dimecres, 26 de desembre del 2012

De Vilanova de Sau a Pruit, pels camins del Bisbe i Abat Oliba


Després de tenir-lo aparcat des de la primavera, aquest mes de desembre reemprenem el nostre projecte d'enllaçar Montserrat i Núria, pels camins del Bisbe i Abat Oliba. Quan ho vam deixar, a Vilanova de Sau, havíem completat la part més còmoda del trajecte, pràcticament tot de pla i avall. A partir d'ara, començarem a anar cara amunt. Seran etapes molt més dures, però també més atractives, donat que girem ja cap al nord i ben aviat serem al Pirineu.
El diumenge dos de desembre, ens dirigim cap a Vilanova de Sau. Fa un matí molt fred, però assolellat i clar, i en el nostre periple entre els dos extrems de l'excursió, per tal de deixar un cotxe a cada punt, gaudim de belles vistes d'un Pedraforca enfarinat de neu.

Des de Vilanova, fem un primer tram de camí molt còmode, per pista forestal, fins que, després de creuar la carretera, enfilem cap a Sant Romà de Sau i a les envistes de la presa. L'embassament està mig buit i sembla impossible que aquell filet d'aigua que s'escapa del pantà pugui esdevenir el majestuós riu que aboca les seves aigües a la Gola del Ter, no tan lluny d'on som.
Baixem per les interminables escales dels enginyers, fins a la presa, que travessem cap a l'altra banda de l'embassament. Hi ha força gent que s'hi passeja. Ens cal fer un bon tram de carretera, de pujada, deixant el pantà a la nostra esquerra, fins a La Riba. Ara comença la part més dura de l'excursió, ja que hem de superar les parets verticals dels cingles de Tavertet, que, amb la seva interessant diversitat cromàtica, producte dels diferents origens de les roques que les composen, ens contemplen, entre desafiants i amenaçadores.

L'ascens, que em recorda molt l'excursió que vam fer pels cingles de Siurana, l'emprendrem per l'anomenat Camí de les Gotes, que puja intensament, resseguint les parets verticals, en ziga-zages, per bonics senders empedrats i impactants estimballs al cantó dret. Quan ja s'endevinen les primeres cases, topem  de ple amb la paret del Cingle Moltorer i ens hem de desviar a l'esquerra per un curt tram d'intensa pujada, que ens deixa ja a l'entrada del poble.
Tavertet té un encant molt especial, tant pels boscos i cingleres que l'envolten, amb espectaculars vistes, com pels seus carrerons de casetes i xalets de pedra. És indiscutiblement un lloc turístic i de segones residències, però s'hi respira una tranquilitat que no és habitual en altres indrets semblants. Després de fer una volta, dinem a la fonda del poble i ens n'anem cap a Vilanova de Sau a recuperar l'altre cotxe. Final de la primera etapa.
El diumenge nou de desembre, en un altre matí fred i assolellat, ens dirigim de nou cap a Tavertet, per completar la segona etapa de l'excursió.

El primer tram de camí, en direcció a Rupit, per una pista asfaltada, és l'anomenat camí del Cingle o de Rajols, i ofereix unes esplèndides vistes panoràmiques de les Guilleries, el Montseny i el Pirineu. La pista va pujant fins a l'Avenc. Aquest vell casalot del segle XIII és una excel·lent mostra del gòtic rural català, amb tocs renaixentistes, avui convertit en allotjament rural de luxe. La Fundació Territori i Paisatge, de Catalunya Caixa, cogestiona l'entorn del mas, junt amb els seus propietaris i malgrat que ho fan amb criteris de sostenibilitat ambiental i màxim respecte pel territori, l'impacte sobre el paisatge és inevitable. Això sí, les vistes des del jardí són senzillament espectaculars.

Passat l'Avenc, a mà dreta, el mirador del Pla Boixer, el nom del qual fa honor a la vegetació que el cobreix, s'aboca sobre la cinglera i ofereix vistes impressionants del Ter, encaixonat entre espadats, en direcció al pantà de Susqueda. També s'albira ja el poble de Rupit, amb la petita ermita romànica de Sant Joan de Fàbregues en primer terme.
Tot fent camí, i amb l'esquena del Pla d'Aiats al nostre davant, arribem al mas de Rajols. Aquí, els camins del Bisbe i Abat Oliba es bifurquen en dues variants. Cap a l'esquerra, ens dirigiriem a Cantonigròs i l'Esquirol. Nosaltres, però, agafem un camí a la dreta, que vorejant la casa, ens permetrà seguir un corriol entre fagedes, que baixa ràpidament cap a Rupit. Hem d'anar amb cura, però, de no ser atropellats per una colla de motos que pugen a tota velocitat, ignorant el rètol que hi prohibeix la circulació de qualsevol vehicle motoritzat.

Arribem a Rupit, típic poble de pessebre i indret turístic per excel·lència. Com que és diumenge i està ple de gom a gom, com indica la quantitat de cotxes que hi ha a l'aparcament, deixem la visita per un altre dia i voregem el riu en direcció a Pruit. Hem de fer un petit tram de carretera, durant el qual tenim a tocar dos dels altiplans més petits del Collsacabra: el Montcau i el Puig d'en Bac. Deixem la carretera en un camí de carro que ja ens hauria de conduir cap a Pruit. El terra és un enorme fangueig i la senyalització no és massa bona. Això fa que ens despistem i donem alguna volta innecessària pel mig del bosc, abans d'arribar al petit nucli, format únicament per l'església de Sant Andreu i un parell o tres de cases.
Com que havíem deixat un dels cotxes aquí, ens n'anem a dinar a Cantonigròs, abans de tornar a Tavertet, a recollir l'altre cotxe. Nova etapa completada!

diumenge, 9 de desembre del 2012

Pels boscos d'Artikutza

Dissabte, 3 de novembre. Nova escapada a Euskadi. Aquesta vegada el guia ens ha preparat una excursió ben especial. Ens endinsem per una bellíssima àrea boscosa, en territori de Nafarroa. Es tracta d'una immensa finca, propietat de l'Ajuntament de Donosti, que la va comprar a principis del segle XX, amb l'objectiu d'utilitzar-la com a reserva d'aigua per a la ciutat, ja que la zona és una de les més plujoses de la península. Fa cent anys, però, no tenia ni de bon tros l'aspecte ufanós que presenta en l'actualitat. Havia patit un brutal procés de desforestació, després de segles d'explotació indiscriminada de la fusta per alimentar ferreries i drassanes. Amb l'adquisició per part de l'ajuntament, es va iniciar un procés de reforestació, gràcies al qual avui podem passejar per unes fagedes i rouredes que enamoren.

Iniciem l'excursió a Eskas, la porta d'entrada de la finca, on hi ha la casa del guarda. El dia és gris i amb elevades previsions de pluja, la qual cosa, però, no és gens estranya en l'indret on ens trobem. La primera part del camí la fem per un espectacular sender que serpenteja pel mig de la fageda. El terra està completament encatifat de fulles, però a les copes dels arbres encara hi ha restes de verd, fruit d'una tardor un xic endarrerida i els troncs estan entapissats de molsa, en un conjunt de contrastos cromàtics de gran intensitat. L'aigua també senyoreja pel bosc, en impetuosos dolls superats per elegants ponts de fusta. Arreu regna la pau i la solitud, només trencada de tant en tant per algun silenciós boletaire, profundament concentrat en la seva recerca.

Hem sortit tard i ens ho hem pres amb calma, de manera que és gairebé migdia quan arribem a l'anomenat barri d'Artikutza. Es tracta d'un llogaret idíl·lic, talment un poble de joguina, amb quatre casetes, una església i això sí, el seu corresponent frontó. Allí fem una pausa per esmorzar i continuem el trajecte acompanyats per les primeres gotes de pluja.


Ara el camí s'enfila ràpidament, i després de passar per les envistes de l'embassament d'Artikutza, es torna a ficar bosc endins per un costerut corriol. El proper objectiu és el mont Izu, de 829 metres d'alçada. En sortir del bosc i carenejar en direcció al cim, ens reben fortes ràfegues de vent, que ens obliguen a protegir-nos amb l'impermeable. El darrer tram d'ascens al cim és una veritable lluita contra els elements.
Malgrat tractar-se d'un cim d'alçada moderada, ofereix una panoràmica espectacular de les muntanyes de l'entorn, totalment desconegudes per a mi, tret de la peculiar silueta d'Aiako Harria, que vam pujar fa un parell d'anys. El petit poblet d'Aranza, al peu de la muntanya, sembla encantador.

El vent ens continua incordiant, de manera que deixem el cim i tornem de nou a la protecció del bosc. Tornarem al punt d'inici per una ruta circular que segueix el PR-Na-125 i que deixa a la nostra esquerra l'embassament d'Artikutza. Aquesta part de la finca és plena de dòlmens i cromlecs megalítics, testimoni del passat mil·lenari d'aquesta zona, una de les més antigues d'Euskal Herria.
Arribem al final del trajecte, cansats però satisfets, després de gairebé sis hores d'excursió.