Penyes Altes des de Gréixer

Dissabte, 26 de maig. Entrenament oficial per a l'esperat ascens al Posets. Hem preparat una excursió  que, tot i la diferència de terreny, servirà per mesurar les nostres forces davant del proper ascens al segon cim del Pirineu. Volem pujar a les Penyes Altes del Moixeró, sostre de la serra del Moixeró, al límit entre les comarques del Berguedà i la Cerdanya. L'itinerari escollit, des de la vessant berguedana, és força exigent, amb una considerable pujada acumulada (1.350 metres) i amb forts pendents.

Comencem a caminar al peu de la carretera que va de Bagà a coll de Pal, just on comença la pista forestal que condueix a Gréixer, un conjunt de casetes que pertanyen al municipi de Guardiola de Berguedà i que talment sembla un poblet de joguina.

Travessem el poblet i enfilem ja la cara sud del Moixeró, que mostra la seva imatge més salvatge, agresta i escarpada, a diferència de la suavitat de la cara nord. Malgrat l'aparent dificultat, el camí és d'una gran bellesa i amb importants contrastos en la vegetació: ara rouredes i fagedes, tenyides d'un intens verd primaveral, més amunt boix i pi roig, després pi negre i finalment, interminables prats, que, a causa de l'alçada, no han assolit encara el seu punt culminant de verd.

Anem superant les aparentment impossibles parets de la vessant sud de la muntanya per la canal de la Serp, les sinuoses llaçades de la qual ens permeten anar guanyant alçada entre els contraforts rocallosos , amb esforç però sense necessitat d'altres eines que les nostres pròpies cames. El recorregut, ens ofereix, a més dels contrastos en la vegetació, una gran varietat de camins: des de la pista inicial encarrilem petits senders i corriols, trams de tartera i, després d'esmorzar en un indret amb magnífiques vistes del Pedraforca, trams herbosos d'elevat pendent.

Arribem al coll de Raset on ens aturem per recuperar l'alè i per contemplar el magnífic escenari que s'estén al nostre davant, amb la Cerdanya als peus i tota la cadena de muntanyes que la clou pel nord encara lleugerament enfarinada. Hem de prendre ara el camí de la dreta que, després d'un tram de bosc i d'algunes petites grimpades ens permetrà accedir finalment al cim (2.274 m). Des de dalt, les vistes són espectaculars. A banda i banda, la Tossa d'Alp i el Pedraforca es drecen imponents, com si es vigilessin l'un a l'altre.

Després de la sessió fotogràfica, iniciem el descens. Desfem la primera part del camí, fins al coll de Raset i d'allí ens dirigim cap a l'esquerra, per un inacabable pla herbat que, passant pe peu del Moixeró, ens porta al collet del mateix nom. Des d'allà i pel coll de Dental, un corriol una mica perdedor s'endinsa al bosc i ens condueix, força ràpidament, fins al Refugi de Sant Jordi, on tenim previst aturar-nos a dinar. Mentre baixem, unes quantes gotes de pluja ens obliguen a posar-nos els impermeables i ens avisen de la que ens caurà a sobre!

Arribem al refugi poc deprés de les dues i el guarda ens rep amb una esplèndida fideuà que no esperaven trobar-nos en aquells paratges i que se'ns posa de meravella. Mentre dinem, però, a fora comença la tempesta: pluja intensa, calamarsa, llamps i trons ... Allarguem la sobretaula, però no sembla que tingui ganes de parar, de manera que ens resignem a continuar baixant sota la pluja.
La baixada la fem pels Empedrats, un indret preciós, amb engorjats pel mig del riu,  on ja vam ser l'any passat. Aquesta vegada, però, les condicions meteorològiques m'impedeixen de gaudir-ne, ja que només estic pendent de no relliscar. En fi, no és cap novetat que els rius i jo no fem una bona combinació. De tota manera, arribem a Cal Cerdanyola, on havíem deixat un cotxe al matí, molls i bruts però sense més incidències, per la qual cosa ens n'anem fins a Bagà i premiem el nostre esforç amb una cervesa. Prova superada. El Posets ens espera!