divendres, 22 de juny del 2012

Finalment, Posets!


Divendres, 8 de juny. Són quarts de set de la tarda d'un xafogós dia de finals de primavera. Ha arribat el moment de la veritat. Després de gairebé dos anys de parlar-ne, preparar-nos, especular i fins i tot d'un primer intent abandonat abans de començar, per culpa de les males previsions meteorològiques, estem a punt d'iniciar una aventura d'un dia i mig que ens ha de portar, si res no ho impedeix, al capdamunt del segon cim dels Pirineus: el Posets o Punta de Llardana, de 3.375 metres, a només uns escassos 29 metres del molt més conegut Aneto.
Acabem de deixar els vehicles aparcats a la Pleta de l'Estalló, a 1.550 metres d'alçada, després de pujar per la pista forestal que enllaça amb Eriste. Ens disposem a afrontar els primers 700 metres de desnivell, fins al Refugi Àngel Orús, on passarem la nit. Em carrego a l'esquena una motxilla més pesada que de costum i començo a caminar, mentre el cap em bull amb tota mena de dubtes sobre les meves possibilitats de fer el cim. Al cap i a la fi, aquest és el repte més important, fins al moment, del meu escarransit currículum muntanyenc.
Intento agafar un bon ritme, per mirar d'espantar les meves cabòries, les quals no m'impedeixen d'assaborir la bellesa del recorregut, un esclat d'aigua, vegetació i vida, que ja assoleix el seu màxim esplendor només de començar, amb la magnífica Cascada d'Espigantosa.
Deprés de creuar el pont sobre el riu d'Espigantosa, afluent de l'Aigüeta d'Eriste, el sender s'enfila ràpidament bosc endins. Superat un primer tram de fort desnivell, que ens agafa en fred i ens fa suar de valent, el camí s'aplana una mica. Anem seguint el curs del riu, que davalla de la muntanya amb una demostració de força considerable. La vegetació és frondosa, en alguns trams gairebé selvàtica. Aviat el pendent es torna més exigent i descriu una colla de llargues llaçades que ens deixen finalment al peu del refugi.

Són gairebé les vuit del vespre i ens hem d'espavilar si volem sopar. Ens traiem ràpidament les botes i de dret al menjador, que els guardes no estan gaire per òrgues, i menys si els hostes són catalans. Sembla que no ens tenen massa simpatia, en aquestes terres de "l'Aragó Oriental".
Havent sopat, una mica de sobretaula i a les deu a dormir, que l'endemà caldrà matinar molt.
Poc després de les cinc del matí, tothom és de peus a terra. Esmorzem una mica, ens calcem les botes, carreguem la motxilla a l'esquena i cap amunt falta gent. És un quart de set del matí quan enfilem el corriol que arrenca a l'esquerra del refugi. Com que pràcticament des de la meva etapa escolar no havia tornat a tastar això de les lliteres i els sacs de dormir, no he descansat massa, de manera que ja començo en baixa forma i una incordiant veueta interior s'entesta a informar-me que no me'n sortiré!

L'itinerari que farem és conegut com a Ruta Reial i al començament, segueix una variant del GR11. El primer tram transcorre per un corriol de roca i terra, ben poc atractiu. Deprés d'uns 200 metres de desnivell, però, arribem a una bella pleta, pel mig de la qual sepenteja el Torrent de la Llardaneta, fent una petita pausa en el seu tortuós descens des dels cims. Caminem una estona paral·lels al rierol, fins que hem de travessar el barranc de la Llardaneta, per un pobre pont que ha patit la força de la neu. Un cop a l'altra banda, cal seguir pujant. Arribem finalment a l'entrada d'una vall molt estreta: és la famosa Canal Fonda. Poc abans, ja han fet aparició les primeres llenques de neu, però aquí a la canal, n'hi ha molta. Caldrà calçar-se els grampons.

En aquest punt, estic a un pas de tirar la tovallola per primera vegada. Naturalment es tracta d'una excursió dura, que requereix una bona forma física, però també mental i no és pot evitar passar per moments com aquest. Entre lamentacions, però, em poso els grampons i cap amunt. En el  primer tram, malgrat el pendent, la neu és molt dura i pujo sorprenentment bé. Em començo a animar. Però l'alegria dura poc. Aviat la neu es fa més tova a l'ensems que el pendent augmenta. Em costa molt d'avançar i em ratllo! A empentes i rodolons, seguint la traça dels meus companys, aconsegueixo arribar finalment al coll de la Dent de la Llardana, superats ja els 3.000 metres d'alçada. El lloc pren el seu nom en honor d'una paret de roca gairebé vertical, que s'aixeca solitària enmmig de la neu, la forma de la qual recorda una dent. Ens aturem al seu peu, per menjar una mica i recuperar forçes, abans d'afrontar el tram final. La silueta trapeziodal del cim del Posets es dibuixa clarament ja a la nostra dreta. Hem de superar un pas molt vertical, per enfilar-nos a l'anomenada Esquena del Posets i remuntar-la fins a la cresta. No és excessivament llarga, però té molt desnivell. Això, afegit a l'efecte de l'alçada i al cansament acumulat, fa que es faci eterna. Quan arribo a l'inici de la cresta, on s'acaba la neu i cal treure's els grampons, estic ben decidida a engegar-ho tot a rodar. Em deixo caure i dic que allà m'espero. Per sort, alguna cosa m'il·lumina a l'últim moment i m'adono que no té cap sentit abandonar en aquell moment. Per tant, amunt s'ha dit!

La cresta, tot i ser molt aeria, es puja sense problemes. I el cim es mostra realment com el mirador natural més extraordinari de tot el Pirineu aragonès. La seva situació estratègica, sense grans cims a la vora que li treguin visibilitat fa que la perspectiva dels massissos fronterers (Perdiguero, Mont Perdut, Maladeta ...) sigui senzillament espectacular. L'Aneto llueix bellíssim per sobre de la resta, com a rei que és. Estic molt satisfeta amb mi mateixa per haver aconseguit arribar i m'envaiexen aquelles sensacions contradictòries que sempre experimento al capdamunt d'una gran muntanya: per una banda, la insignificància davant la infinitud de l'entorn i per l'altra, el poder davant la relativitat que experimenten els problemes del dia a dia vistos des de tan amunt. Experimento una gran pau i felicitat ... fins que la meva consiència m'avisa que .... ara cal baixar!

La baixada no és difícil, però si molt llarga. A més a més, estem cansats i les nostres cames ja no responen amb tanta seguretat. Això fa que no arribem al refugi fins gairebé les quatre de la tarda, de manera que ens quedem sense dinar. Ens hem de conformar amb un entrepà, que no obstant, trobem boníssim.
Després de recuperar-nos una mica, emprenem la segona part del descens, fins a l'aparcament. Ens ho prenem amb tanta calma que hi estem més del que havíem trigat a pujar el dia abans. A les set de la tarda, després de deixar-nos mig esquitxar per la cascada d'Espigantosa, donem per finalitzada l'aventura. Ens esperen a l'Hotel Tres Picos d'Eriste, on podrem descansar i refer-nos de l'esforç.

diumenge, 17 de juny del 2012

Penyes Altes des de Gréixer

Dissabte, 26 de maig. Entrenament oficial per a l'esperat ascens al Posets. Hem preparat una excursió  que, tot i la diferència de terreny, servirà per mesurar les nostres forces davant del proper ascens al segon cim del Pirineu. Volem pujar a les Penyes Altes del Moixeró, sostre de la serra del Moixeró, al límit entre les comarques del Berguedà i la Cerdanya. L'itinerari escollit, des de la vessant berguedana, és força exigent, amb una considerable pujada acumulada (1.350 metres) i amb forts pendents.
Comencem a caminar al peu de la carretera que va de Bagà a coll de Pal, just on comença la pista forestal que condueix a Gréixer, un conjunt de casetes que pertanyen al municipi de Guardiola de Berguedà i que talment sembla un poblet de joguina.
Travessem el poblet i enfilem ja la cara sud del Moixeró, que mostra la seva imatge més salvatge, agresta i escarpada, a diferència de la suavitat de la cara nord. Malgrat l'aparent dificultat, el camí és d'una gran bellesa i amb importants contrastos en la vegetació: ara rouredes i fagedes, tenyides d'un intens verd primaveral, més amunt boix i pi roig, després pi negre i finalment, interminables prats, que, a causa de l'alçada, no han assolit encara el seu punt culminant de verd.
Anem superant les aparentment impossibles parets de la vessant sud de la muntanya per la canal de la Serp, les sinuoses llaçades de la qual ens permeten anar guanyant alçada entre els contraforts rocallosos , amb esforç però sense necessitat d'altres eines que les nostres pròpies cames. El recorregut, ens ofereix, a més dels contrastos en la vegetació, una gran varietat de camins: des de la pista inicial encarrilem petits senders i corriols, trams de tartera i, després d'esmorzar en un indret amb magnífiques vistes del Pedraforca, trams herbosos d'elevat pendent.

Arribem al coll de Raset on ens aturem per recuperar l'alè i per contemplar el magnífic escenari que s'estén al nostre davant, amb la Cerdanya als peus i tota la cadena de muntanyes que la clou pel nord encara lleugerament enfarinada. Hem de prendre ara el camí de la dreta que, després d'un tram de bosc i d'algunes petites grimpades ens permetrà accedir finalment al cim (2.274 m). Des de dalt, les vistes són espectaculars. A banda i banda, la Tossa d'Alp i el Pedraforca es drecen imponents, com si es vigilessin l'un a l'altre.

Després de la sessió fotogràfica, iniciem el descens. Desfem la primera part del camí, fins al coll de Raset i d'allí ens dirigim cap a l'esquerra, per un inacabable pla herbat que, passant pe peu del Moixeró, ens porta al collet del mateix nom. Des d'allà i pel coll de Dental, un corriol una mica perdedor s'endinsa al bosc i ens condueix, força ràpidament, fins al Refugi de Sant Jordi, on tenim previst aturar-nos a dinar. Mentre baixem, unes quantes gotes de pluja ens obliguen a posar-nos els impermeables i ens avisen de la que ens caurà a sobre!

Arribem al refugi poc deprés de les dues i el guarda ens rep amb una esplèndida fideuà que no esperaven trobar-nos en aquells paratges i que se'ns posa de meravella. Mentre dinem, però, a fora comença la tempesta: pluja intensa, calamarsa, llamps i trons ... Allarguem la sobretaula, però no sembla que tingui ganes de parar, de manera que ens resignem a continuar baixant sota la pluja.
La baixada la fem pels Empedrats, un indret preciós, amb engorjats pel mig del riu,  on ja vam ser l'any passat. Aquesta vegada, però, les condicions meteorològiques m'impedeixen de gaudir-ne, ja que només estic pendent de no relliscar. En fi, no és cap novetat que els rius i jo no fem una bona combinació. De tota manera, arribem a Cal Cerdanyola, on havíem deixat un cotxe al matí, molls i bruts però sense més incidències, per la qual cosa ens n'anem fins a Bagà i premiem el nostre esforç amb una cervesa. Prova superada. El Posets ens espera!