De Vilanova de Sau a Pruit, pels camins del Bisbe i Abat Oliba

Després de tenir-lo aparcat des de la primavera, aquest mes de desembre reemprenem el nostre projecte d'enllaçar Montserrat i Núria, pels camins del Bisbe i Abat Oliba. Quan ho vam deixar, a Vilanova de Sau, havíem completat la part més còmoda del trajecte, pràcticament tot de pla i avall. A partir d'ara, començarem a anar cara amunt. Seran etapes molt més dures, però també més atractives, donat que girem ja cap al nord i ben aviat serem al Pirineu.

El diumenge dos de desembre, ens dirigim cap a Vilanova de Sau. Fa un matí molt fred, però assolellat i clar, i en el nostre periple entre els dos extrems de l'excursió, per tal de deixar un cotxe a cada punt, gaudim de belles vistes d'un Pedraforca enfarinat de neu.

Des de Vilanova, fem un primer tram de camí molt còmode, per pista forestal, fins que, després de creuar la carretera, enfilem cap a Sant Romà de Sau i a les envistes de la presa. L'embassament està mig buit i sembla impossible que aquell filet d'aigua que s'escapa del pantà pugui esdevenir el majestuós riu que aboca les seves aigües a la Gola del Ter, no tan lluny d'on som.

Baixem per les interminables escales dels enginyers, fins a la presa, que travessem cap a l'altra banda de l'embassament. Hi ha força gent que s'hi passeja. Ens cal fer un bon tram de carretera, de pujada, deixant el pantà a la nostra esquerra, fins a La Riba. Ara comença la part més dura de l'excursió, ja que hem de superar les parets verticals dels cingles de Tavertet, que, amb la seva interessant diversitat cromàtica, producte dels diferents origens de les roques que les composen, ens contemplen, entre desafiants i amenaçadores.

L'ascens, que em recorda molt l'excursió que vam fer pels cingles de Siurana, l'emprendrem per l'anomenat Camí de les Gotes, que puja intensament, resseguint les parets verticals, en ziga-zages, per bonics senders empedrats i impactants estimballs al cantó dret. Quan ja s'endevinen les primeres cases, topem  de ple amb la paret del Cingle Moltorer i ens hem de desviar a l'esquerra per un curt tram d'intensa pujada, que ens deixa ja a l'entrada del poble.
Tavertet té un encant molt especial, tant pels boscos i cingleres que l'envolten, amb espectaculars vistes, com pels seus carrerons de casetes i xalets de pedra. És indiscutiblement un lloc turístic i de segones residències, però s'hi respira una tranquilitat que no és habitual en altres indrets semblants. Després de fer una volta, dinem a la fonda del poble i ens n'anem cap a Vilanova de Sau a recuperar l'altre cotxe. Final de la primera etapa.
El diumenge nou de desembre, en un altre matí fred i assolellat, ens dirigim de nou cap a Tavertet, per completar la segona etapa de l'excursió.

El primer tram de camí, en direcció a Rupit, per una pista asfaltada, és l'anomenat camí del Cingle o de Rajols, i ofereix unes esplèndides vistes panoràmiques de les Guilleries, el Montseny i el Pirineu. La pista va pujant fins a l'Avenc. Aquest vell casalot del segle XIII és una excel·lent mostra del gòtic rural català, amb tocs renaixentistes, avui convertit en allotjament rural de luxe. La Fundació Territori i Paisatge, de Catalunya Caixa, cogestiona l'entorn del mas, junt amb els seus propietaris i malgrat que ho fan amb criteris de sostenibilitat ambiental i màxim respecte pel territori, l'impacte sobre el paisatge és inevitable. Això sí, les vistes des del jardí són senzillament espectaculars.

Passat l'Avenc, a mà dreta, el mirador del Pla Boixer, el nom del qual fa honor a la vegetació que el cobreix, s'aboca sobre la cinglera i ofereix vistes impressionants del Ter, encaixonat entre espadats, en direcció al pantà de Susqueda. També s'albira ja el poble de Rupit, amb la petita ermita romànica de Sant Joan de Fàbregues en primer terme.
Tot fent camí, i amb l'esquena del Pla d'Aiats al nostre davant, arribem al mas de Rajols. Aquí, els camins del Bisbe i Abat Oliba es bifurquen en dues variants. Cap a l'esquerra, ens dirigiriem a Cantonigròs i l'Esquirol. Nosaltres, però, agafem un camí a la dreta, que vorejant la casa, ens permetrà seguir un corriol entre fagedes, que baixa ràpidament cap a Rupit. Hem d'anar amb cura, però, de no ser atropellats per una colla de motos que pugen a tota velocitat, ignorant el rètol que hi prohibeix la circulació de qualsevol vehicle motoritzat.

Arribem a Rupit, típic poble de pessebre i indret turístic per excel·lència. Com que és diumenge i està ple de gom a gom, com indica la quantitat de cotxes que hi ha a l'aparcament, deixem la visita per un altre dia i voregem el riu en direcció a Pruit. Hem de fer un petit tram de carretera, durant el qual tenim a tocar dos dels altiplans més petits del Collsacabra: el Montcau i el Puig d'en Bac. Deixem la carretera en un camí de carro que ja ens hauria de conduir cap a Pruit. El terra és un enorme fangueig i la senyalització no és massa bona. Això fa que ens despistem i donem alguna volta innecessària pel mig del bosc, abans d'arribar al petit nucli, format únicament per l'església de Sant Andreu i un parell o tres de cases.
Com que havíem deixat un dels cotxes aquí, ens n'anem a dinar a Cantonigròs, abans de tornar a Tavertet, a recollir l'altre cotxe. Nova etapa completada!

Pels boscos d'Artikutza

Dissabte, 3 de novembre. Nova escapada a Euskadi. Aquesta vegada el guia ens ha preparat una excursió ben especial. Ens endinsem per una bellíssima àrea boscosa, en territori de Nafarroa. Es tracta d'una immensa finca, propietat de l'Ajuntament de Donosti, que la va comprar a principis del segle XX, amb l'objectiu d'utilitzar-la com a reserva d'aigua per a la ciutat, ja que la zona és una de les més plujoses de la península. Fa cent anys, però, no tenia ni de bon tros l'aspecte ufanós que presenta en l'actualitat. Havia patit un brutal procés de desforestació, després de segles d'explotació indiscriminada de la fusta per alimentar ferreries i drassanes. Amb l'adquisició per part de l'ajuntament, es va iniciar un procés de reforestació, gràcies al qual avui podem passejar per unes fagedes i rouredes que enamoren.

Iniciem l'excursió a Eskas, la porta d'entrada de la finca, on hi ha la casa del guarda. El dia és gris i amb elevades previsions de pluja, la qual cosa, però, no és gens estranya en l'indret on ens trobem. La primera part del camí la fem per un espectacular sender que serpenteja pel mig de la fageda. El terra està completament encatifat de fulles, però a les copes dels arbres encara hi ha restes de verd, fruit d'una tardor un xic endarrerida i els troncs estan entapissats de molsa, en un conjunt de contrastos cromàtics de gran intensitat. L'aigua també senyoreja pel bosc, en impetuosos dolls superats per elegants ponts de fusta. Arreu regna la pau i la solitud, només trencada de tant en tant per algun silenciós boletaire, profundament concentrat en la seva recerca.

Hem sortit tard i ens ho hem pres amb calma, de manera que és gairebé migdia quan arribem a l'anomenat barri d'Artikutza. Es tracta d'un llogaret idíl·lic, talment un poble de joguina, amb quatre casetes, una església i això sí, el seu corresponent frontó. Allí fem una pausa per esmorzar i continuem el trajecte acompanyats per les primeres gotes de pluja.


Ara el camí s'enfila ràpidament, i després de passar per les envistes de l'embassament d'Artikutza, es torna a ficar bosc endins per un costerut corriol. El proper objectiu és el mont Izu, de 829 metres d'alçada. En sortir del bosc i carenejar en direcció al cim, ens reben fortes ràfegues de vent, que ens obliguen a protegir-nos amb l'impermeable. El darrer tram d'ascens al cim és una veritable lluita contra els elements.
Malgrat tractar-se d'un cim d'alçada moderada, ofereix una panoràmica espectacular de les muntanyes de l'entorn, totalment desconegudes per a mi, tret de la peculiar silueta d'Aiako Harria, que vam pujar fa un parell d'anys. El petit poblet d'Aranza, al peu de la muntanya, sembla encantador.

El vent ens continua incordiant, de manera que deixem el cim i tornem de nou a la protecció del bosc. Tornarem al punt d'inici per una ruta circular que segueix el PR-Na-125 i que deixa a la nostra esquerra l'embassament d'Artikutza. Aquesta part de la finca és plena de dòlmens i cromlecs megalítics, testimoni del passat mil·lenari d'aquesta zona, una de les més antigues d'Euskal Herria.
Arribem al final del trajecte, cansats però satisfets, després de gairebé sis hores d'excursió.

D'Arbolí a Siurana per les Muntanyes de Prades

Dimecres, 17 d'octubre. Continuem la nostra exploració per terres tarragonines. Si ahir el nostre objectiu va ser la Serra de Montsant, avui ens decantem per les Muntanyes de Prades. Farem una bonica travessa, amb inici i final al petit poblet d'Arbolí, a la comarca del Baix Camp, el punt culminant de la qual serà el poble de Siurana.

Sortim d'Arbolí força tard, a quarts d'onze del matí. A diferència de l'esplèndid dia d'ahir, avui està ennuvolat i boirós i amenaça pluja. Ens enfilem pels costeruts carrerons del poble, del qual sortim en direcció a Gallicant, un llogaret abandonat des dels anys 50, que es troba dins del mateix terme municipal, en un replà al peu del Puig de Gallicant. 

Pugem per un antic camí empedrat fins al capdamunt de l'altiplà, des del qual, ja veiem al nostre davant el Puig de Gallicant, amb el poble als seus peus. Mentre ens hi apropem, gaudim d'unes espectaculars vistes dels cingles de Siurana, amb el poble encimbellat damunt d'un rocós contrafort i el pantà al fons de la vall. El darrere de l'escenari, la Serra de Montsant, es troba pràcticament coberta de núvols i els raigs de sol que aconsegueixen travessar de tant en tant l'espessa cortina, il·luminen, ara sí, ara no, l'església de Siurana, en un magnífic joc de llums i ombres.

A Gallicant, ens reben els esquelets de mitja dotzena de cases enrunades. Com a tot poble fantasma, es respira abandonament i tristor, solitud i oblit, però també silenci, pau i serenor. És una llàstima que un indret tan privilegiat com aquest romangui abandonat, però és el peatge que han de pagar els llocs amb difícil accessibilitat, per bells que siguin.

Deixem Gallicant i anem a  buscar el camí dels Gorgs. Aquesta part del recorregut és molt bonica, tot i que, pel fet de ser tardor, l'aigua és escassa i perd part de l'encant que ha de tenir a la primavera. Els gorgs són una colla de basses fondes on s'acumula l'aigua procedent dels barrancs que acabarà abocant al riu Siurana. Seguint un camí boscós, trobem primer el Gorguet, d'aigua cristal·lina, decorada amb un mosaic flotant de fulles seques. Més endavant trobem el Gorg gran, que es troba completament sec. És una llàstima, però d'altra banda, m'alleuja, ja que sóc poc hàbil a l'hora de travessar corrents d'aigua. I finalment, apareix la Gorguina, aquesta sí, espectacular, amb el seu saltant d'aigua. Toca ara baixar fins al llit del riu Siurana, que creuarem pel costat de l'antic Molí de l'Esquirola.

Un cop a l'altra riba, hem de remuntar de nou, fins a Siurana, superant les impressionats parets verticals dels seus cingles. Pujarem per l'anomenat Grau del Corral nou, corriol de fort pendent que s'endinsa per l'interior del bosc, tot fent marrades que passen a tocar de les parets del cingle. Finalment s'acaba la pujada i per camí pla, anem a sortir a la carretera que uneix Cornudella amb Siurana. Hem de fer un tram de carretera abans d'arribar al poble. Per estalviar-ne un tros, en un moment determinat, ens desviem cap a l'esquerra, cap al Grau de la Tornera. Ens toca fer una baixada terrible, gairebé com si ens llancessim cingle avall, fins a trobar un caminoi que, resseguint les parets de roca tan apreciades pels escaladors, ens porta, ara sí, fins al poble, passant per sota d'una famosa pedra de formes capricioses, anomenada La Trona.

Són més de les tres de la tarda, però al restaurant Siurana, encara som a temps d'assaborir un excel·lent dinar.  L'Andreu i la Maria, els seus propietaris, són uns patriotes. Van ser els primers a dir prou i ingressar els seus impostos a la hisenda catalana. És un honor dinar a casa seva.
Havent acabat, i abans d'iniciar la llarga tornada, donem una volta pel poblet, un dels més bonics del sud de Catalunya. Les boires han alliberat el Montsant, que llueix en tota la seva esplendor i en un cel de blanc-i-blau, el sol continua el seu joc de llums i ombres amb l'església de Siurana.

A les cinc de la tarda, ens apressem a iniciar la tornada, donat que queden poques hores de llum i el camí és llarg. Baixem pel segon tram del Grau de la Tornera, de força més bon fer que el primer, fins a travessar de nou el riu Siurana. Ens cal ara fer una nova remuntada, fins a l'Arbolí, que emprenem pel Grau del Vincabrer.   Caminem per corriols boscosos, de frondosa vegetació, que contrasten amb l'aspror de la veïna serra del Montsant. A mesura que ens anem enfilant, gaudim d'una bella posta de sol sobre el pantà, la vall del riu, el nucli habitat i la cinglera de Siurana. Al  fons, la serra del Montsant, amb la Roca Corbatera i els pobles de la seva falda.
Gairebé a les palpentes, passem per la petita i austera ermita de Sant Pau i arribem a l'Arbolí a quarts de vuit del vespre, quan ja és totalment fosc.

Roca Corbatera, sostre comarcal del Priorat

Dimarts, 16 d'octubre. Petites vacances de tardor, que aprofitem per fer una visita a la comarca del Priorat i retrobar el projecte dels cims comarcals, que aquest any, tret de la Pica, hem deixat totalment aparcat. Pujarem doncs a la Roca Corbatera, punt més alt de la serra de Montsant.

Sortim de Cornudella, després d'haver esmorzat tranquil·lament, a quarts d'onze del matí. Anem tard, però l'excursió no és massa llarga. Anem en cotxe, per una pista asfaltada,  molt estreta, que segueix el GR-174, fins a l'ermita de Sant Joan del Codolar. Al peu de la (aparentment) inaccessible paret sud del Montsant, la petita ermita, molt ben cuidada, gairebé es confon entre immensos blocs de pedra. La seva ubicació, enmig d'un paisatge erm i solitari, ha inspirat els poetes, com reflecteixen els versos d'aquest sonet de Carner:

Per qui ets blanca, oh blanca ermita
en la terra sens perfum?
Al damunt de tu gravita
un silenci ple de llum.

El camí que agafarem per pujar comença just darrera de l'ermita i s'enfila, gairebé de dret, cap a la paret. El pendent és considerable i ben aviat tan Cornudella com l'ermita es comencen a fer petits als nostres peus. Per superar el mur de roca, aparentment inacessible, passarem pel Grau dels Tres Esglaons. Es tracta de tres trams d'anelles i ganxos de ferro, clavats a la roca, que ens han d'ajudar en l'ascens. El primer tram no té massa dificultat, però els dos següents ja són tota una altra història. Els ganxos estan molt separats entre ells, de manera que si no tens unes cames molt llargues, pateixes de valent. A més a més, la roca és molt llisa i no hi ha gaire llocs on agafar-se. De tota manera, amb una mica d'ajuda, aconsegueixo superar-los i arribar fins a la part plana del Montsant, l'anomenada Serra Major. Des d'allí, el camí fins al capdamunt del turó que constitueix el sostre comarcal és ben fàcil.

La Roca Corbatera (1.163 m) és un excel·lent mirador de la comarca, especialment si el dia és clar, com avui. Al cantó sud, excel·lents vistes dels cingles de Siurana, el poble i l'embassament, així com de la Mola de Colldejou. Al nord, l'ermita de la Mare de Déu de Montsant i els pobles d'Ulldemolins i Albarca.



La tornada cap a Cornudella la farem pel GR-174, que ens portarà gairebé fins a l'entrada del petit poblet d'Albarca i després, en un gir de gairebé 180º, de nou fins a l'ermita de Sant Joan del Codolar. Aquest darrer tram de camí, per l'aspre paisatge del Montsant,  és força monòton, però no obstant, en passar per un corriol força acinglerat, gaudim de bones vistes.
Quan acabem l'excursió, ja passen de les tres de la tarda, però a la fonda de Cornudella encara som a temps de premiar-nos amb un bon dinar.

Matí de diumenge a Cabrera

Diumenge, 7 d'octubre. Petita sortida matinal al Cabrerès. Ens llevem d'hora i poc després de les vuit del matí, aparquem el cotxe al costat de l'ermita de Sant Julià de Cabrera, per començar l'excursió. Volem pujar al Santuari de Cabrera seguint una ruta una mica diferent de l'habitual. Agafarem el camí anomenat de La Serrica. Un indicador a l'inici de la ruta ens indica que aquesta és arriscada. Es refereix al fort pendent del camí, que en alguns trams està equipat amb graons de ferro, per ajudar a la pujada. En realitat, però, si el terra no és moll, no suposa cap perill i constitueix un ascens ben divertit.

Al capdamunt d'aquest tram d'ascens, cal creuar una bonica fageda, amb el terra ja completament encatifat de fulles, enmig de les quals emergeixen enormes bolets de la varietat Amanita phalloides, tan verinosa com vistosa. És el típic bolet dels contes infantils i fa ben bé la sensació que siguem dins un bosc encantat.

Sortint del bosc, ens aturem a esmorzar en un indret amb bones vistes de la plana. El dia no és molt clar, però Bellmunt apareix en primer pla i un Pedraforca mig amagat per les boires fa de teló de fons.

Som ja a la part de dalt de l'altiplà i ens aproparem cap al santuari per una estreta cresta, amb impressionants cingleres a banda i banda. Hi ha alguns punts que s'agraeix que estiguin equipats amb baranes. Al nostre darrere, ens contempla el Puigsacalm. Els Pirineus, en canvi romanen amagats rera boires i núvols.

Arribem al santuari, que està molt animat. Hi ha força gent i xivarri de gossos. Al restaurant ja tenen la taula parada i es comença a flairar el sofregit del seu famós arròs de muntanya. Ens hi quedariem, però ens esperen a dinar a baix.

El descens l'emprenem per la ruta habitual, de les escales i el coll del Bram. Hi ha força excursionistes que pugen, alguns dels quals segurament es quedaran a dinar.

Acabem la nostra ruta, circular, de nou a Sant Julià de Cabrera, a quarts de dotze. Ja hem fet gana per dinar!

A la Gola del Ter i al Montgrí

Divendres, 14 de setembre. És fantàstic poder fer algun dia de vacances al mes de setembre. Amb una mica de sort, fa tan bon temps o més que en ple estiu, però sense les aglomeracions pròpies dels mesos de juliol i agost. Això ho podem comprovar un divendres de mitjans de setembre, quan decidim apropar-nos a la desembocadura del Ter, amb l'excusa de menjar-nos un bon arròs i després, pair-lo amb una petita excursió pels voltants.

El Ter, en arribar al seu final, després d'haver recorregut mig país, s'encamina en silenci cap al Mediterrani, ample i majestuós, envoltat de camps d'abres fuiters, arrossars i encanyissades. A la seva riba esquerra, el massís del Montgrí li fa de sentinella i al davant, just a tocar de la costa, les Illes Medes li donen la benvinguda. El riu arriba a la platja de la Fonollera, de sorra blanca i fina, i abans de poder abocar les seves aigües, forma una llacuna, un últim meandre, per després entrar plenament al mar.

Després de passejar per la vora del riu, l'anirem a contemplar des de les alçades, a la talaia de luxe que constitueix el castell de Montgrí.

L'imaginari local diu que el Montgrí, amb els seus tres turons, sembla un bisbe adormit i que el castell és l'anell a la mà del bisbe. Anem contemplant la silueta del bisbe, mentre pugem per un corriol ben pedregós, que forma part del GR-92 (el sender de gran recorregut que segueix els antics camins de ronda). Un fragment d'una cançó de Lluís Llach ens ve al cap:

"La plana es desvetlla i el Montgrí fa un gran badall ..."

Tot pujant trobem tres capelletes de pedra, buides. Segons s'explica, antigament servien per marcar el camí cap a l'ermita de Santa Caterina, que tres frares vinguts del monestir de Montserrat van fundar l'any 1396, al bell mig del massís. Arribem al coll de la Creu, un encreuament de camins, dels quals prenem el de la dreta, que condueix directament al castell.

Fou el rei Jaume II qui ordenà construir el castell, l'any 1294, per defensar-se en el seu enfrontament amb el comptat d'Empúries. Ens enfilem fins al capdamunt de la torre, per gaudir d'una espectacular panoràmica de 360º, que abasta des del Canigó fins al Montseny i des de la badia de Roses fins a la desembocadura del Ter, amb les Illes Medes en primer terme.

Ben tocats per la tramuntana, iniciem el descens per un camí força dolent, per tornar-nos a enfilar fins a un altre dels turons del massís, el Montplà, lleugerament més alt que el Montgrí.

A la tornada, quan ja comença a fosquejar, passem per l'ermita de Santa Caterina, indret que inspirà a l'escriptora Victor Català (Caterina Albert) la seva famosa novel·la Solitud:

"L'ermita s'aixecava enmig d'una davallada que s'escorria entre accidents fins al Coll ..."

I fins al coll ens enfilem de nou, per retornar a Torruella quan ja és ben fosc i el vent s'ha començat a calmar.

Muntanyes del Canigó ...

Dissabte, 1 de setembre. Si la setmana passada vam conquerir el sostre de Catalunya, aquesta setmana li toca el torn a un altre cim mític, el Canigó, muntanya sagrada dels catalans que, per aquelles coses de la història, es troba ubicada en territori administrativament francès.

Dèiem de la Pica d'Estats que mossèn Cinto va obrir el camí, com a primer català a coronar-la. En el cas del Canigó, Verdaguer la va convertir en símbol del naixement de la nació i la llengua catalana, amb el seu poema èpic, però el primer català a coronar-la ho va fer uns quants centenars d'anys abans que ell: fou el rei Pere II el Gran, de Catalunya i Aragó, l'any 1285.

Avui ens toca a nosaltres, i cap allà ens dirigim, a quarts de set del matí, quan tot just comença a clarejar. Hem sortit de Vernet, on vam fer nit, i des de la carretera contemplem a la nostra dreta la màgica bellesa de la muntanya. És un cim imponent, el més alt (que no vol dir el més elevat) dels Pirineus, pel gran i brusc desnivell que el separa de la plana del Rosselló, més de dos mil metres des de la base fins al cim, i des d'on som, aquesta alçada s'aprecia en tota la seva magnitud. Verdaguer ho va descriure meravellosament:

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada.

Per superar aquest enorme desnivell, hem de recórrer una pista forestal de vint-i-tres quilòmetres, que significa una hora i mitja de cotxe, abans no arribem al refugi de Cortalets, a 2.150 metres, i podem començar a caminar. Farem servir la via més senzilla i més transitada per accedir al cim.

En sortir del cotxe, ens trobem que bufa una tramuntana molt freda. Caldrà abrigar-se bé. Comencem a caminar, deixant el refugi a la nostra esquerra, fins al pla dels Estanyols. Cal dir, però, que dels estanyols en queda ja ben poca cosa. Prenem un sender cap a la dreta i la vegetació boscosa va convertint-se progressivament en un matollar, a la vegada que apareix al nostre davant la imatge més feréstega del cim. Afortunadament, anirem a buscar una cara més amable per abordar l'ascens. Anem guanyant alçada gradualment, fins a la font de la Perdiu. Fa un dia esplèndid i la visibilitat és força bona. Als nostres peus, gaudim d'una magnífica panoràmica de Prada de Conflent.

Ben aviat, però, canviarem de vessant i ara la panoràmica serà la de Vernet. Al fons, esplèndides vistes de totes les muntanyes del circ d'Ulldeter: Bastiments, Bacivers, pic de la Dona, Gra de Fajol ... ens acompanyaran durant tota la resta de camí. Des d'on som podem resseguir ja amb la vista tot el corriol que ens ha de conduir al cim, per la cresta i en tres trams, passant pel peu del pic Jofre, pel Roc dels Isards i per la Portella.

Aquí ens aturem per fer una pausa, abans de l'abordatge definitiu al cim. Coincidim amb uns excursionistes que diuen ser d'Arenys de Munt i junts entonem les primeres notes de la cançó tradicional catalana "Muntanyes del Canigó". Ells però, decideixen, a causa del fred, abandonar i giren cua, mentre nosaltres iniciem les zigues zagues que, entre rocs i més rocs, ens porten al capdamunt de la Pica del Canigó. Allí ens reben, a la taula d'orientació, els versos de Verdaguer:

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

El cim és ple de gom a gom. Ens apropem fins a la creu de ferro, completament coberta de senyeres, mocadors, bufandes, gorres... i ens fem la foto de rigor. L'ambient és molt fred, però no obstant, cal dedicar uns moments a la contemplació de les vistes, que són espectaculars. El Canigó es troba a menys de 50 quilòmetres del mar, de manera que tenim una perspectiva perfecta de la costa mediterrània, amb la badia de Roses i tota la plana de l'Empordà. El Conflent i la plana del Rosselló descansen als nostres peus, Montserrat es dibuixa en la llunyania i cims veïns i llunyans del Pirineu arriben fins on la nostra vista és capaç d'abastar.

Abans d'iniciar el descens, llegim uns versos del gran poema de Verdaguer, els dedicats precisament a La Creu del Canigó:

Però la Creu nos guia:

de nostra companyia

ni de nostres cabells no en caurà un;

ni moure's pot la fulla

sense que Déu ho vulla.

En nom de Déu, amunt!

Mentre desfem el camí de pujada, tot guardant-nos del fred i el vent, trobem molts excursionistes que pugen, tant catalans com francesos, la qual cosa és testimoni de l'enorme popularitat del cim, a banda i banda del Pirineu.
En arribar de nou al refugi de Cortalets, celebrem el repte aconseguit amb un bon dinar, sota els raigs del primer sol d'aquest setembre tan especial per al nostre país.

Des d'Occitània al sostre de Catalunya

D'ençà que Mossèn  Cinto Verdaguer la va coronar per primera vegada l'any 1883, la Pica d'Estats, sostre de la comarca del Pallars Sobirà i la muntanya més alta de Catalunya, és un cim que qualsevol excursionista català vol tenir en el seu currículum. És per això que l'expedició organitzada pel Centre Excursionista "Bandolers" va ser un èxit de convocatòria i el dissabte 25 d'agost, a les 10 del matí, vint-i-set aventurers sortim de Sant Feliu en direcció a l'Arieja, amb l'objectiu d'emular els passos del poeta i conquerir el sostre del país.

Malgrat tractar-se del cim més alt de Catalunya, l'abordarem des de terres occitanes, ja que per aquest vessant, un refugi a mig camí ens permetrà dividir l'ascens en dues etapes i fer-lo més assequible. Així doncs, ens dirigim cap al petit poblet de Marc i cap a la vall de l'Artigue, on deixarem els vehicles i emprendrem el camí d'ascens, cap a les tres de la tarda i després d'haver agafat forces tot dinant. Tenim més de mil metres de desnivell per davant.

Comencem a caminar, endinsant-nos pel mig d'una magnífica fageda i ben aviat una primera pujada trencarà ja el grup. Al capdavant, els deixebles de Kilian Jornet comencen una frenètica cursa contra el rellotge i ja no els tornarem a veure fins al refugi. La resta anem fent, al nostre ritme, mesurant les forçes, ja que la pujada és bastant costeruda, amb un pendent molt regular i accentuat. A més a més, tot i que el cel està ben ennuvolat i amenaça pluja, dins del bosc hi fa una calor enganxosa que ens fa suar de valent.
La zona de bosc s'acaba als 1.650 metres, just en arribar a una borda de pastors, la cabana de Nouzere. Allí el camí es bifurca en dos itineraris d'ascens, dels quals utilitzarem el de la dreta, la pujada tradicional i més directa. A partir d'aquest punt, la boira ens comença a engolir i en alguns moments ens fa anar gairebé a cegues. Sort que el camí està molt ben marcat i no hi ha cingles perillosos. De cop i volta, al capdamunt d'un repetjó, apareix completament desdibuixada per la boira, la silueta del refugi, un edifici de formes futuristes, molt trencador, al peu de l'estany de Pinet, en el qual dos valents i desafiants excursionistes francesos s'estan banyant en aquests moments.

Són prop de les sis de la tarda i el grup, ja reunit de nou, ens instal·lem i ens posem apunt per al sopar que, en aquestes terres, es serveix ben d'hora, a les set de la tarda. El menjar és abundant i consistent i el tracte, molt correcte. A més, havent sopat, un dels guardes anima la sobretaula amb guitarra i cançons, que s'allarguen fins més enllà de les deu del vespre, quan la majoria ja ens hem retirat a dormir, donat que l'endemà caldrà matinar molt.

El diumenge a les sis del matí, tothom ja és de peus a terra. Esmorzem al refugi mentre comença a clarejar. La boira encara ens embolcalla, però tot apunta que, a les alçades, farà un dia esplèndid. A les set del matí, emprenem la marxa. Ens esperen mil metres més de desnivell, que alguns ens prenem amb calma i altres devoren a gran velocitat. Un cop més, el grup es trenca al poc de començar.

Ben aviat superem la cota de boira i lluu el sol en un cel ben net de núvols. Després d'un primer tram de camí força planer, per terreny rocallós, que ens porta fins a les envistes de l'Estany d'Estats, ens desviem a l'esquerra i comencem a pujar de valent, per una tartera que ens porta fins al peu de l'estany de Montcalm, ben encaixonat entre altíssimes parets granítiques. A partir d'aquí, el camí es desvia cap a la dreta, per un tram ben aspre i feixuc, que ens fa guanyar altura ràpidament. Arribem a un petit estanyol gelat, del qual a la baixada comprovarem la resistència, i ben aviat veiem ja els contorns de la Pica i els altres cims del massís, amb el Montcalm en primer terme. A dalt es veuen alguns puntets en moviment. Segurament algun bandoler apressat ja hi deu ser.

En aquest punt, s'incorpora per la dreta el camí que ve del Port de Sotllo i de la Vall Ferrera, via utilitzada pels que volen fer el cim des de territori català. Continuem pujant i pujant sense parar! Hi ha un corriol que va directe i en diagonal cap al cim, però nosaltres prenem el camí de la carena, que és de més bon fer. Això no vol dir, però, que no sigui ben costerut i feixuc. I és que, superats els 3.000 metres d'alçada, tot pesa i costa d'arrossegar. Tot zigzaguejant, arribem al coll de Riufred, als peus del Montcalm. Seria el moment de pujar-hi, però ho desestimem, perquè la primera part de l'expedició ja deu estar tipa d'esperar-nos. Girem a la dreta i encarem per fi el camí del cim, al qual arribarem, tot passant pel collet que el separa del Pic Verdaguer, poc més de tres hores deprés d'haver sortit del refugi. No està gens malament, per ser els més lents del grup!

Al cim ens espera la resta de gent, a punt per fer-se la fotografia de rigor. I acte seguit, gairebé tothom desapareix a tot córrer. L'ambient, malgrat el sol, és fred, però tot i així, ens prenem uns instants per gaudir de la panoràmica. I és que som al sostre de Catalunya i això no es pot dir cada dia! La vista és esplèndida. Al vessant català, completament net de núvols, gairebé podem abraçar els cims més propers, com el Sotllo, el Baborte o el Monteixo, mentre en segon terme, a la riba de l'estany de Certascan, fins i tot entrelluquem la silueta blanca del refugi i a l'horitzó, es retalla el massís de la Maladeta, amb un Aneto tristament orfe de neu.

En canvi, al vessant francés, la boira s'ha fet mestressa del paisatge i una espessa capa de cotó fluix, de la qual emergeixen només algunes roques grises, ho cobreix tot.
Desfem part del camí fins al collet, mengem una mica per recuperar forçes i aprofitem per pujar al Pic Verdaguer que, amb només cinc minuts, ens permet apuntar-nos un altre tres mil i amb els seus 3.129 metres, és el segon cim més elevat del país. Així que, poca broma! Mentrestant, la resta del grup s'ha dividit en dos: uns quants pugen al Montcalm i la resta emprenen ja la baixada. Malauradament, en el punt on el camí coincideix amb el que porta a la Vall Ferrera, es confonen de direcció i quan se n'adonen, han de rectificar tot tirant pel dret. Afortunadament la confusió no té més conseqüències.

 

Nosaltres anem baixant amb calma, tot seguint les fites, algunes de les quals semblen veritables obres d'art,  i poc abans de les dues del migdia arribem de nou al refugi, on ja ens esperen per dinar. I havent dinat, tothom es llença ràpidament cap avall! La majoria refan el camí de pujada però uns quants prenem una altra opció: agafem el corriol que fan servir habitualment les mules per pujar les provisions al refugi i que és de més bon fer. El sender, amb vista panoràmica durant tot el seu recorregut, passa pel costat de l'estany Sourd i enllaça amb l'altre camí just a l'entrada del bosc, al costat de la cabana de Nouzere. El tram de bosc és fresc i agradable, tot i que estem ja ben cansats dels gairebé 2.000 metres de baixada. Així que, en arribar a l'aparcament, prop de les 6 de la tarda, agraim enormement poder treure'ns les botes i buscar un bar on fer una bona cervesa per celebrar-ho. Objectiu complert!

Baborte, mirador de la Pica

Dissabte, 11 d'agost. Sortida d'estiu dels Camalluents. Després de l'accidentada aventura aragonesa de l'any passat, enguany ens quedem a Catalunya, a la Vall Ferrera. El sherpa ha organitzat un itinerari pels estanys del circ de Baborte, amb pujada opcional al pic de Baborte, un magnífic cim de 2.929 metres d'alçada, eclipsat per la proximitat de la Pica d'Estats, i tornada per l'estany de Sotllo i la ruta catalana de la Pica.

Com és habitual en aquestes sortides, ens llevem ben d'hora, ben d'hora. A dos quarts de sis del matí ja som dalt dels taxis que ens han de conduir, des d'Alins, on ens allotgem, per una pista forestal fins a l'aparcament de la Molinassa, inici de l'excursió. Aprofito el viatge, d'uns tres quarts d'hora, per dormir una mica més. Quan comencem a caminar, però, encara és gairebé fosc. Durant el primer tram, de baixada i pel mig del bosc, seguint el curs de la Noguera de Vallferrera, no hi veig més enllà del meu nas i he d'anar amb molt de compte per no ensopegar. Ben aviat, però, comença a clarejar i a l'ensems, ens comencem a enfilar.

Després d'un primer tram de pujada, moderadament exigent, fem una  pausa en arribar a una antiga borda de pastors, molt ben conservada: la cabana de Bacello (1.923 metres). Al nostre darrere ha començat ja a treure el nas el Monteixo, un cim bellíssim, que serà el nostre guaita durant tota l'excursió.
El següent tram d'ascens és força més exigent: hem de superar gairebé 400 metres de desnivell per un matollar que s'acarnissa amb les nostres cames nues. Afortunadament caminem encara  a l'ombra i sota la fresca de les primeres hores del matí. I l'esforç de la pujada té la seva recompensa en arribar a un collet i poder contemplar als nostres peus el magnífic estany de Baborte. Al fons, una taca de taronja cridaner xoca amb els verds i marrons de l'entorn: és el refugi de Baborte, cap al qual ens hem de dirigir.


Ens cal baixar fins a l'estany i superar el pedregar de la seva riba dreta, abans d'afrontar el petit tram de pujada que ens deixa a les portes del refugi i a punt per a l'esmorzar.
Després de recuperar forçes, emprenem de nou la marxa. El corriol fins al coll de Baborte és de fort pendent i ara ja ens movem a ple sol. A banda i banda del camí, el paisatge està esquitxat de petits estanys i hi pasturen una bona colla de cavalls, que s'apropen sense por a observar els visitants. Ben aviat fa la seva aparició  a la nostra esquerra el cim del Baborte, immensa i solitària piràmide de pedra rosada.


Sense complicacions però una mica cansats assolim finalment el coll i l'escenari que s'alça al nostre davant és imponent: al fons el massís de la Pica d'Estats, en tot el seu esplendor i el pic de Sotllo en primer terme i als nostres peus, un altre rosari d'estanys. Ens delitem amb la vista mentre cadascun de nosaltres valora interiorment la conveniència d'intentar fer cim. Acabem decidint intentar-ho tots, excepte tres companys, que ens esperaran a la riba d'un dels llacs.


L'accés al cim és llarg i dur, per terreny descompost i tarter. Es fa molt feixuc i ben aviat m'agafa un d'aquells moments de debilitat en els quals sembla que el cim s'allunyi de tu a mesura que t'hi vas acostant. Al final,però, hi arribem i la satisfacció és màxima. No hi ha ningú! La muntanya és nostra, mentre al davant, el cim de la Pica és ple de petits puntets en moviment. El veinatge de cims estrella fa que pics d'alçada com el Baborte esdevinguin grans desconeguts i és un plaer visitar-los.
Des del cim ressegueixo amb els ulls el camí que vam seguir l'any passat per pujar al Sotllo i em faig creus que fos capaç de fer-lo. Realment fa impressió!
Emprenem la baixada amb molt de compte i lentament però sense incidents arribem a baix, i ens reunim amb els nostres companys, que ens esperen per dinar a la riba d'un estany. Quin gust poder-se treure les botes i ficar els peus a l'aigua!
Havent dinat, recollim ràpidament i continuem el descens, ja que, durant el matí, el cel s'ha anat ennuvolant i algun tro llunyà anuncia tempesta per ben aviat.


Tan bon punt arribem a l'estany de Sotllo, on ja hi ha algunes tendes parades, malgrat que la normativa impediex fer-ho abans de les vuit del vespre, riuades d'excursionistes, atiats per la imminent tempesta, comencen a baixar de la Pica. I pensar que durant tot el matí no havíem trobat més de tres persones!
La resta del camí de baixada la fem pràcticament en fila índia, mentre anem posant i traient l'impermeable, ja que la pluja no s'acaba de manifestar del tot (cap al final del recorregut ens obsequia amb algun cop de roc, però tot plegat ben poca cosa).
Aquest final d'excursió, com és habitual, es fa llarg i feixuc, especialment el punt on, per superar el barranc, cal fer un petit tram de pujada. Arribem, però, al refugi de Vallferrera abans de l'horari previst i ens podem permetre premiar-nos amb una cervesa ben fresqueta. Ha estat un dia magnífic!