dimecres, 31 de desembre del 2014

A l'Agullola de la Tuta (versió 2)

 

Dissabte, 27 de desembre. Matí fred i emboirat, típic d'aquest desembre prolífic en dies de boira. Fa just un any que vam intentar pujar a l'Agullola de la Tuta, però ens vam despistar de camí i ho vam haver de deixar pendent. Avui ens proposem tancar aquest tema.
A diferència de fa un any, la boira ens acompanya fins més enllà de L'Esquirol, i quan n'eixim, en lloc d'un sol enlluernador, ens espera un cel ben gris. 
No repetirem la ruta de l'anterior ocasió, des del mas de Casellas. Aquesta vegada anem fins al Molí de la Masallera, aparquem a la vora del camí i agafem una pista forestal fins a la masia de la Tuta. L'Agullola s'alça , imponent i orgullosa, al seu davant, però farem una bona marrada per accedir-hi.


Just al darrerre de la casa, a mà esquerra, agafem un sender que al cap d'uns metres, enllaça, a la dreta, amb un corriol que s'enfila fins al collet de Cabrera. Abans d'arribar-hi, però, hem de fer un gir de 180º per dirigir-nos cap a l'Agullola. Pel camí, haurem de superar les Bores de la Masallera, increïblement aeries. Les vistes són, com sempre, espectaculars. Tota la plana de Vic es troba submergida en un mar de boira, blanca i espessa, ben emmarcada, al fons, per un rosari de muntanyes, força visible tot i la grisor del dia, que van des de la Tosa d'Alp, el Cadí, el Pedraforca i la Serra d'Ensija fins al Montseny, passant per Montserrat i la Mola de Sant Llorenç. Bellmunt, com sempre, fa de sentinella de la Plana, mentre que l'Agullola i Cabrera sembla que en vigilin mútuament.


Aquesta vegada, passades les Bores, estem ben atents i trobem el corriol que ens portarà directament cap al cim de l'Agullola, vorejant una cinglera impressionant.


Al cim oneja el que queda d'una estelada, força maltractada per la meteorologia i una placa ens explica la llegenda de la Tuta, una bella donzella que, tipa de l'assetjament de tots els camperols, va fugir al cim del turó i allí, un llampec la va convertir en cabra. Diu la llegenda que la cabreta tornarà a esdevenir donzella si li fan un petó una nit de lluna plena, però a hores d'ara encara no s'ha produït el miracle. I un caçador que hem trobat poc abans d'arribar al cim ens ha advertit que potser trobariem una cabra vella i negra que viu pels voltants! No l'hem vista pas.
Baixem del cim pel costat contrari al de pujada i topem amb un corriol que baixa directament fins a la Tuta. Sort que va pel mig del bosc, perquè el pendent és dels bons, però es va fent bé i arribem a baix de forma molt ràpida.
A la Tuta tornem a agafar la pista que ens portarà fins al cotxe i ens entretenim una bona estona observant les vaques que pasturen pels prats del voltant, que posen, ben presumides, per a les nostres fotografies.

A l'ermita de Sant Antoni



Diumenge, 23 de novembre. Feia dies que teníem pendent una sortida amb uns amics instal·lats en un càmping prop de Camprodon. Escollim aquest diumenge de finals de novembre per fer-los una visita i aprofitem per fer una petita excursió pels voltants. I ves per on, després d'arribar-nos fins a una de les fagedes més importants d'Europa i a la més famosa de Catalunya, aquí, en un indret molt més modest, podrem gaudir finalment de l'explosió de la tardor en tota la seva esplendor!




Pujarem a l'ermita de Sant Antoni, situada dalt d'un turó, a 1.345 metres d'alçada i que constitueix una de les sortides clàssiques de Camprodon. No l'emprendrem, però, per la via més habitual. Des del càmping Vall de Camprodon, ens apropem en cotxe fins prop de la collada del Sitjar, indret que ja coneixiem del darrer hivern, quan vam anar fins al Puig Ou.
Allà aparquem el cotxe i comencem a caminar, pel mig del bosc, que presenta una varietat de tonalitats cromàtiques d'ocres i torrats espectacular. El primer tram és força planer fins a la collada del Remei i amb un lleuger pendent fins al collet d'en Sivilla, on sortim del bosc i ens aturem a esmorzar.
Havent esmorzat, ens toca superar el tram de major pendent de l'excursió. És la zona anomenada Els Castellets, i té magnífiques vistes de la vall, amb el poble de Sant Pau de Seguries al fons i bonics boscos tacats d'ocre en primer pla.



Arribem finalment al Pla del Bonaire, un immens prat de pastura, amb el turó de Sant Antoni just al nostre davant. Per una pista forestal anem a buscar el corriol que ens hi conduirà. És força costerut, de manera que s'agraeixen les travesses de fusta disposades a mode d'escala.
Arribem al capdamunt del turó, que ofereix una impressionant panoràmica de 360º sobre la Vall de Camprodon, tot i que el dia és gris i la visibilitat no és massa bona. L'ermita, naturalment, està tancada, però ens entretenim una bona estona amb la rosa dels vents, que identifica tot el relleu dels voltants.



La baixada l'emprenem per la via més directa, que en un descens vertiginós i també força relliscós, pel mig del bosc, ens deixa en poca estona al nord de Camprodon.
Creuem el poble i arribem al carrer València, que en aquesta hora, passada la una del migdia, està animadíssim. Una bona oportunitat per aturar-nos a fer una pausa per la cervesa, abans d'afrontar l'últim tram de camí de retorn al càmping.
La tornada la fem seguint el traçat de la carretera C-38 i del riu Ter, que passa pel costat de la Colònia Estabanell, antiga colònia tèxtil, de la qual en podem veure el darrere de les cases, encara habitades.
El tram és força llarg, així que arribem al càmping prop de les tres de la tarda, amb la gana ja feta i a punt per dinar.

dilluns, 29 de desembre del 2014

La fageda d'en Jordà



Dissabte, 8 de novembre. És la vigilia del 9N i necessitem una tarda relaxada. Què millor que una passejada per la Fageda d'en Jordà, a veure com està la tardor?
No iniciarem la ruta des del punt més habitual, l'aparcament de l'àrea de Can Serra, a la carretera d'Olot a Santa Pau, sinó que ho farem des del mas de La Sunyera, al municipi de Les Preses, prop de l'ermita de Sant Martí del Corb.



Després d'un primer tram de pista, una colla de camins entre masos i camps de conreu ens acosten cap a la fageda, després de deixar a la nostra dreta les instal·lacions de la Cooperativa La Fageda, famosa pels seus iogurts i pel seu compromís social.
Ens endinsem ja al cor de la fageda i comencem a trepitjar un espès matalàs de colors torrats i vermellosos. Al nostre damunt, però, sobre els llarguíssims troncs dels faigs, un sostre de fulles encara ben verdes és testimoni que la tardor, aquest any, es fa pregar, tant aquí com a Irati.



La passejada, però, sempre s'ho val i ens trobem força gent que en gaudeix igual que nosaltres. Resseguim el sender Joan Maragall, fins a l'aparcament de Can Serra, a la carretera d'Olot a Santa Pau, la porta d'entrada més habitual a la fageda. Precisament en aquest punt, un monòlit recorda Maragall i un dels poemes que millor han glossat la bellesa de l'indret:


Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Després d'assaborir els versos de Maragall, tornem enrere i, per una ruta circular, arribem de nou al punt on hem aparcat el cotxe, prop de les sis de la tarda, quan ja comença a fosquejar.

dissabte, 22 de novembre del 2014

Tardor a la selva d'Irati



Arriba final d'any i ens queden encara uns dies de vacances que volem destinar a gaudir dels colors de la tardor. I el destí que escollim és la selva d'Irati, una de les fagedes més grans d'Europa, que cobreix quatre valls pirinenques, a cavall de Navarra i França.
Ens instal·lem a Otsagabia, un poblet encantador, amb cases i carrers empedrats, típicament pirinenc, una de les portes d'entrada a la selva, des de la vall de Zaraitzu (Salazar) i des d'allí planegem diverses excursions.



Dijous, 30 d'octubre. Matí de passejada pel cor de la fageda. Ens enfilem, en cotxe, per una petita carretera que uneix Otsagabia amb l'Ermita de Nuestra Sra. de las Nieves y las Casas de Irati. En arribar al punt més alt del port d'Abodi, l'anomenat Paso de Tapla, ens aturem a contemplar la silueta, perfectament dibuixada en un cel ben blau, del Pirineu aragonès i navarrès, amb el Petrechema i la Taula dels Tres Reis com a pics destacats. Iniciem tot seguit el descens pel vessant nord, fins al fons de la vall, a tocar de l'ermita, on hi ha un aparcament i una caseta d'informació. Després de pagar la corresponent taxa d'accés al bosc, ens deixem aconsellar per guarda, que ens recomana una excursió circular fins al petit embassament de Koixta, per l'anomenat Camí Vell, ja que era el que s'utilitzava per arribar a l'embassament quan no hi havia pista forestal. El camí s'endinsa pel bosc, a través d'un sender força abrupte, que segueix, en bona part, el curs del riu Urtxuria. El sòl és una immensa catifa de fulles, de roig i ocre, però a les copes dels arbres queda encara molt de verd, senyal que la tardor no està prou avançada.



Poc abans d'arribar a l'embassament, el sender enllaça amb la pista forestal, de la qual recorrem un petit tram. La tornada la farem per un altre sender local, més obert, però de gran atractiu. Després d'un lleuger ascens, arribem a una planura, els rasos d'Akerreria. A partir d'aquí, iniciem un acusat descens, de nou pel mig de la fageda, fins a l'ermita i les Casas de Irati. És l'hora de dinar i allà hi tenim un restaurant, de manera que ens hi fiquem. Hi ha un ambient càlid i alegre i l'entrepà i la copa de vi que ens prenem se'ns posen de meravella, com a colofó de l'excursió.



Divendres, 31 d'octubre. Volem pujar a l'Orhi (2.021 metres), el dos mil més occidental del Pirineu, muntanya màgica dels navarresos, plena d'històries i llegendes. És una muntanya altiva, de formes rotundes, piramidals, que per la seva privilegiada situació i el seu aïllament, esdevé l'autèntic rei d'Irati, vigilant i protector d'una de les grans joies de Navarra.



Hi volem pujar des de França, abordant-lo pel cantó nord-oest. A causa d'un problema logístic, sortim tard d'Otsagabia i el camí fins a l'inici de l'excursió és força llarg. Hem d'anar fins als Chalets d'Irati, unes cabanes a tocar de l'estació d'esquí nòrdic i allà agafem una carretera fins a l'inici d'una pista forestal. Tenim el cim al nostre davant i comencem a caminar quan són ja quarts de dotze del migdia.
El primer tram de l'excursió planeja entre prats de pastura, fins que es comença a enfilar, en una dura pujada, fins al pic Zazpigaina (1.765 metres), avantasala de l'Orhi. L'ascens s'acaba en una llarga i estreta cresta rocosa, fins al punt més alt. Som en un esplèndid mirardor de la Selva d'Irati que, des d'aquí, comença a lluir els seus colors ocres i torrats de tardor.
Ara tocaria anar a buscar la cresta d'ascens a l'Orhi, que ens queda just al davant. A primera vista, però, el camí sembla inaccessible, Ens hi apropem, però no ho veiem clar, de manera que decidim deixar-ho córrer i tornar enrere. Tot baixant del Zazpigaina, ens trobem una senyora francesa que ens comenta que el pas del Zazpigaina cap a l'Orhi és una mica exposat. Ho deixarem per una propera ocasió, i buscarem una ruta alternativa.



Baixem, una mica pel dret, fins al fons de la vall i anem fins al lloc on tenim aparcat el cotxe per la llera d'un rierol, seguint el GR-10.
A la tornada cap a Otsagabía, passem per la bonica ciutat de Donibane Garazi (Saint Jean Pied de Port, on visitem la ciutadella i el pont romà.



Dissabte, 1 de novembre. Abans de deixar Otsagabía, fem una excursioneta matinal fins al santuari de Nostra Senyora de Muskilda, una ermita romànica del segle XII, situada dalt d'un turó, a uns quatre quilòmetres del poble. Hi ha un sender circular, el camí vell a Irati i Muskilda, que comença darrera la immensa església. El camí d'anada, que prenem cap a l'esquerra, és preciós i s'endinsa per la fageda, cobert per un espès matalàs vermell de fulles caigudes. Caminem en silenci, per escoltar el so rítmic amb el qual les gotes de rosada impacten contra la catifa de fulles, acompanyat, de tant, en tant, pel frec d'alguna nova fulla que es deixa caure.
La tornada, des de l'ermita, la fem per un sender empedrat, de fort pendent, que ràpidament ens deixa de nou a l'entrada del poble.
Això sí, no marxarem d'Otsagabía sense haver passat per la Sagardería a menjar-nos un fantàstic "chuletón".

diumenge, 12 d’octubre del 2014

Pel PR de Taradell


Dissabte, 4 d'octubre. Volem fer una sortida matinal, aprofitant que pronostiquen bon temps i escollim una excursió propera: el sender de petit recorregut de Taradell (PR-C-42).
Sortim d'hora i poc després de les vuit del matí ja som a Taradell. De moment, la boira ens embolcalla, mentre busquem l'inici del sender, al costat de l'església de Sant Genís.
El recorregut comença a la Font Gran, prop de la riera de Taradell, un espai molt ben arranjat i en el qual, quan la calor és intensa, es deu estar molt bé. En destaca un enorme plàtan centenari, catalogat com a arbre monumental.
Deixem la Font Gran i sortim del poble per la carretera que uneix Vic amb Viladrau. Uns metres més enllà, la deixarem per enfilar-nos cap a una antiga pedrera, la pedrera d'en Pujol. Nosaltres anem guanyant alçada mentre la plana continua completament coberta per la boira.
Ens acostem cap al mas del Pujol, a tocar del qual descansa un altre arbre catalogat com a monumental. En aquest cas, es tracta d'una majestuosa alzina.



Seguim fent camí, vorejant la urbanització de La Roca i ens comencem a endinsar al bosc, en direcció al punt més alt del recorregut. Abans d'arribar-hi, però, ens desviarem cap a la dreta, per anar a visitar les Cuines d'en Rocaguinarda, Es tracta d'unes baumes, al peu d'una cinglera, on sembla que acostumava a amagar-se el famós bandoler d'Oristà, en Perot Rocaguinarda.
Ara sí que ens dirigim, bosc amunt, fins al punt més elevat del nucli de Taradell, el puig de l'Enclusa, de 868 metres. El bosc es troba literalment farcit de bolets, tots dolents, això sí. Els bons ja deu fer temps que són al cistell d'algun boletaire!



Des del capdamunt del turó, un balcó acinglerat, en forma d'enclusa de ferrer, d'aquí el seu nom, tenim bones vistes, tot i que a contrallum, de la zona de les Guilleries i del Montseny. Allí fem una parada per esmorzar, tot contemplant, just davant nostre, l'altre punt culminant del PR, el Castell de Taradell, la nostra propera fita. Una placa, amb les paraules d'un poeta local, Mossèn Vilacís, fa referència a aquests dos emblemes del terme:

Gegants de Pedra Viva
“Cimals del nostre terme! Gegants de pedra viva! 
Titans que el pas dels segles el vostre zel abriva
Mirant-nos a la cara: l’ Enclusa i el Castell
Sou vida i sou guiatge del llibre de la història
forjada de proeses, amb rims d’amor i glòria.
Per fills que antany vivien al nostre Taradell”
Per anar al Castell haurem de baixar de nou fins a la carretera, al punt anomenat collada de Mansa, creuar-la i, per una pista forestal i un corriol, remuntar de nou fins als 803 metres, alçada a la qual s'assenta el castell. enfilat sobre una plataforma rocosa en forma de popa d'un vaixell. El castell, documentat des del segle IX i del qual encara es conserven força bé les muralles, constitueix un magnífic mirador del poble, si els boires ho permeten.
Ens allunyem del castell, en direcció a la Vallmitjana i Goitallops i passem per un dels trams més bonics del sender, un camí estret entre grans lloses de gresos grisos i balmes, antigament habitades. Al final d'aquest camí, anem a raure a una pista ampla, que coincideix amb el GR2, la qual es fa una mica més monòtona. La pista rep el nom de camí del Pi Gros de la Vallmitjana, i encara conserva les restes del pobre pi, encalçat per un llamp l'any 1960 i acabat de rematar en el gran incendi forestal de l'any 1983.  Tot aquest tram de camí es troba acolorit pel taronja de les cireretes de pastor, fruits de l'arboç, molt abundant a la zona.
Ens acostem ara a l'extrem de l'urbanització de Goitallops. Un sender ens condueix fins a la plaça de l'Everest. on un monument commemora la primera expedició catalana a l'Everest, l'any 1985, el cap de la qual, Conrad Blanch, estava molt vinculat a Taradell.  Ens apropem fins al monument i, en veure que se'ns fa tard, decidim abandonar el PR i escurçar el camí tot creuant l'urbanització. Arribem així més ràpidament al poble i ens adonem que, amagat darrera l'església hi ha un magnífic campanar romànic.
La resta del PR quedarà pendent per a una altra sortida.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

De l'Estany de Sant Maurici a l'Estany de Bergús



Dijous, 25 de setembre. Hem fet nit a Espot, amb l'objectiu de pujar al Gran Tuc de Colomèrs, però al final, haurem de rebaixar les nostres expectatives inicials.
Ens llevem que encara és ben fosc i després d'esmorzar, quan ja comença a clarejar, ens dirigim en cotxe fins a l'aparcament de Prat de Piarró, porta d'entrada al parc nacional. A partir d'aquí, haurem de continuar a peu. Ho hem de fer així perquè els taxis del parc no comencen a circular fins a les nou del matí.


Engegem a quarts de vuit, a un ritme intens, amb l'objectiu d'entrar ràpidament en calor, perquè la temperatura és gèlida per aquests verals. El camí està en bona part adaptat per a minusvàlids i és esplèndid. Al cap de poc, el sol ja comença a treure el nas pel darrere dels Encantats. En poc més de 40 minuts arribem a l'ermita de Sant Maurici i des d'allí ens encaminem cap al Refugi Ernest Mallafré. Al darrere, per un corriol que deixa a la seva dreta l'Estany de Sant Maurici, ens enfilem cap al Portarró d'Espot. Mentre caminem, gaudim d'un espectacular fons de pantalla, amb les Agulles d'Amitges com a grans protagonistes. 


Una hora més i trobem un encreuament de camins. El de la nostra dreta ens portaria fins al mirador de l'estany i el refugi d'Amitges. Nosaltres prenem el de l'esquerra, en direcció al Portarró. El pendent es fa més exigent i triguem ben bé una altra hora a assolir la vall del Portarró. La panoràmica és esplèndida, amb el Portarró d'Espot a la nostra dreta i l'Agulla del Portarró i el ferotge Subenuix a l'esquerra. Encara em costa de creure que l'arribés a pujar! Al fons, observem ja el Gran Tuc de Colomèrs, amb aparença inaccessible!
Portem ja gairebé tres hores de camí, de manera que fem una pausa per esmorzar. L'entorn és esplèndid i el dia, immillorable. El cel té un color blau intens, damunt del qual els perfils de les muntanyes es dibuixen amb una nitidesa poc habitual.


Havent esmorzat, baixem uns metres en direcció a l'Estany Llong, per anar a buscar un corriol a mà dreta, Per aquest caminoi, força aeri, anirem planejant, per tal de donar la volta, des de les alçades, a l'Estany Redó. No és un camí complicat, però cal anar amb compte, la qual cosa fa que la nostra marxa s'alenteixi. Així doncs, triguem ben bé una altra hora en arribar a l'Estany de Bergús, al peu del Tuc de Bergús i del Gran Tuc de Colomèrs. A mig camí, ens emportem una agradable sorpresa: quatre o cinc isards són al nostre davant i en adonar-se de la nostra presència, s'allunyen muntanya amunt, però sense massa presses, de manera que els podem contemplar ben a pleret.
Són les dotze del migdia i ens queda encara el tram més dur de l'ascens, ja que ara comença un mar de blocs de granit d'aquells que m'agraden tant. Dues hores, pel cap baix, fins al cim, i després tota la baixada. Intuïm que se'ns farà fosc i decidim deixar-ho per a una altra ocasió. Les muntanyes sempre hi són i cal afrontar els reptes amb seny.
Seiem una estona a la riba de l'estany, però hi fa un vent molt poc agradable i ben aviat iniciem el retorn, tot desfent el camí d'anada. Altre cop una hora fins al Portarró i gairebé una altra hora fins a l'encreuament de camins. Allí decidim que podem arribar-nos fins al mirador de l'estany, per dinar. Cal dir que, fins a aquest moment, no hem trobat ni una ànima.


Al camí del mirador, ja comencem a trobar algun excursionista. Havent dinat, seguim en direcció a l'estany de Ratera. Abans d'arribar-hi, ens desviem un moment a la dreta, pel GR-11, fins a les envistes de l'estany de les Obagues de Ratera. Tornem enrere i passem pel costat d'una bassa, que l'antiga guarda del refugi d'Amitges, Núria Garcia Quera, anomena el "Jardí Xinès", per la profusió de joncs que hi creixen. Arribem a la pista principal, que a l'esquerra ens conduiria cap al refugi d'Amitges. Nosaltres girem a la dreta, cap a Sant Maurici, tot seguint la pista, a la dreta de l'estany de Ratera, fins que, en un desviament a la dreta, prenem el corriol cap a la cascada de Ratera i l'estany de Sant Maurici.
En arribar a l'estany, descansem una estona, davant de la presència imponent dels Encantats. Són quarts de sis de la tarda, però el cel encara manté el color blau intens que ha tingut durant tot el dia. Ni un núvol li ha pogut plantar cara.


Ens queden encara més de quaranta minuts de trajecte fins a l'aparcament, on arribem prop de les set de la tarda. En total han estat més de vint-i-cinc quilòmetres de recorregut i prop de 1.100 metres de desnivell. És cert que no hem fet cim, però ha estat una sortida magnífica en el marc d'un dia esplèndid.

Camí de ronda


Un matí de divendres de mitjan mes de setembre, Calella de Palafrugell està encantadorament tranquil·la. A quarts d'onze del matí, la platja és encara deserta, tot i que lluu el sol. Volem anar, tot passejant, fins a la platja de Castell, així que, des de la Plaça de Port Bo enfilem cap a l'Hotel Sant Roc, per enllaçar amb el GR-92. 
Aquest tram de camí és molt agraït i tot sovint ens aturem a contemplar, al nostre darrere, la característica estampa de Calella, amb les seves cases blanques, les seves cales i les barquetes gronxant-se al vaivé de les ones. De tant en tant, apareixen escales i túnels, per salvar els accidents del relleu.
En arribar a la platja del Golfet, hem d'abandonar la vora del mar i superar un llarguíssim tram d'escales fins a la urbanització del mateix nom, que haurem de travessar en direcció als jardins de Cap Roig. Prenem un camí que passa pel darrere dels jardins i s'endinsa pel mig del bosc. Una confluència de la pista que seguim, cap a l'esquerra, ens portaria cap a peu de platja. Aquesta ruta, però, la deixem per a la tornada. Ara seguirem pròpiament el GR-92, que, per un sender interior, ens portarà cap a Castell.



Arribem finalment a la platja de Castell, una de les poques platges verges de la Costa Brava. Efectivament, només s'hi arriba caminant, ja que l'aparcament per a vehicles queda apartat uns centenars de metres de la platja. Al voltant, cap construcció, tret d'una casa, al peu del penya-segat i un parell de "xiringuitos". Hi desemboca una riera, la d'Aubi, la qual cosa em porta agradables records de la platja de Binimel·là, a Menorca.
Mentre caminàvem, una espessa capa de boira baixa s'ha ensenyorit de la costa i li dóna a la platja, molt poc concorreguda, un aire misteriós. Un parell de velers, fondejats uns centenars de metres mar endins, completen l'estampa. Ens instal·lem en un dels "xiringuitos" i gaudim una bona estona de la calma que es respira.



Quan la boira comença a aixecar-se, nosaltres l'imitem. Com que no falta gaire per l'hora de dinar, continuem un tram de camí de ronda fins a la platja de La Fosca, on dinarem amb vistes al mar.
Havent dinat, desfem el camí de ronda fins a Castell. Ara lluu el sol i la platja està força concorreguda. La tornada fins a Calella la farem pel camí de ronda, a tocar del mar i, en alguns trams, pràcticament per dins de l'aigua!



A l'altra banda de la platja, les restes d'un antic poblat ibèric fan de magnífic mirador de tot el paratge.  Continuem el camí, pel capdamunt dels penya-segats, entre pinedes i suredes. El dia ha esdevingut esplèndid i el contrast entre la verdor dels pins i la blavor del mar ens evoquen Maragall.
Deixem enrere petites cales pedregoses i esplèndids miradors sobre les illes Formigues, famoses per una batalla naval del segle XIII, en la qual les tropes catalanes comandades per Roger de Llúria derrotaren els francesos.



Havent passat Cala Corbs, baixem un llarg tram d'escales fins a peu de platja,  a la idíl·lica Cala Estreta, que fa honor al seu nom i que ens obligarà a treure'ns les sabates per poder-la creuar. Es tracta d'una coneguda platja nudista i està força concorreguda.
Ben a prop de la paret del penya-segat, anem superant les petites cales de Roca Bona, Cap d'en Planes i Morisca, des de la qual i per una espectacular arcada que perfora la roca, anomenada "El Trau", desemboquem a la cala del Crit. El nom d'aquesta cala prové d'una llegenda segons la qual uns pirates van prendre com a hostatge la pubilla d'un mas proper, que en arribar a aquesta cala, va fer un gran crit d'auxili.



Aquí aprofito per prendre un banyet, ja que a partir d'aquest punt, el camí deixa la vora del mar i, per un altre tram d'escales, s'enfila penya-segat amunt fins a recuperar el GR-92. Un darrer tram de pista, amb força pendent, ens deixa de nou al darrere dels jardins de Cap Roig, on recuperem el camí de ronda per arribar a Calella quan ja comença a fosquejar. Encara som a temps, però, per baixar fins a la platja de Port Pelegrí a contemplar la posta de sol mentre ens prenem una cervesa. Ha estat un excel·lent dia!

dimarts, 2 de setembre del 2014

Per la Serra d'Ensija


Dissabte, 30 d'agost. Avui, esperant que la pluja ens doni una treva, ens acostarem fins a l'Alt Berguedà, per fer una passejada per un dels seus millors miradors, la Serra d'Ensija i enfilar-nos al seu cim més elevat, la Gallina Pelada, de 2.321 metres.
Quan sortim de casa, a les set del matí, hi ha algunes boires, però a mesura que ens enfilem, ens adonem que aquestes romanen a les valls i cap amunt, el cel és ben blau i lluu el sol.
Havent passat Maçaners, ens aturem al mirador del Pedraforca, per delectar-nos amb la seva imatge majestuosa i fer-li unes quantes fotografies, abans de continuar amunt, en direcció a Saldes. Poc després del poble, prenem un trencant a l'esquerra, que mena a Vallcebre i a la Font Freda, passada la zona d'oci de la Pleta de la Vila, on aparcarem el cotxe.

A peu de carretera, a mà dreta, unes escales de fusta condueixen a la font, però aquest serà el camí de tornada. Comencem a caminar, a quarts de nou del matí, pel costat de la carretera, uns centenars de metres, fins que un rètol ens assenyala, cap a la dreta, el camí de la Gallina Pelada, passant pel Barranc de les Llobateres (PR C - 79).

Abans d'emprendre'l, és bo tombar-se un moment, perquè a la nostra esquena ens esguarda una magnífica imatge de la cara sud del Pedraforca, molt menys coneguda que la seva cara nord, però igualment bellíssima.
Ens endinsem al barranc, per un corriol costerut i pedregós. Aquí i allà, mates de la molt verinosa tora blava acoloreixen el camí. I si la flora de la zona ens acompanya, també ho fa la fauna. Mentre pugem, de cop, un cabirol ens salta gairebé davant dels nassos, amb un espant considerable per part meva.



Superat el barranc, trobem un desviament a la dreta que ens conduiria de manera força directa cap al refugi, pel barranc d'Ensija. Nosaltres, però, preferim allargar una mica més l'excursió i seguim recte, per un altre corriol que ens portarà fins a l'extrem més oriental de la serra, als peus del Serrat Voltor.
Allà, al capdamunt de la carena, ens aturem a esmorzar. Al nostre davant s'estén tota la serra d'Ensija, de contorns suaus i ondulats, amables, coberts de prats de pastura encara prou verds. I al fons, la cúpula agresta i un punt salvatge del Pedraforca emergeix entre un mar de boires que va guanyant terreny ràpidament. La serra del Cadí, amb prou feines visible, tanca l'escenari.



Havent esmorzant, reemprenem el camí en direcció a la Creu de Ferro, un cim de formes arrodonides que queda a la nostra dreta i que ens obliga a superar un desnivell de gairebé 100 metres en poc tros. Arribem esbufegant al seu punt més alt (2.297 metres), on una creu de ferro li dóna nom. A llevant hi deu haver unes vistes impressionats, però ens les hem d'imaginar perquè una espessa capa de núvols ho cobreix tot. A ponent, el nostre objectiu, la Gallina Pelada, és a punt de ser engolida per la boira. Cap allà ens dirigim ràpidament, tot seguint la carena, fins a trobar un camí que creua el Pla d'Ensija fins al refugi Delgado Úbeda. Al davant de l'edifici, unes pedres en forma de V indiquen que el cap de setmana anterior s'hi va celebrar un dels assajos de la Diada.



El camí cap al cim s'enfila per l'esquerra del refugi, al costat d'uns abeuradors pel bestiar. Ara sí que la boira ja ens ha ben encalçat i els darrers metres els fem ben embolcallats. Arribem finalment al Cap de la Gallina Pelada, de 2.321 metres, però de les seves llegendàries vistes no se'n sap res de res. Esperem una estona, a veure si escampa, però tot i que es va movent, com a molt arribem a entrellucar el que ens sembla que podria ser el Cadí. Finalment, ho deixem per impossible i decidim que l'excursió és prou atractiva com per repetir-la un altre dia.



Desfem part del camí i passat el refugi, ens desviem a l'esquerra i anem a buscar una via molt més directa de baixada. El camí es força pitjor que el de pujada, especialment en el seu darrer tram, que transcorre ben bé pel mig del Torrent de la Font d'Ensija. Anem a parar a les escales de fusta que porten a la Font Freda, just davant d'on tenim aparcat el cotxe.
Com que ja són les dues, conduïm fins a Maçaners, on ens aturem a dinar al  Bar Cal Tahona, on ens ofereixen un menú molt correcte. El Pedraforca, però, roman ben amagat rere una nuvolada que, ara sí, amenaça tempesta.

diumenge, 31 d’agost del 2014

Al Puig Estela pel refugi Montserrat


Diumenge, 24 d'agost. Recuperem una excursió que vam haver d'abandonar, pràcticament abans de començar, un diumenge de maig, per culpa de la pluja. Avui les expectatives tampoc no són gaire prometedores ja que, en sortir de casa, a quarts de vuit del matí, el cel està ennuvolat i cauen algunes gotes. Però com que ja ens hem llevat, decidim fer un intent i ens dirigim en cotxe cap a Ogassa. Allí anem en direcció a Sant Martí Surroca, església romànica del segle XII, el nom de la qual té l'origen en l'espectacular cinglera als peus de la qual està situada. Deixem enrera l'església i seguim una pista encimentada en direcció al refugi Monstserrat. Uns metres més enllà s'acaba l'asfalt i comença una pista forestal en força mal estat. Millor no aventurar-s'hi si no és en 4x4. Nosaltres la seguim durant uns metres fins que ens en cansem i aparquem en un cantó del camí. El temps, tan amenaçador quan hem sortit de Manlleu, ha millorat força. Hem deixat enrere les boires i començem a veure el sol. Així doncs, ens posem a caminar per la pista en direcció al refugi. El nostre objectiu és el Puig Estela, de 2.013 metres, punt culminant de la Serra Cavallera, veí del Taga, però molt menys popular que ell.



Després de caminar uns metres, a la dreta de la pista apareix el refugi Montserrat, una cabana de pedra destinada sobretot a aixopluc de pastors, amb un espai per a excursionistes. El refugi està situat al mig d'una esplanada herbosa, anomenada la Gran Jaça.
Deixem enrere el refugi i seguim per la pista, que s'enfila gradualment entre prats de pastura. Tot i ser ja a finals d'agost, l'eterna primavera que vivim aquest estiu, amb abundància de pluges, fa que tot estigui encara encatifat de verd i faci goig de mirar.
La pista s'acaba al costat d'uns abeuradors per a bestiar i hem d'agafar un corriolet per arribar fins al coll del Pal, antic punt d'enllaç entre Surroca, d'on venim i Pardines, a la vall de Ribes. A partir d'aquí el camí segueix la carena que uneix el coll amb el cim del Taga. Som en zona de pastures, l'anomenat Pla Covilar, i anem seguint el filat pel bestiar, ara a una banda, ara a l'altra, buscant la via més còmoda.



Després de passar per una mena d'avantcim, coronem finalment el Puig Estela, marcat per una enorme fita cilíndrica de pedres. Ara ens podem aturar i gaudir de la vista panoràmica que ja hem anat assaborint mentre pujàvem per la carena. A l'oest, i seguint camí, els extensos prats que voregen el Taga i el pic de Sant Amand.
Al sud, una espessa nuvolada no ens deixa veure res. Hem fet bé d'abandonar la terra baixa i enfilar-nos a buscar el sol. Al nord, en canvi, el cel és ben net i el Pirineu es mostra esplendorós: el Puigmal, el Balandrau, el Torreneules, el Bastiments ... A baix, la vall de Ribes, amb Pardines en primer terme, és una catifa verda amb ramats de bestiar arreu.



Ens asseiem a esmorzar, en la pau del cim. Només hi ha dues persones més, que descansen una mica enllà. Van acompanyades d'un gos, que s'acosta cap on som nosaltres per fer-nos partíceps de les seves extraordinàries habilitats com a caçador de tàvecs. Relament ens impressiona!
Havent esmorzat, desfem tranquil·lament el camí d'anada, fins al lloc on hem aparcat el cotxe. Hi hem estat poc més de tres hores.

dimarts, 19 d’agost del 2014

Al Pic d'Amitges des de Sant Maurici


Dissabte, 9 d'agost. Sortida anual dels Camalluents, que aquest any serà pel Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici. El camp base el tenim a Llavorsí, on arribem el divendres al vespre i, com és habitual aquest estiu, ens rep la pluja. Sopem i ens n'anem a dormir amb l'esperança que l'endemà les condicions climatològiques ens siguin més favorables.



El despertador sona a una hora indecent, un quart de sis del matí! De moment, el cel està serè. Esmorzem una mica i iniciem la complicada logística que ens ha de dur a l'inici de l'excursió: anem en cotxe fins a Espot, porta d'entrada al parc i allí ens esperen dos taxis 4x4 que ens deixaran al peu de l'estany de Sant Maurici. Amb tot això, ja són les set del matí quan ens posem a caminar, després d'haver contemplat embadalits la imatge dels Encantats que, amb el permís de les boires, seran el nostre guaita de luxe, ominipresents durant gairebé tota l'excursió.



Comencem a caminar, vorejant l'Estany de Sant Maurici per la dreta, en direcció a la cascada de Ratera, que cau esplendorosa. Allí enllacem amb un corriol pedregós, a mà dreta, que ens porta fins a la pista forestal que fan servir els taxis del parc. Anem resseguint la pista, que està en força mal estat i deixem a la nostra dreta l'Estany de Ratera, esplèndid, amb una cascada al fons, que es reflecteix a les seves aigües transparents, i el que queda de l'Estany de la Bassa, pràcticament devorat per la vegetació.
El darrer tram de la pista, després de l'estany, més costerut, més pedregós i més serpentejant que la resta, ens deixa al peu del Refugi d'Amitges. Són prop de les nou del matí i després de gairebé dues hores de caminada, ja ens hem guanyat l'esmorzar. I a més a més, ens espera una bona sorpresa ...



Aquest any en fa divuit que els Camalluents organitzen la sortida d'estiu i el sherpa ha decidit celebrar-ho com l'ocasió s'ho val. Així doncs, havent esmorzat obre la motxilla i ens sorprèn amb una ampolla de cava, i en fresc!! Fem un brindis davant dels rostres expectants de la resta d'excursionistes i amb una doble injecció d'energia, ens preparem per abordar el cim del dia, que tenim ja al fons de l'escenari.



Un fons d'escenari, per cert, realment impactant: en primer terme, les dues Agulles d'Amitges, desafiants i amb aparença inaccessible, emmarcades a l'esquerra pel Pic de Saboredo i a la dreta pel Pic d'Amitges, el nostre destí d'avui. Més a la dreta, el Pic de Bassiero, sostre de la zona, té un aspecte singularment ferotge.
Ens arribem fins al final de la pista, al costat dels estanys dels Barbs i de la Munyidera. Creuem el rierol que uneix aquest darrer amb l'Estany Gran d'Amitges, per un pas de pedres. Ens comencem a enfilar, vorejant l'estany, a l'horitzó del qual Els Encantats ja s'amaguen darrere una espessa capa de núvols. En aquests moments, no tenim gens clar que el temps ens respecti.
El camí continua, vorejant les Agulles per la seva banda dreta, l'anomenada Coma d'Amitges i comença un pedregar interminable que ens acompanyarà fins al cim. I és que els grans blocs de granit són l'essència de l'alta muntanya pirinenca, però tinc la sensació que aquí, a l'entorn de Sant Maurici, estan especialment deixats de la mà de Déu. Cal anar amb molta cura i el camí es fa llarg.



Amb paciència arribem finalment al coll que separa els pics de Saboredo i Amitges. El vent bufa amb força i l'ambient és fred. Ens cal abrigar-nos. El premi, però, és la panoràmica que ens acompanya. Les boires ens donen una treva, sobretot al cantó sud, on dos pics capten especialment la nostra atenció per sobre de la resta: són el Peguera i el Subenuix. Al nord, la visibilitat és pitjor, però abaixant la mirada cap a les valls, tenim una rastellera inacabable de llacs, entre els quals destaca l'Estany Gelat de Saboredo.


Ja falten pocs metres per al cim, però el camí es fa pregar. Quan finalment hi arribem i ens apropem a la darrera fita, s'obre als nostres peus la magnífica vall de Gerber, amb el seu enfilall d'estanys entre els quals una taca d'un taronja intens ens indica que allí hi ha el refugi metàl·lic Mataró. Són les dotze del migdia, però el sol no ens acompanya, així que, accelerem la sessió fotogràfica i emprenem ràpidament la baixada.
Al coll, explorem la possibilitat de pujar al Pic de Saboredo, que ràpidament és desestimada i continuem el descens, de pedra en pedra, tot desfent camí fins a arribar de nou al refugi, a quarts de tres de la tarda.
Ens entaulem per dinar i descansar una miqueta. I a les quatre, iniciem el darrer tram, de pista i corriol, que ens deixa de nou a Sant Maurici, prop de les sis de la tarda. Cansats i satisfets esperem el taxi de tornada mentre ens acomiadem dels Encantats. Fins a a propera!