diumenge, 22 de febrer del 2015

Matagalls hivernal


Diumenge, 15 de febrer. Volíem fer una sortida hivernal pel Pirineu, amb ganes de trepitjar una mica de neu. Les previsions meteorològiques, però, són dolentes, així que ens quedarem més a prop de casa i farem una excursioneta pel Montseny, on acabarem trepitjant més neu de la que imaginàvem.
Pujarem per la ruta tradicional, pel GR 5.2, però introduirem una variant a la baixada. Quan aparquem a Collformic, poc abans de les 9 del matí, ja hi ha força cotxes. El dia és gris i fred, i al cim ja s'hi comença a ajeure la boira habitual.



Després de saludar uns vedells molt bonics, iniciem el primer tram de forta pujada, per la Carena dels Roures, que posa en evidència la nostra falta d'entrenament. Quan el camí comença a planejar una mica, obsevem que bona part de la muntanya està esquitxada de clapes de neu. De fet, en els indrets més obacs, el camí presenta força gruixos de neu, ben glaçada, i ens cal anar amb molt de compte per no relliscar.



En apropar-nos al cim, observem que la boira ja se n'ha apoderat completament i amb prou feines en distingim la creu. Al capdamunt fa un vent gèlid i ens hi quedem ben poca estona, ja que tampoc no podem gaudir de les vistes. Només de tant en tant, la boira escampa uns segons i ens deixa entreveure un Pirineu tacat de blanc.



La baixada la farem pel PR-C 205, en direcció a Sant Segimon. En començar el descens, cauen algunes volves de neu i fa un fred intens. Hauríem d'aturar-nos a esmorzar, però ho ajornem fins a trobar un recer on puguem estar una mica còmodes.
El camí segueix una de les carenes que surten de Matagalls, en direcció oest. A mesura que perdem alçada i escampa la boira, podem veure que es tracta d'una carena ampla i herbada, molt agradable de fer. Ens enfilem fins al collet de la Font, just al costat de la Font de Matagalls i seguim endavant. Poc abans d'arribar al Turó de San Segimon trobem un racó del camí, protegit per uns quants arbres, on ens aturem a esmorzar.



La carena s'acaba just al Turó de Sant Miquel, on, gairebé penjant del penya-segat, trobem la petita ermita de Sant Miquel dels Barretons, de pedra, molt austera, construïda probablement per un ermità de Borgonya, anomenat Miquel, al segle XVI. El sobrenom dels barretons, segons la llegenda, prové d'uns barrets de palla que s'hi guardaven i que guarien del mal de cap qui se'ls posava. Està situada en un indret espectacular, amb grans vistes i amb Viladrau als seus peus. 



I just sota el cingle s'alça el santuari de Sant Segimon. Un camí encimbellat ens porta fins a la pista que hi condueix. L'edificació actual, en fase de restauració i amb l'accés restringit, data del segle XVIII, però es troba al costat d'una cova on, segons la llegenda, va fer penitència, al segle XIII, el jove Segimon, fill del rei de Borgonya.
Atès que no podem accedir al santuari, encarem la pista que ens portarà de tornada a Collformic, després de travessar la bonica àrea al voltant del Torrent dels Rentadors, totalment coberta de neu.



Arribem a Collformic a quarts de dues i, com que ja és hora de dinar, ens aturarem a El Brull. Al costat de la bella església romànica hi ha el restaurant Can Pasqual, on posarem fi a la jornada muntanyenca amb un bon dinar.