diumenge, 8 de novembre del 2015

Descobrint la Jacetània

Setmana del 10 al 17 d'octubre

És la nostra darrera setmana de vacances d'aquest 2015 i ens instal·lem a la ciutat de Jaca, per descobrir la comarca de la Jacetània, situada a la punta nord-oest d'Aragó, que ens reserva grates sorpreses.
La ciutat de Jaca, capital històrica del regne d'Aragó i per la seva posició estratègica a tocar de la frontera, terra de pas entre França i Espanya i del camí de Santiago, té una gran riquesa cultural. En destaquen la seva catedral, exemple del primer romànic peninsular i llibre obert de la història de l'art, i la Ciutadella, espectacular fortificació de planta pentagonal, construïda al segle XVI per ordre del rei Felip II, i extraordinàriament ben conservada.
Però Jaca no destaca només per la seva història (i pels seus fantàstics bars de tapes) sinó per la bellesa natural del seu entorn, que tenim intenció de trepitjar a fons.

Diumenge, 11 d'octubre - Peña Oroel

Ens llevem tard i no fa gaire bon temps, així que comencem amb una excursió curta, però molt interessant. Ens enfilarem al mirador de la ciutat, la Peña Oroel (1.769 metres), cim de roca conglomerada amb molta personalitat. La seva silueta d'altiplà en forma de proa de vaixell i la immensa creu de ferro que la corona són visibles des de qualsevol punt de Jaca.
Hi pujarem des de la seva base nord, el refugi Mirador de Oroel, situat a 1.200 metres d'alçada.



Des d'aquest punt, la muntanya forma un mur de pedra vermellosa, aparentment infranquejable. Ens caldrà superar un fort pendent, però ho farem de forma còmoda, per un sender que zigzageja en 37 corbes, pel mig d'un frondós bosc de pins a la seva part inferior, que esdevenen avets a la seva part superior. Realment el pic és molt popular, perquè una corrua de gent ens precedeix i ens segueix. Destaca la presència de famílies amb nens i la majoria deuen ser del País Basc i Navarra, ja que arreu se sent parlar euskera.



En sortir del bosc, a la zona coneguda com "Las Neveras", ens cal planejar fins al cim. Hi ha dos camins per fer-ho. Escollim el que cresteja i tornarem per l'inferior.
Arribem al cim i, tot i que no fa un bon dia i hi ha força núvols, aquests no ens impedeixen de gaudir d'una fantàstica panoràmica del Pirineu aragonès i de les seves valls, especialment la del riu Aragón. Identifiquem perfectament els cims més propers, Bisaurín, Llena de la Garganta, Aspe, Lecherín, Collarada, Collaradeta, i també altres de més llunyans, com els Picos del Infierno o el Vignemale.
També disposem d'una magnífica vista de la plana i la ciutat de Jaca, on destaca el relleu pentagonal de la Ciutadella.



Peña Oroel no és només un fantàstic mirador sinó també una muntanya de llegendes. Es diu que la Reconquesta d'Aragó va començar quan unes fogueres al seu cim van indicar que calia iniciar la lluita.
Després de passar una bona estona gaudint de les vistes i de l'esperit màgic de la muntanya, iniciem el descens. Quan ja som al mig del bosc, comencen a caure gotes i just quan arribem al cotxe, es posa a ploure amb intensitat, així que ens en tornem cap a Jaca a dinar, satisfets amb el nostre primer dia de muntanya.

Dilluns, 12 d'octubre - Cuculo i San Salvador

Les previsions meteorològiques tampoc no són prou bones, així que escollim una altra excursió no gaire llarga. Pujarem a les dues cotes més elevades de la zona de San Juan de la Peña: els pics Cuculo (1.552 metres) i San Salvador (1.547 metres), que tenen magnífiques vistes, tot i que no és el millor dia per apreciar-les.
El punt de partida de l'excursió està situat a la carretera que uneix el poble de Santa Cruz de la Serós amb el monestir de San Juan de la Peña, en una corba on hi ha un antic dipòsit d'aigua.
Agafem un sender que s'endinsa pel mig d'un bosc de pins i faigs, a l'esquerra del barranc de la Carbonera. Pel camí, molt costerut, podem apreciar el que serà una constant en totes les excursions: a Jaca ja ha arribat la tardor i els grocs, els ocres, els torrats i els vermellosos tenyeixen els boscos de color.



Sortim del bosc a l'anomenat coll de Betito, on hi ha una cruilla de camins. A la dreta, un sender, pel mig de prats, ens acostarà gradualment al Cuculo. A l'esquerra, el camí s'enfila abruptament cap a San Salvador.



Per començar, ens adrecem cap al Cuculo. El sender s'enfila gradualment per terreny pedregós, amb arbustos espinosos a banda i banda. El cim és dels que s'amaguen, per enganyar les nostres forces, i ens toca remuntar un avantcim abans d'arribar-hi.
Efectivament, la panoràmica ha de ser magnífica, tot i que avui els núvols amaguen completament el Pirineu i ens limiten les vistes a la planes i a una Peña Oroel amb una prespectiva ben diferent, que d'altiplà ha passat a tenir forma de muntanya clàssica. De fet, el nom de "Kukulo", d'origen preromà, significa, en euskera lloc per vigilar o talaia, molt adequat per descriure aquest cim.



Desfem el camí fins al coll i ens enfilem per la costa que ens ha de portar fins al pic de San Salvador. Pel camí ensopeguem amb un solitari rovelló, amb molt bon aspecte exterior, però malauradament corcat. 
Arribem al cim, on hi ha una ermita amb el mateix nom i unes antiestètiques antenes. Per primer cop en tot el dia, trobem altres excursionistes. Quina diferència amb les multituds de Peña Oroel!
El cim és també un bon mirador, però hi fa força vent i no ens hi estem gaire estona. Ens toca ara desfer tot el camí de pujada, i des que ens endinsem pel bosc, hi hem de posar els cinc sentits per no relliscar en el fort pendent.
Arribem però al cotxe sans i estalvis, i com que és hora de dinar, ens aturarem a Santa Cruz de la Serós. Ens han parlat molt bé del restaurant Espantabrujas i cal dir que dinem de meravella.
Després de dinar, visitem el poble, que és molt petitó, però té dos magnífics exemples de romànic: la petita ermita de Sant Caprasio, de principis del segle XI i el monestir de Santa Maria, de finals del mateix segle i un exemple característic del romànic jaqués.

Dimecres, 14 d'octubre - Bisaurín

Finalment, i després d'uns quants dies de mal temps, fa un matí espectacular. Ideal per a una gran jornada de muntanya. I escollim un cim ben famós, que passa per ser un dels més bells del Pirineu, el primer que supera els 2.500 metres venint del Cantàbric i el segon més elevat de la Jacetània després de Collarada. Tots els ingredients per a una magnífica excursió.
L'ascens a aquest gran massís rocós, situat al Parc Natural del Valles Occidentales el farem des de la seva cara sud, amb inici al refugi de Lizara. Per arribar-hi hem d'anar fins a Puente la Reina de Jaca i allà desviar-nos cap a Aragües del Puerto. Hi ha carretera fins al refugi, que és un bonic xalet de muntanya.




El camí comença just darrera del refugi i segueix una variant del GR-11. El dia és esplèndid però fa molt de vent, la qual cosa accentua la sensació de fred. Ben abrigats, ens anem enfilant, de forma còmoda i gradual. Després dels primers 500 metres de desnivell, poc abans d'arribar al coll del Foratón, ens aturem a esmorzar, en un racó una mica arrecerat del vent.
En arribar al coll, el cim apareix majestuós al nostre davant, com una gran muralla de roca, i ens adonem que ens queda una terrible pujada directa. Aquí hem d'adandonar el GR i ens esperen més de 600 metres de desnivell en menys de quilòmetres, amb pendents de gran inclinació. El primer tram, seguint la tanca del bestiar, el fem per terreny herbós i força còmode, però a partir de llavors, el sender serpenteja combinant terra i pedra solta i és molt més enfarfegador.



Finalment, però, assolim el cim, que té unes vistes immillorables. El fet d'estar aïllat i no tenir cap altre cim al voltant li dóna una amplitud de visió immensa. El vent contribueix a fer que el dia sigui molt clar i la visibilitat, excel·lent. Panoràmica 360º dels cims més propers (Aspe, Lecherines, Collarada ...), els reis de la muntanya vasca i navarresa (Mesa de los Tres Reyes, Castillo de Acher, Anie ...) i pel cantó francès, el Midi d'Osau treu el cap per sobre d'un mar de boira.
Mentre ens delectem amb el panorama, pel cantó contrari al que hem pujat nosaltres apareixen dos excursionistes bascos, molt simpàtics: en Jesus i en Chema. Ens comenten que el camí que han fet és força complicat així que, com ja teniem previst, baixarem pel mateix lloc pel qual hem pujat. Ells també s'apunten a baixar per la nostra banda.



Iniciem el descens, amb molta cura, ja que la combinació dels elevats pendents i el terreny fa fàcils les relliscades. Un cop superat el tram més delicat, fem una parada per dinar i reprenem el camí. Després d'una sessió fotogràfica amb els cavalls que pasturen al coll, abordem la part més còmoda del descens fins al refugi, on arribem prop de les cinc de la tarda. Com ja haviem anticipat, un esplèndid dia de muntanya.

Dijous, 15 d'octubre - Intent d'ascens al pic d'Aspe


Un altre matí esplèndid ens convida a una nova aventura de muntanya. El sol lluu, però no fa tant de vent com ahir, així que la visibilitat segurament no serà tan bona. Avui ens proposem intentar l'ascens a un altre dels cims emblemàtics i bells de la zona, el pic d'Aspe (2.640 metres), una mica més baix que el Bisaurín, però d'accés un xic més difícil.
Hi accedirem des de la seva vessant sud, per una pista que puja des del bonic llogarret d'Aísa, en direcció nord, fins al punt que una barrera ens impediex el pas. Allí aparquem al cotxe, al temps que un altre vehicle, amb quatre excursionistes més. El camí fins aquí ha estat ja d'una gran bellesa: la tardor s'està fent mestressa del bosc i els colors són un festival per a la vista.



Només ens cal ascedir uns metres per una pista encimentada i anem a parar a un paratge bellíssim, que per si sol ja dóna valor a l'excursió (i som només a cinc minuts del cotxe!). Es tracta del circ de Nazapal: una depressió encatifada de verd, per la qual serpenteja i es deixa caure en bonics salts d'aigua el riu Estarrún, encerclada dels cims més emblemàtics de la vall: Bisaurín, Llena de la Garganta, Aspe, Lecherines, Collarada ...
Remuntem un tram de pista fins a deixar a la nostra esquerra el refugi de Saleras, creuem el riu i ens anem enfilant per lloms herbrats fins a un punt en el qual el camí s'estreny fortament, conegut com "L'Embut". Aquí els quatre excurionistes amb qui hem coincidit a l'aparcament ens porten ja un gran avantatge.
Superat l'embut, hem de pujar per un corriol costerut de força pedra solta. A mig fer, ens aturem a fer una pausa per esmorzar, i tot seguit, continuem fins a assolir la zona coneguda com Las Llanas. Aquí comença per a nosaltres la part més complicada de l'excursió. Las Llanas és una zona càrstica, que és com es coneix cert relleu típic de les zones calcàries. És una àrea rocosa, però a diferència dels grans blocs de granit de l'alt Pirineu, aquí es tracta de roques blanques, més petites, de diferents mides, posades una al costat de l'altra, que formen de tant en tant escletxes profundes per les quals és fàcil caure. És una zona plana (d'aquí li ve el nom de Las Llanas), on no guanyem alçada però que es fa molt carregosa de superar, sobretot per trobar el camí, ja que ens hem de refiar únicament de les fites, i n'hi ha per tot arreu. És fàcil despistar-se, com en una mena de laberint, avancem molt lentament i això, al final, acaba amb la nostra resistència mental. Salvant les distàncies, i ara que fa poc que he vist la pel·lícula Everest, evoco la sensació que deuen tenir els escaladors al mig de la glaçera del Khumbu.



Segurament ja som a prop del coll de la Garganta d'Aísa, on s'acaba la zona càrstica i comença l'accés al cim, perquè al nostre davant, el blanc calcari esdevé ja marró. Però són les dotze del migdia, ens queden encara un parell d'hores de pujada més la corresponent baixada i estem mentalment esgotats. Així que decidim abandonar i girem cua. L'Aspe haurà d'esperar...
Desfem amb cura la part més complicada del camí i, passat l'embut, ens aturem a dinar, en un indret amb fantàstiques vistes de la vall d'Aísa. Dels quatre excursionistes del matí, no se'n sap res.
Després de dinar, acabem de baixar amb calma, gaudint de la bellesa de l'entorn, fins que arribem de nou a l'aparcament. No hem fet cim, però l'excursió ha estat fantàstica!!



Divendres, 16 d'octubre - Pic des Moines

De nou un matí esplèndid. Avui ens dirigim cap a l'estació d'esquí d'Astún, a tocar de la frontera amb França, per tal d'ascendir a un pic que de fet està ja en territori francés: el pic des Moines, de 2.349 metres d'alçada.
Deixem el cotxe a l'aparcament de l'estació, la qual, completament deserta, té un aspecte fantasmal. No hi ha res més trist que una estació d'esquí fora de temporada.
Passat l'últim edifici de l'estació prenem una petita pista ascendent, a l'esquerra d'un rierol, que aviat abandonarem per enfilar un corriol que ens porta, superat el barranc d'Escalar fins a l'Ibon del mateix nom. L'indret és molt especial i el llac amb la llum d'aquesta hora és un mirall en el qual es reflecteixen els cims del voltant, amb l'Aspe com a protagonista d'excepció.



Rodegem el llac per la seva dreta i ens aturem a esmorzar, abans d'enfilar de nou un costerut corriol a la dreta, que ens ha de portar fins al coll des Moines. Mentre pugem veiem baixar dues persones i, a mesura que s'acosten, veiem amb sorpresa que es tracta dels dos excursionistes bascos amb qui vam coincidir fa un parell de dies al Bisaurin, en Jesus i en Chema. Quina casualitat més agradable!
Després d'una petita conversa amb ells, que ja venen del cim, acabem d'arribar al coll, que ens rep amb una imatge realment impactant del Midi d'Ossau. Mentre ens recreem amb les vistes, puja un altre excursionista, amb el qual canviem algunes paraules sobre el cim on anem i les seves dificultats d'ascens.
Ell continua amunt i nosaltres el seguim al cap d'una estona, per un corriol a mà esquerra, en direcció nord, que es va enfilant pel llom de la muntanya fins al Col de Bénou, a la base del pic. Allà veiem l'excursionista, de nom Pedro, que ens ha esperat i s'ofereix per guiar-nos en la petita grimpadeta que hem de superar, per la cresta, fins a assolir el cim. Li agraïm la seva amabilitat i ens disposem a seguir-lo cap amunt. 



Amb les seves indicacions ben aviat arribem al capdamunt, on la panoràmica és fabulosa: Midi d'Ossau, Casterau, Balaitus, Anayet, Collarada, Llena de la Garganta, Aspe, Bisaurin, Mesa de los Tres Reyes, Anie, Infiernos ... Fins on arriba la vista, tot són cims coneguts.
Després de la corresponent sessió fotogràfica i de comentar amb en Pedro la situació política a Catalunya, desfem la grimpada fins al coll. Allà ens acomiadem. Ell torna a baixar directament cap a Astún, mentre que nosaltres allargarem una mica més l'excursió, tot crestejant per la dreta del cim.
La cresta té algun punt de grimpada, en el qual ens cal anar amb compte, però gaudim de magnífiques vistes i ens apuntem un parell de pics més, el Pico El Escalar i el Pic de Belonseiche, la qual cosa ens esborra el lleuger mal sabor de boca que ens havia deixat el fet de no haver aconseguit cim el dia anterior.



A l'últim pic, ens aturem a dinar, tot contemplant l'Ibon de Escalar als nostres peus, i fins i tot fem una petita migdiada, abans d'emprendre la baixada, primer cap a l'Ibon i després fins a Astún.
A la tornada cap a Jaca, ens aturem a Canfranc Estación, per fer una visita guiada a l'impressionant edifici de l'Estació Internacional de Ferrocarril, que després d'anys d'abandonament, està en procés de restauració. Un apassionat guia ens explica la seva història i vicissituds. Una bona manera de posar punt final a les nostres vacances.