diumenge, 20 de febrer del 2011

Miradors de Montserrat: Sant Jeroni i l'Albarda Castellana


Dissabte, 19 de febrer. Tornem a Montserrat, aquesta vegada amb l'excusa de coronar uns quants cims comarcals més (sí, sí, uns quants! Montserrat és una muntanya màgica i permet aquesta mena de miracles, ja ho veureu).
Des de Monistrol, agafem el primer cremallera del dia, que ens porta fins al monestir. Hi ha molta tranquilitat, encara, a aquesta hora matinera en què pelegrins i excursionistes tot just comencen a despertar-se. Es respira la pau de sempre i un silenci menys habitual, trencat només pel cant dels ocells.
Iniciem el recorregut a la plaça de Montserrat, just quan les campanes del monestir repiquen les nou. El nostre primer objectiu és el cim més elevat del massís, Sant Jeroni (1.236 m), que abordarem pel Camí Vell. Per començar, hem de superar les anomenades Escales dels Pobres, un tram interminable de graons que ens agafa en fred i ens fa esbufegar de valent. De tant en tant, mentre ens aturem per recuperar l'alè, ens girem a contemplar magnífiques vistes del monestir que es va allunyant als nostres peus. Arribem finalment al Pas dels Francesos, un estret entre les parets de conglomerats típiques de la muntanya. Un cop superat, s'acabaran les escales (de moment!) i en un d'aquells contrastos amb què ens obsequia Montserrat, apareix de cop i volta l'esplendor d'algunes de les agulles emblemàtiques del massís: les Magdalenes i la Gorra Frígia. També tenim la sort de veure, camuflades entre les roques, unes quantes cabres ibèriques. Més endavant, nou canvi de paisatge: ara ens endinsem en un bosc d'alzines, per un caminoi que ens porta al Pla dels Ocells i, deixant a l'esquerra el Camí de Sant Joan, que emprendrem a la tornada, arribem a l'esplanada de l'ermita de Sant Jeroni. És un indret molt bonic, amb unes quantes alzines monumentals. Aquí hi ha una bifurcació de camins. El de la dreta condueix al Mirador del Moro, punt sense massa interès i on l'emprempta humana ha deixat el seu impacte en forma d'enorme antena de telecomunicacions. El camí de l'esquerra serà el que ens portarà, per un nou tram interminable d'escales, al cim de Sant Jeroni. A mesura que les enfilem, va emergint, talment com si es despertés, una bona part del relleu de Catalunya, del Pirineu lleidatà al gironí i d'aquest al Collsacabra, el Montseny, Sant Llorenç del Munt i fins a Collserola i el mar. En arribar al capdamunt, una taula d'orientació, en forma de rosa dels vents, posarà nom a totes aquestes muntanyes. Som al cor de Catalunya, tant en sentit figurat com en sentit literal. S'escau recordar els versos de Mossèn Cinto Verdaguer en el seu poema "Don Jaume en Sant Jeroni":

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol:
quin pedestal per l'estàtua!
pel gegant, quin mirador!


Cal recordar, també, que som al límit entre les comarques del Bages i l'Anoia, de manera que Sant Jeroni esdevé sostre de les dues comarques. Ja en tenim dos al preu d'un! Després de gaudir una estona de les impressionants vistes, com que bufa el vent i fa fresqueta, busquem un lloc arrecerat per esmorzar. I ara sí, definitivament, els excursionistes s'han llevat. És un no parar de gent amunt i avall. Un gos que se'ns acosta rebutja el tros de pa que li donem, però un ocellet que vola per allà, després d'estudiar la situació i fer una aproximació estratègica, se l'emporta ben satisfet. Un bon exemple que la natura no desaprofita res.
Comencem el descens, que farem pel Camí Nou. Abans, però, i aprofitant la situació estratègica de Montserrat, tindrem l'oportunitat de fer un altre cim comarcal, en aquest cas, el del Baix Llobregat. Es tracta de l'Albarda Castellana (1.177 m), que és a tocar i hem pogut contemplar a pleret des de Sant Jeroni. Després de superar un pas una mica complicat i una petita grimpada, amb l'ajuda d'una corda, ja hi som. Tres d'una tacada! És la màgia de Montserrat.

Baixem pel camí de Sant Joan, gaudint de magnífiques vistes del fal·lus per excel·lència de Catalunya, el majestuós Cavall Bernat i també de l'Elefant (veient-lo des de tal perspectiva sembla impossible que hi puguessim pujar). Passem pel peu de la Gorra Frígia, on uns quants escaladors en preparen per començar el seu periple i d'altres són ja penjats a les diverses parets. Tot el camí és un anar i venir de gent, especialment en arribar a l'estació superior del funicular de Sant Joan. Per sort, trobem una drecera que, per un petit corriol, ens porta directament al Pla de Sant Miquel i a l'ermita del mateix nom. Ja som gairebé de nou al punt d'inici, però abans d'arribar-hi, ens desviem fins a la Creu de Sant Miquel, per contemplar una de les vistes més fotografiades del monestir.

Després d'una petita parada per dinar i de l'obligada visita a La Moreneta, decidim que encara no estem prou cansats i podem baixar a peu fins a Monistrol. Mentre baixem, van desapareixent progressivament, com si una persiana es tanqués, els diversos cims de l'entorn (Pirineu, Montseny, La Mola), fins que, en arribar al capdavall, ja només es veuen les parets del massís. Tot plegat, gairebé disset quilòmetres i més de mil metres de desnivell negatiu. I fins aviat, Montserrat!

dimarts, 8 de febrer del 2011

De Núria al Puigmal, tot trepitjant neu


Dissabte, 5 de febrer. Delerosos com estàvem de trepitjar neu i abans que les elevades temperatures anunciades l’acabin de fondre, ens decidim per abordar un cim comarcal de primera divisió: el Puigmal, sostre de la comarca del Ripollès i del Pirineu Oriental, i sens dubte, un dels pics emblemàtics de Catalunya.
Mentre ens dirigim en cotxe cap a Queralbs, la cosa no promet massa. La cara sud de la muntanya ens contempla força despullada de neu i al cim, que treu el nas, entre els primers raigs de sol, mentre ens enfilem cap a Núria amb el cremallera, tampoc no se n’hi veu massa. Confiem que l’ascens per la cara nord sigui una mica més engrescador.
Iniciem la pujada i just quan abandonem la pista d’esquí i comencem a enfilar muntanya amunt, comença l’aventura. La neu és molt tova i constantment ens enfonsem, en algunes ocasions gairebé fins als genolls. El dia, però, és esplèndid i el paisatge de pins negres enfarinats sembla talment una postal nadalenca.
Arribem a l’inici del torrent de la Coma de l’Embut. Hauríem de seguir el seu curs, però les traces dels que ens han precedit assenyalen cap a una de les faldes de la muntanya. Decidim seguir-les i, com que el pendent és considerable, ens posem els grampons. És la meva primera experiència amb aquests estris, i he de dir que em fan una mica de respecte!

El primer tram que recorrem ja calçats amb els grampons es fa força feixuc. La neu continua essent massa tova i l’esforç que cal fer per arrossegar els peus és considerable. En algunes ocasions, semblem nàufrags en un mar de neu. Afortunadament, en anar guanyant alçada, la neu s’endureix i ens facilita les coses. Després de recuperar energies amb l’esmorzar, ens disposem a afrontar el segon tram de l’ascens. Ara ens movem molt millor amb els grampons, però el pendent ha guanyat inclinació i a més, com que la neu amaga els zig-zags del camí, l’emprenem pel dret. Tot esbufegant, anem guanyant alçada. Per a mi, és una nova experiència això de caminar per la neu i m’envaeix una allau de sensacions desconegudes. El silenci habitual de la muntanya és encara més aclaparador i la neu amplifica sons insignificants, com el dels grampons o els bastons en clavar-se al terra. Arreu on arriba la vista el blanc és enlluernador, més encara sota els raigs del sol i en contrast amb un cel blavíssim. I el que més m’impacta és la sensació de caminar sobre una placa de gel, sense caure i sobretot, sense que es trenqui (tot i que he de confessar que no les tinc totes). És fantàstic.
El cim es fa pregar. En algun lloc he llegit que el defineixen com un cim tímid, ja que li costa deixar-se veure, fins que gairebé hi ets al damunt i a fe que ho deu ser molt, de tímid! Hi ha un moment en el qual estic a punt de tirar la tovallola, però faig un últim esforç i ja hi sóc. Una vegada més, un mirador privilegiat de l’entorn, des del més proper (tots els pics que formen l’anomenada “Olla de Núria”) fins al més allunyat (el Montseny, Sant Llorenç de Munt, Montserrat, el Pedraforca ...). Un poema de Jacint Verdaguer ho proclama des d’una placa commemorativa:

De puig en puig pel coll de Finestrelles
s’enfilen del Puigmal a l’alta cima,
tota la terra que el meu cor estima
des d’ací es veu en serres onejar.


Després de gaudir una estona del paisatge, emprenem el descens, que se’ns fa tard i l’aire és molt fred en aquelles alçades.

El primer tram de baixada, amb la neu dura, és divertidíssim. Els grampons permeten afrontar pendents de vertigen sense patir i ens hi deixem anar, mentre petites allaus es van formant sota els nostres peus. La bona vida, però, s’acaba i ben aviat ens toca tornar a barallar-nos amb gruixos de neu tova que ens volen engolir. En lloc de tornar pel mateix camí, travessem el pla de l’Ortigar que ens porta a un caminet idíl·lic, pel mig del bosc, que ho seria més, d’idíl·lic, si els gruixos de neu no ens fessin anar per terra una vegada i una altra. Esgotats, arribem finalment al punt de partida, l’estació d’esquí de Núria. Ens hem guanyat el premi d’una bona cerveseta!