dimarts, 24 de maig del 2011

Cap a l'ermita al cel suspesa ...


Dissabte, 14 de maig de 2010. Aprofitem un matí de treva en un cap de setmana que, segons les previsions, havia de ser molt plujós, per anar a esmorzar a Bellmunt, l'ermita de la qual parla Verdaguer en uns versos de L'Emigrant:

" Hermosa vall,

bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,

marges i riu,

ermita al cel suspesa,

per sempre adéu!"


Anem fins a Sant Pere de Torelló, on comencem l'excursió, després d'aparcar el cotxe davant de l'església parroquial, quan el campanar repica les nou del matí. La plaça està en obres (estem en campanya electoral!) i, tot i ser dissabte, uns immigrants ja hi estan treballant, i encara els trobarem allà a la tornada.
El camí que hem de seguir és el PR-C45. Cal dir que no està massa ben marcat i ens planteja força dubtes a diversos punts del recorregut. Després de recórrer un tram de la carretera que va cap a Olot, ens hem de desviar per un camí a mà esquerra i creuar un petit torrent. Anem deixant Sant Pere de Torelló als nostres peus, mentre a la dreta ens contemplen els altiplans del Collsacabra. Cabrera i el Pla d'Aiats semblen a tocar. El nostre objectiu, la serra de Bellmunt, en canvi, queda encara molt llunyà, al nostre davant. El santuari sembla poc més que una capseta, enganxada als cingles rocosos del cim de la muntanya.

Aquest primer tram de camí és molt suau. Passem per la capella de Sant Roc, lloc habitual de peregrinació dels santperencs i pel mas El Serrat, una espectacular casa pairal del s. XII. A partir d'aquí, el camí es dilueix entre prats, fins que es fica al bosc i comença la part més dura de l'ascens. En poc tros haurem de guanyar molt desnivell, i això ens farà esbufegar de valent. Per acabar-ho d'adobar, la calor comença a ser intensa. Per sort, el corriol s'enfila pel mig de boscos d'alzines, roures i faigs, que ens ofereixen una mica d'ombra i assuaugen la temperatura. A més, la combinació dels diversos tons de verd de les fulles, des del lleugerament descolorit de les alzines fins a l'intensament primaveral de roures i faigs, és un regal per a la vista. Arribem al coll de Font de Xeca o coll dels cristians vells, però , malgrat ja tenim el santuari a tocar, ens espera una pujada ben dura fins a l'aparcament i encara una rampa força vertical fins a dalt de tot.

Després de recuperar l'alè i visitar l'ermita, ens premiem amb un bon esmorzar al restaurant del santuari, que regenta l'ermità.
Abans d'iniciar la baixada, no ens estem de contemplar la vista més coneguda del santuari, des del veí turó de Sa Raganyada. És un excepcional mirador de la Plana de Vic, els Pirineus, la vall del Ges i el Bisaura.
El descens és molt ràpid, zigzaguejant per un corriol transversal, que va tallant diverses vegades la carretera. En un d'aquests punts de tall, un gos s'encapritxa de nosaltres i no dubta a abandonar els seus amos i seguir-nos corriol avall. No hi ha manera de desempallegar-nos-en! En arribar al següent tram de carretera, però, s'atura de cop. Sembla que té molt clar que d'allà no pot passar i després de guaitar-nos una estona, gira cua i se'n torna muntanya amunt. Quina sort! Ja ens pensavem que hauríem d'augmentar la família!!
L'últim tram de camí ens despista una mica i entrem a Sant Pere per un indret diferent del que correspondria d'acord amb el PR. Això ens permet, però, una interessant conversa amb un santperenc amant de la muntanya, que trobem a la porta de casa seva. Arribem de nou al punt de partida força acalorats i assedegats. El cel ja es comença a ennuvolar i la tarda promet ser mogudeta, però nosaltres hem ben aprofitat el matí!

diumenge, 1 de maig del 2011

De Montserrat a Manresa pel camí de les barraques


Diumenge de Pasqua. Primera etapa d'un nou repte que ens ha de portar, en peregrinació, des del Monestir de Montserrat fins al Santuari de Núria. Seguirem, en bona part, el sender conegut com a Camins del Bisbe i Abat Oliba (GR-151), una ruta d'art romànic que uneix les comarques del Bages, Osona i el Ripollès, utilitzant com a fil conductor la figura del Bisbe i Abat Oliba.
La primera etapa d'aquest recorregut ens ha de conduir des del Monestir de Montserrat fins a Manresa. L'he batejat com a camí de les barraques, ja que em va sorprendre molt la gran quantitat de petites cabanes de pedra seca que vam anar trobant durant tot el camí.
Com que no es tractava d'una etapa circular i havíem de resoldre el problema de la logística, vam decidir anar de Manresa a Montserrat en tren. El servei dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya és excel·lent. Amb puntualitat britànica i en poc més de 20 minuts vam ser a Monistrol, a l'estació d'enllaç amb el cremallera. Em va sorprendre que, a part de nosaltres, tots els usuaris fossin immigrants. Això em porta a reflexionar sobre la necessitat de demanar més i millors serveis públics si, quan els tenim, no els utilitzem.
En arribar a Montserrat, tocava, en primer lloc, esmorzar i acte seguit, la preceptiva visita a La Moreneta. La basílica era plena a vessar i no vam poder passar de la porta, la qual cosa convida a una nova reflexió sobre la suposada pèrdua de fe dels catalans.

En començar a caminar, després de pocs metres, la pluja, que ens amenaçava des que havíem sortit de casa, es va materialitzar en un fort ruixat. Ens vam aixoplugar en una porxada, a tocar de la plaça dels Apòstols i vam esperar que amainés. Al cap de mitja horeta, la meteorologia es va posar de part nostra i vam poder reemprendre el camí. A pocs metres de la plaça, a mà esquerra, unes escales s'enfilen cap al Camí dels Degotalls. És un camí molt bonic, per sobre de la carretera, entre espessa vegetació d'alzines, arços i teixos, les fulles dels quals s'espolsaven encara les darreres gotes de pluja quan hi vam passar. Tot el camí és ple de retaules de ceràmica, amb evocacions de fe mariana i amb homenatges als grans escriptors catalans que han glossat Montserrat. Una immensa bauma ens va fer rememorar escenes de la pel·lícula "Bruc", gravada en aquests entorns.
Al final de camí dels Degotalls, vam baixar fins a la carretera que vam seguir durant un tram, tot contemplant les formes capricioses del Cavall Bernat i Sant Jeroni, fins a trobar l'inici de la Baixada dels Matxos, un corriol de pas estret, fins llavors desconegut per a nosaltres, que ens va portar, en ziga-zaga constant, fins a sobre del monestir de Sant Benet. Aquí, un altre tram de carretera enllaça amb una pista forestal que porta cap al veïnat de la Calsina. Arribats a aquest punt, estàvem ja molt confosos pel desgavell en la senyalització, ja que les marques de GR anaven per una banda i la senyalització vertical de Camí de Sant Jaume per una altra. Vam seguir aquesta darrera, però la confusió ens va acompanyar durant tota la resta de trajecte.

Començava llavors un tram de camí una mica massa urbanitzat, pel bell mig d'una urbanització i per pista asfaltada, fins a les envistes de Sant Cristòfol de Castellbell, un llogarret de quatre cases, amb una bonica esglèsia romànica, pertanayent al municipi de Castellbell i el Vilar. Aquí, de cop i volta, el camí feu un canvi i ens portà, en un interessant joc de contrastos, a seguir, durant un tram, el curs d'un torrent de la riera de Marganell, per paratges que semblaven estar a anys llum de l'emprempta humana que ens havia acompanyat fins llavors. Ben aviat, però, vam tornar a la civilització i emergirem prop de l'ermita de Sant Jaume de Castellbell, romànica, d'una sola nau rectangular i amb un absis d'una sola obertura. Bon lloc per fer una pausa per dinar.

Havent dinat, hi tornàrem, per descobrir un restaurant just a pocs metres d'on ens havíem aturat! El camí prenia la direcció de Castellgalí, passant entre granges i camps de conreu. En entrar a Castellgalí, vam haver de travessar una extensa urbanització, abans d'arribar al nucli urbà, que vam rodejar fins a la carretera. Després de creuar un Cardener que em va semblar ben poca cosa en comparació amb l'espenlendor que llueix aquests dies el Ter, vam emprendre ja l'ascens cap a Manresa. Vam entrar a la ciutat pel barri de Sant Pau, amb les seves casetes que semblen no haver canviat gens d'ençà de la seva construcció, amb la primera onada migratòria dels anys seixanta. Després de pujar a La Balconada, i gairebé com a recompensa a l'esforç realitzat, apareix davant nostre una bellíssima imatge de Manresa, amb el pont vell i la Seu en primer terme. Al nostre darrere i ja llunyana, sentim encara la mirada atenta del massís de Monserrat. Un últim esforç per arribar al centre, creuant ara un dels barris més degradats de la ciutat, ocupat totalment per la nova immigració.

En total, gairebé 28 quilòmetres de caminada, que vam culminar amb una merescuda cervesa en una de les terrasses del Passeig. La propera etapa ens espera!