dimarts, 18 d’octubre del 2011

Camí de ronda


Esplèndid inici d'octubre, amb aires de juliol. Ideal per a una curta estada a la Costa Brava, entre setmana. Temps estiuenc i platges gairebé desertes. Aprofitarem per explorar un trosset de camí de ronda.
El camí de ronda és el nom amb el qual era conegut un sender que , des del segle XIX, resseguia l'abrupte perfil de la Costa Brava i era utilitzat per la Guardia Civil per controlar la frontera marítima i evitar el contraband. Avui és un atractiu camí de passeig, que passa per alguns dels indrets més emblemàtics de la Costa Brava i permet gaudir d'un paisatge mediterrani esplèndid. Coincideix també amb la primera part del GR-92, que recorre tota la costa catalana, des de Portbou fins a Ulldecona.
La nostra intenció és fer el tram que uneix les cales de Llafranc i Tamariu, a Palafrugell. Per convertir l'excursió en una ruta circular, ens desplacem des de Llafranc fins a Tamariu pel camí tradicional que les unia per l'interior i tornarem per la costa.
El primer tram, que segueix el PRC-107 és el menys atractiu, ja que discorre per pistes forestals interiors, carreteres comarcals i urbanitzacions.

La cosa canvia, però, en arribar a Tamariu. Des de la bonica platja de casetes emblanquinades i petites cales d'aigua turquesa (gairebé com si fossim a Menorca), el camí s'enfila per escarpats penya-segats, deixant enrera vistes espectaculars, travessa boscos de pins, baixa en picat fins a Cala Pedrosa, platja que, fa honor al seu nom i, tot seguit, emprèn una empinada pujada, pel mig del bosc, fins al Far de Sant Sebastià, on ja es comencen a albirar les veïnes platges de Llafranc i Calella. Per cert, al costat del far hi ha un luxós hotelet on fa cara d'estar-s'hi de meravella.
La baixada fins a Llafranc torna a ser per urbanitzacions de cases d'alt standing, alguna de les quals gaudeix d'unes vistes realment envejables. Un matí deliciós que arrodonirem amb un arròs vora el mar.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

De Manresa a Artés pels camins del Bisbe i Abat Oliba

 
Diumenge, 25 de setembre. Al cap d'uns quants mesos, reemprenem un projecte que vam iniciar per Setmana Santa. Es tracta de la peregrinació de Montserrat a Núria, bona part de la qual farem pels camins de Bisbe i Abat Oliba, que en les seves primeres etapes, coincideixen també amb el Camí de Sant Jaume.
Avui volem anar de Manresa, on vam acabar l'anterior etapa, fins a Artés. És una etapa molt planera, pel centre de la comarca del Bages, travessant, en bona part, terres de conreu i aparentment, sense massa atractius, tret de la joia de Sant Benet de Bages. A l'hora de la veritat, però, ens emportarem alguna sorpresa ben agradable.


Per començar, just a la sortida de Manresa, passem per Viladordis, petit nucli de població pertanyent a Manresa, però separat de la seva trama urbana. El nucli se situa a l'indret on hi havia el poblat medieval de Santa Maria de Viladordis, nom que, provinent del llatí, significa terreny abonat per al cultiu de l'ordi, com molt bé testimonien els camps de conreu del seu voltant. Hi destaca la parròquia de Santa Maria de Viladordis, popularment coneguda com a Mare de Déu de la Salut, petita construcció romànica d'una sola nau rectangular, ja documentada al segle X, tot i que amb moltes modificacions posteriors. Al seu interior custodia una pedra en la qual, segons la tradició manresana, s'agenollava a resar Sant Ignasi de Loiola.

Deixem enrera Viladordis i seguim el curs del riu Llobregat, fins al punt conegut com a Ulls del Llobregat, una mena de presa natural, esculpida pel riu en la roca calcària. Des d'allí mateix contemplem, en la llunyania, les Tines de Talamanca, testimoni monumental de la històrica relació de la comarca del Bages amb el conreu de la vinya.

Passem pel magnífic complex de Sant Benet de Bages, al qual ja comencen a arribar els primers turistes i ens endinsem a la petita població de Navarcles, que també ens reserva alguna sorpresa, com la capella romànica de Sant Bartomeu, de la qual, enganyosament, només es conserven la façana i les parets, darrera les qual s'amaga un modern espai d'art.
A la sortida del poble, creuem la riera de Calders, per un fantàstic parc urbà en el qual s'obre el gran llac de Navarcles, molt concorregut aquest esplèndid matí de diumenge.

La segona part del camí, a partir de Navarcles, és també molt planera i relaxada, entre conreus de secà i àrees de pi, senyorials cases de pagès i petites barraques de vinya, que ens porten fins a Artés, passant pels magnífics conreus de vinya que donen fe de la seva bona fama de productora vinícola.
Avui no hem fet cap cim, però hem recuperat vells camins, camins humils, camins plens de vida, d'històries, de paisatges, de mirades ..., com diu Rafael Lopez-Monné, geogràf, escriptor i fotògraf, gran apassionat dels camins del nostre país.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Endimoniat Sotllo!


Dimarts, 13 de setembre. Diuen els muntanyencs de tota la vida que el setembre és un mes excel·lent per descobrir els tresors del Pallars, ja que a les acaballes de l'estiu, el temps és molt més estable que al pic de l'estació. I mentre, encara de fosc, avancem per la pista forestal que ens condueix d'Àreu cap a la Vallferrera, el cel estrellat ens promet un dia esplèndid. Arribem a l'aparcament de la Molinassa, on deixem el cotxe, tot just quan comença a despuntar el dia. Comencem a caminar, acompanyats per la fresqueta del matí, per un sender empedrat, que en uns vint minuts, desemboca al Refugi de la Vallferrera, aparentment desert. A partir d'aquí, un corriol zigzagejant de fort pendent s'enfila ràpidament entre arbustos. A mesura que els nostres músculs s'escalfen, la suor ens fa oblidar l'agradable fresca matinal i així que el camí comença a planejar una miqueta, fem una pausa per treure roba i aprofitem per donar una ullada al nostre voltant. En un fons blavíssim, ben net de núvols, en el qual encara es veu la lluna, es dibuixa el contorn del Monteixo, que amb la seva silueta triangular, típica de les muntanyes que dibuixàvem a la nostra infantesa, constitueix l'autèntica porta d'entrada a la vall. Després de recrear-nos uns minuts amb la bellesa d'aquesta imatge, la deixem a la nostra esquena i seguim. Ens queda un llarg recorregut abans d'assolir el nostre objectiu.

Després de planejar i baixar una mica, hem de superar el barranc de Sotllo. És una zona d'alts i baixos, amb alguna desgrimpada inclosa, que se'ns fa força lenta i pesada. Per sort, aquest tram s'acaba i després de travessar una palanca de fusta, arribem als Plans de Sotllo, una zona plàcida, amb salts d'aigua provinents dels veïns estanys. Cap allà ens dirigim i ben aviat, als nostres peus, la superfície transparent de l'Estany de Sotllo reflecteix allò que ens impacta en aixecar els ulls: imponents, gairebé com si ens haguessin de caure al damunt, ens observen el massís de la Pica d'Estats i la resta de cims que el custodien.

Flanquegem l'estany per la riba esquerra i, en arribar al seu vessant nord, abandonem la ruta habitual, la de tots els que ens han precedit en el dia d'avui, i posem rumb a ponent. Perquè, contra el que es podria pensar fins a aquest moment, el nostre objectiu d'avui no és el sostre de Catalunya. El canvi de rumb posa davant dels nostres ulls un altre cim majestuós i molt bonic, una mola granítica de tons rosats. El pic de Baborte, però, tampoc no serà el nostre objectiu d'avui.

L'aigua és, sens dubte, la protagonista indirecta de l'excursió i, després de l'espectacular Estany de Sotllo, ensopeguem amb un rosari de petits llacs, algun dels quals supera per ben poc la categoria de basseta. Són els Estanys de la Coma de Sotllo, que anem superant amb una elegància no exempta de cert esgotament, mentre posem proa a l'objecte dels nostres esforços, que no és altre que el pic de Sotllo. L'abordarem per la seva aresta sud-oest i a mesura que ens hi apropem, vaig observant el que m'espera i m'esgarrifo només d'imaginar-ho: al meu davant, una canal plena de rocs, amb un pendent infernal i en acabat, una cresta aparentment infinita. Que Déu ens ajudi!
La canal l'acabem fent amb menys dificultats de les que semblava, malgrat alguns punts força relliscosos i ens plantem al coll, des del qual tenim una magnífica vista de l'estany d'Estats. Uns minuts per gaudir del paisatge i recuperar forçes i emprenem la llarguíssima cresta. No presenta dificultats tècniques ni hi ha pràcticament cap punt que requereixi grimpar, però alguns trams tenen fortíssims pendents i és esgotadora. En aquests instants, pren tot el sentit la idea de la muntanya com a metàfora de la vida, en tant que superació constant d'obstacles i angúnies i de creixement com a ésser humà.

Quan per fi assolim el cim, l'esgotament amb prou feines em permet gaudir del magnífic espectacle que s'estén tres-cents seixanta graus al meu voltant. A l'oest, tot el Pirineu aragonés, amb el massís de la Maladeta i l'Aneto, i més i més enllà, fins a l'infinit. I a l'est, a tocar, la Pica d'Estats, el Pic Verdaguer, la Punta Gabarró, el pic Rodó de Canalbona, el Montcalm ... Quina espèndida col·lecció de tres mils a l'abast de la mà! Sóc conscient que no estic absorbint tota la magia del moment i em ve al cap una frase d'Alfred Tonnellé en el seu diari de viatge "Tres mesos als Pirineus". Diu així: "Quantes coses, en la natura com en l'art, tenen necessitat d'ésser assaborides, penetrades, i fan més impressió, ja conegudes i tastades, en una segona trobada! La curiositat està menys preocupada, i ens podrem lliurar per complet a la fruïció, al sentiment de plaer". Caldrà, doncs, tornar a aquests paratges, per gaudir-los en plenitud.

L'ascens ha estat dur, però res comparat amb la primera part de la baixada, per l'aresta est. El camí és terrible, per una tartera molt desfeta i amb un pendent considerable. Diverses vegades he estat a punt de baixar rodolant rostos avall i en altres ocasions, la sensació d'estar a punt de caure m'ha deixat paralitzada. Afortunadament, hem arribat al port de Sotllo sense incidents i hem pogut fer una pausa per dinar i recuperar-nos de les emocions acumulades.
La segona part del descens, ja és més calmada, tot i que molt llarga. Primer, la tartera de la Pica, fins a l'estany d'Estats. Tartera que, després d'haver superat la del Sotllo, sembla un joc infantil. Després, rodegem l'estany d'Estats, fins a l'estany de Sotllo i a partir d'aquí, desfem el camí d'anada. El paisatge, amb la llum de tarda, molt més amable que la del matí, és d'una bellesa difícil de descriure. Arribem a l'aparcament quan ja s'ha fet fosc. El dia ha estat esplèndid, sense pràcticament ni un núvol. Una única excepció: en girar-nos just abans d'iniciar el descens cap al refugi de la Vallferrera, per donar un darrer cop d'ull als cims, unes boires s'han instal·lat, en forma de barret, sobre l'endimoniat Sotllo.