dissabte, 19 de gener del 2013

Santa Perpètua de Vespella


Diumenge, 13 de gener. Torna a fer un matí rúfol, però tot i així, sortim a fer una caminadeta, prop de casa. Aquesta vegada escollim l'ermita de Santa Perpètua, coneguda també com de Vespella. L'ermita es troba al capdamunt d'un turonet, de 790 metres d'alçada, en el límit entre els termes municipals de Gurb i Santa Cecília de Voltregà.
Després d'esmorzar, ens n'anem cap a Santa Cecília i deixem el cotxe a l'aparcament del restaurant Can Peirot. Farem una ruta circular, la primera part de la qual seguirà el curs de la riera del Sorreigs. De fet, el sender que prenem és el PR-C 46, anomenat precisament Ruta del Sorreigs. El camí és ben bonic, per boscos de ribera encatifats de fulles seques, mig embolcallats per la boira i creuant de tant en tant la riera per passeres de pedra. Passem a tocar de la masia de Puigví, casa pairal dels meus avantpassats, i arribem a la  immensa finca d'Angelats. En aquest punt deixem el PR-C 46 i agafem el PR-C 49. Aquest és el sender de Voltregà, que ve de Sant Martí Xic i conicidex, en el tram que farem nosaltres, amb el GR 3, el sender central de Catalunya. Aquí el camí abandona la riera del Sorreigs i ressegueix el Rec de la Tuta. Si fins al moment, el recorregut havia estat força planer, ara ens tocarà pujar, per superar el desnivell que ens separa del cim del turó.



En arribar al capdamunt, trobem un grup de gent que vénen del cantó de Sant Bartomeu. Sembla ser que pertanyen al Grup Excursionista Fem Camí, de Gurb i són els responsables de la rehabilitació de l'ermita i el seu entorn. I cal dir que han fet una feina excel·lent, per la qual cal felicitar-los. La petita ermita, mig amagada entre la boira, presenta un aspecte excel·lent i a l'entorn hi ha diverses mostres de l'obra en pedra de l'artista manlleuenc Pere Vila, que també ha col·laborat en les tasques de manteniment. Tenim la sort de poder entrar dins l'ermita i veure la bonica talla gòtica de la santa.
A fora, tot i trobar-nos en un dels miradors comarcals, la boira no ens deixa veure res, de manera que iniciem el descens, continuant el PR-C 49. Ens acomiada el so de la campana de l'ermita i ben aviat, escapem de la boira i una immensa amplitud de camps de conreu ens acompanya ja fins al punt final, de nou a Santa Cecília. Pel camí de retorn, un petit accident em fa anar a parar dins d'un bassal de fang, però en surto sencera, més enllà de la brutícia. Així que, un cop acabada l'excursió, de dret a la dutxa!

diumenge, 13 de gener del 2013

Inici de 2013 al Pla d'Aiats

 Dimarts, 1 de gener. Com ja ha esdevingut tradició, estrenem l'any a la muntanya. Aquesta vegada, escollim un dels altiplans del Collsacabra: el Pla d'Aiats.
Ens llevem tard i ja són quarts de deu quan ens dirigim en cotxe cap a Cantonigròs. El sol ha decidit no fer acte de presència en aquest inici de 2013 i fa un dia ben rúfol. Poc abans d'arribar al poble, ens desviem a l'esquerra, per un camí de carro força estret i anem a aparcar prop de la Masia d'Aiats.

Anem fins al darrere de la masia, un casalot de dimensions colossals, i comencem a pujar pel cingle. El pendent és molt pronunciat i trobo a faltar els bastons, que he deixat oblidats a casa. Les parets verticals semblen, com sempre, infranquejables. Aconseguim, però, superar els espectaculars cingles d'Aiats pel Grau de l'Escaleta. En un dels trams d'ascens, el camí s'enfila per una estreta faixa empedrada, totalment acinglerada pel cantó esquerre. Les vistes de la plana, amb Manlleu al fons, són, des d'aquest lloc especial, magnífiques.
Arribem al capdamunt del pla i a la nostra dreta, mig amagats entre la vegetació, hi ha uns coberts en ruïna. Són els Cortals d'Aiats. Sembla ser que fa anys, al pla s'hi conreaven patates i aquests coberts servien de magatzem als pagesos de la contrada.

Seguim tota la carena, a la dreta dels Cortals, fins a l'extrem de la cinglera, on hi ha unes esplèndides vistes panoràmiques de la vall de Rupit i Pruit. Ens asseiem al peu de l'estelada que hi oneja i assaborim el primer esmorzar de l'any, en un mirador privilegiat. En primer terme, el Montcau i el Puig d'en Bac semblen un parell de bonys coberts de vegetació. Mentre mengem, gaudint de les vistes i del silenci, comencen a caure quatre flocs de neu. Segur que això ens portarà sort!

Desfem el camí, de nou fins als Cortals, però en lloc de baixar pel grau, seguim endavant i recorrem tot el pla en direcció a Cabrera. El terreny on abans es plantaven les patates és ara el paradís de les falgueres. Al final del pla, comencem el descens pel mig de rouredes i fagedes, amb el terra completament encatifat de fulles seques.
En arribar al coll d'Aiats, ens arriba el so de veus i rialles procedents de Cabrera. Fem un gir de 180º i continuem el descens fins al punt d'inici de l'excursió. Poc abans d'arribar comencen a caure gotes i a poc a poc es va posant a ploure amb més intensitat. Arribem al cotxe força molls, però ben contents. Al cap i a la fi, anem mancats de pluja i de ben segur que es tracta d'un bon començament d'any!

dissabte, 12 de gener del 2013

La Creu de Gurb


Dissabte, 22 de desembre. Per a l'última sortida de l'any 2012, escollim un cim ben proper a casa però que figurava encara a la meva carpeta de temes pendents: la Creu de Gurb, que per la seva ubicació estratègica al bell mig de la Plana de Vic s'erigeix en mirador per excel·lència de la comarca d'Osona i del relleu que l'envolta.
Farem una ruta circular, amb inici i final a la parròquia de Sant Andreu de Gurb. En el primer tram, seguirem el sender de petit recorregut de Gurb (PR C-41). Iniciem la caminada al costat de l'església i ben aviat deixem el camí per endinsar-nos per un corriol que travessa l'anomenat bosc encantat. El bosquet, de fet, en té poc, d'encantat. Si l'anomenen així és per uns quants animals fets de fusta i uns quants rètols identificatius amb els noms dels arbres i dels animals.
Després d'una pujadeta, arribem a la petita ermita de Sant Roc. Sembla que l'interior està decorat amb il·lustracions de Pilarin Bayés, però malauradament és tancada.

Seguim endavant i creuem una zona de margues blaves i turons testimoni. Es tracta d'un relleu molt típic de la plana de Vic, en el qual l'erosió d'una roca molt tova dóna lloc a unes formes sinuoses, en una mena de paisatge entre desèrtic i llunar.
Comença ara la part més exigent de l'excursió, una pujada molt dreta, facilitada en alguns punts per la presència de troncs travessers. L'intens pendent s'acaba al coll de la Creu, un cop assolits els 800 metres d'alçada. Un suau ascens deixant la falda de la muntanya a la nostra esquerra ens deixa finalment dalt del cim, a 840 metres.
Els símbols nadalencs s'han afegit a la decoració habitual del cim i la immensa creu de ferro que li dóna nom porta incorporada una estrella que de nit es veu des de diversos punts de la comarca. I un grup excursionista  hi ha portat un pessebre d'inspiració gaudiniana. Al costat de les restes del castell de Gurb i la taula d'orientació, hi oneja una enorme bandera estelada.

L'esforç de la pujada queda a bastament compensat per les magnífiques vistes. Tot i que el dia no és precisament esplèndid, podem contemplar a pleret Pirineu, Montseny i Collsacabra, mig camuflats entre les boires, així com tota la Plana de Vic.
La baixada, en direcció sud, per un camí molt dret, la fem de forma molt ràpida, ajudats pels bastons. I després d'un últim tram entre conreus i pastures, arribem de nou a la parròquia de Sant Andreu i al final de l'excursió.