservada.



Després d'imbuir-nos de la història dels ausetans, baixem del turó per una drecera que ens deixa a la dreta de la bassa, desfem el camí fins a l'altra banda de la carretera i prenem un camí que ens condueix de nou a Folgueroles, passant pel barri del Passavant. Som en plena Ruta Verdagueriana i gairebé cada façana ens saluda amb uns versos del poeta.