De Folgueroles a Vilanova de Sau pels camins del Bisbe i Abat Oliba

Diumenge, 8 d'abril. Encarem una nova etapa en la nostra peregrinació de Montserrat a Núria pels camins del Bisbe i Abat Oliba. Serà una etapa llarga i de fort desnivell acumulat, que combinarà a la perfecció la riquesa arquitectònica i cultural amb la bellesa natural d'uns paisatges amb un protagonista d'excepció: el Ter.

Després d'una Setmana Santa freda i plujosa, el matí, mentre ens dirigim cap a Vilanova de Sau per deixar-hi un cotxe, és humit i emboirat. Quan arribem a Folgueroles, però, la boira s'ha començat a aixecar i veiem els primers raigs de sol, que ens acompanyaran durant tot el dia. A la pàtria de Verdaguer, uns cants de Caramelles ens recorden que és Diumenge de Pasqua, mentre enfilem cap a la petita ermita de La Damunt (s. XIII), situada en un indret tranquil, amb bones vistes del Montseny, el Pirineu i la Plana de Vic, que van inspirar el poeta. L'ermita és escenari d'un dels seus poemes més coneguts, "L'Arpa". Diu Verdaguer:

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d'una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d'una verge
d'aquella rodalia sobirana ...

Després de visitar l'ermita, seguim el nostre camí, pel bell mig de camps de pastura que les darreres pluges han tenyit d'un verd intens. Dins d'un bosquet, unes escales ens condueixen fins a Tavèrnoles. La petita església romànica de Sant Esteve, de la qual destaca l'elegant campanar, està tancada. Però al davant de la façana de l'església, d'estil barroc, hi ha un punt d'informació de l'Espai Natural Guilleries Savassona que, feliçment, està obert i una noia molt amable ens en mostra l'interior.

L'itinerari travessa el poble i la carretera i es desvia cap a la dreta, deixant enrere unes quantes masies, per entrar al bosc i enfilar un sender pedregós que ens ha de portar fins a Savassona.

El pla de Savassona és, sens dubte, una de les joies de l'etapa. Enmig de terres de pastura voltades de pineda, s'alcen grans blocs de pedra, avui paradís dels escaladors de bloc i abans testimonis privilegiats de la nostra història, com a antics assentaments ibèric i medieval. El nucli d'aquests assentaments és el turó de Sant Feliuet, al qual ens encimbellem per esmorzar gaudint d'una excel·lent panoràmica de postal del Montseny, la Plana de Vic, el Collsacabra i els Pirineus. El nostre entorn regala història, des de tombes antropomòrfiques, com la impressionant pedra del sacrifici fins a la petita església preromànica de Sant Feliu, molt ben restaurada.

Deixem Savassona i comencem una davallada pel mig del bosc, en un enfangat sender, que ens fa perdre de cop tot el desnivell guanyat. Recuperem el Camí Vora Ter i comencem a gaudir de les vistes del riu, que ja no ens abandonaran fins gairebé el final de l'excursió. El Ter descriu, en aquesta zona, grans i sinuosos meandres, per tal d'esquivar els obstacles que troba en el seu camí cap a la mar. Encarem ja la direcció de Sant Pere de Casserres que ens portarà, després de travessar l'urbanització de Fussimanya, a baixar fins a creuar un petit torrent que aviat aboca les seves aigües al Ter, per immediatament pujar fins a la carretera que porta al monestir. El tram final, però, no el farem per carretera, sinó pel bonic sender de Casserres, amb unes vistes esplèndides, a la nostra dreta, del riu ja esdevingut pantà.

Arribem al monestir a quarts de tres de la tarda. Molts visitants aprofiten per dinar al restaurant del centre d'acolliment. És una bona hora per visitar aquesta gran joia del romànic català. Passegem en silenci gairebé monacal per les diverses estances al voltant del claustre, que recreen com es desenvolupava la vida de la comunitat benedictina i finalment entrem a l'església, impressionant per les seves dimensions. A l'exterior, ens adelitem amb les magnífiques vistes que comporta la seva privilegiada situació, a l'extrem de la península que envolta l'immens meandre del Ter. Allargo la mirada i fins i tot puc copsar la blanca silueta del Santuari de Puig Agut, allà baix a Manlleu.

Després de menjar una mica, per recuperar forçes, iniciem la segona part de l'etapa, que promet ser bellíssima. Refem el sender de Casserres fins al punt on comença el sender al Parador. Davallem per un camí ben bonic, emboscat, amb les vistes del riu ara a la nostra esquerra. Quan arribem a les envistes de l'edifici del Parador, divisem al mig del pantà, que està força ple, la punta del campanar de Sant Romà de Sau, totalment submergit sota les aigües.
Ens cal fer un petit tram de carretera, tot gaudint de les vistes del pantà, abans de desviar-nos cap a l'esquerra per afrontar un nou ascens. Mentre pugem, ens acompanyen algunes de les estampes més belles que mai havíem vist dels paisatges de la zona de Sau i el Collsacabra. El camí és acinglerat i a l'altra riba del pantà, com si emergissin del buit, les parets calcàries dels cingles de Tavertet, amb les seves típiques variacions cromàtiques, amaguen parcialment la coneguda silueta del Far.

En deixar la vorada de la cinglera, per anar a buscar el camí de baixada cap a Vilanova, ens emboliquem una mica, per culpa de la manca d'indicadors, fins que encertem a trobar una pista forestal que ens porta al peu de la mola rocallosa del Puig del Far, al cim del qual oneja la senyera. Ben a prop d'allà arrenca el sender de baixada, que desemboca, força vertiginosament, a Vilanova de Sau i al final de la nostra excursió. Ja són ben bé quarts de vuit del vespre.

 Al cap d'uns quants dies, aprofitem un diumenge a la tarda per apropar-nos, des de Manlleu, fins a l'urbanització de l'Sporting, al terme municipal de Sant Martí de Sescorts. Des d'allí, es pot contemplar una magnífica perspectiva del gran meandre del Ter i la carena de Sant Pere de Casserres, amb el monestir il·luminat pels darrers raigs de sol del dia. I a la tornada, ens allunyem, entre verds camps de conreu, d'una tempesta primaveral que es va apoderant del Cabrerès. Un final de dia espectacular!

Txindoki: el "Cerví" d'Aralar

 
El Larrunarri (1.346 m), conegut popularment com a Ñañarri o Txindoki és un dels cims més coneguts i concorreguts de la serra d'Aralar i possiblement de Gipuzkoa. És un pic de perfil molt bell, també anomenat el Cerví d'Aralar, ja que la seva característica forma piramidal, especialment si hom la contempla des del barri de Lazkaomendi, a la vall de Zaldibia, recorda la mítica muntanya dels Alps.

El dissabte 24 de març, aprofitant un cap de setmana al País Basc, ens proposem l'ascens a aquest emblemàtic cim. Només d'arribar al punt d'inici de l'excursió, a l'aparcament de Larraitz, a la carretera que uneix Zaldibia i Abaltzisketa, ens adonem que el nostre propòsit és compartit per unes quantes desenes de bascos. No es va, aquest és el lloc on comença l'ascensió més transitada al Txindoki, i a fe que ho serà molt, de transitada!

Comencem a caminar a quarts de deu, i ens ho prenem amb calma, sabent que ens espera una ruta fàcil però de fort desnivell acumulat (gairebé mil metres). El primer tram el fem per una pista forestal però ben aviat ens hem de desviar a l'esquerra, on uns graons fets de troncs ens condueixen a un sender que guanya altura ràpidament. Al nostre davant s'alça el monòlit calcari del cim i al darrere, als nostres peus, el típic paisatge basc, amb pasturatges molt ben delimitats que, tot i que l'època de l'any i la manca de pluges no hi ajuden, comencen ja a mostrar tots els colors del verd, dels quals parlava Raimon en la seva cançó.

Rodegem la muntanya pel seu flanc dret, deixant enrera un bosc d'altíssims pins, fins a arribar a la font d'Oria, que brolla de la mateixa falda de la muntanya. A partir d'aquest punt, el sender es fa més pedregós i guanya en pendent. Anem ascendint gradualment, tot zigzagejant fins que, el camí fa un gir de 180º i enfoquem cap al coll d'Egurral. Ens movem entre verdes pastures i trepitgem fins i tot alguna llenca de neu.

En arribar al coll, que està més animat que la plaça de Vic en un dia de mercat, ens aturem a esmorzar i agafem forces per afrontar el darrer tram de pujada. L'ascens final al cim és per un corriol força dret, pedregós i enfangat. En alguns punts, hi trobem neu. Això el fa molt relliscós i cal posar-hi els cinc sentits per no caure. Al damunt, no para de passar gent: al davant, al darrera, amunt, avall ... És com una rambla! Finalment, assolim el cim, que, com no podia ser d'altra manera, està ple com un ou. Sort que és força allargat, ja que, sinó amb prou feines hi cabriem. Les vistes, però, són espectaculars i demostren que té ben merescuda la denominació popular de balcó de Gipuzkoa. Tot i conèixer poc el relleu de la zona, identifiquem clarament el contorn en forma de dents de serra d'Aiako Harria, que vam pujar l'any 2010.


Emprenem la baixada, desfent amb molta cura el primer tram de camí i, en arribar al coll, en lloc de repetir l'itinerari de pujada, ens n'anem cap a l'esquerra, cap a una cabana de pastors en runes de la qual el cim ha manllevat el sobrenom de Txindoki. Després d'un primer tram de descens pel dret, per un terreny herbós, fins al llit del riu, ens adonem que les multituds han desaparegut. Absolutament ningú no ha seguit les nostres passes. Una estranya sensació ens envaeix, sobretot quan trobem  un parell de cavalls morts. Qui sap on ens hem ficat! El camí és de bon fer, tot i que una mica pedregós, però va planejant i hem de desnivellar tot el que hem pujat. Ens temem trobar-nos en qualsevol moment abocats a un precipici! Per acabar-ho d'adobar, en la llunyania, veiem una gran creu, que no presagia res de bo. A partir de la creu, però, les coses canviaran. En primer lloc, unes veus ens avisen que no som els únics benaventurats que hem pres aquell camí. I a més, el sender comença ara sí, a perdre alçada. El precipici, però, l'hem trobat, perquè a la nostra dreta hi ha un barranc, amb unes vistes fantàstiques. Després d'una tirada que es fa força llarga per a les nostres cansades cames, ens endinsem al bosc i sortim a tocar de les antenes d'un repetidor. Aviat enllacem amb la pista de pujada i arribem al punt d'inici vora les tres, a punt per a una cervesa ben fresqueta i un bon "chuletón" com a premi.