diumenge, 16 de març del 2014

Al Puig Ou des de Sant Pau de Segúries

 

Dissabte, 8 de març. Volem treure partit de les excel·lents condicions climatològiques que ens regalen un dia assolellat, lluminós i amb bona visibilitat. Per tant, es tracta de buscar un cim proper que faci de bon mirador del Pirineu. L'escollit és el Puig Ou, un pic de 1.300 metres, situat a cavall del Ripollès i l'Alta Garrotxa. Hi ha diverses vies d'accés al cim i nosaltres l'abordarem des de la bonica població ripollesa de Sant Pau de Segúries.
Sortim a quarts d'onze del matí i per un tram de carretera ens acostem a la masia El Mariner de Sant Pau. Es tracta d'un gran casal, amb moltes dependències, inclosa una ermita, que li donen un aspecte de petit poble. Actualment funciona com a allotjament rural de luxe, però en el seu moment fou una de les masies més importants de Catalunya. 


Com s'explica, però, que en aquestes contrades, als peus del Pirineu, una masia porti un nom tan poc muntanyenc com "El mariner"? Mossèn Cinto Verdaguer recull una bonica llegenda, de reminiscències homèriques, que en glossa l'origen. El protagonista, un mariner que havia perdut tota la seva família per culpa de la mar, se n'allunya junt amb un rem, l'únic record que li resta de la seva vida anterior. El seu objectiu és trobar un lloc on ningú no conegui la funció d'aquest objecte. L'indret en qüestió acaba essent el poblet de Sant Pau, on el mariner s'estableix, construeix una masia i refà la seva vida amb una nova família. I per això la masia es coneix amb el nom del Mariner.


Passada la masia, deixem la carretera i ens enfilem per un corriol fins a uns plans de pastura que queden just a sobre de la casa. Des d'allí, en el que serà el tram més agraït de l'excursió, el camí s'endinsa per una bonica i solitària fageda que, acompanyants pel trepig de la fullaraca, ens condueix al capdamunt de la carena.
Ara ens toca baixar, per camins ombrívols i humits, fins a la collada del Sitjar. Allà s'assenta l'altra gran masia de la zona, El Sitjar, documentada des del segle XIII. Al seu costat descansa la petita capella romànica de Sant Bartomeu, del segle XII.
En aquest punt comencen els nostres problemes. D'acord amb la guia, el camí que hem de seguir passa pel costat de la casa, però hi ha una tanca que ens impedeix el pas. Després d'una petita discussió, en la qual jo sóc partidària de tornar enrere, ja que m'incomoda molt entrar en un lloc on aparentment no em volen, aconseguim saltar la tanca i creuem la casa, sense altra oposició que els lladrucs dels gossos.
Sortim per una pista forestal, ja al cantó de la vall del Bac.
Al costat del camí hi ha un avenc emblemàtic del Ripollès, la tomba del Sitjar, de 54 metres de fondària, paradís dels espeleòlegs. No ens hi acostem gaire, no fos cas!


La ruta, a partir d'aquí, esdevé una mica monòtona, per pistes forestals, que van enllaçant diversos colls. Passem pel coll de Canemar i el coll de la Bau, abans d'arribar al collet d'Arrencafels, punt d'inici de l'ascens definitiu al cim, on ens desviem a la dreta, cap a un corriol força dret que ens porta ràpidament fins al cim. Aquest és molt ample, gairebé com un altiplà i tal com ja ens esperavem, mostra magnífiques vistes del Pirineu en tota la seva magnitud. Des de Sant Amanç i el Taga, passant pel Balandrau, el Bastiments i el Canigó i acabant pels cims garrotxins del Comanegra, el Bassegoda i el més proper, el Talló. Diuen que en dies molt clars es veu el mar, però avui no tenim aquesta sort. El dia és esplèndid a les alçades, però no prou nítid, la qual cosa fa que, al cantó sud, no vegem massa res. 
Després de gaudir-ne una bona estona, emprenem el camí de tornada, que se'ns fa tard i cal desfer tot el que hem caminat, la qual cosa inclou envair de nou la propietat d'El Sitjar.


Arribem de tornada a Sant Pau a quarts de cinc de la tarda i després de fotografiar El Mariner amb llum de tarda, anem a veure si podem menjar alguna cosa. Estem de sort i al restaurant El Racó d'en Sisco tenen la cuina oberta tot el dia i podem degustar un menú molt correcte, com a premi pels vint quilòmetres de caminada.

dissabte, 1 de març del 2014

Pels camins del Bisbe i Abat Oliba: de Coll de Bracons a Vidrà


Dissabte, 22 de febrer. Després de tenir-lo aparcat durant molts mesos, reemprenem el nostre projecte d'enllaçar Montserrat amb Núria, pels camins del Bisbe i Abat Oliba. Ho havíem deixat a Coll de Bracons i cap allà ens dirigim, a mig matí d'un assolellat dissabte, amb l'objectiu d'arribar-nos a dinar a Vidrà.
La collada de Bracons és plena de gom a gom, de gent i cotxes. És normal, ja que es tracta del punt d'inici d'un dels cims més populars de la comarca: el Puigsacalm. Comencem la nostra ruta compartint camí amb els que s'hi dirigeixen. El primer tram és d'ascens continuat, per un corriol empedrat que serpenteja pel mig de la fageda. Tot i que no té l'encant de primaveres i tardors, la ruta és molt agraïda.


En arribar a la collada de Sant Bartomeu, el camí comença a planejar. A partir d'aquí, els que van al Puigsacalm agafaran el camí de la Font Tornadissa, mentre nosaltres començarem el descens cap a la masia i l'ermita de Sant Bartomeu de Covildases, tot gaudint d'una bonica imatge de prats de pastura. 
Rodegem la casa, que està habitada, i seguim el nostre camí fins a una altra gran masia, la Canal. En aquest punt, ens fem una mica d'embolic, a causa de la manca de senyalització i d'alguna inexactitud en el mapa. Finalment, trobem l'enllaç amb una pista forestal que seguim durant un tram, fins que hem de deixar-la per anar a creuar el Torrent dels Aigols. El camí segueix, molt desdibuixat, per l'anomenat Pla de l'All. Amb alguna nova complicació a causa de la mala senyalització, arribem finalment a la masia de la Vila Vella. La casa es veu deshabitada, però si que hi ha animals i podem contemplar una tendra imatge d'amor materno-filial entre un vedellet i la seva mare.


Continuem fent camí, per una pista forestal. Vidrà apareix de cop al nostre davant, en un gir del camí, però per arribar-hi, primer haurem de baixar fins als peus del riu Ges, que creuarem en una bonica raconada, amb un saltant d'aigua, on a l'estiu es deu estar de meravella. 


Ara toca tornar a pujar, per un costerut corriol, que ens deixarà a la part de dalt del poble, a tocar de la Creu de l'Arç, la fonda on teníem pensat dinar.
Ja són quarts de tres i se'ns ha fet un pèl tard, així que no ens podrem entretenir amb el dinar. Ens queda encara un bon trajecte de tornada. Per sort, a la fonda són molt bons professionals i ens serveixen amb rapidesa un menú més que correcte.
Havent dinant emprenem el camí de tornada, tot anant a buscar la pista de Sant Bartomeu, que deixarem en un moment determinat, per enfilar-nos a travessar fins a l'altre vessant de la serra de Curull. Ens movem pel cantó obac de la muntanya, en una zona molt humida, i el camí és misteriós i atractiu. El pendent és considerable i l'esforç, especialment deprés de dinar, ens fa esbufegar de valent. Per això agraïm l'arribada al coll de la Coma, just a la carena. Tenim a un tret el Puig de l'Àliga i ens encantaria pujar-hi, però se'ns ha fet massa tard i ho haurem de deixar per a una altra ocasió. Així que carenejem ràpidament cap a la collada de Sant Bartomeu, mentre admirem el vessant solell de la muntanya, amb una magnífica posta de sol. Al fons, una imatge poc habitual de l'altiplà de Cabrera.


El camí és més llarg del que ens imaginavem i hem de pujar i baixar tot un rosari de collets (collet de la Baulella, coll de Joan, collet de la Foradada, coll de Gallina) abans d'arribar a la collada de Sant Bartomeu. Ja és pràcticament fosc i el descens fins a coll de Bracons l'hem de fer gairebé a les palpentes. Sort que el camí és molt fressat i no hi ha perill de perdre'ns. Arribem al cotxe prop de les set de la tarda i a diferència de matí, el coll està ben desert. Déu n'hi do de l'excursioneta que hem fet!