Matí gèlid al Santuari de Rocacorba

Dissabte, 22 de gener. Les previsions meteorològiques no han fallat i, com mana la tradició, en plena setmana dels barbuts, fa un fred que pela. Aquest fet, però, no ens impediex abordar un nou cim comarcal, aquesta vegada al Gironès. Es tracta del Puigsou (991,3 m), tot i que el principal atractiu de l'excursió és el santuari de Rocacorba, a la veïna muntanya del mateix nom.

El punt d'inici el situem a Canet d'Adri, un llogarret idílic, d'un verd que recorda el del País Basc, la tranquilitat del qual, però, amaga de ben segur algun misteri que no vam saber descobrir. Deixem el cotxe al collet de Pererols i enfilem una pista forestal que transcorre enmig de boscos d'alzines, entre les quals em sento com en família. L'aire és com un finíssim ganivet, però caminant a bon ritme, de seguida entrem en calor. Ben aviat apareix entre les branques la muntanya de Rocacorba, amb la seva coneguda i curiosa silueta de proa de vaixell i el santuari ben assentat a la coberta.

Deixem la pista a la nostra dreta i enfilem per un corriol empedrat i costerut. És la part més atractiva de l'ascens, però també la més intensa. L'últim tram serpenteja en una sèrie de 15 llaçades, totes elles numerades en vermell. Sembla ser que els de la contrada l'anomenen popularment el Reblincó fosc. Esbufegant una mica arribem sota la proa del vaixell i ens disposem a pujar les escales que ens conduiran fins a dalt el santuari.

Des del capdamunt, tot i no trobar-nos a una alçada considerable, les vistes de ponent són espectaculars (Montseny, El Far, Aiats, Cabrera, el Taga i el Puigmal i el Canigó amb una mica més de neu que dies enrera). Em crida especialment l'atenció el perfil del Pla d'Aiats, amb un esglaó no identificable des de la perspectiva habitual. I és que la manera com observem les muntanyes depèn absolutament del punt de vista que adoptem, i aquest el determinen tant el lloc on ens trobem com la llum, l'estació de l'any i fins i tot el nostre estat d'ànim. Vaja, com la vida mateixa! Penso que les diverses perspectives de les muntanyes comencen a dibuixar ja un immens quadre cubista en els meus records.

Esmorzem tot contemplant la perspectiva del cantó de llevant. Als nostres peus, tot el Pla de l'Estany, amb Banyoles i el llac en primer terme. Més enllà no es veu gaire res, perquè el dia no és tan clar com aparentava de bon matí i del cantó de mar ens arriba una mica de calitja.

Havent esmorzat, ens dirigim cap a l'objectiu final, el Puigsou, que no té massa atractiu, ja que al seu cim hi ha unes antenes de telefonia que no permeten acabar-hi d'arribar.

Tot baixant, per la banda oposada d'on havíem vingut, contemplem el Comanegra, amb la seva falda despullada gairebé eclipsada pel fons blanc del Canigó, i noves perspectives del Bassegoda i el Mont s'afegeixen al quadre mental.

Durant tot l'ascens no hem trobat ni una ànima, tret d'alguna veu que ressonava llunyana i l'espurneig vermell d'alguna motxilla entre el verd de les alzines. Tot baixant, en canvi, hem trobat alguns ciclistes. Poca gent, però, s'ha atrevit a desafiar les fredes temperatures d'aquest dissabte de gener.

Les finances municipals de Manlleu (article publicat al Diari de Manlleu)

Aprovació dels pressupostos per a l’any 2011 a l’Ajuntament de Manlleu. La situació financera és delicada. Com a tot arreu. No obstant, té les seves particularitats. L’alcalde, orgullós de la feina feta, atribueix les dificultats actuals a la situació de crisi global, al país i al món sencer. I de fet, té part de raó. Durant aquests darrers anys, Pere Prat, com a regidor d’hisenda, a més d’alcalde, ha fet una feina de formigueta pel que fa a la contenció de la despesa de funcionament de l’ajuntament. Treballant de manera sistemàtica i minuciosa ha aconseguit evitar malbarataments en aspectes com els subministraments, el material d’oficina o el manteniment dels diversos edificis municipals. Per tant, si la situació de crisi no hagués fet disminuir de manera dràstica els ingressos, especialment els relacionats amb la construcció, segurament no tindria problemes per fer front al dia a dia.
Ara bé, allà on no se n’ha sortit, al meu entendre, és en la racionalització de l’estructura organitzativa de l’ajuntament. Més aviat ha contribuït a fer-la més gran i enfarfegada. Crec que, volent-nos emmirallar en macro-administracions com la Diputació de Barcelona i, de fet, amb el seu assessorament, hem creat una organització amb massa departaments i massa personal tècnic en aquests departaments. Hem arribat a una situació, paradoxal, en la qual els diners que gastem en el personal de gestió són superiors al pressupost que ells mateixos gestionen. No em refereixo a aquelles persones dedicades a l’atenció directa al ciutadà, que són claus per al bon funcionament de l’ajuntament, sinó a llocs d’administració i gestió, molt menys estratègics.
El govern municipal es justifica afirmant que l’Ajuntament de Manlleu presta molts serveis als seus ciutadans, de fet, molts més serveis que altres ajuntaments propers i que per fer-ho, necessita disposar de molt personal. No hi estic del tot d’acord. No es tracta tant de discutir si s’han de prestar o no els serveis, sinó de com es presten. Segur que moltes feines es podrien encarregar a empreses externes, amb la qual cosa l’Ajuntament contribuiria a l’impuls de l’activitat econòmica privada al municipi. És dolent que un Ajuntament incentivi d’aquesta manera l’activitat econòmica? Jo crec que no. De fet, des del meu punt de vista, és molt millor això que no pas esdevenir una mena d’agència de col·locació.
Quan estudiava economia, sovint ens parlaven del “crowding-out” o efecte desplaçament. Amb aquest tecnicisme es referien a aquelles situacions en les quals el sector públic, per cobrir el seu dèficit, s’ha d’endeutar molt i per captar els recursos que necessita ha de pagar tipus d’interès superiors als de mercat (com ha passat darrerament amb l’emissió de bons de la Generalitat). Llavors l’estalvi privat s’encamina cap al finançament del sector públic, en detriment del sector privat, que és “desplaçat” del mercat.
Doncs bé, a l’Ajuntament de Manlleu es dóna una mena d’efecte desplaçament. El cost de l’estructura és tan important que cal destinar-hi gairebé tots els recursos recaptats. Per tant, pràcticament no queden diners per dedicar-los a inversió. En un any normal, això es soluciona recorrent a l’endeutament (que evidentment té un límit). Però en un any com l’actual, en el qual l’ajuntament té prohibit per llei endeutar-se més, la inversió municipal es redueix gairebé a zero. Podríem dir, per tant, que l’estructura “desplaça” la inversió de l’ajuntament. I això és molt greu, ja que la inversió és l’únic recurs que ens permetria impulsar de manera directa l’activitat econòmica i fomentar la creació d’ocupació.
El nou govern que sorgeixi de les eleccions municipals del proper 22 de maig s’enfrontarà a grans reptes i sens dubte que repensar l’estructura de l’ajuntament serà un dels més importants i també dels més difícils.

Puig de Comanegra, sostre comarcal de la Garrotxa

Una setmana després de coronar el sostre d'Osona, ens atrevim amb un altre cim comarcal, en una zona de grans atractius i força desconeguda per a nosaltres: l'Alta Garrotxa.

Situem l'inici de l'excursió en un indret conegut com l'Oratori de Sant Antoni de Can França, a l'inici d'una pista forestal , a l'esquerra de la carretera que uneix Rocabruna amb Beget. Fa un dia espèndid, totalment serè, i mentre travessàvem el Ripollès en direcció a Rocabruna, hem pogut gaudir d'una magnífica sortida de sol.

Els primers passos de la caminada ens guien per uns corriols estrets i empedrats, de pujada suau i agradable. Som en zona boscosa, però a suficient alçada com per fruir d'unes boniques vistes panoràmiques, que ens acompanyaran durant tota la jornada. Mentre escalfem els músculs, en silenci, aquest silenci tan especial que només et regala la muntanya, trencat de tant en tant per les veus d'algun excursionista o el lladruc d'algun gos (som en zona de caça del senglar), activem els diversos sentits i a les vistes s'hi afegeix una intensa olor de bosc.

Ben aviat arribem al coll de Malrem, antic pas utilitzat pels exiliats republicans en la seva fugida cap a França. Som en zona de frontera administrativa amb França (la fita fronterera 521 ens ho indica) i a l'altra banda del filat de pastures ja és terra de la comarca del Vallespir, a la Catalunya Nord. Apareixen les primeres vistes del massís del Canigó, que no ens abandonaran fins al cim.

Deixem el coll en direcció migdia i ens endinsem per uns corriols molt estrets i farcits de vegetació, en alguns casos ben enganxosa. Aquest tram és una mica perdedor, però després d'alguns dubtes i de certes baralles contra algun arç que s'arrapava més del compte, arribem a la collada Fonda i, deprés de travessar el filat, prenem ja la carena que ens ha de conduir al cim.

El recorregut, tot resseguint la carena, és espectacular pel que fa a la panoràmica. Al nord, excepcionals vistes del massís del Canigó, tan a prop que talment sembla com si el poguessis abastar amb les mans. A l'oest, el Pirineu gironí, en tota la seva magnitud. Llàstima que tots plegats estiguin força despullats de neu! A continuació, el Taga, imponent, i més al sud, el Puigsacalm i els altiplans del Collsacabra, des d'un punt de vista invers a l'habitual per a nosaltres, rematats per la inconfusible silueta de la cinglera del Far. Al fons, en la llunyania, s'endevina el perfil del Montseny, amb el Turó de l'Home i les Agudes coronats per una massa de núvols blancs que no hi era pas de bon matí. I ja més a l'est, apareix una punxa que podria ser Rocacorba, el cim més alt del Gironès. A llevant s'alça el nostre objectiu, el Comanegra, que ens impedeix veure més enllà. Cal que fem un esforç per fixar-ho tot a la retina, perquè cap càmera de fotos és capaç de captar la infinitud d'aquest paisatge.

Caminem sobre un espès matalàs de fulles, que en alguns casos ens enfonsen les cames fins gairebé als genolls. A la nostra esquerra, pel cantó del Vallespir, una preciosa fageda, ara completament nua, que és la culpable del fullam. A la nostra dreta, en canvi, la falda de la muntanya completament despullada d'arbres. Un contrast ben curiós. Pel camí assolim el cim de Bordellat (1.394 metres), que és el sostre de la serra Llarga, la carena de la qual estem recorrent. Ara ens toca baixar una mica, fins al pla de la Primavera, des del qual observem com treuen el nas, darrere el Taga, els pics dels Rasos de Peguera. Ens manca només l'últim tram d'ascens, però déu-n'hi-do com ens farà patir. He llegit en algun lloc que el cim no és ni de bon tros tan innocent com sembla i no puc menys que estar-hi d'acord. Ens cal remuntar gairebé 100 metres de desnivell en poc tros i ens fa suar i esbufegar de valent. A més, bufa el vent amb força intensitat. Com que diuen que, en dies clars, des del cim fins i tot es pot arribar a veure el mar, em suggestiono de tal manera que el soroll del vent em recorda el de les onades en morir contra les roques de la costa.

Finalment, el cim, amb els seus 1.557 metres! Ha valgut la pena l'esforç. Ara la panoràmica és de 360 graus i a més de tot el que ja vèiem, a Llevant apareix la Garrotxa, amb el Bassegona i la Mare de Déu del Món com a emblemes. No acabo de veure el mar, però si que sembla que al fons s'entreveu el Montgrí. Veritablement fantàstic!

La baixada és molt directa, per la falda de la muntanya fins a la bassa de Monars i seguint la pista forestal fins al punt d'inici. Culminem la jornada amb un excel·lent dinar al restaurant Can Plujà, de Rocabruna.

Cap d'any al sostre d'Osona

Hi ha una dita catalana que fa "El qui no visita el camp per Cap d'Any, té mal any". Tot canviant el camp per la muntanya, hem decidit matinar aquest 1 de gener i estrenar la temporada tot pujant al sostre de la comarca d'Osona, el pic de Matagalls (1.697 metres), una de les muntanyes més emblemàtiques del Montseny, lloc de pelegrinatge excursionista, especialment i com podrem comprovar, el primer matí de l'any.
El dia es desperta enlleganyat de núvols, però mentre ens dirigim al punt d'inici de l'excursió, es comencen a esqueixar i ens enlluerna el primer sol de l'any. Podem apreciar ja el cim de Matagalls, amb la seva grandiosa creu, en homenatge a Mossèn Cinto Verdaguer, perfectament identificable i també Les Agudes.
Aparquem al coll de Sant Marçal, en l'indret conegut com la Taula dels Tres Bisbes, en el qual conflueixen tres comarques (Osona, La Selva i el Vallès Oriental) i els seus respectius bisbats (Vic, Girona i Barcelona). Diu la llegenda que els tres bisbes acostumaven a celebrar aquí les seves trobades, per tal que cap d'ells no hagués d'abandonar la seva diòcesi. Vaja, que això de l'afany de rellevància no ho han pas inventat els polítics moderns!
Iniciem l'ascens darrere una colla d'excursionistes per als quals la pujada és una tradició del dia de cap d'any i amb els quals acabarem coincidint dalt del cim. El camí, per aquest cantó, transcorre entre grans boscos de roures i faigs i és molt més bonic que des de la banda de Collformic, nua i desforestada. Certament, l'hivern no és potser la millor estació per gaudir d'aquest sender. Però, lluny de l'esplendor del verd primaveral i de la intensitat flamejant de la tardor, el contrast entre el gris dels altíssims troncs nus i el roig del matalàs de fulles humides i brillants que cobreixen el serpentejant camí, té un encant especial. Hi ajuda el silenci de l'entorn, trencat de tant en tant pels crits alegres dels escursionistes (és cap d'any, no ho oblidem!).

La pujada és curta però intensa. Arribem finalment al coll Pregon, un prat molt bonic, amb un monòlit en homenatge a Pau Casals, que em fa pensar, no sé ben bé perquè, en Prat de Cadí. Som en una cruïlla de camins que conflueixen tots aquí per pujar directament al cim. De fet, ja s'hauria de veure, però l'alçada dels arbres pràcticament ho impedeix.
Ens queda una nova pujada una mica dreta fins que sortim del bosc, en el punt anomenat Collet de l'Home Mort i ara sí, el cim i la seva creu es fan presents davant dels nostres ulls. Carenegem per un camí pedregós i arribem al capdamunt. Hi ha força concurrència, fins i tot un nadó de mesos, còmodament assegut a la motxilla del seu pare. Tots celebren d'alguna manera o altra l'arribada del 2011. Fins i tot corre el cava!
Com que el dia no és del tot clar, no podem gaudir de les vistes espectaculars que ofereix el cim. Sota nostre, per les escletxes que deixen les boires, just s'endevina la carretera de Viladrau i el coll Borduriol i al fons, més enfarinats que nevats, alguns dels cims del Pirineu. La resta, un mantell de núvols.

La baixada la fem pel mateix camí. Mentre erem a dalt, s'hi ha anat posant la boira i ara el bosc té un aspecte fantasmagòric que realça el seu encant.
Si l'hem de jutjar per les seves primeres hores, el 2011 ha de ser, sens dubte, un bon any!