dissabte, 15 de febrer del 2014

A Bellmunt des de Vidrà



Diumenge, 2 de febrer. La Candelera riu i el fred és ben viu.
És el dia de la Candelera i, com mana la tradició, fa un matí esplèndid, clar i assolellat però molt fred. Torna a fer molts dies que no caminem, així que plantegem una excursió curta, prop de casa. Atès que el dia és molt clar i promet bones vistes, escollim un dels miradors de la comarca: el santuari de Bellmunt. No hi pujarem, però, pel camí més habitual, des de Sant Pere de Torelló, sinó que ens atansarem fins a Vidrà i l'abordarem pel darrere.
Mentre ens dirigim cap a Vidrà, travessem una zona d'espessa boira (tot i que avui, a Manlleu no n'hi havia!) però aviat tornem a sortir a la llum i ens obsequiem amb unes esplèndides vistes d'un Puigmal ben cobert de neu.
Aparquem el cotxe al coll de Vidrà, mig quilòmetre abans d'arribar al poble, al costat de la masia del mateix nom. D'aquí surt el camí que ens portarà al santuari de Bellmunt, passant pel coll d'Hi-era-de-massa.
La masia és un edifici imponent, amb unes enormes porxades. Ens aturem una estona a contemplar-la. Al fons de l'escena, retallades en un cel ben blau, les dues pues del Pedraforca presenten un blanc uniforme, ben poc habitual.



Prenem la pista forestal que, des de la carretera, ens condueix fins al coll d'Hi-era-de-massa. La llegenda situa l'origen del curiós topònim d'aquest coll a l'època medieval, quan uns serfs, en el marc d'una caçera del senglar, es van desfer en aquest punt del seu senyor feudal, cansats dels seus abusos. Quan els van demanar pel motiu, la seva resposta va ser que "Hi era de massa".
En aquest punt, cruïlla de camins,  deixem la pista i ens desviem a l'esquerra, per anar a buscar el corriol que s'enfila cap a la muntanya. Som al bell mig d'una fageda que a la tardor ha de lluir especialment atractiva. Ara els troncs dels faigs estan completament despullats i ben glaçades les fulles de la catifa que entapissa el terra.
Fins aquí el camí era gairebé pla però ara comencem un tram de curta però intensa pujada, per un caminoi zigzaguejant que ens deixa als peus del santuari.



En primer lloc ens enfilem al turó de Serra Grenyada, on hi ha el pedró de la Mare de Déu de les Alades (que ha sofert un d'aquells incomprensibles actes de vandalísme). Des d'allà gaudim del premi per haver sortit a caminar. La claredat del dia ens ofereix una magnífica postal nevada de la serralada pirinenca, començant pels Rasos de Peguera i el Port del Compte, passant per la serra d'Ensija, el Pedraforca, el Cadí, el Moixeró i les Penyes Altes i acabant pel Puigmal i el Bastiments. El Canigó queda amagat rere una massa de núvols. En primer terme, el Vidranès s'estén des de Santa Maria de Besora i el seu castell, passant per la serra de Milany i fins al Puigsacalm i el santuari. A l'altre costat de Bellmunt, el Collsacabra i la plana de Vic, naturalment coberta de boira. Al fons, però, i també ben nítids, el Montseny i la silueta retallada de Montserrat.



Després d'haver-nos regalat la vista amb aquest espectacle de natura, anem fins al santuari a visitar la verge, i tot seguit entrem al bar i ens regalem l'estòmac amb un cafè amb llet ben calent. El bar és ben ple de gent que esmorza i hi ha un ambient molt agradable. Es confirma que Bellmunt és un dels destins muntanyencs més populars de la comarca.
La baixada la fem pel mateix camí de pujada i arribem al cotxe prop de  quarts d'una del migdia, després de deixar a la nostra dreta una bonica imatge de Vidrà.

diumenge, 2 de febrer del 2014

Pels camins del Priorat (II)


Dissabte, 4 de gener. Quan ens llevem, està molt ennuvolat i durant la nit, ha anat plovent. Per tant, donem per descomptat que haurem d'anul·lar l'excursió prevista per avui i baixem a esmorzar amb tota la calma. Havent esmorzat, però, sembla que l'amenaça de pluja s'allunya i la gent de la terra ens diuen que podem sortir a caminar sense cap problema. Així doncs, ens dirigim cap a Poboleda, punt d'inici de l'excursió, on arribem prop de quarts d'onze del matí.
La sortida que hem escollit per a avui, serà ben diferent de la d'ahir, tot i que, com no podria ser d'altra manera, també tindrà la vinya com a protagonista. El recorregut ens portarà pels origens de la comarca del Priorat i parlant en termes de viticultura, si ahir trepitjàvem la DO Montsant, avui ens mourem per terres de la DOQ Priorat que, paradoxes de la vida, es troben precisament als peus de la serra del Montsant.
Passegem pels carrerons de Poboleda, veritable origen del Priorat, ja que fou aquí on, a mitjans del segle XII, uns monjos de l'ordre monàstica de la Cartoixa, procedents de la Provença, s'establiren mentre es construïa, als peus del Montsant, un monestir, que constituiria la primera cartoixa de la península Ibèrica.
Després de passar pel davant de la imponent església, sortim del poble en direcció oest, cap al Montsant, travessem la carretera i ens enfilem cap als primers camps de vinyes. El dia s'ha arreglat força i en aquests moments ja lluu el sol. Seguim camins de carro, serpentejants, traçat que imita, sota nostre, la carretera. I a banda i banda, vinyes i més vinyes, en terrasses esglaonades, algunes dels quals semblen gairebé inaccessibles. Al nostre davant, cada vegada més a prop, la immensa muralla del Monsant.



Després d'enfilar-nos fins al coll dels Ous, on trobem uns excursionistes anglesos, molt simpàtics, ens toca baixar de nou fins a la carretera que condueix cap a la Conreria d'Escaladei.
Travessem el poblet de la Conreria, que en els seus inicis, era el centre adminsitratiu d'Escaladei, on es gestionaven els aspectes més terrenals, com ara els econòmics, deixant els espirituals per al monestir. I ens arribem, per un camí asfaltat, fins a les restes de la Cartoixa. Fou aquí, en aquest indret aïllat, als peus de la Serra Major del Montsant on els cartoixans decidiren construir el seu monestir, guiats per un pastor que hi havia somniat àngels pujant al cel per una escala repenjada a la soca d'un pi. D'aquí ve l'origen del nom Escaladei o escala de Déu.



El monestir va viure segles de gran esplendor i els seus monjos foren els que van introduir el conreu de la vinya, que acabaria determinant la història de la zona. Però arran de la desamortització de Mendizábal, l'any 1835, quedà abandonat i convertit en runes. Actualment, el Museu d'Història de Catalunya té cura de l'espai, que s'està reconstruint i ha esdevingut un dels reclams turístics de la comarca. Els arcs de l'antiga muralla que encara queden dempeus emmarquen una bella imatge del Montsant.
Agafem un camí que deixa la cartoixa a la nostra dreta i ens anem enfilant en direcció al Montsant, per prendre el GR 171, en direcció est, cap a la Morera de Montsant. Aquest tram és força més divers i combina corriols boscosos, camins empedrats vora parets de pedra seca, vinyes enfilades als llocs més inversemblants ... Tot amb la muralla del Montsant guardant-nos el flanc esquerre.



Quan arribem a les envistes de la Morera, les cases de pedra de la qual es confonen amb la falda de la muntanya, el dia s'ha tornat a ennuvolar i sembla que no ens escaparem de la pluja. Sort que és l'hora de dinar i ens podrem resguardar a l'excel·lent fonda del poble.
Ai las, però! La fonda està tancada per reformes i l'altre restaurant del poble ho està per vacances. Així que, davant la perspectiva de quedar-nos sense dinar, iniciem una frenètica cursa contrarellotge per l'antic camí de la Morera a Poboleda, un vell camí de ferradura de pendent vertiginós, que agraïm no haver de fer de pujada. Tot i la pressa, gaudim moltíssim de les boniques vistes panoràmiques, amb Poboleda, el nostre objectiu, cada vegada més a prop.
Arribem a l'entrada del poble, esgotats, quan les campanes de l'església repiquen les tres i cauen les primeres gotes de pluja. Ens dirigim directament al restaurant El Cau on, afortunadament, encara ens donaran dinar. A la taula del costat, ens saluden amablement els excursionistes anglesos que haviem trobat feia algunes hores. Evidentment, ells ja han acabat de dinar!