Dissabte, 4 de gener. Quan ens llevem, està molt ennuvolat i durant la nit, ha anat plovent. Per tant, donem per descomptat que haurem d'anul·lar l'excursió prevista per avui i baixem a esmorzar amb tota la calma. Havent esmorzat, però, sembla que l'amenaça de pluja s'allunya i la gent de la terra ens diuen que podem sortir a caminar sense cap problema. Així doncs, ens dirigim cap a Poboleda, punt d'inici de l'excursió, on arribem prop de quarts d'onze del matí.
La sortida que hem escollit per a avui, serà ben diferent de la d'ahir, tot i que, com no podria ser d'altra manera, també tindrà la vinya com a protagonista. El recorregut ens portarà pels origens de la comarca del Priorat i parlant en termes de viticultura, si ahir trepitjàvem la DO Montsant, avui ens mourem per terres de la DOQ Priorat que, paradoxes de la vida, es troben precisament als peus de la serra del Montsant.
Passegem pels carrerons de Poboleda, veritable origen del Priorat, ja que fou aquí on, a mitjans del segle XII, uns monjos de l'ordre monàstica de la Cartoixa, procedents de la Provença, s'establiren mentre es construïa, als peus del Montsant, un monestir, que constituiria la primera cartoixa de la península Ibèrica.
Després de passar pel davant de la imponent església, sortim del poble en direcció oest, cap al Montsant, travessem la carretera i ens enfilem cap als primers camps de vinyes. El dia s'ha arreglat força i en aquests moments ja lluu el sol. Seguim camins de carro, serpentejants, traçat que imita, sota nostre, la carretera. I a banda i banda, vinyes i més vinyes, en terrasses esglaonades, algunes dels quals semblen gairebé inaccessibles. Al nostre davant, cada vegada més a prop, la immensa muralla del Monsant.
Després d'enfilar-nos fins al coll dels Ous, on trobem uns excursionistes anglesos, molt simpàtics, ens toca baixar de nou fins a la carretera que condueix cap a la Conreria d'Escaladei.
Travessem el poblet de la Conreria, que en els seus inicis, era el centre adminsitratiu d'Escaladei, on es gestionaven els aspectes més terrenals, com ara els econòmics, deixant els espirituals per al monestir. I ens arribem, per un camí asfaltat, fins a les restes de la Cartoixa. Fou aquí, en aquest indret aïllat, als peus de la Serra Major del Montsant on els cartoixans decidiren construir el seu monestir, guiats per un pastor que hi havia somniat àngels pujant al cel per una escala repenjada a la soca d'un pi. D'aquí ve l'origen del nom Escaladei o escala de Déu.
El monestir va viure segles de gran esplendor i els seus monjos foren els que van introduir el conreu de la vinya, que acabaria determinant la història de la zona. Però arran de la desamortització de Mendizábal, l'any 1835, quedà abandonat i convertit en runes. Actualment, el Museu d'Història de Catalunya té cura de l'espai, que s'està reconstruint i ha esdevingut un dels reclams turístics de la comarca. Els arcs de l'antiga muralla que encara queden dempeus emmarquen una bella imatge del Montsant.
Agafem un camí que deixa la cartoixa a la nostra dreta i ens anem enfilant en direcció al Montsant, per prendre el GR 171, en direcció est, cap a la Morera de Montsant. Aquest tram és força més divers i combina corriols boscosos, camins empedrats vora parets de pedra seca, vinyes enfilades als llocs més inversemblants ... Tot amb la muralla del Montsant guardant-nos el flanc esquerre.
Quan arribem a les envistes de la Morera, les cases de pedra de la qual es confonen amb la falda de la muntanya, el dia s'ha tornat a ennuvolar i sembla que no ens escaparem de la pluja. Sort que és l'hora de dinar i ens podrem resguardar a l'excel·lent fonda del poble.
Ai las, però! La fonda està tancada per reformes i l'altre restaurant del poble ho està per vacances. Així que, davant la perspectiva de quedar-nos sense dinar, iniciem una frenètica cursa contrarellotge per l'antic camí de la Morera a Poboleda, un vell camí de ferradura de pendent vertiginós, que agraïm no haver de fer de pujada. Tot i la pressa, gaudim moltíssim de les boniques vistes panoràmiques, amb Poboleda, el nostre objectiu, cada vegada més a prop.
Arribem a l'entrada del poble, esgotats, quan les campanes de l'església repiquen les tres i cauen les primeres gotes de pluja. Ens dirigim directament al restaurant El Cau on, afortunadament, encara ens donaran dinar. A la taula del costat, ens saluden amablement els excursionistes anglesos que haviem trobat feia algunes hores. Evidentment, ells ja han acabat de dinar!
Després d'enfilar-nos fins al coll dels Ous, on trobem uns excursionistes anglesos, molt simpàtics, ens toca baixar de nou fins a la carretera que condueix cap a la Conreria d'Escaladei.
Travessem el poblet de la Conreria, que en els seus inicis, era el centre adminsitratiu d'Escaladei, on es gestionaven els aspectes més terrenals, com ara els econòmics, deixant els espirituals per al monestir. I ens arribem, per un camí asfaltat, fins a les restes de la Cartoixa. Fou aquí, en aquest indret aïllat, als peus de la Serra Major del Montsant on els cartoixans decidiren construir el seu monestir, guiats per un pastor que hi havia somniat àngels pujant al cel per una escala repenjada a la soca d'un pi. D'aquí ve l'origen del nom Escaladei o escala de Déu.
El monestir va viure segles de gran esplendor i els seus monjos foren els que van introduir el conreu de la vinya, que acabaria determinant la història de la zona. Però arran de la desamortització de Mendizábal, l'any 1835, quedà abandonat i convertit en runes. Actualment, el Museu d'Història de Catalunya té cura de l'espai, que s'està reconstruint i ha esdevingut un dels reclams turístics de la comarca. Els arcs de l'antiga muralla que encara queden dempeus emmarquen una bella imatge del Montsant.
Agafem un camí que deixa la cartoixa a la nostra dreta i ens anem enfilant en direcció al Montsant, per prendre el GR 171, en direcció est, cap a la Morera de Montsant. Aquest tram és força més divers i combina corriols boscosos, camins empedrats vora parets de pedra seca, vinyes enfilades als llocs més inversemblants ... Tot amb la muralla del Montsant guardant-nos el flanc esquerre.
Quan arribem a les envistes de la Morera, les cases de pedra de la qual es confonen amb la falda de la muntanya, el dia s'ha tornat a ennuvolar i sembla que no ens escaparem de la pluja. Sort que és l'hora de dinar i ens podrem resguardar a l'excel·lent fonda del poble.
Ai las, però! La fonda està tancada per reformes i l'altre restaurant del poble ho està per vacances. Així que, davant la perspectiva de quedar-nos sense dinar, iniciem una frenètica cursa contrarellotge per l'antic camí de la Morera a Poboleda, un vell camí de ferradura de pendent vertiginós, que agraïm no haver de fer de pujada. Tot i la pressa, gaudim moltíssim de les boniques vistes panoràmiques, amb Poboleda, el nostre objectiu, cada vegada més a prop.
Arribem a l'entrada del poble, esgotats, quan les campanes de l'església repiquen les tres i cauen les primeres gotes de pluja. Ens dirigim directament al restaurant El Cau on, afortunadament, encara ens donaran dinar. A la taula del costat, ens saluden amablement els excursionistes anglesos que haviem trobat feia algunes hores. Evidentment, ells ja han acabat de dinar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada