Pels camins del Priorat (I)

Divendres, 3 de gener. Aprofitem un cap de setmana llarg per fer una breu estada a una de les nostres comarques preferides: el Priorat. Explorarem alguns dels camins que descriu en Rafael López-Monné en el seu llibre "A peu pel Priorat del vi i l'oli".

Tot i que sortim d'hora de casa, tenim un parell d'hores ben bones fins allà, de manera que no podrem començar a caminar fins al voltant de les onze del matí. Un matí, per cert, força lleig, amb un cel grisós, que va millorant, però, a mesura que ens apropem al nostre destí.

Per al primer dia, hem escollit una excursió curteta, una circular amb inici i final a Capçanes, el poble més meridional del Priorat. I cap allà ens dirigim, per aparcar el cotxe al costat del celler cooperatiu. Només de baixar, ens rep el monument commemoratiu de l'heroi del poble. Es tracta del guerriller antiborbònic Pere Joan Barceló, més conegut com a Carrasclet, nascut aquí i que feu anar de corcoll les tropes de Felip V durant i després de la guerra de Successió. Sembla que aquest 2014 toca retre homenatge als més diversos protagonistes del 1714.

Sortim del poble i anem a buscar el camí que condueix a la veïna població de Marçà, tot seguint el curs de la riera de Capçanes que, en aquest punt, no porta ni una gota d'aigua. El paisatge al nostre voltant és força salvatge i dóna una sensació d'abandonament però, pel que sembla, a finals del s. XIX, durant la primera època daurada de la comarca, abans que la fil·loxera ho destruís tot, els ceps cobrien completament els marges d'aquests turons. Avui, de tot allò en queden només alguns vestigis, com els Arcs, un aqüeducte que permetia que la sèquia pogués creuar la riera o bé una petita cabana de pedra seca amb un curiós mirall al seu interior.

Si la riera de Capçanes és ben seca, no podem dir el mateix de la riera de Marçà, que trobem ben aviat. Ens caldrà creuar-la per una passera que, oh sorpresa!, no acaba d'arribar a l'altra banda. Ens toca descalçar-nos per poder-la superar. 

Un cop calçats de nou, iniciem la remuntada cap a Marçà. Al nostre davant, apareix la serra de Llaberia, la muralla de roca calcària que separa el Priorat de la comarca del Baix Camp i del mar.

Entrem a Marçà pel bosc de la Miloquera. La Miloquera és un turó que tenim al nostre davant i que, d'acord amb la tradició, dóna origen a Marçà, ja que fou el lloc on s'establiren els seus primers pobladors. És un indret del qual tots els habitants de Marçà estan molt orgullosos. A la nostra dreta hi ha el camí de pujada, en direcció a uns avencs. Avui, però, és un pèl tard, de manera que deixarem l'ascens per al diumenge al matí. Al capdamunt hi trobarem les restes d'una antiga fortalesa sarraïna i podrem gaudir de magnífiques vistes panoràmiques de tota la comarca.
Ja són més de les dues quan creuem els carrers buits de Marçà a la recerca d'algun lloc on ens donin dinar. Al bar La Sènia podem fer un menú més que correcte, abans de continuar la segona part del nostre trajecte, de tornada cap a Capçanes.



Sortim del poble per una pista asfaltada, rodejada d'oliveres. I tot i que el caminant ha de mirar endavant, de vegades mirar enrere dóna bones sorpreses. En aquest cas, en forma d'una bella vista del campanar de l'església de Marçà ben enquadrat al fons per una Mola de Colldejou tènuement il·luminada pels darrers raigs de sol de la tarda.
Aquesta segona part de l'excursió no tindrà res a veure amb la primera, ja que transcorrerà íntegrament entre camps de vinya, esquitxats de tant en tant per alguna olivera o algun ametller. Som al bell mig de la denominació d'origen Montsant i alguns dels millors vins que s'hi elaboren inicien la seva gestació en aquests ceps. El camí que seguim passa per les Pedrenyeres i per Marmellans.



L'hivern no és potser la millor època per visitar el Priorat, ja que els camps no ofereixen l'espectacle cromàtic de l'esclat de verd primaveral o del morat previ a la verema. No obstant, la perfecció geomètrica de les infinites línies de ceps, completament despullats, talment esquelets, però ben vius al cap i a la fi, et deixa una sensació de pau i tranquilitat d'esperit difícilment descriptible.
Entrem a Capçanes, quan ja es comença a pondre el sol, passant per sota de l'espectacular pont del ferrocarril, de la línia Barcelona-Casp.