dimarts, 31 de desembre del 2019

Sostre comarcal de l'Alt Penedès: un dilema geogràfic


Dilluns, 9 de desembre. Nova oportunitat per fer una excursió fora del cap de setmana, que aprofitarem per recuperar el nostre abandonat projecte dels sostres comarcals. Ens decidim per la comarca de l'Alt Penedès, però no serà fàcil, i no pas precisament per la dificultat del cim!
La bibliografia és qui ens ho posa difícil. Al llibre Sostres Comarcals de Catalunya, de Cossetània Edicions, Jordi Lopez Miquel afirma que el sostre de l'Alt Penedès és el Puig de les Agulles, de 841 metres. No obstant, l'autor puntualitza que l'esmentat puig no és el punt més alt de la comarca, el qual es troba a la serra dels Esgavellats, però el sostre d'aquesta serra, el Puig de les Solanes (914 metres) no es troba dins la comarca de l'Alt Penedès sinó a l'Anoia, motiu pel qual no li atorga la categoria de sostre comarcal. Per altra banda, Joan Raventós Hill, a la seva obra A peu per l'Alt Penedès, també de Cossetània Edicions, no dubta a situar el Puig de les Solanes just a la divisòria entre tres comarques, l'Alt Penedès, l'Anoia i l'Alt Camp i per tant, el considera, amb tots els honors, sostre de l'Alt Penedès.


Ens prendrem el dilema com una oportunitat i no pas com un problema, i pujarem als dos cims, als quals n'hi afegirem, de propina, un tercer, el Puig Castellar, que tot i no entrar en el dilema, pel fet d'estar clarament dins de l'Anoia, és el més elevat (944 metres) i el que té més caràcter de cim.
Començarem l'excursió en un aparcament just al costat de la carretera que uneix La Llacuna amb Vilafranca del Penedès, passant per Pontons. Només baixar del cotxe, dues sorpreses: la primera, el fort vent (és la tercera excursió seguida que fem acompanyats de fortes ventades) i la segona, una mena de gàbia encastada a un arbre, plena de llibres, amb una cadira al costat. Deu ser una iniciativa de foment de la lectura, però no deixa de ser sorprenent en aquest racó de món i més amb les inclemències meteorològiques d'avui.
L'ascens al cim dura poc més de deu minuts, per un sender local prou agradable. El pic té ben poca personalitat, però més enllà de la vegetació que l'envolta, es pot albirar una bonica vista de Montserrat. La baixada la fem circular, seguint el mateix sender local, i abans de seguir, esmorzem dins el cotxe, per evitar el vent, que se'ns fa insuportable.
Per abordar el segon cim del dia, ens cal creuar la carretera i seguir un tram del mateix sender local fins a enllaçar amb el GR-172, que planeja entre boscos d'alzines, al peu de la serra dels Esgavellats, fins a trobar l'indicador, a la dreta, per assolir el cim del Puig de les Solanes. Ens cal superar una costeruda tartera i una petita grimpada final. El cim té encara menys personalitat que l'anterior, sense cap mena de vista. Sabem que hi som per un pal indicador, una fita i un llibre registre en el qual podem constatar, aixó sí, que altres visitants anteriors el reconeixen com a sostre comarcal.


Donem doncs per assolit el sostre comarcal (sigui el que sigui!) i ens dirigim, per la pista que carena la serra dels Esgavellats, al tercer objectiu del dia, el Puig Castellar, les antenes del qual ja es destaquen al fons. Aquest sí que té caràcter de cim, i malgrat la humanització evident, gaudeix d'una magnífica panoràmica del Penedès i l'Anoia, amb la Llacuna en primer terme, Montserrat i el Pirineu al fons. Llàstima que la ventada ens en foragita i no ens ho deixa apreciar prou.
Abans de tornar al punt d'inici, posem una nota de cultura a l'excursió i visitem el poblat ibèric del Castellar, les restes d'un assentament fortificat datat entre els segles III i I aC i situat, com tots poblats ibers, en un punt estratègic, amb domini sobre la plana del Penedès.
Per arrodonir el dia, ens regalem un dinar al restaurant Somiatruites d'Igualada, molt recomanable.

dijous, 26 de desembre del 2019

Matinal al Montseny: les Agudes i el Turó de l'Home



Diumenge, 17 de novembre. Sortida matinal en grup, per compartir un parell de cims propers: les Agudes (1.705,44 metres) i el Turó de l'Home (1.705,78 metres), els punts més elevats del Montseny, sostres comarcals de La Selva i el Vallès Oriental, que no engruixiran, però, la nostra abandonada llista, doncs ja els tenim repetits.
Començarem a caminar a l'aparcament de la Font de Passavets, situat al punt quilomètric 22 de la carretera que porta a Santa Fe del Montseny, que a aquesta hora, prop de les nou del matí, ja està força ple.
Poc després de la font, hem de creuar la riera de Passavets i agafar un corriol a mà dreta (sender PR-208) que s'anirà enfilant de forma sostinguda per dins d'una espectacular fageda, que per l'època de l'any en què estem, ens ofereix la seva millor targeta de presentació, amb una espessa catifa vermella al terra i una variada paleta de grocs i ocres  al nostre damunt. D'una font a una altra: deixem a la nostra dreta la Font del Briançó, de la qual brolla només un filet d'aigua i fem un darrer tram de pujada fins a enllaçar amb el GR-5.2. De moment, però, el deixem i ens desviem a la dreta, per anar a buscar el coll de les Agudes i un darrer tram de tartera fins al cim.


El cim de les Agudes és escarpat i esquerp, sobretot si es puja des de la banda contrària a la nostra, per la grimpada dels Castelllets. A més i com ja comença a ser costum en les nostres excursions, ens dóna la benvinguda una forta ventada. El dia, però, és clar i la vista panoràmica, espectacular, des dels Pirineus fins al mar, que sembla ben bé a tocar. Als nostres peus, els poblets del Montseny i les Guilleries (Arbúcies, Sant Hilari de Sacalm) i el pantà de Santa Fe.
Després de gaudir de les vistes i immortalitzar el moment, busquem un racó una mica arrecerat per poder esmorzar, abans d'abordar el següent cim del dia. 


Per anar fins al Turó de l'Home, que tenim just al nostre davant, desfem els passos fins al GR, voregem el Puig Sacarbassa i prenem un corriol molt planer, el primer tram del qual, en zona obaga, està força glaçat. Ben aviat, però, ens torna a tocar el sol i enfilem el darrer tram en direcció al sostre del Montseny. El camí està força concorregut i també s'hi veu el cim. En arribar al coll Sesbasses enllacem amb un camí asfaltat i fem els pocs metres que ens queden fins al capdamunt acompanyats de força gent. Aquest cim, al contrari de les Agudes, està completament humanitzat, amb edificis i antenes diverses. El millor tornen a ser les vistes, en especial la del cim de les Agudes, d'on venim.
Per baixar, tornarem a enllaçar amb el sender PR-208, passarem pel costat de l'Aveteda, un espectacular bosc d'avets, d'un verd ben fosc, infiltrat al mig de la fageda, i acabarem a una pista de grans llaçades que ens deixarà de nou a la Font de Passavets. A punt per anar a dinar!

dimarts, 24 de desembre del 2019

Tardor a la Vall de Gresolet


Dilluns, 4 de novembre de 2019. Tenim la sort de poder aprofitar un dia entre setmana per sortir d'excursió i a aquestes alçades d'any, és un bon moment per gaudir de la tardor. Així doncs, escollim un itinerari circular per la Vall de Gresolet, en ple Parc Natural del Cadí Moixeró, a la comarca del Berguedà i just als peus del Pedraforca. Sembla ser que la vall té un microclima especial, que fa que hi convisquin arbres de fulla caduca com faigs i roures amb arbres de fulla perenne, com pi roig, pi negre i avet, de manera que la combinació de colors de tardor promet ser espectacular.
Anem fins a Saldes i ens apropem en cotxe fins al coll de la Cabana, punt habitual d'inici de l'ascens al Pedraforca, prop del refugi Lluís Estasén. Quan sortim del cotxe i ens posem a caminar per la pista, el vent bufa amb força i és ben empipador. Afortunadament ben aviat deixem la pista per agafar un corriol a mà dreta que ens portarà cap al fons de la vall i ens protegirà del vent.
El corriol, pedregós i encatifat de fulles, davalla ràpidament pel mig del bosc fins a creuar el  torrent de les Dogues. Poc després, el bosc es comença a obrir i podem contemplar ja el fons de la vall, amb els edificis del refugi i el santuari de Gresolet i sobretot, amb l'esclat cromàtic de verds, grocs, ocres i vermells. Tal com ens esperavem, tardor en estat pur.


Acabem d'arribar fins al refugi, que està tancat, però la part de fora està molt ben arranjada, gairebé com un jardí, i allà esmorzem. S'intueix la imponent presència del Pedraforca, però tot i que en aquests moments fa sol, malauradament, unes boires no ens el deixen veure gens. 
Havent esmorzat, ens toca recuperar tot el desnivell! És la broma pesada de les excursions que comencen en baixada. El camí d'ascens, però, transcorre pel mig d'una espectacular fageda, amb alguns exemplars d'arbres monumentals. Els primers que trobem, prop del camí i la majoria en bon estat, són els quatre faigs del Clot de l'Om. Per arribar als següents, però, ens hem de desviar a l'esquerra i superar un fort desnivell, fins a arribar al que resta del Faig Gros de les Molleres, en molt mal estat. 


Atès que se'ns fa tard, decidim no arribar fins a l'Avet de les Molleres (després uns excursionistes ens diran que el pobre ja és per terra) i desfem els nostres passos fins al camí principal. Ens queda encara un bon tram de pujada, fins al Collell. Mentre ens enfilem, el temps s'ha embolicat, i a la pista que hem de recorrer per tornar al punt d'inici, no només ens rep el vent, sinó també algunes gotes de pluja. Ho compensen, però, les boniques i acolorides vistes del fons de la vall. Realment ha estat una de les millors escursions de tardor dels darrers anys!

diumenge, 20 d’octubre del 2019

De nou al Vallhiverna, 9 anys després


Diumenge, 18 d'agost de 2019. 
Un esplèndid dia d'agost per culminar un repte iniciat 9 anys abans, un no tan esplèndid dia 18 de setembre de 2010, en què se'ns va acudir desafiar la meteorologia per coronar el que seria el meu primer tresmil. Com que les circumstàncies van fer que haguéssim de deixar l'excursió a mitges, teniem clar que hi tornariem, i finalment ha arribat el dia.
Comencem a caminar ben d'hora, després de fer nit a Pont de Suert, des de la presa de l'Estany de Llauset. Agafem el sender d'enllaç del GR-11 amb el GR-18, que voreja l'estany per la seva riba esquerra. La primera part del recorregut és força plana, tot i que pedregosa, i al nostre davant ja s'alça, imponent, l'objectiu: el pic Vallhiverna, amb els seus 3.067 metres.
En arribar a l'altra punta de l'estany, deixarem a la nostra dreta el camí que es dirigeix cap al Refugi del Cap de Llauset i ens enfilarem per la vall de Llauset en direcció al coll del mateix nom. L'ascens és sostingut, per terreny herbós, entre roques ferroginoses, d'un característic color vermellós. El darrer tram fins al coll de Llauset és una tartera de fort pendent, que a l'arribada, requereix un descans i un merescut esmorzar, a més del premi d'unes magnífiques vistes, entre les quals té un especial protagonisme el massís del Posets.


Comença ara l'ascens al pic de Culebres, de 3.062 metres, pas previ al Vallhiverna. El camí és més exposat, amb timba pel cantó esquerre i conclou amb una grimpada que ens porta fins al primer tresmil del dia. El celebrem amb alegria, les fotografies de rigor i un cert nerviosisme. Al nostre davant, talment frontera infranquejable, ens espera el gran repte de l'excursió, que vaig haver de deixar pendent la darrera vegada: el famós Pas del Cavall.
El Pas del Cavall és un bloc de roca d'uns 25 metres de llargada, amb una aresta molt esmolada i timba a banda i banda, que deu el seu nom al fet que molta gent el creua asseguda a l'aresta, amb una cama a cada banda, com si anés a cavall. I així és com decideixo passar-lo jo i a la que puc, quan queda lliure (perquè hi ha prou gent com per desmentir la idea romàntica de la muntanya com un lloc de solitud i d'introspecció), m'hi llenço sense pensar-m'hi gaire, ja que, si hi dono gaire voltes, sé que no passaré!


I així, amb uns quants cops de cul, tanco finalment el cercle obert fa nou anys i arribo al cim del Vallhiverna i aquesta vegada, sí, el puc gaudir com a balcó privilegiat sobre la cara sud de l'Aneto.
Després de gaudir del cim, ara sí amb la tranquil·litat d'haver superat la part més difícil, afrontem la molt àeria cresta que l'uneix amb la seva punta est i comencem el llarg descens. 
El primer tram, de fort pendent, se supera, malgrat tot, amb llaçades força còmodes. Després, però, comencen els grans blocs de granit, que ja no desapareixeran fins al final. Anem resseguint tota una rastellera d'estanys: l'Estany Redó, l'Estany Xelat, a la vora del qual ens aturem a dinar i arribem fins al nou refugi guardat tot l'any del Cap de Llauset, un horrible bunyol metàl·lic enmig d'un paratge de gespa i rocs. Ens queda completar la baixada passant per l'estany de Botornàs i refent l'últim tram de camí per la riba de l'estany de Llauset. Arribem al punt d'inici al cap de gairebé deu hores d'excursió, amb una doble satisfacció personal: dos tresmils al sarró i saldo d'un vell compte pendent, que agraeixo especialment als que m'hi han acompanyat. Ja ho podem anar a celebrar!

dimarts, 27 d’agost del 2019

Un tomb pels Pirineus Occidentals des de Jaca


De nou unes vacances amb el camp base situat a Jaca, ens permeten conèixer nous indrets del Pirineu més occidental de l'Aragó.

Diumenge, 7 de juliol - Mallo de l'Acherito



Comencem les vacances amb un ascens important (més de  1.100 metres de desnivell!) a un dels colossos del Pirineu Occidental d'Osca: el Mallo de l'Acherito (2.374 metres). Per abordar-lo haurem d'anar fins a la bonica vall d'Ansó, gairebé a la frontera amb Navarra. El recorregut serà circular, amb inici i final al refugi de Linza. Ens acompanya un dia de molta calor i un entorn molt sec, producte de la lamentable falta de pluges d'aquest any. Per sort, la primera part de la sortida s'enfila per una bella fageda, que ens porta a superar el Paso del Salto del Caballo i el Paso del Oso. A partir de llavors, però, ja a ple sol, ens toca enfilar fins a una carena, superar una llarga pedrera fins al Collado del Huerto de l'Acherito i l'ascens final al cim, al qual arribem ja força tard. Això té un avantatge: ja tots els excursionistes són de tornada i el cim és per a nosaltres.



Mentre hi dinem, gaudim d'una fantàstica panoràmica de pics ben coneguts: Chipeta Alto, Petrechema, Mesa de los Tres Reyes, Midi d'Ossau, Balaitus ... A les alçades fa bon temps, però als nostres peus, la vall de Lescun, ja en territori francès, jau sota una espessa capa de núvols.
La baixada, dura pel terreny, però sobretot per la calor, la fem pel Barranco de Petrechema i las Foyas del Ingeniero.

Dimarts, 9 de juliol - Punta Pazino



Dia plujós, que no ens impedirà, però, de sortir d'excursió. Aquesta vegada, ens dirigim cap la vall del Tena, a l'est de Jaca. L'objectiu és un modest pic situat el peu del municipi de Sallent de Gállego; la Punta Pazino (1.965 metres). Tot i la seva modèstia (que no ens estalviarà més de 800 metres de desnivell acumulat), en ser un pic aïllat, ofereix esplèndides panoràmiques de la vall, que no podrem gaudir del tot a causa del temps.
L'excursió serà circular, amb sortida i arribada a Sallent. Pugem al cim pel PR HU -91A i tret d'una primera part que s'enfila per una magnífica fageda, la resta de l'ascens fins al coll de Pazino ja ens ofereix molt bones vistes de Sallent, Formigal, l'embassament de Lanuza i especialment, de la Peña Foratata. El fons, però, està ben ennuvolat i no podem veure els 3.000 de la zona de Panticosa ni el Midi d'Ossau i l'Anayet.



Des del coll s'arriba còmodament al cim per un camí de llaçades i des d'allà podem contemplar també l'embassament d'Escarra. Ja ens hem pogut adonar que la meteorologia no ha castigat la Vall del Tena com la resta del país i que les pluges han d'haver estat ben generoses aquí, ja que tot està tenyit d'un verd intens, acompanyat del groc de la ginesta a les faldes de la muntanya, i els dos embassaments són ben curulls d'aigua.
La baixada la fem pel Camino as Crampas, no tan ben senyalitzat ni fresat com el d'ascens, que a part de les vistes ens obsequia també amb bonics trams de bosc.

Dimecres, 10 de juliol - Punta d'a Espata


De nou un dia esplèndid, que aprofitarem per pujar a un pic del massís de Collarada, la Punta d'a Espata (2.199 metres), que per la seva posició constitueix un magnífic mirador del sostre de la zona, el pic de Collarada, de 2.883 metres.
L'ascenció la farem des de l'aparcament de la Fuente del Paco, després d'haver recorregut en cotxe, des de Villanúa, un bon tram de la pista de Collarada.
El primer tram de l'excursió transcorre sobretot pel mig del bosc, la qual cosa és d'agrair, ja que la pujada és considerable i ja suem prou. De tant en tant, anem trobant-nos amb la pista, fins que sortim del bosc en arribar al refugi Cubilar de la Espata, punt on aquells excursionistes que han obtingut permís de l'ajuntament de Villanúa per circular per la pista en direcció a Collarada han d'abandonar el vehicle i seguir a peu. Avui només hi trobem un vehicle, aparcat al costat d'una taula de pícnic, molt ben situada a l'ombra, que aprofitarem per dinar, a la tornada.



Ens enfilem ara pel llom herbós de la muntanya, tot deixant enrere un ramat de vaques, en direcció al coll. El pendent és considerable i molt directe, però l'arribada al coll té com a premi les excel·lents vistes de Collarada, Collaradeta i els Sombreros.
A partir d'aquí, abandonem l'herba i comença el pedregar, especialment en arribar a la cresta, on hi ha una petita grimpada, que a mi  se'm fa prou complicada! Mentre pujavem, s'ha anat embolicant el temps i ara ja no veiem res de l'esplèndid escenari que hem gaudit des de coll. Així doncs, ens fotografiem amb una espasa que confirma que som al cim correcte i emprenem la baixada pel mateix camí. Ens espera un píncic de nivell, ben còmodament asseguts.

Dijous, 11 de juliol - Ibons de Bachimaña



L'objectiu del dia és visitar alguns dels molts estanys de la zona de Panticosa, però com que sortim tard i fa molta calor, al final farem molt menys del que voliem.
Comencem a caminar pel costat del refugi de la Casa de Piedra, als Baños de Panticosa, tot seguint el GR-11. Som a alta muntanya i poc després de l'inici, i d'un camí de zigazages, comencen ja els blocs de granit que m'agraden tant! Fins i tot, en alguns punts, cal ajudar-se amb les mans i amb algunes baranes. I després trobem la llarguíssima i costeruda Cuesta del Fraile, que acaba just a la punta de l'embalse menor de Bachimaña, al peu del qual s'alça el refugi del mateix nom, un dels més nous del Pirineu i, pel que diuen, gairebé tan còmode com un hotel.
Després de descansar una mica, continuem amb el GR-11, que voreja l'estany pel seu cantó esquerre, arribem a l'embalse mayor de Bachimaña, espectacular amb la seva illeta central, que resseguim fins al pla que queda als peus de la Cascada de los Ibones Azules, on ens aturem a dinar i decidim girar cua. No deixa de sorprendre'm que, mentre jo tinc feinades a mantenir l'equilibri amb els dos bastons, passa una noia amb un sol bastó ja que a l'altra mà aguanta ni més ni menys que un paraigua per protegir-se del sol! Constato que, com afirma la dita catalana, cada home (o dona) és un món, també a la muntanya.
A la baixada, observem que molts excursionistes aprofiten per refrescar-se en algun dels molts gorgs i salts d'aigua que es troben al costat del camí.

Divendres, 12 de juliol - Lac d'Ansabé



La sortida d'avui ens portarà fins al bonic poblet de Lescun, a la vall d'Aspe, ja en territori francès. Des d'allà ens enfilarem fins al lac d'Ansabé, a 1.859 metres d'alçada, on gaudirem d'unes vistes espectaculars d'un dels circs més bonics del Pirineu.
Iniciem el recorregut a Pont Lamary i per sort, aviat ens endinsem pel bosc, ja que fa molta calor. A la primera sortida del bosc, en una esplanada, ja podem admirar algunes de les moles del circ, especialment el Petrechema. Ens tornem a endinsar al bosc i en sortim a les cabanes d'Ansabere. Allà el camí es bifurca. El de la dreta, es dirigeix cap al coll de Petrechema, mentre que el de l'esquerra, que prendrem nosaltres, va cap al llac. És una pujada sostinguda, però de bon fer, que en poc més d'una hora ens deixa a la riba del llac.



L'indret és paradisíac: el llac no és gaire gran, però la seva situació és privilegiada. Al seu entorn, i reflectits en les seves aigues cristal·lines podem albirar des del Mallo d'Acherito fins a la Mesa de los Tres Reyes, passant pel Sobarcal, el Petrechema i les agulles d'Ansabere, amb la seva estètica dolomítica.
Els voltants del llac estan encatifats d'herba i una bona colla de cavalls hi pasturen i s'hi abeuren. No cal dir que aprofitem per fer un pícnic al peu del llac i per remullar-nos els peus, abans de desfer de nou el camí fins al cotxe. Ha estat una excursió fantàstica, la qual cosa demostra que no sempre cal pujar a un cim per gaudir de la muntanya.

Diumenge, 14 de juliol -  Calzada romana i Senda de los Ganchos



Avui toca una excursió circular, curta però molt interessant, que ens portarà al Valle de Hecho, que juntament amb el d'Ansó, són els dos més occidentals del Pirineu aragonès.
Comencem l'excursió al Puente de Santa Ana, just al peu de la carretera que porta cap a la Selva de Oza, poc després de la bonica població de Siresa.
La primera part de la caminada ens portarà, pel marge dret del riu Aragón Subordan, a recórrer l'anomenada Calzada Romana, antiga via de comunicació de l'època dels romans, que unia el Bearn francès amb Caesaraugusta (Saragossa). La ruta està marcada com a variant del GR-11, així com també formava part d'una de les entrades del Camino de Santiago a la Península Ibèrica. El primer tram de camí s'enfila pel mig del bosc i manté un empedrat molt ben conservat. Gairebé al capdamunt de la pujada trobem les runes d'una antiga fortificació o torre vígia, del segle XVI, testimoni de les estructures defensives construïdes al llarg del camí. A partir d'aquí comença una baixada en zigzag, pel mig del bosc, que ens deixa de nou a peu de carretera, a l'alçada de l'antic campament de San Juan de Dios, mostra que les valls del Pirineu no només eren lloc d'entrada i per tant, d'interès militar, en èpoques pretèrites, sinó també en èpoques molt més properes.
A partir d'aquí, creuem la carretera i el riu per prendre el PR.HU-21, conegut com a Senda de los Ganchos o dels contrabandistes, per ser molt més discreta que el camí anterior. Ens caldrà enfilar-nos per boscos frondosos i diversos, per sobre de la Boca del Infierno, per anar a creuar el barranc d'Aguerri i tornar a baixar fins al Puente de Santa Ana, punt d'inici de l'excursió.

Dilluns, 15 de juliol - Ania-Auñamendi



Després d'una setmana d'entrenament ja podem abordar la que per nosaltres serà l'etapa reina d'aquetes vacances: el pic d'Ania o Auñamendi (2.504 metres), el primer gran cim d'envergadura del Pirineu Occidental, que tot i estar íntegrament en territori francès, és considerada la muntanya sagrada de la cultura basca. Es tracta d'un cim amb personalitat, per la seva silueta piramidal (la típica muntanya dels dibuixos infantils), la seva ubicació aïllada, que la fa destacar sobre la resta i la seva bona vista panoràmica. No és una ascensió difícil, però la llargada i el desnivell acumulat la converteixen en un repte per a mi.
L'ascensió l'emprendrem pel cantó francès, motiu pel qual tornarem a Lescun, i des d'allí, per una pista forestal, ens arribarem al refugi de l'Aberouat, on començarem a caminar, seguint el GR-10. El primer tram, íntegrament per dins d'una bella fageda, és molt agradable, però suposa més d'una hora de no guanyar desnivell, sinó més aviat perdre'n, de manera que anticipa un esforç extra! A la sortida del bosc, una zona de prats i pastures comença a ascendir fins a la cabana del Cap de la Baitch, veritable arca de Noè amb animals de tota espècie (vaques, ovelles, gallines, rucs, porcs ...) i que, com és habitual, anuncien "vente de fromage".



A la cabana deixem el GR- 10 i ens desviem cap a l'esquerra, vers un corriol que s'enfila, en forta inclinació, cap al cim, que s'alça solitari al nostre davant. El camí ens porta a una zona kàrstica, afortunadament molt menor que la de l'Aspe, el laberint de la qual ens cal superar, amb un petit esforç, per anar a trobar el camí que ve des del Col des Anies i que enllaça amb l'altra ruta d'ascens (aquesta sí, profundament kàrstica!). A partir d'aquí, es dibuixa ja un clar camí de flanqueig, per la dreta del cim, fins que, en una petita grimpada, girem a l'esquerra i enfilem la pala final, amb un inclinat camí en zigazaga, que ens deixa finalment al cim, en un moment en que les seves impressionants vistes han quedat mig emmascarades per la boira, però que igualment gaudim de valent.
La baixada, pel mateix camí, i després de fer una pausa per dinar, se'ns fa llarguíssima, però arribem al cotxe amb la gran satisfacció d'haver superat 15 quilòmetres i més de 1.300 metres de desnivell acumulat.

Dimarts, 16 de juliol - Ibon d'Estanés



Després de l'esforç del dia anterior, avui optem per una excursió lleugera, que al final no ho serà tant.
L'objectiu és l'Ibon d'Estanés, un dels estanys més coneguts de la vall del riu Aragón, al qual es pot accedir per diverses rutes. La que escollim avui l'aborda per la vessant francesa, des de les Forges d'Abel, just després de creuar el túnel de Somport. Des d'allà s'accedeix a un aparcament a tocar de la cascada d'Espelunguere (prop de la central elèctrica del mateix nom). Un primer tram de bosc, un segon tram de pista en direcció a la cabana d'Espelunguere) i  un nou tram de bosc en pujada sostinguda fins a creuar el pas d'Escalé d'Aigue Torte i entrar en territori aragonès.
A partir d'aquí, un llarguíssim pla de pastura de vaques ens condueix a l'inici de la vall d'Aguas Tuertas, un dels racons més curiosos del Pirineu aragonès, on podem contemplar els sinuosos meandres del riu Aragón Subordan.



Aquí fem un gir de 180º i enllacem amb el tram de GR-11 que uneix Candanchú amb la Selva de Oza, que ens portarà fins a Estanés, per un corriol pedregós i costerut que les meves cames, cansades del dia anterior, maleeixen una mica. En arribar al punt on ja podem contemplar l'ibon, decidim no baixar fins a la seva riba i dinar gaudint de la vista. Just al nostre davant, el Midi d'Ossau, amb un núvol enganxat al seu cim, sembla talment un volcà en plena erupció.
La tornada la fem pel mateix camí, amb algun petit experiment per escurçar una mica la ruta.

Dijous, 18 de juliol - Pico d'a Raca



Avui pujarem a un pic situat just al damunt de les estacions d'esquí de Candanchú i Astún: el Pico d'a Raca (2.277 metres).
L'excursió la començarem des del Puente de Santa Cristina, a la carretera que porta cap a Candanchú des de Canfranc. Just a l'inici, es troben unes roques d'un característic color vermellós, anomenades Peñas Rojas, que són un punt de gran interès per als escaladors. De fet, l'exèrcit espanyol hi té instal·lat un punt d'aprenentatge d'escalada i bona prova d'això la veiem en el grup de militars que hi estan fent pràctiques. Una mostra més de la intensa presència de l'exèrcit, encara avui dia, en aquestes terres de frontera.
La primera part del nostre camí coincideix amb el GR-11 i també amb un tram del camí de Santiago, que baixa des de Somport. Ben aviat, deixem que ambdós segueixin el seu descens cap a Canfranc i nosaltres ens desviem a l'esquerra per prendre un corriolet que, en còmodes llacades, ens va fent guanyar alçada en direcció al cim. Durant tot l'ascens, ja s'endevinen les magnífiques vistes que ens oferirà el punt més elevat.



En arribar al collet, ens espera un darrer tram d'ascens més feixuc i força directe fins al cim. Cal dir que aquest està farcit d'antenes i altres edificis que formen part del telecadira de l'estació d'esquí d'Astún, la qual cosa l'espatlla del tot. No obstant, el que no pot espatllar és la panoràmica, que realment és excepcional. Realment és com una pel·lícula de totes les nostres vacances a Jaca, les passades i les que han de venir: Canal Roya, Anayet, La Moleta, Aspe, Bisaurin, Castiello d'Acher, Auñamendi ... Tots emergint d'un mar de boires que no aconsegueix amagar-los. El fons de les valls si que queden coberts i només se n'escapa la vall de l'Aragón, amb l'antic campament militar de Rioseta en primer terme i Canfranc Estación, que avui està de festa en commemoració del 91è anniversari del seu emblema: l'Estació Internacional de trens.
Després de dinar emprenem la baixada, pel mateix camí de pujada. No cal dir que de tornada ens aturarem a Canfranc Estación, per compartir la seva festa.

Divendres, 19 de juliol - Ibon de Respomuso



Finalitzarem les excursions d'aquestes vacances tornant al valle del Tena, a Sallent de Gállego, un poblet que ens encanta. L'objectiu del dia és l'Ibon de Respomuso i el refugi que hi ha a la seva riba.
Començarem a caminar des d'un aparcament al costat de l'embalse de La Sarra, que fent honor a l'esplendor de la vall, també és ben ple.
Hem de creuar un pont, per seguir el GR-11, que va paral·lel al curs del riu Aguas Limpias, per la seva riba dreta. L'initerari és molt bonic i variat, amb un inici pel mig d'una frondosa fageda, molts salts d'aigua, alguns en ple camí, que ens ajuden a atenuar una mica la calor del dia, un estret congost que ens ajuda a superar el barranc d'Aguas Limpias, pel Paso del Anso i un darrer tram ben pedregós fins a assolir la presa de l'Ibon de Respomuso.
Des de la presa podem gaudir ja de les vistes de l'estany i del seu espectacular entorn d'alta muntanya, amb importants 3.000, com el Gran Facha i el Balaitous. El refugi, però, ens queda encara una mica lluny, a l'altra punta del llac, i ens caldrà enfilar-nos i tornar a baixar per arribar-hi.
Dinem al costat del refugi, tot gaudint de la panoràmica, abans de desfer el camí d'anada. Fa molta calor i agraïm els trams de bosc i sobretot, els salts d'aigua que ens remullen una mica. Ens creuem amb molts excursionistes que van a passar la nit al refugi per pujar a un dels grans cims de la zona, entre ells un grup de jubilats catalans molt simpàtics.
I així posem punt i final a les vacances, amb una excursió de no massa desnivell, però de gairebé 15 quilòmetres de llargada!