dimarts, 25 de juliol del 2017

Al Costabona i la Roca Colom


Dissabte, 22 de juliol. Han passat ja tres setmanes des de les vacances i tenim "mono" de muntanya, així que planifiquem un dissabte d'excursió pel Pirineu. Sembla que farà bon temps. Ens llevem ben d'hora, ben d'hora. Hem de conduir fins a Espinavell i allà prendre la pista forestal que enllaça amb Setcases. Aparquem al punt anomenat Collada Fonda i al nostre davant s'alça el primer objectiu del dia, el pic de Costabona. Es tracta del primer cim de més de 2.000 metres (en fa 2.465) que trobem al Pirineu, venint des del cap de Creus. De característica forma piramidal, separa la vall del Ter, al Ripollès, de la vall del Tec, al Vallespir.
Comencem a ascendir cap al cim per una variant del sender dels Pirineus (GR 11.6), carena amunt, tot resseguint el filat de les vaques. La pujada és constant però suau i còmoda, per prats herbosos, encara força verds. Fa un sol mig espantat pels núvols i cap al sud, la visibilitat és dolenta. A llevant, però, arribem a veure el mar. També bufa el vent, en alguns punts de forma gairebé violenta.



Poc abans d'arribar al refugi lliure del Costabona, deixem el GR i ens desviem cap a la dreta, per enfilar de dret cap al cim, que assolim sense més problemes que la lluita contra el vent. A dalt trobem una vista privilegiada del Canigó i una excel·lent panoràmica dels cims del circ d'Ulldeter (Gra de Fajol, Pic de l'Infern, Bastiments, Pic de la Dona ...).
Seguint la pista d'un ramat de xais, ens desviem una mica cap a la falda nord de la muntanya i efectivament, quedem a recer del vent i podem esmorzar còmodament, de cara al Canigó.
Havent esmorzat iniciem el descens fins a la Coma del Tec, ben a prop de les fonts d'on brolla aquest riu, que travessa tota la comarca del Vallespir per anar a morir al Mediterrani, a la comarca del Rosselló, prop d'Elna. Abans d'arribar a les fonts girem a la dreta, en direcció al refugi lliure de la Portella de Rojà. Es tracta d'un petit refugi metàl·lic i forma part de la ruta del Torb, que uneix els refugis d'Ulldeter i Marialles. A fe que, amb el vent que fa avui, la ruta porta un nom més que merescut! Just allà ens tornem a desviar a l'esquerra, per un sender marcat en groc i vermell. L'abandonarem ben aviat, per derivar cap a la dreta, on hi ha un grapat de rocs que, encara que no ho sembli, són un cim. Té un nom ben original, Roc de la Mort de l'Escolà, i tot i que costi de creure des d'on som, quan el Costabona llueix al nostre davant com una muntanya de veritat, només té un metre menys d'alçada. Una petita grimpadeta ens deixa aviat al seu punt més alt.



Des d'aquí, tot carenejant, ens dirigim fins a la Roca Colom, que amb els seus 2.506 metres d'alçada, és el sostre de la jornada. És l'únic pic del dia on trobem altres excursionistes; fins ara havíem tingut l'exclusiva dels cims.
A la baixada, tornem a enllaçar amb el GR 11.6, i passem pel coll de Pal, als peus del Costabona. Ens anem alternant amb un grup de ciclistes, que passen més estona amb la bicicleta a coll que no pas al revés. S'ha de tenir moral!
Arribem a l'aparcament cap a quarts de dues del migdia i fem la segona part de pista fins a Setcases, per anar a gaudir d'un merescut dinar a la Fonda Pastoret de Vilallonga de Ter.

diumenge, 23 de juliol del 2017

Setmana de pluja a les valls de Benasc i Aran


Les nostres vacances d'aquest any, la darrera setmana de juny, coincideixen amb el període probablement més plujós de l'estiu, i amb l'únic període de treva en la llarga onada de calor que s'ha instal·lat entre nosaltres i que no sembla tenir ganes de marxar. Però tot i la pluja, que ens obliga a modificar els nostres plans inicials, no deixem d'anar d'excursió i descobrir indrets ben bells de les valls de Benasc i l'Aran.

Dilluns, 26 de juny - Grist-Ansils-Sarllé-Benás



Com ja ens havien anticipat les previsions meteorològiques, ens llevem, el nostre primer dia de vacances, i el cel està ben ennuvolat i a punt de ploure en qualsevol moment. Ens allotgem a Eriste (Grist en aragonés benasquès o patuès, parla de transició entre el català i el castellà). Com que no és qüestió de quedar-se tancat, agafem l'impermeable i ens disposem a fer una ruta circular entre els pobles de la vall, que iniciarem just a la porta de l'hotel, al darrere d'un ramat de vaques camí de les seves pastures d'estiu, ja que part de la ruta recorre antics camins de transhumància. La ruta ens permet descobrir bonics poblets com Ansils, que al costat d'alguna urbanització fantasma, record de la bombolla immobiliaria, conserva encara bonics carrerons i cases pairals. D'Ansils fins a l'estació d'esquí de Cerler (Sarllé) el sender s'enfila per encantadors corriols empedrats, murs de pedra seca coberts de molsa i faigs les copes dels quals s'enllacen formant espessos túnels de verdor. És com un bosc encantat que s'acaba, de cop i volta, en el moment de creuar el barranc de Remáscaro, on un dic de contenció aprofita les aigües que baixen braves de dalt dels cims. Som a les pistes d'esquí, als peus del pic de Cerler, el gran dominador de la vall. Comença a ploure amb intensitat i ens aixopluguem a les instal·lacions de l'estació, on aprofitem per dinar mentre esperem que passi el xàfec.



Després de visitar el resort hivernal, fantasmagòric en aquesta època de l'any, i el poble antic de Cerler, molt interessant, baixem fins a Benasque per un corriol costerut i relliscós. Des d'allà, tornem cap a Ansils en un bonic passeig per la riba del riu Éssera i enllacem amb un sender que passa per les antigues cases de Conques, abans d'arribar de nou a Eriste, vorejant l'embassament de Linsoles. En total han estat més de 15 quilòmetres i 600 metres de desnivell, més alguna remullada.

Dimarts, 27 de juny - Lac deth Còth deth Hòro



Tot i que es preveu una setmana pèssima, metereològicament parlant, el matí del dimarts apunta una petita finestra de bon temps, així que ens plantegem intentar pujar a l'Aneto, intent que haurem d'avortar al cap de poc de començar.
Ens llevem molt d'hora i efectivament el cel està estrellat mentre conduim fins al pla de la Besurta. Quan aparquem, però, es comença a fer de dia a l'ensems que apareixen les primeres boires. Iniciem el recorregut cap al refugi de La Renclusa, però quan hi arribem, les boires ja s'han ensenyorit totalment de les alçades. Així que, preveient que des del cim no es veurà res, decidim que l'esforç no ens compensa i canviem de plans. Des del refugi travessarem fins al Plan d'Aigualluts, seguint una variant del GR-11, en una intensa, però curta pujada i una vertiginosa baixada. Durant el descens, gaudim de belles vistes del pla i d'alguns cims que, com la Forcanada, encara no han estat del tot engolits per les boires.



Creuem tot el plan d'Aigualluts, que llueix un verd ufanós i anem a buscar el corriol pedregós que s'enfila cap al coll i l'estany del Toro. La zona és el paradís de les marmotes, que, sorprenentment, no s'espanten de nosaltres, i n'arribem a veure alguna de molt a prop.
Al nostre darrere s'apunta la silueta de l'Aneto i tot i que podem arribar a veure els Portillons, la gelera (amb ben poca neu) i fins i tot el coll de Corones, en cap moment s'arriba a albirar el cim.



Arribem finalment a l'estany de Toro, a l'altra banda del qual ja s'estén la Vall d'Aran. Allí la meteorologia és una mica millor i al fons podem contemplar una magnífica prespectiva del pic de Mauberme. És molt d'hora encara, i ens plantegem pujar a un parell de cims que s'alcen a l'esquerra de l'estany: la Tuca Blanca de Pomero i la Pena Nera. El camí, però, no està indicat i ben aviat perdem les fites. Ens enfilem una estona pel dret, fins que ens en cansem i abandonem quan falten uns 60 metres per al cim. És una llàstima, ja que es tracta de molt bons miradors de l'Aneto, però avui tampoc no ens perdem gaire res.
Tornem als peus de l'estany, on dinem, abans de desfer el camí, de nou pel Plan d'Aigualluts i fins a la Besurta, passant pel costat del famós Forau d'Aigualluts, on les aigües del riu Éssera, procedents de la glacera de l'Aneto, es perden per dins de la muntanya i van a sortir a  l'Artiga de Lin, a la veïna Vall d'Aran.

Dimecres, 28 de juny - Banys de Benasc - GR-11.5



Avui pronostiquen pluja per a tot el dia, i tot i que encara no plou quan ens llevem, està a punt. Decidim intentar una petita excursió fins als estanys d'Alba, des dels Banys de Benasc, i cap allà ens dirigim. Banys de Benasc és un balneari situat en una cinglera a l'esquerra del riu Éssera, en un indret privilegiat. L'edifici, però, és molt antic i no ha estat remodel·lat, de manera que té un aspecte més aviat tètric i misteriós.
Poc després de començar a enfilar-nos cap a l'estany, per la canal del Turonet constatem que el camí és extraordinariament dret i relliscós i que està a punt de ploure. Abandonem l'intent i seguim un tram del GR 11.5 que porta fins a l'Hospital de Benasque. El sender és molt atractiu, però al cap d'una hora comença a ploure amb intensitat i decidim girar cua. Avui no era un dia per sortir d'excursió!

Dijous, 29 de juny - Ibon de Cregüenya



Avui sembla que la climatologia ens mig respectarà i escollim una excursió fins a l'estany de Cregüenya, un llac ben especial, situat a 2.630 metres de desnivell, entre cims de més de 3.000 metres. El camí fins allà, amb més de 1.200 metres de desnivell acumulat és dur i llarg. Aparquem al costat del pont de Cregüenya i comencem a ascendir per un corriol a l'esquerra del Barranc de Cregüenya, per qual s'escola a raig l'aigua procedent de l'estany, amb alguns salts força impressionants. La primera part del camí, molt costeruda, transcorre pel mig del bosc. A continuació s'enllaça amb una zona planera, l'anomenada Pleta, i finalment, una llarga tartera d'enormes blocs de granit. Poc abans d'arribar al llac, hi ha encara una gran llenca de neu, que trepitgem en part. Per mala sort, no portem els grampons, i no podem remuntar còmodament els darrers metres per la neu. Ens toca continuar saltant rocs i més rocs fins a assolir la cua esquerra de l'estany. 



Tot i que hem començat a caminar amb sol, el cel s'ha anat tapant i ara les boires pràcticament cobreixen del tot els cims del voltant. El paisatge és impressionant: un espectacle de roca, aigua i muntanya! Malauradament, la boira gairebé no ens ho deixa veure. Mentre resseguim el llac, per veure'n una mica més (és el tercer més gran del Pirineu i des d'on som només n'albirem la cua, poc més d'un 25% de la seva extensió), comencen a caure algunes volves de neu. En una treva de la boira apareixen cims espectaculars, com el pic d'Aragüells. Ben aviat, però, la boira guanya la partida i decidim començar el descens, ja que continua nevant i fa molt de fred.
La baixada és llarga i dura, molt més que la pujada, i se'm fa especialment carregosa, però arribem al cotxe sense més problemes i satisfets de la gran excursió feta.

Dissabte, 1 de juliol - Vielha - Es Bòrdes pel Camin Reiau


Canviem de vall, però no de climatologia. A l'Aran també pronostiquen pluja. Abandonem doncs la idea de fer cap cim. Quan ens llevem, el cel està completament cobert de núvols. Però no obstant, volem caminar. Així que farem una de les parts que encara tenim pendents del Camin Reiau, una ruta que enllaça tots els pobles de la vall, recuperant camins tradicionals.
Sortim de Vielha en direcció nord, pel marge dret de la Garona, en direcció als poblets de Vilac, Mont i Montcorbau, des dels quals les vistes sobre el poble i el port de Vielha són magnífiques. A més, a Vilac, com ja sol ser habitual a les nostres excursions entre pobles, se'ns afegeix un gos, que ens acompanyarà durant bona part del camí. Els tres poblets són encantadors, cadascun amb la seva església romànica i el seu campanar en forma de barret de bruixa, amb boniques cases tradicionals i moltes segones residències.



Des de Montcorbau baixem fins a Betlan, un dels poblets més petits de la vall, només unes poques cases al voltant de la plaça de l'església. Aquí comença a ploure amb força intensitat. Seguim fins al nucli d'Aubert, situat al peu de la carretera N-230. Des d'allà podriem enfilar fins al nucli de Vila, però el deixem per un altre dia, ja que se'ns fa tard. Anem cap a Arròs i des d'allà baixem a la carretera, per creuar la Garona a l'alçada del Pont d'Arròs. La darrera part de camí la farem pel marge esquerre, a tocar del riu, passant pel costat d'un càmping i de la central elèctrica de Benós. Plou molt i ens alegra enormement veure aparèixer la silueta de l'església d'Es Bòrdes. El que més ens alegra, però, és pensar en la taula que tenim reservada a la fonda i en la magnífica olla aranesa que ens espera!
Havent dinat, continua plovent, així que tornarem a Vielha fent servir l'excel·lent xarxa de transport públic de la vall.

dissabte, 8 de juliol del 2017

De nou a Penyes Altes de Moixeró


Diumenge, 18 de juny. Volem fer un bon entrenament de muntanya, amb gran desnivell i, com sempre en aquestes ocasions, escollim un cim que ens farà esforçar-nos de valent: Penyes Altes de Moixeró.
Tot i ser només a mitjans de juny, la canícula ja fa dies que ha arribat, de manera que si volem pujar sense que la temperatura acabi amb nosaltres, hem de sortir molt d'hora. Ens llevem que encara és fosc, i abans de les set del matí, ja hem aparcat el cotxe al costat de la carretera que va de Bagà a Coll de Pal i estem a punt de començar a caminar. Tot i l'hora, no som sols, i ja hi ha diversos cotxes aparcats al nostre costat.
Emprenem la pista forestal que forma part del Camí dels Bons Homes (GR 107) però l'abandonem de seguida i ens desviem a la dreta, cap al llogarret de Gréixer, on no s'observa cap moviment a aquesta hora del matí. Ben aviat ens fiquem al bosc i comencem l'ascens, que ja no ens donarà cap treva fins al cim. Una calor humida comença a fer-se notar i el sol il·lumina intensament, a la nostra esquerra, el relleu de la Roca Tallada, que ben bé sembla que hagin retallat i enganxat a un fons de blau intens. Al nord, comença a treure el nas el Pedraforca.



Pugem i pugem sense parar i tot d'un plegat, el camí comença a fer esses: som a la Canal de la Serp, que fa honor al seu nom i que ens ajuda a guanyar alçada encara més ràpidament, superant de forma senzilla parets que a primera vista semblarien impossibles, fins a la sortida del bosc. Allà fem una pausa per esmorzar, sota un arbre, amb vistes al Pedraforca.
A partir d'ara, el camí l'haurem de fer sota un sol que escalfa de valent. El primer tram, per una zona de prats encatifats de flors, ens porta fins al coll del Raset, amb la Cerdanya als nostres peus. La vista és esplèndida, tot i que les altes tempertures dels darrers dies han fet que als cims que tanquen la vall ja no hi quedi ni gota de neu.



El darrer tram fins al cim el farem seguint el GR 150-1, una variant del circuït del Cadí. Com que l'excursió és molt complerta, si fins ara havíem passat per boscos i prats, en endavant ens tocarà, sobretot, roca, amb alguna petita grimpada. I és a partir d'aquí, també, que comencem a trobar altres excursionistes.
Arribem al cim cap a quarts de dotze del migdia i gaudim de la meravellosa panoràmica a 360º de la Serra d'Ensija, el Pedraforca, el Cadí i tot el Pirineu Oriental. Cap a les valls, però, una espessa capa d'ozó troposfèric, producte de la calor d'aquests dies, ho cobreix tot d'un filtre marró brut. A l'est del cim hi ha una altra elevació, a la qual ens arribem, per comprovar que no sigui més alta.
Un cop hem gaudit suficientment del panorama, desfem el camí fins al coll del Raset i des d'allí seguim la carena en direcció al coll del Moixeró, un indret fantàstic, "verdós i ombrívol de sos avets i pins", com el defineix Verdaguer a Canigó, d'aquells que no et deixen indiferent.



Volem baixar per un corriol que porta cap al coll de la Cabrera i feina tenim, ja que es tracta d'un d'aquells camins malauradament a punt de perdre's, envaït per la vegetació i molt difícil de seguir, però, no obstant, ben bonic. Aconseguim arribar fins a la Font de la Cabrera i a partir d'allí, després d'alguns dubtes, agafem un camí que baixa vertiginosament per dins del bosc, i que va millorant a mesura que perdem alçada, fins a enllaçar amb una pista forestal que ens porta de nou fins a Gréixer. Són les tres de la tarda, fa molta calor i, satisfets, anem a veure si en algun lloc ens donen dinar, que ens l'hem ben guanyat!