diumenge, 8 de desembre del 2013

A peu per la Vall d'Àssua


Divendres, 1 de novembre. Dia de Tots Sants. El matí no és tan esplèndid com els dos anteriors i el cel no té aquell blau intens, tot i que lluu el sol. Avui farem una volta per diversos poblets de la vall d'Àssua, amb inici i final al mateix Altron, a 935 metres d'alçada.
Sortim del poble pel camí del darrere de l'església parroquial de Sant Serni (gairebé totes les esglésies del Pallars estan consagrades a Sant Serni!) i el cementiri. Comencem en baixada, per un corriol empedrat, entre murs de pedra seca, que ens porta fins a la Mola de Sall. Allí es produeix la confluència de dos rius. Un d'ells és el Pamano, que neix al peu del Montsent de Pallars i que va inspirar Jaume Cabré, en la seva famosa novel·la "Les veus del Pamano". En aquest punt, el Pamano s'uneix amb el Rialbo i tots dos aniran a morir al torrent de Sant Antoni i finalment a la totpoderosa Noguera Pallaresa.
Arribats a aquest punt, ens toca recuperar el que hem baixat i més, ja que ens hem d'enfilar fins a Surp, a 1.040 metres d'altitud. Hi arribem per la part baixa, i ens apropem fins a la bonica església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria. Després ens enfilem cap a la part alta i vagaregem una estona pels seus carrerons costeruts, plens de cases amuntegades.



Anem a buscar la sortida del poble, passant per davant dels rentadors i d'uns atractius apartaments rurals, la mestressa dels quals, acompanyada per la seva tribu de gats i gossos, ens fa una agressiva política de màrqueting del seu negoci.
Ara toca tornar a pujar, fins a un dels miradors de l'excursió, el serrat de Cortinos, a uns 1.200 metres d'altitud, al capdamunt del qual oneja una enorme bandera estelada. A hores d'ara ja m'he adonat que la sortida d'avui serà un trencacames de permanents pujades i baixades. L'esforç de l'ascens, però, queda compensat per les meravelloses vistes de la vall. Des del punt més elevat, tots els llogarrets dispersos queden a l'abast de la nostra mirada. I al fons, com a testimonis privilegiats dels nostres passos, s'erigeixen amb orgull els dos vigilants per excel·lència de la vall: el Montsent de Pallars i el Montorroio.



La mala notícia, però, és que el proper destí, el llogarret d'Escàs, es troba als nostre peus, a 1.003 metres d'alçada, la qual cosa significa que hem de desfer tot el que hem pujat. Un abrupte  corriol ens hi condueix veloçment.



Escàs és un poblet de carrers estrets, amb teulades gairebé enganxades les unes a les altres, ponts estrets i passadissos subterranis, que ens transporten a temps passats. Com a la resta de pobles, no trobem gent pel carrer, però si molts gats i gossos. I com és habitual en nosaltres, un d'aquests gossos ens ensuma, li agradem i decideix afegir-se a la nostra excursió.
Acompanyats del ca, tornem a baixar fins a la confluència de dos rius: el Rialbo, que  retrobem, i el riu de Caregue. Aquest darrer baixa del poblet de Caregue, al qual no ens arribarem per no allargar excessivament l'excursió. Un cop creuat el riu, tornem a pujar, deixant Escàs als nostres peus.
La caminada és solitària, com les dels dies anteriors, amb el silenci trencat només pel nostre trepig damunt les fulles seques i pels trets llunyans d'algun caçador empaitant un senglar.
El camí ens porta ara cap a un dels pobles més fotogènics de la vall, motiu pel qual devia ser l'escollit per fer el salt a la petita pantalla. Es tracta de Sorre, més conegut pels catalans com a Nord, en la sèrie de TV3 Gran Nord.
Sorre és un poblet penjat a la falda solella de la muntanya, just davant d'Altron, a 1.066 metres d'altitud. El seu nucli està format per uns pocs carrers, de cases atapeïdes i passadissos coberts. En destaca la petita església romànica de Sant Esteve.



Sortim del poble per la carretera que condueix a Llessui. Cap allà ens dirigim, però no hi anirem per la carretera, sinó per camins de ferradura. Ben aviat trobem el corriol, a l'esquerra, i comencem a enfilar la part més dura de la jornada, amb el nostre gos adoptiu entre les cames. Hem de guanyar més de 400 metres d'altitud, que ens faran esbufegar de valent. El camí, però, és molt agraït, ja que creua els Plans de Bernui, magnífics prats encara verds.
Ja són prop de les dues i comença a ser hora de dinar. Els cotxes que anem sentint pujar, però, ens fan témer que potser no trobarem lloc.



Arribem finalment a Llessui, un altre poble de novel·la, ja que és Torena a "Les veus del Pamano" de Jaume Cabré. Com molts poblets del Pallars, consta de dos veïnats, el de baix, Torre, pel qual entrem i el de dalt, Llessui propiament dit. Ens han parlat d'un restaurant, que queda situat entremig dels dos veïnats, i cap allà ens dirigim, a veure si ens donen dinar. Com ens havíem imaginat, és ple a vessar, però aconseguim fer-los una mica de pena i aprofitant que la temperatura encara és agradable, ens habiliten una taula a la terrassa.
El nostre amic de quatre potes, després de barallar-se amb els gossos que corren per allà, gira cua i se'n torna cap a casa, evidentment sense acomiadar-se.
Amb l'estómac ple, afrontem la darrera part de l'excursió, que ens porta, en primer lloc, fins a Saurí. El poble és força més gran del que aparenta, amb cases molt ben restaurades.



Seguim baixant i tornem a creuar el riu Pamano. Una placa en recorda la referència literària:

"(...) – Li diuen lo riu dels mil noms –va fer el Ventura per estripar el tel que s’havia estès entre tots dos.
– Per què, de mil noms?
– Primer agafa el nom de la muntanya que l’alimenta i es diu Pamano. Més avall, alguns li diuen Bernui i, passat Bernui, es diu riu d’Altron i li canvia la veu i el gust. Les truites i tot, tenen la carn diferent, no tan melosa, no tan gustosa com la de les que es pesquen al Pamano.


El camí contiua per un tram força mal senyalitzat, que ens fa pensar, en algun moment, si no ens haurem perdut. Finalment, però, enllacem amb una baixada vertiginosa, que ens aboca a Altron. Mentre baixem, però, gaudim de magnífiques vistes a la nostra esquerra: Saurí, Bernui, Sorre ...
Entrem a Altron pel camí que porta a la font de Libeto i pel costat de la seva famosa formatgeria, la peça d'Altron. És a punt de fer-se fosc i hem gaudit d'una magnífica jornada per un paisatge de novel·la.

dilluns, 2 de desembre del 2013

Ascens al Montorroio


Dijous, 31 d'octubre. Nou matí esplèndid al Pallars. El blau intens del cel i l'excel·lent visibilitat ens animen a deixar la vall i enfilar-nos muntanya amunt. Quan sortim d'Altron, tenim clar quin serà l'inici de l'excursió, però no el seu final. Hi ha dos candidats a la llista: el Montsent de Pallars i el Montorroio.
Ens dirigim cap a Llessui, des d'on arrenca una llarga pista forestal que ens aproparà a aquests dos cims emblemàtics del Pallars. Mentre la pista va fent llaçades, podem contemplar els dos pics al nostre davant. El Montsent, en primer terme, exhibeix amb elegància les seves enormes proporcions i les seves formes arrodonides, com a gran dominador de la zona. Al seu darrere, en un discret segon terme, el Montorroio, de dimensions molt més reduïdes, no renuncia, però, a la indiscutible personalitat que li confereixen la seva forma piramidal i el característic color vermellós que inspira el seu nom.



Passat el coll del Triador, trobem un pal indicador que indica la ruta cap al cim del Montsent i allí, al costat del camí, aparquem el cotxe. Pujarem pel barranc d'Entremonts que, com el seu nom indica, s'enfila per entre les dues muntanyes. Al principi, el camí està força desibuixat, amb només unes poques fites aquí i allà. En creuar una enorme esplanada veiem saltar un isard, que s'atura a contemplar-nos des de la distància. Anem guanyant alçada tot seguint el curs del rierol, a mesura que el barranc es va fent més estret. Abans d'afrontar el darrer repetjó que ens ha de portar al capdamunt de la collada, fem una pausa i aprofitem per esmorzar una mica. Ens asseiem al costat del rierol, que està completament gelat. Senyal que a les alçades la tardor no és tan benevolent com al fons de les valls.



Havent esmorzat, ens plantem dalt del coll en poca estona. A la nostra esquerra, el Montsent, que fa de frontera entra la Vall d'Àssua, de la qual venim, i la Vall Fosca. Al nostre davant s'obre la Vall Fosca, amb el seu rosari de llacs i al fons podem albirar alguns dels grans protagonistes del Pirineu: l'Aneto, el Posets, el Vallhiverna ... Molt a prop, un bell i monumental cim, el Pic de Peguera, amb la seva característica forma que recorda lleugerament el Cerví.
Ara toca decidir: seguim endavant cap al Montsent o ens desviem a la dreta per pujar al Montorroio? Finalment, ens inclinem per la segona opció i deixem el Montsent per a una altra ocasió, possiblement des de la Vall Fosca.



Per anar a buscar el camí que porta al Montorroio ens cal vorejar un petit turó, el Tossalet de la Coma, al qual aprofitem per pujar.
El camí cap al cim del Montorroio ens obliga a superar una paisatge completament rocós, de baixades i pujades,  les anomenades Raspes del Montorroio, que es fa força llarg. Quan arribem a la base cònica de la muntanya, però, el camí es fa més planer i un corriolet molt ben marcat ens porta ràpidament fins al cim. Des d'allà esdevenen encara més espectaculars les vistes que hem gaudit a baix al coll.



La baixada l'encararem per l'altre cantó, en direcció als Estanys de la Mainera. El primer tram se'ns farà força feixuc, amb descensos vertiginosos, per terreny molt pedregós i sense pràcticament fites que ens indiquin el camí. Després d'algun petit moment de col·lapse, però, arribem a les envistes de l'estany Xic i la cosa millora. Ho aprofitem per fer una nova pausa i dinar. Al nostre davant, el pic de Mainera, un cim de caràcter! Com ens va fer suar, fa uns anys, per pujar-lo i sobretot per baixar-lo!



Havent dinat continuem el descens, de manera molt més suau, pel barranc del riu Berasti, fins al Clot de la Mainera. Allà enllacem amb la pista forestal que ens ha de conduir fins al punt d'inici de l'excursió, on ens espera el cotxe. Aquest tram de pista es fa una mica monòton, però els magnifícs colors de tardor que podem contemplar al fons de la vall, a la zona de les Bordes de Llessui, ho compensen amb escreix.
Arribem al cotxe prop de les sis de la tarda, quan ja comença a fosquejar, cansats però satisfets. En tot el dia, no hem trobat ningú. Hem gaudit en exclusiva de la màgia de la muntanya!