dissabte, 10 de setembre del 2016

Al Pic de Monestero


Dissabte, 27 d'agost. Excursió d'estiu dels Camalluents. Ens allotgem a València d'Àneu i, com és habitual en aquestes sortides, ens hem de llevar ben d'hora, ben d'hora, ja que a les set en punt hem de ser a Espot, on ens esperaran dos taxis del Parc Nacional d'Aigüestortes. Enguany, els taxis ens portaran fins al refugi Josep M Blanc, als peus dels estanys Negre i Tort, per una pista que les taxistes anomenen afectuosament com a "Port Aventura" i que resulta ser realment infernal! Vint quilòmetres de "diversió" que agraïm que s'acabin quan, al cap d'una hora, apareix al nostre davant la idíl·lica imatge del refugi, en una petita península endinsada en l'estany Tort.


Comencem a caminar quan ja són quarts de nou del matí i el sol fa estona que lluu. Voregem l'estany Negre, a les aigües transparents del qual es dibuixa el fons muntanyós on destaca la Cresta de l'Avió. El primer tram és de pujada suau. No podem iniciar-la, però, sense aturar-nos abans a contemplar la imatge més fotografiada del refugi, situat al mig del llac, en una postal que evoca indrets llunyans. Seguim el GR-11 i l'itinerari de Carros de Foc. Anem resseguint un rosari d'estanys, que encara estan força plens, tenint en compte la sequera d'aquest estiu. Ens aturem a esmorzar poc abans d'arribar a l'estany Gran de Peguera.




Havent esmorzat encarem el tram de pujada fins al coll de Monestero, a 2.715 metres. A la nostra dreta ens queda el pic de Monestero i a la nostra esquerra, el pic de Peguera, ben impactant, com a sostre de la zona. Des del coll hi ha unes vistes espectaculars, que poc milloraran a dalt del cim. Alguns opten per quedar-se i altres ens disposem a abordar, ara sí, el darrer tram de pujada. Al principi, hem de superar un parell de punts de petita grimpadeta, però després la pujada es fa més còmoda, i en mitja hora assolim el cim, de 2.877 metres d'alçada. Estem sols, fins que arriba un amable excursionista navarrès, al qual li toca fer-nos el corresponent reportatge fotogràfic.



La baixada és senzilla, tret dels dos punts de grimpada i ben aviat tornem a ser al coll, on ens esperen els companys. Allà s'aplega una colla d'excursionistes que han vingut des de Sant Maurici i que ens avisen del que ens queda per endavant: una llarga i inclinada tartera, molt descomposada i relliscosa, agreujada per la falta de pluges. Ens ho prenem amb calma i, a poc a poc, aixecant molta polseguera, arribem al seu peu sense més problemes. Ja només ens queda un tram de blocs de granit, més curt del que imaginàvem i una còmoda baixada fins al fons de la vall on hi ha l'estany de Monestero. Tot baixant trobem una parella que puja, amb dos gossos, un dels quals ja treu un pam de llengua. Ens diuen que volen arribar a l'estany Negre, però no ho veiem gens clar, en especial pel pobre gos, que ho té realment negre ...
Ens aturem a dinar poc abans d'arribar a l'estany, en una petita ombra prop del rierol. A la represa, constatem amb tristor els efectes de la sequera en l'estany, en bona part eixut. El darrer tram de l'excursió ens condueix, en una baixada gradual, fins a l'estany de Sant Maurici, amb magnífiques vistes dels Encantats al nostre davant.



Arribem a l'estany, com sempre esplèndid, que hem de vorejar fins a arribar a la parada dels taxis. Ara sabem el motiu pel qual havíem trobat tan poca gent durant tota la caminada. Eren tots aquí! Afortunadament, però, no ens cal fer cua per agafar els taxis, i en poc més de mitja horeta ja som asseguts al bar de la piscina d'Espot, amb una merescuda cervesa, per celebrar el 20 anniversari de les excursions d'estiu dels Camalluents.

dimecres, 17 d’agost del 2016

Ara sí, al Torreneules



Diumenge, 31 de juliol.  Ja fa uns anys, vam fer una bonica i llarga excursió, des de la central de Daió, cap a Coma de Vaca, que tenia com a objectiu pujar al Torreneules, però en arribar al coll hi havia molta boira, de manera que ho vam deixar córrer i vam baixar directament cap a Núria. Avui ens plantegem recuperar el repte pendent i pujar al cim, això sí, per una altra ruta.
Deixem el cotxe a Queralbs i agafem el primer cremallera del matí en direcció a Núria. Des d'allà, enfilem cap a l'alberg del Pic de l'Àliga, tot esquivant vaques i vedellets que pasturen a banda i banda del camí. El dia havia començat esplèndid, però en arribar a l'alberg, veiem que les boires es comencen a ensenyorir de la vall. Ens comencem a enfilar per la dreta de l'alberg, en direcció al Torrent de la Coma del Clot i la Font Negra. Anem guanyant alçada a l'ensems que ho fan les boires i quan assolim el punt en el qual hauríem de veure al nostre davant el Torreneules, només hi ha una espessa capa de boira que ben aviat ens engoleix. Sort que de tant en tant s'esvaeix prou com per intuir la silueta de la muntanya.



Arribem al coll de Torreneules i comencem l'ascens, acompanyats d'un intens vent. La boira va i ve, però no acaba de donar-nos una treva. Arribem al cim (2.713 metres), en el qual ja hi ha uns quants excursionistes. Aquí sí que, en un moment de petita treva, els raigs del sol aconsegueixen travessar les boires i nosaltres aconseguim albirar el fons de la vall. Però continua bufant un vent poc agradable així que comencem a baixar, a la recerca d'un recer on esmorzar, això sí, sense vistes!
Havent esmorzat, assolim de nou el coll i ens disposem a abordar el segon pic del dia, el Cim de la Coma del Clot, de 2.739 metres. El corriol d'ascens es ben costerut i les ventades no ens ajuden gaire. Arribem al capdamunt entre boires i vent, així que no ens hi entretenim gaire. Ràpidament baixem per l'altra banda, cap al collet de Fontnegra i ens disposem a escometre el tercer cim del matí, el Puig de Fontnegra, de 2.728 metres. El vent ha calmat una mica i en arribar a dalt, ens reben uns tímids raigs de sol i, per fi, les vistes de la resta de cims que composen l'Olla de Núria.



Baixem del pic, de nou en direcció a Núria, per la carena del Serrat de la Coma del Clot, deixant a la nostra dreta els Rocs Blancs de Fontnegra i el Pic de l'Àliga. Arribem de nou a l'alberg i baixem fins al santuari. Són les dues, hora de dinar. Després de retre la corresponent visita a la Verge, ens instal·lem al Coll de la Creu d'en Riba i allà dinem, gaudint de boniques vistes de la vall, que malauradament i per culpa del sec estiu que hem patit, no presenta aquell color verd al qual ens té acostumats.
Baixarem fins a Queralbs pel Camí Vell. Poc abans d'arribar al pont de Cremal, comencem a sentir algun tro llunyà i ben aviat ens atrapa la pluja. Fa un ruixat força intens, però afortunadament breu, així que, entre l'impermeable i els arbres, no acabem amarats. I abans d'arribar a Queralbs, encara podem fotografiar un elegant arc de Sant Martí.



diumenge, 14 d’agost del 2016

Un tast de Dolomites


Les vacances d'aquest any les aprofitarem per descobrir un dels paradisos de qualsevol amant de la muntanya: les Dolomites, als Alps italians. De fet, el gran arquitecte Le Corbusier les va definir com l'obra arquitectònica més bella que existia i  un dels millors escaladors de tots els temps, Reinhold Messner, les considera les muntanyes més boniques del món.
En una setmana just en podrem assaborir un petit tast, que es centrarà en dues zones: Dolomites del Véneto, al voltant de Cortina d'Ampezzo i Dolomites del Brenta, prop de Madonna di Campiglio.

Dimarts, 21 de juny - Tre Cime di Lavaredo



Des d'on ens allotjem, l'encantador poblet de Selva di Cadore, a la Val Fiorentina, anem fins a Cortina d'Ampezzo, la perla de les Dolomites i des d'allà ens arribem fins a una de les grans joies de la zona: Tre Cime di Lavaredo o Drei Zinnen, com en diuen en alemany (estem en una zona de parla alemanya, just a tocar de la frontera amb Àustria). Es tracta de tres impressionants agulles, de poc menys de 3.000 metres d'alçada,  de la roca calcària típica de la zona, amb la seva característica gamma cromàtica, entre el blanc, el rosa i el vermell, que li dóna el mineral del qual està composada: la dolomita. Obviament, només estan a l'abast d'experimentats escaladors, però hi ha una bonica ruta circular al seu voltant, que és la que farem. En arribar al punt d'inici de la ruta, el refugi Auronzo (després de pagar el corresponent peatge), sembla que el temps es giri en contra nostra, i els tres cims estan envoltats de boira, però al final tindrem sort i es deixaran veure. Iniciem la ruta, per una còmoda pista, en direcció al refugi de Lavaredo, acompanyats d'una multitud, ja que estem en un dels llocs més coneguts i populars dels Alps.



En arribar al refugi, ens comencem a enfilar i arribem a la cara nord de les agulles, la més famosa i fotografiada, just en el moment que s'aixeca la boira i en podem gaudir. Per un corriolet molt aeri ens dirigim fins al refugi Drei Zinnen (els italians planten un refugi a cada cantonada), mentre no parem d'admirar les vistes. I un cop al refugi, tornarem al punt d'inici en direcció oest, fent una parada per dinar just als peus del cim oest.



De tornada ens aturem a la riba del llac Misurina, un indret idíl·lic des del qual hi ha una altra fantàstica vista de les Tre Cime.

Dimecres, 22 de  juny - Les Cinque Torri - Nuvolau



Matí esplèndid per a una nova excursió per un indret mític de les Dolomites. La iniciarem al Passo Giau, un port de muntanya de 2.236 metres d'alçada, situat entre prats de pastura, al punt més alt de la carretera que uneix Selva di Cadore amb Cortina d'Ampezzo. És una de les pujades llegandaries del Giro d'Itàlia i és plena de ciclistes que s'hi entrenen. El pas es troba als peus del mont Nuvolau, de 2.574 metres, al qual volem acabar pujant. I naturalment, no hi pot faltar el corresponent refugi.
Iniciem la ruta per la dreta del cim, que flanquejarem. Anem en direcció al refugi Scoiattoli, un dels molts que veurem, el qual està a 2.255 metres d'alçada, no gaire per sobre del punt de sortida, però després de franquejar algun pas que ens obliga a pujar per tornar a baixar. El refugi està a tocar d'una de les icones de les Dolomites, les agulles rocoses de Les Cinque Torri, cinc crestes de roca dolomítica de color gris pàlid, literament plantades al mig d'una catifa verda, aïllades de la resta de cims i d'una bellesa espectacular. Estan situades a mig camí entre el refugi 5 Torri i el refugi Scoiattoli i són un paradís per als escaladors. La zona, a més, va ser testimoni d'un dels episodis més cruents de la nostra història recent, ja que durant la Gran Guerra (1914-1918), la seva situació fronterera la va convertir en escenari de la guerra de trinxeres entre italians i austríacs. 



A l'esquerra de Les Cinque Torri i el refugi Scoiattoli s'alcen un parell de pics amb forta personalitat dolomítica: l'Averau, de 2.649 metres i sostre de la zona, i el Nuvolau, al qual ens enfilarem. Així que anem a buscar la cresta que ens hi portarà, que gairebé sembla una autopista, de tan concorreguda com està. Arribem al cim, on, com no podia ser d'altra manera, hi ha plantat el refugi més àeri que et puguis imaginar! Com que ja són les dues del migdia, aprofitem per dinar tot gaudint de la panoràmica, que inclou una vista esplèndida de Cortina d'Ampezzo.



Havent dinat desfem el camí fins al refugi Averau (el quart en uns pocs centenars de metres!!) i des d'allí, flanquejant el Nuvolau ara pel cantó contrari a la pujada, baixem per un corriol molt vertiginós fins a arribar de nou a l'aparcament del Passo Giau. La tarda encara és jove i tindrem temps per a un altre cim abans de sopar.

Dimecres, 22 de  juny, tarda - Mont Crot



Prop de Selva di Cadore, on ens allotgem, hi ha una de les muntanyes emblemàtiques de les Dolomites, el Mont Pelmo (3.169 metres). És una muntanya molt bonica, amb dos cims principals, el Pelmo i el Pelmeto (2.990 metres), els quals li donen una forma particular, que recorda lleugerament el Pedraforca. I just al davant, hi ha un pic que li fa d'excel·lent mirador, el Mont Crot, de 2.158 metres, al qual ens enfilarem per contemplar el Pelmo sota la incomparable llum de la tarda.
Començarem l'ascens des del Passo Staulanza (1.766 metres), que separa la Val Fiorentina de la veïna Val di Zoldo, i on trobem l'inevitable refugi. La ruta és molt còmoda, per un corriol que va ascendint de forma molt gradual. Només el darrer tram es complica amb una petita grimpadeta. I les vistes des del cim són realment excepcionals.  A més a més, a la baixada tenim l'agradable sorpresa de topar-nos amb un cabirol, que fins i tot s'atura un moment a mirar-nos abans de desaparèixer.

Dijous, 23 de juny - Viel dal Pan



Avui canviem d'allotjament i ens dirigim cap a la zona de Dolomiti di Brenta. Pel camí, però, ens aturarem a fer l'excursió del dia. La començarem en un dels ports de muntanya mítics de les Dolomites, el Passo Pordoi, una altra fita del Giro. Farem una ruta circular, la primera part de la qual recorrerà un famós sender, el del Viel dal Pan, camí de ferradura per al comerç entre pobles de muntanya, que durant la 1a Guerra Mundial era utilitzat per proveir de queviures el front. 
És una ruta molt popular i quan comencem a enfilar la primera pujada, apareix al nostre davant una serp multicolor d'excursionistes, que ens acompanyarà durant gairebé tota la caminada. 



El Passo Pordoi i la ruta que seguim estan ubicats entre dos dels massissos més coneguts de les Dolomites: al nord, el Gruppo del Sella, amb el seu sostre, el pic Piz Boè, una mola en forma de piràmide, de 3.152 metres d'alçada. I al sud, el massís de la Marmolada, que amb els seus 3.343 metres és el sostre de la serralada de les Dolomites, i un cim bellíssim, que recorda l'Aneto. La ruta que farem té molta vista, especialment si, com avui, el dia és clar. Com no podia ser d'altra manera, anem enllaçant refugis. Ens aturem uns moments al refugi Viel dal Pan, un extraordinari mirador de la Marmolada, que queda just al seu davant i del Lago Fedaia, als seus peus.



De fet, el sender de Viel dal Pan segueix fins a l'embassament i creua el Passo Fedaia, però nosaltres, en arribar al refugi Luigi Gorza, farem un gir de 180 graus i retornarem cap al Passo Pordoi, per l'altre vessant de la muntanya, seguint, en part, les pistes d'esquí. Si a l'altre vessant el protagonista era la Marmolada, aquí sens dubte és el Piz Boè, que podem contemplar a pleret en la nostra aturada per dinar.
Arribem de nou al Passo Pordoi sense novetat, però després d'haver estat a punt de ser atropellats per una bicicleta que baixava salvatgement pel sender!

Divendres, 24 de juny - Refugi Tuckett



Estem allotjats a Dimaro, a la zona dels Dolomiti di Brenta. Per a l'excursió d'avui hem d'anar fins a Madonna di Campiglio i des d'allà, al refugi de Vallesinella (1.513 metres), on deixarem el cotxe i començarem a caminar. La ruta s'endinsarà pel parc natural Adamello Brenta i anirem fins al peu d'algun dels cims més coneguts de la zona.
Comencem a caminar en direcció al refugi Casinei (1.850 metres), per l'anomenat sender di Cascate, i efectivament, d'inici ja trobem uns espectaculars salts d'aigua, de gran alçada, que superem gràcies a un bon sistema d'escales. Per un sender que s'endinsa pel bosc arribem al refugi Casinei, que està força tranquil a aquesta hora del matí. Des del refugi hi ha una magnífica vista de la Val Brenta.



Des del refugi Casinei ens dirigim cap al refugi Tuckett (2.272 metres), punt de partida d'escalades a alguns dels cims més populars del parc natural. El corriol pedregós i costerut que seguim ara surt del bosc i ens obliga a pujar a ple sol. Les vistes, però, ens compensen, especialment amb l'arribada al refugi, situat als peus d'impactants parets i agulles dolomítiques, de formes capricioses com el Castelletto Inferiore i la Cima Sella.
El refugi està molt concorregut a aquesta hora. Aprofitem per dinar a la seva terrassa, acompanyant el nostre pícnic d'una cervesa ben fresca.



La tornada al refugi Casinei la fem per una altra ruta, i també prenem un camí diferent per baixar fins a Vallesinella, de manera que completem una bonica excursió circular. Un rètol al costat del camí ens avisa que estem en zona d'óssos i ens explica com comportar-nos si en trobem algun. Afortunadament, no ha estat el cas!

Dissabte, 25 de juny - Lagos Nambino, Serodoli i Lambin



La nostra darrera excursió per les Dolomites la dedicarem a recórrer una colla de llacs alpins. Partirem de Madonna di Campiglio, però just a la banda contraria del recorregut que vam fer el dia anterior. Per tant, tindrem un bon mirador dels Dolomiti di Brenta, tot i que el dia no és tan esplèndid com els anteriors i ja hi ha força nuvolades al cel.
El primer tram, força planer, transcórre per dins del bosc, fins a fantàstic lago Nambino (1.770 metres), amb el corresponent refugi a la seva riba.
A partir d'aquí, comença una pujada força intensa, primer per bosc i després per corriols pedregosos, fins al proper estany, el lago Nero, aquest de petites dimensions i finalment, després d'una semi-grimpadeta, el lago Serodoli, situat al punt més alt de l'excursió (2.370 metres) i d'impactants dimensions. 



Arribats a aquest punt, el cel té ja un color negrós i amenaça pluja. Baixem una mica fins al lago Lambin (2.324 metres) i comencem a sentir tronades. No és gens recomanable que la tempesta ens enganxi a la cresta de la muntanya, de manera que decidim escurçar la ruta i prenem un camí de baixada que ens retornarà directament al refugi Nambino. Ben aviat arriba la pluja i ens hem de posar l'impermeable. Afortunadament l'amenaça queda en poca cosa i arribem al refugi havent suportat just un petit ruixat. No obstant, el cel encara és amenaçador, de manera que en lloc d'aturar-nos a dinar, seguim fins a l'aparcament. Quan hi arribem, ja hi ha clarianes, de manera que dinem amb vistes a Madonna di Campiglio.

dilluns, 1 d’agost del 2016

Al Gra de Fajol


Diumenge, 12 de juny. Volem pujar al Gra de Fajol (2.714 m), però no per la ruta habitual, sinó passant primer pel Gra de Fajol Petit (2.567 m). Així que ens dirigim cap a l'estació d'esquí de Vallter i deixem el cotxe en un aparcament a peu de carretera, poc abans d'arribar a l'estació. D'allí surt el corriol que puja fins al refugi d'Ulldeter. És el que prenem, però ben aviat el deixarem, per desviar-nos a mà esquerra. Després de ficar-me de peus a un Ter que tot just és rierol (això de travessar rius no és el meu fort), comencem a enfilar-nos ràpidament pel vessant nord de la muntanya. No hi ha cap corriol, sinó que cal superar una llarga tartera de considerable inclinació. Si es va amb compte, no és perillosa, tot i que no m'agradaria gens haver-la de pujar en moll. Però en mirar cap avall, la sensació de vertigen és notable. La carretera de Vallter, des d'aquest punt, sembla una diminuta serpent.



A mitja pujada fem una aturada per esmorzar, tot gaudint de les vistes (circ de Valler, Canigó ...) que no són esplèndides per culpa de la boira s'enfila i amenaça amb engolir-nos. Reprenem la marxa i arribem al primer cim del dia, el Gra de Fajol Petit. Mentre ens hi apropem, al nostre davant ens contemplen imponents el Gra de Fajol i el Bastiments, amb les últimes restes de neu al seu cim. Ens fem les fotos de rigor i contemplem la llarga carena que haurem de recórrer per assolir el cim principal: són les anomenades Crestes del Gra de Fajol. Ens caldrà fer una petita baixada per assolir la cresta i resseguir-la fins a la falda del proper pic. Una última empenta i ja hi som, gairebé al mateix temps que hi arriba la boira. Es nota que és un cim més popular que l'anterior, ja que hi trobem diversos excursionistes.



La baixada la farem per la via habitual, fins al coll de la Marrana, que encara està més concorregut, i des d'allà, cap al refugi d'Ulldeter i cap a l'aparcament. El darrer tram de recorregut és literament una groga catifa de ginesta, mostra clara que falten pocs dies per Sant Joan.
Arribem al cotxe prop de les dues del migdia, així que ens premiarem amb un bon dinar a la Fonda Pastoret de Vilallonga de Ter, un lloc molt recomanable.

dijous, 28 de juliol del 2016

Per la serra de Llaberia: al Mont-redon i el Cavall Bernat


Dissabte, 4 de juny. Teníem planificada una trobada des de fa mesos amb els amics del Priorat i aprofitarem per fer una excursió per la serra de Llaberia amb en David, un bon guia de la zona.
Sortirem del petit poble de Pratdip, al sud de la comarca del Baix Camp. El nom d'aquest poblet, ben curiós, fa referència, segons alguna llegenda, als dips, una mena de gossos vampirs, éssers malvats i diabòlics, de caràcter mitològic. Precisament part del camí que farem segueix l'anomenada ruta dels dips, que no té res de diabòlic!
Sortim de Pratdip en direcció a les Crestes de la Seda. El corriol s'enfila ràpidament i ben aviat ja tenim el poble lluny als nostres peus. El corriol va deixant pas a les crestes de roca, i comencem a trobar alguns passos equipats amb cordes, que ens ajuden en les petites i divertides grimpades. Per posar una mica més d'emoció, trobem el Pas del Siscu, una escletxa entre dues roques verticals, equipada amb unes cadenes. Si cal, es pot evitar flanquejant les roques pel seu cantó esquerre, però val la pena provar-ho i emportar-se alguna esgarrinxada de record.



Un cop superat l'escull, ens queda un tram força planer fins als peus del primer cim del dia, el Mont-redon, de 864 metres, que apareix ja al nostre davant. Abans, però, farem una pausa per esmorzar, en un mirador amb vistes al cap de Salou i la mar Mediterrània.
Després d'esmorzar, assolim ràpidament el cim del Mont-redon, que té forma de petit altiplà, sense cap mena de dificultat. És un pic ben panoràmic i a les vistes del mar hi afegim les de la Miranda de Llaberia, punt culminant de la serra, amb la seva característica estació meteorològica en forma d'ou. I cap a l'est, un inquietant bony rocós, de nom Cavall Bernat (834 metres d'alçada), que diuen que ara anirem a pujar ... No sé pas com.



Baixem del Mont-redon i ens dirigim cap al Cavall Bernat, per un corriolet. Com més me'l miro més inaccessible el veig. Arribem als peus del pic. El primer tram: pujada de fort pendent per terreny relliscós. Ja veurem com baixarem. Segon tram: grimpada per roca, equipada amb cadenes. Aquí encara. Tercer i darrer tram: grimpada sense cadenes: em planto. Potser seré capaç de pujar, però baixar, impossible! Finalment, després de fer morros una estona, em deixo convèncer i tiro cap amunt. Després em sento orgullosa d'haver-ho fet, malgrat el patiment i la poca elegància de la baixada.
La tornada la fem per un sender molt agradable, que segueix el camí antic de Pratdip a Colldejou (PR-C-96) i arribem a l'aparcament just a l'hora de dinar. Ha estat una excursió molt completa i bonica.

dimecres, 27 de juliol del 2016

Al Puig de Dòrria per les barraques


Dijous, 26 de maig. Corpus. Poder anar d'excursió entre setmana és un privilegi, ja que la muntanya és pràcticament teva. A més a més, fa un matí esplèndid. Així que escollim un cim que teníem pendent d'aquest darrer hivern, ja que l'havíem hagut de descartar a causa de la neu que dificultava la circulació per la pista d'accés. Es tracta del Puig de Dòrria, de 2.547 metres d'alçada.
Anem fins a Planoles i allà prenem una pista forestal que condueix cap al refugi del Corral Blanc, prop del qual aparquem el cotxe i comencem a caminar. Avancem per la pista fins al collet de les Barraques, on agafarem un corriol a la nostra esquerra que es començarà a enfilar pel mig del bosc. A la sortida del bosc, ens espera una bona esplanada de prats força verds. El sender córre paral·lel a la tanca del bestiar i s'enfila força ràpidament. La ruta que farem és una de les que condueix al Puigmal, sobirana absoluta de la zona, que ja s'alça imponent al nostre davant i que serà, per mèrits propis, el nostre guaita durant tota la caminada.



El camí és costerut i el sol escalfa força, però bufa una mica de vent que fa l'ascens més suportable. A mig fer, ens aturem a esmorzar. Continuem l'ascens fins que, poc abans d'arribar al Pas dels Lladres o Coll de Queralbs, ens hem de desviar cap a l'esquerra. Ja falta poc, però el cim serà dels que es fa pregar i haurem de superar uns quants avantcims abans que un vèrtex geodèsic certifiqui que hem arribat. Hi ha una bona panoràmica des d'allà, però el vent hi bufa amb força i pràcticament ens en fa fora. Iniciem el descens pel mateix camí de pujada. En tota l'excursió hem trobat com a molt mitja dotzena de persones i tots es dirigien al Puigmal, de manera que el Puig de Dòrria ha estat veritablement només per a nosaltres.
Arribem de nou al cotxe cap a l'hora de dinar. Cal espavilar-se, que és Corpus i aquesta nit ens espera la Patum!

dimarts, 26 de juliol del 2016

Matí a Cabrera



Diumenge, 22 de maig. Volem fer una excursió matinal, no gaire llarga, així que ens decantem, una vegada més, per Cabrera. Anem fins a Sant Julià de Cabrera, on aparquem. Repetirem una ruta de fa uns anys, pel camí de La Serrica, tot i que llavors era tardor i ara primavera, de manera que segur que hi trobarem matisos ben diferents. Especialment els prats encatifats de verd que ens reben a l'inici de l'excursió.
El camí de la Serrica s'enfila per l'esquerra de l'altiplà, en un corriol ben costerut i rocós, que en alguns trams fins i tot està equipat amb graons metàl·lics i ganxos. Les vistes panoràmiques, en els punts on se surt del bosc, són espectaculars, amb el Puigsacalm en primer terme, el Pedraforca al fons i tota la plana de Vic als peus.
Anem guanyant alçada fins que arribem al pla del Prat, un indret molt bonic, situat dins d'una fageda, a la mateixa alçada prácticament que el Santuari de la Mare de Deú de Cabrera. Ara la resta del camí serà pràcticament plana, per la carena. Ben aviat sortirem del bosc i veurem el santuari al nostre davant. Hem d'avançar per un camí carener força estret, amb cinglera a banda i banda. Les vistes són espectaculars! 
Cabrera és un dels cims més populars d'Osona i està molt concorregut, especialment els diumenges al matí. Mentre ens hi anem apropant, els excursionistes que van i vénen per la carena dibuixen una curiosa serpent multicolor.



En arribar al santuari, l'ambient convida a quedar-se (sembla ser que fan un arròs de muntanya deliciós), però avui no podem. Així doncs, emprenem la baixada per les escales, fins al collet de Cabrera i des d'allà, seguint el GR-151 (la variant dels camins del Bisbe i Abat Oliba, que coneixem prou bé), tornem de nou al punt d'inici, a Sant Julià de Cabrera. Una excursió curta però molt agradable, ideal per a un diumenge al matí.

dilluns, 25 de juliol del 2016

De Vidrà a Vallfogona, pels camins del Bisbe i Abat Oliba



Dilluns, 16  de maig. Finalment, després de més de dos anys, recuperem el nostre projecte d'enllaçar Montserrat i Núria on l'havíem deixat el març de 2014, a Vidrà. I per tornar a començar de la millor manera possible, ho fem amb un bon esmorzar a La Creu de l'Arç. I ja amb la panxa plena, comencem a caminar en direcció al nostre proper objectiu: Vallfogona de Ripollès. Continuem la nostra ruta per una variant dels camins del Bisbe i Abat Oliba, que transcorrerà per les antigues terres dels senyors de Milany, amb les restes del castell com a punt culminant. Seguirem el GR-151 que coincideix amb el GR-3.


Sortim de Vidrà per una pista entre camps de pastura, d'un verd intens, i ben aviat ens enfilem per corriols, que s'endinsen per boscos, també d'un verd intens. Arribem al coll de Cristòfol, un paratge idíl·lic, de prats entapissats de flors. Som als peus del Puig de Palou, un cim de 1.427 metres, que ha de quedar a la nostra dreta. Intentem enfilar-nos-hi, tot i que el camí és força enrevessat i no tenim gens clar haver arribat al capdamunt.


Després de l'experiment, seguim la ruta prevista, en direcció al proper cim del dia, al qual aquest cop si que arribem amb facilitat, per una carena amb boniques vistes del Vidranès. Es tracta del Puig de l'Obiol, de 1.525 metres d'alçada, sostre de la jornada. I tot i que el camí d'accés és espectacular, el cim queda just al mig del bosc, sense cap mena de vista.
Un breu descens i ens situarem ja als peus del turó del Castell, que es troba just al límit entre Vidrà i Vallfogona. Se'n tenen referències des de l'any 962 i com és habitual, estava situat en un lloc estratègic per a les seves funcions defensives i va tenir una importància cabdal per a la zona, ja que estava situat a la frontera entre els comptats de Besalú i Ausona. Actualment en queden molt poques restes.
Ens enfilem fins al capdamunt del turó, per admirar les vistes, tot i que el dia s'ha espatllat força i amenaça pluja. I a la baixada, abans d'iniciar el descens fins a Vallfogona, ens aturem a dinar.


El descens el fem ràpidament per un corriol una mica fangós, fins a arribar a una pista des de la qual ja veiem Vallfogona als nostres peus. Entrarem al poble pel bonic pont medieval que creua la riera de Vallfogona, construït pels senyors de Milany, al segle XIV, per tal d'unir el poble amb el castell.
Vallfogona és un poblet encantador, amb un nucli medieval molt ben conservat.

De nou al Salt de Sallent, des de Sant Privat d'en Bas


Dissabte, 14 de maig. Matí de primavera un xic ennuvolat, que aprofitarem per fer una sortida curta, per la veïna comarca de La Garrotxa. Tornarem a enfilar-nos fins al Salt de Sallent, des de Sant Privat d'en Bas, tot i que la ruta que farem serà lleugerament diferent de la que vam triar per a l'excursió de l'any passat. Com que hi ha hagut pluges les setmanes anteriors, segur que gaudirem de força aigua al salt i d'uns boscos ben verds.
Aparquem al costat del camí, prop de l'àrea de pícnic "Els Pins", que està molt concorreguda, sobretot perquè anem molt tard, i ja són gairebé quarts d'onze del matí quan comencem a caminar. Pujarem pel Camí dels Matxos, que vam fer servir de baixada en l'excursió de l'any passat. En aquell moment el vaig trobar costerut i pedregós i avui es confirmen els records que en tenia, sobretot tenint en compte que el fem de pujada! Compensa, però, el fet que tot el trajecte va pel mig de la fageda, que presenta un verd esclatant, d'aquells que gairebé enlluernen.
En arribar al capdamunt del corriol, ens atansem primer fins al mirador, des el qual podem contemplar una vista frontal del salt, el cabal del qual és realment considerable, així com una bonica panoràmica de la Vall d'en Bas.



Seguim el camí en direcció al Salt i quan arribem al punt on la riera de Sallent es precipita pel penya-segat, descobrim que no és en va que hi cau tanta aigua! Per creuar la riera ens hem de descalçar i arromangar-nos. L'aigua és ben freda i els nostres peus ho agraeixen, de manera que, un cop a l'altra banda, ens asseiem i contemplem una estona el paisatge, mentre la fem petar amb uns altres excursionistes, abans de tornar-nos a calçar les botes i continuar el camí.
La baixada serà una novetat, ja que la farem pel camí de Les Escales. Si el Camí dels Matxos era costerut, aquest el supera amb escreix, amb l'agreujant que les pluges hi ha deixat un fangueig considerable, que el fa relliscós i delicat. Hem d'anar amb molta cura. A mig camí, però, un premi: un mirador gairebé al peu del salt, des d'on, si no vas amb compte, pots quedar ben xop!



I abans d'arribar al final del corriol, encara una darrera sorpresa: hem de creuar un torrent, i el pont de fusta que el franquejava ha desaparegut. Només hi queden un parell de troncs que caldria ser equilibrista per poder creuar drets. Per sort, abans d'arribar-hi un nen (sort de la intel·ligència natural dels nens!) ens ha aconsellat creuar-lo asseguts. I així ho fem. 
Arribem de nou al punt d'inici cap a les dues del migdia, i com que ja és l'hora, ens n'anem fins a Sant Privat, on ens aturarem a dinar.

dijous, 2 de juny del 2016

Del Morro de l'Abella al Salt del Molí Bernat


Dissabte, 9 d'abril. Un matí de primavera esplèndid. Fem una excursió pels cingles de Tavertet, que comencem en un descampat al peu de la carretera que va de L'Esquirol a Tavertet, entre els quilòmetres 8 i 9. D'allà surt un corriol que davalla pel mig del bosc fins a deixar-nos, en pocs minuts, al peu de l'impressionant penyal del Morro de l'Abella. Es diu que el nom prové d'una antiga masia. Ens hi enfilem i ens acostem fins al morro, per contemplar les vistes del Puig de la Força, l'embassament de Sau, així com del Salt de Tirabous, on el Torrent de la Noguera es precipita per una paret vertical d'uns 100 metres, fins a una bassa oberta en la roca, abans que les seves aigues vagin a parar a Sau. Avui hi baixa molt poca aigua.
L'indret és espectacular i per si sol ja dóna sentit a l'excursió, però l'allargarem una mica més! Així doncs, baixem del turó i anem a buscar un corriol que serpenteja entre la paret del cingle i el bosc. Passem pel costat de la cova de les Pixarelles i seguim caminant fins a la sorrtida del bosc, on ens aturem a esmorzar.


Havent refet forçes, continuem fins a un dels punts més divertits de l'excursió: les escales de Balà. Es tracta d'un punt on el camí s'acaba i hem de superar una paret totalment vertical, on hi ha dos trams d'escales metàliques que, d'entrada, impressionen. Després, però, es baixen sense problemes, fins i tot l'últim petit tram, on no hi ha escala i t'has de deixar anar ajudat per una corda.
Superat l'escull, seguim un nou corriol, que ens porta, per l'esquerra del Sot de Balà,  fins al Salt del Molí Bernat, ja molt a prop del poble de Taverter. Un altre impressionant salt d'aigua, aquesta provinent de la riera de Balà, que es precipita cap al sot, per la balma de les Corts. A diferència del de Tirabous, aquí si que cau un bon raig d'aigua, i des de sota de la balma és força impactant.
De retorn, ens enfilem pel cingle fins a la carretera, i tornem cap al punt on hem deixat el cotxe. Ha estat una bonica sortida matinal.


divendres, 15 d’abril del 2016

Al Puig del Far des de Vilanova de Sau


Dijous, 24 de març. Dijous Sant. Durant la setmana ha nevat amb força intensitat a muntanya i es veu un Pirineu ben cobert de blanc. Ens delim per trepitjar neu i d'entrada planifiquem una excursió d'aquestes característiques, però les previsions meteorològiques anuncien fortes ventades, així que en desistim. El dia, però, és molt clar, així que farem una excursió per cotes baixes però amb vistes.
Ens n'anem fins a Vilanova de Sau, on aparquem el cotxe. Pujarem al Puig del Far, de 832 metres d'altitud, tot seguint un sender local (SL-122), que coincideix en el seu inici amb el GR 2 i el GR 151.
Sortim de Vilanova en direcció oest i després de creuar la carretera, agafem una pista entre conreus. Al fons podem apreciar el típic color vermellós dels cingles de Vilanova. Ben aviat ens endinsem pel bosc a la vegada que ens comencem a enfilar. 
En el camí cap al cim ensopeguem amb les restes de l'ermita romànica de Santa Margarida d'Ardola, del segle XI. Som en terme municipal de Tavèrnoles i es creu que prop d'aquest indret hi havia hagut un antic poblat ibèric, del qual procediria el nom d'Ardola. De l'ermita en queden just dos murs dempeus. La resta es va enrunar fa molts anys i un incendi va fer la resta.



L'últim tram de corriol fins al cim trascorre ran de cingle, per sota d'unes espectaculars balmes, antigament refugi de badolers i avui paradís d'escaladors.
Finalment arribem al cim del Puig del Far i ens sorprenem molt positivament: es tracta d'un fantàstic mirador, sobre una roca pràcticament plana (això sí, sense baranes, així que millor anar amb compte!), amb vistes de gairebé 360º al nostre voltant. Un lloc perfecte per aturar-nos a esmorzar i gaudir de la panoràmica. Com que el dia acompanya, fem un recorregut visual pel Montseny, la Plana de Vic, els cingles de Tavertet, amb un pantà de Sau força buit i una bona part d'aquest Pirineu emblanquinat que tant ens fa delir.



Havent esmorzat, baixem del cim i ens apropem fins a la Roca del Migdia, un mirador de menys alçada però potser fins i tot més espectacular que l'anterior. A tocar del pantà, les vistes sobre els cingles de Tavertet són impactants i el Pirineu Oriental se'ns mostra gairebé en tota la seva dimensió.



Abans d'anar a buscar el camí de baixada, passarem encara per un altre mirador, aquest amb bones vistes de Vilanova de Sau.
El corriol de baixada que utilitzarem és el del Cargol, que davalla ràpidament pel mig del bosc, fins a desembocar a la masia de la Vileta Grossa. A partir d'aquí, una pista ens conduirà fins al punt d'inici de l'excursió, al costat de l'església de Santa Maria, curiosa construcció de molt diverses èpoques i estils que, evidentment, trobem tancada.