dilluns, 25 de juliol del 2016

De nou al Salt de Sallent, des de Sant Privat d'en Bas


Dissabte, 14 de maig. Matí de primavera un xic ennuvolat, que aprofitarem per fer una sortida curta, per la veïna comarca de La Garrotxa. Tornarem a enfilar-nos fins al Salt de Sallent, des de Sant Privat d'en Bas, tot i que la ruta que farem serà lleugerament diferent de la que vam triar per a l'excursió de l'any passat. Com que hi ha hagut pluges les setmanes anteriors, segur que gaudirem de força aigua al salt i d'uns boscos ben verds.
Aparquem al costat del camí, prop de l'àrea de pícnic "Els Pins", que està molt concorreguda, sobretot perquè anem molt tard, i ja són gairebé quarts d'onze del matí quan comencem a caminar. Pujarem pel Camí dels Matxos, que vam fer servir de baixada en l'excursió de l'any passat. En aquell moment el vaig trobar costerut i pedregós i avui es confirmen els records que en tenia, sobretot tenint en compte que el fem de pujada! Compensa, però, el fet que tot el trajecte va pel mig de la fageda, que presenta un verd esclatant, d'aquells que gairebé enlluernen.
En arribar al capdamunt del corriol, ens atansem primer fins al mirador, des el qual podem contemplar una vista frontal del salt, el cabal del qual és realment considerable, així com una bonica panoràmica de la Vall d'en Bas.



Seguim el camí en direcció al Salt i quan arribem al punt on la riera de Sallent es precipita pel penya-segat, descobrim que no és en va que hi cau tanta aigua! Per creuar la riera ens hem de descalçar i arromangar-nos. L'aigua és ben freda i els nostres peus ho agraeixen, de manera que, un cop a l'altra banda, ens asseiem i contemplem una estona el paisatge, mentre la fem petar amb uns altres excursionistes, abans de tornar-nos a calçar les botes i continuar el camí.
La baixada serà una novetat, ja que la farem pel camí de Les Escales. Si el Camí dels Matxos era costerut, aquest el supera amb escreix, amb l'agreujant que les pluges hi ha deixat un fangueig considerable, que el fa relliscós i delicat. Hem d'anar amb molta cura. A mig camí, però, un premi: un mirador gairebé al peu del salt, des d'on, si no vas amb compte, pots quedar ben xop!



I abans d'arribar al final del corriol, encara una darrera sorpresa: hem de creuar un torrent, i el pont de fusta que el franquejava ha desaparegut. Només hi queden un parell de troncs que caldria ser equilibrista per poder creuar drets. Per sort, abans d'arribar-hi un nen (sort de la intel·ligència natural dels nens!) ens ha aconsellat creuar-lo asseguts. I així ho fem. 
Arribem de nou al punt d'inici cap a les dues del migdia, i com que ja és l'hora, ens n'anem fins a Sant Privat, on ens aturarem a dinar.