dijous, 29 de març del 2012

De la ciutat dels sants al bressol de Verdaguer


Dissabte, 10 de març. Nova etapa en la nostra peregrinació pels camins del Bisbe i Abat Oliba. Aquesta vegada, el recorregut serà molt senzill, tant pel que fa a la llargada com a l'absència de desnivell. Tot i això, l'excursió no estarà gens mancada d'atractius, especialment pel seu gran contingut històrico-literari i pels importants contrastos entre el món urbà i el món rural que ens oferirà el trajecte.
Sortim de Vic a les nou del matí. Fa un dia esplèndid. Iniciem la ruta just on vam acabar l'etapa anterior, al pont del Blanqueig. Creuem sota el pont medieval del Remei i ens dirigim, resseguint el riu Mèder fins a una de les fites d'aquesta peregrinació: la catedral de Vic, que va començar a construir Oliba quan fou bisbe de la ciutat, al segle XI. L'estàtua d'aquest personatge crucial de la història de Catalunya presideix la plaça que porta el seu nom, al peu del magnífic campanar romànic i davant del Museu Episcopal.
Travessem el casc antic de la ciutat, molt tranquil encara a primera hora del matí, assaborint el petit tast d'història i art que ens ofereixen els seus carrerons, des de les múltiples esglésies, passant pel Temple Romà, del segle II i en un magnífic estat de conservació i acabant pels esplèndids palauets i cases modernistes de la plaça Clariana. Al passeig, el mercat ja comença a generar moviment.

Sortim de la ciutat en direcció est i ben aviat deixem enrera els últims carrers, per endinsar-nos per camins de pagès, entre camps de conreu, fins a creuar el riu Gurri pel pont d'en Bruguer. Es tracta d'una altra de les joies del recorregut, un magnífic pont de pedra gòtic, del segle XIV, considerat monument històrico-artístic nacional.
Som al bell mig de la plana de Vic i ens envaeix una agradable sensació d'amplitud, com si allargant els braços poguessim abastar tot el relleu que ens envolta, des del Collsacabra a Sant Sebastià i la Creu de Gurb i des del Pirineu al Montseny.
Arribem als afores de Calldetenes i ens dirigim cap a Sant Julià de Vilatorta, seguint la ruta dels antics molins fariners. Aquest tram de l'excursió transcorre per camins ombrívols, seguint el curs del torrent de Sant Martí, amb ponts, passos i bonics racons amagats.
Entrem a Sant Julià pel parc de les 7 Fonts i com que ja tenim la gana feta, ens apropem al centre del poble, per esmorzar al Bar Catalunya, que tot i ser ja una mica tard, està força concorregut i s'hi respira l'ambient típic dels bars de poble.
Amb la panxa plena, sortim de Sant Julià en direcció a Folgueroles, pel costat del camp de futbol, molt animat i deixem enrera el Mas Albereda, un hotelet encantador i molt luxós, al costat de la petitíssima ermita de Sant Roc.

El camí que ens porta cap a Folgueroles és una pista forestal, amb boscos a una banda i camps de conreu a l'altra. Som a l'espai natural de Guilleries-Savassona. Arribem al poble natal de Verdaguer passant pel costat de la font Trobada, on el 2002 l’artista Perejaume traçà en format gegant la signatura del poeta Verdaguer modificant el traçat del torrent de Folgueroles. La veritat, però, és que nosaltres ni ens n'adonem. Travessem la carretera i un carrer amb troncs despullats a banda i banda ens condueix a la bonica plaça del poble, on visitem l'església de Santa Maria.
Tornem al punt d'inici per l'antic camí rural de Folgueroles a Vic. Una vegada més, l'amplitud de les vistes en el nostre passeig entre camps de conreu ens permet albirar tot el relleu que envolta la plana, amb el Matagalls i les Agudes guardant-nos les espatlles, Cabrera a la nostra dreta, la serra de Sobremunt a l'esquerra i al davant, el Prepirineu, al fons del qual treu el nas la més bella de totes: el Pedraforca.

Pel camí trobem una nova fita d'aquesta jornada tan rica en patrimoni històric i cultural: dalt d'un turonet, s'alça l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, que afegeix a la seva privilegiada ubicació el fet d'haver estat testimoni de la primera missa cantada per mossèn Cinto Verdaguer. Al costat de l'ermita hi ha el dolmen de Puigseslloses, un sepulcre megalític de l'edat del bronze.
Per acabar una crònica com aquesta, res millor que les mateixes paraules del poeta:

"La vall hermosa de Vic planera n'és i rodona, planera com un diner, rodona com una mola, sobretot per qui la veu des del cim de Puigseslloses que d'eixa plana és el cor, el botó d'aqueixa roda. Entre eix dolmen i eix altar amb sa cadena de roses comptarà vint-i-cinc anys que alta cantí missa nova"

El dolmen de Sant Jordi - Jacint Verdaguer

diumenge, 11 de març del 2012

De L'Estany a Vic pels camins del Bisbe i Abat Oliba.

Dissabte, 3 de març. Nova etapa de la nostra peregrinació de Montserrat a Núria, pels camins del Bisbe i Abat Oliba. Deixarem finalment la comarca del Bages i aterrarem a Osona, en un recorregut llarg però còmode, ja que gairebé tot serà un prolongat descens, des del capdamunt de la serra de L'Estany fins al fons de la Plana de Vic.
Després d'un divendres esplèndid, amb un cel d'un blau intens i sense cap núvol a l'horitzó, ens les prometiem molt felices. El dissabte, però, es va llevar emmurriat i poc després de començar a caminar, a L'Estany, mentre sortíem del poble per una pista forestal en direcció Nord-Est, va començar a caure alguna gota, la qual cosa ens va obligar a posar-nos l'impermeable. Va continuar guspirejant durant uns quilòmetres, però no va arribar ni a remullar el camí que, no obstant, en alguns trams, presentava un fangueig força incomprensible donada l'actual sequera.

Tot i ser una etapa de baixada, ben aviat ens va tocar enfilar-nos uns quants metres, pel Serrat Gran de Postius, fins a assolir el punt més alt de l'itinerari, a poc menys de 900 metres. En aquells moments ja erem a la comarca d'Osona, al municipi de Muntanyola. A partir d'aquí, començàrem a trobar grans cases pairals, com ara Puigcarbó o Terradelles, testimoni d'un passat esplendorós de la Catalunya rural i avui tristament abandonades, a causa del seu allunyament de les principals vies de comunicació. La presència de masies fou constant durant tota l'etapa, i a mesura que ens vam anar acostant a carreteres i pobles, afortunadament habitades, com la Roca, l'Aliberch, l'Om, la Riera, la Talaia, la Casanova d'en Roig... Moltes, però, han de complementar l'activitat agrícola i ramadera amb altres fonts d'ingressos com a cases de colònies, cases rurals i residències cases de pagès. Potser no de la mateixa manera que abans, però la vida a pagès continua essent prou dura.

Baixàrem per una pista forestal fins al peu de la carretera que va cap a Santa Eulàlia. A partir d'allà, la resta del recorregut va ser totalment planer. Férem un tram de carretera, fins que ens desviàrem a la dreta, per un sender que corre paral·lel a la Riera de Muntanyola, en direcció a Santa Eulàlia de Riuprimer. Tot i la gairebé nul·la visibilitat del dia, apareixien ja al fons les muntanyes que rodegen el poble, entre les quals destaca el santuari de Sant Sebastià, al turó del mateix nom, conegut per ser l'indret on es va signar el Pacte dels Vigatans. Passàrem pel costat del camp de futbol, molt animat a aquella hora del matí i deixàrem a la nostra esquerra l'acolorida façana del poble, en la qual destaca el campanar. Travessàrem la riera i prenguérem direcció a Sentfores-La Guixa, nucli que ja forma part del municipi de Vic i al qual arribàrem passant per les ruïnes de l'antiga església de Sant Martí de Sentfores, del segle X.

A la nostra esquerra, darrere Sant Sebastià, aparegué un altre popular turó comarcal: la Creu de Gurb. De la resta de relleu que embolcalla la comarca, ni rastre. Ens dirigírem ja cap a Vic per un agradable camí natural recuperat, al costat del riu Mèder, al qual aboca les seves aigües la riera de Muntanyola. El camí es converteix en un estret sender a mesura que un s'apropa a la ciutat. És un passeig prou agradable, i més ho heu ser a l'estiu, amb la vegetació de ribera en esplendor. Llàstima que el riu fa honor al seu nom i està molt brut. Arribàrem a Vic passant per sota de l'autovia, creuàrem el riu i abans d'assolir el punt final de l'excursió, al pont del Blanqueig, encara vam poder visitar un antic pou de glaç, dels que servien per conservar el gel quan no existien les neveres i congeladors.